Josep Maria Pou parla sobre La Cabra o qui és Sylvia?

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Com ha estat l’experiència de dirigir?
Ha estat dur i complicat, no és gens fàcil dirigir. De per sí la direcció no és una tasca gens fàcil, a més, aquesta era la meva primera direcció. Han col·laborat tots molt en la que era la meva primera direcció, l’únic inconvenient, si es pot dir així, ja que ja contava amb aquest fet, és que pujar a escena mentre estàs dirigint és difícil. A meitat dels assajos vaig tenir una crisi i em vaig “ jo abandono” perquè em tornava boig. Tot i així, ha estat molt gratificant i per descomptat que he acabat amb ganes de començar un altre cop l’aventura de tornar a dirigir, penso que no estic començant la meva carrera de director, però sí que m’agrada i m’encantaria tornar a repetir l’experiència.

Deixes clar que ho tornaries a repetir, però què canviaries?
Per descomptat que tornaria a dirigir, el que no tornaria a repetir és el fet de dirigir tenint a Josep Maria Pou com un dels actors principals de l’obra. Faria una funció en la que jo no treballés com actor, a partir d’ara vull gaudir la labor de dirigir sense que jo formi part del repartiment, però el que m’agradaria aclarir és que de cap manera la meva intenció és deixar postergada la meva carrera com a actor, molta gent pensa que quan un arriba a dirigir és ja un creador, i aquí s’acaba l’evolució, com si es tractés d’arribar al més alt, però no és així.

Entre dirigir i actuar ho tens molt clar.
En el meu cas, si he d’escollir entre alguna de les dues professions em quedo, per descomptat i sense cap mena de dubtes amb la d’actor.
El que passa es que en aquest cas concret de La cabra... la meva intenció no era dirigir específicament, sinó que la meva intenció era dir al públic: “aquest espectacle que esteu veient és exactament el concepte del que jo crec que ha de ser avui dia el teatre” i això va molt més enllà de la mera responsabilitat que he tingut com a actor a altres grans muntatges. Aquí tenim un text punyent, que fa passar a l’espectador per diverses emocions i al mateix temps, aquest espectacle té un nivell de producció important i sòlid. El que volia és que el públic que conec experimentés les mateixes emocions que vaig viure veient la funció, la meva intenció era compartir-les amb el públic que jo conec, dins el meu context.

Dius que aquí es parla de ” la història d’una soledat i de molt males companyies”
No deixa de ser un joc de paraules. La funció parla d’un home que està neguitós i anirem descobrint de mica en mica el que li succeeix, realment ell es pensa que viu una vida feliç, però el tema al final acaba sent la soledat, perquè jo crec que aquest Martin està absolutament sol, interpreto que d’aquí ve el seu enamorament per la cabra, veu la candidesa, la puresa...

En Martin troba la seva felicitat en una cabra?
La cabra el torna boig, va molt més enllà de qualsevol cosa, del seu mateix enteniment o de la seva intel·ligència. Ell diu que hi ha alguna cosa que li falta i l’acaba buscant fora del matrimoni, tot això pot donar lloc a moltes interpretacions.
Potser el que li passa a aquest matrimoni és són tan perfectes, tan intel·ligents, tot encaixa massa bé, però crec que els hi falta passió, són massa racionals. El que succeeix és que l’amor és absolutament irracional i no el pots controlar i és això el que li passa al Martin, explicat d’una forma portada a l’extrem, potser.
Ell repeteix que no pot explicar què li està passant. Penso que les persones massa racionals, molt intel·ligents són incapaces d’enamorar-se, poden estimar, però no enamorar-se.
El que més m’agrada del personatge del Martin és que ell sap que no és normal el que li passa, ja sap que la societat no el pot comprendre, però ell no vol deixar de viure això tan meravellós que està vivint.

La perfecció pot arribar a ser avorrida?
Bé, jo intento ser perfecte en la meva feina, sóc un perfeccionista...

