Elisenda Roca parla sobre Misteriós assassinat a Manhattan

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Per què