Als ulls de la societat, aquest home i la seva família són perfectes.
Tu ho has dit, als ulls de la societat, però el que està clar és que a aquest home li manca alguna cosa quan va a buscar fora del matrimoni la felicitat. Un dels punts més interessants d’aquesta funció és el tractament de l’autor sobre la tolerància.
Albee el que fa es posar a prova la capacitat de comprensió envers l’altre, potser si en Martin hagués tingut una aventura amb la seva secretària, la dona fins i tot el podria haver acabat perdonant, després del cabreig inicial, però el fet de que s’enamori d’una cabra fuig de qualsevol raonament, de tota lògica... És una situació límit per posar a prova la capacitat de posar-nos al lloc dels altres, fins a quin punt podem ser tolerants amb qui estimem? En el cas de l’Stevie, ella rebutja en tot moment al Martin, li fa fàstic, no vol que se li acosti.

Des del teu punt de vista l’Stevie estimaria més al Martin si comprengués aquesta situació?
La tolerància quan s’estima té un límit, si s’és totalment tolerant podem arribar a ser infeliços nosaltres mateixos per tal que els altres es sentin bé.

La teva impressió es que l’argument de l’obra escandalitza al públic?
No, en absolut. La gent sent curiositat per la història. Home, en un principi, la història pot rebutjar, jo tinc companys de professió que és neguen a veure l’espectacle i ho respecto, però s’ha de veure, perquè el tema s’exagera una mica, després la funció està plena de sorpreses.

Penses que la gent té una reacció positiva després de veure l’obra?
Sí, jo el que veig a la sortida és que tothom surt colpit, sacsejat, trasbalsat, per a mi això és el més important de tot. Penso que duri el que duri la funció l’important és que el públic ha de sortir convertit en un altre, que li hagi dit alguna cosa, que el remogui per dins i que la obra sigui l’excusa perquè obri en l’espectador un tema de reflexió. Per desgràcia, molta gent quan va al teatre, surt moltes vegades d’una obra indiferent i abans d’arribar a la porta de sortida ja estan parlant d’una altra cosa, ja s’han oblidat del que han vist i això no m’interessa gens.

Com entens el teatre?
El que jo entenc per teatre és el fet de que una obra no et deixi indiferent, no estic dient que el públic quan surt del teatre és més culte. No tinc ni vocació de capellà, ni de mestre que salvi les vides, cadascú que s’arregli la seva vida com vulgui, l’únic que vull és que el públic surti del teatre remogut, que alguna cosa li regiri el cap o l’estómac, m’agrada que el públic surti del teatre amb les butxaques plenes d’interrogants i que es vagi fent preguntes durant tota la setmana o el temps que calgui i això és el que he comprovat que està passant a la sortida del teatre.

El paper de la Marta Angelat ( Stevie) és un gran paper femení.
És el millor paper per dona que s’ha escrit en els últims anys, totes les actrius del món estan matant per fer aquest paper.

Tenies clar que seria aquesta actriu?
Sí, sí. Ho tenia claríssim que seria ella. En un principi, he de dir, que tenia pensat estrenar la funció a Madrid, en castellà, per un problema meu d’agenda, però per sort finalment, ho vaig poder solucionar i a partir del moment que vaig saber que la producció es feia aquí en català i al Romea, vaig començar a pensar en el repartiment català i tenint en compte les característiques que necessitava aquest personatge, vaig buscar i em va sortir la Marta. Trobo que és una gran professional i penso que no està suficientment aprofitada com s’ha d’aprofitar, potser perquè ella ha dedicat bona part de la seva carrera al doblatge, però és una actriu amb la que no es conta massa i que ha demostrat que està a l’alçada de les grans actrius d’aquest país per fer personatges d’aquest tipus, el que més m’agrada és la seva forta personalitat.

El fill representa les futures generacions?
No, no crec que tampoc sigui la intenció de l’autor voler representar a través d’aquest noi a les noves generacions, seria molt ambiciós i seria d’altra banda, una mica pedant.
El fill és un cas concret i molt particu

Tria entrevista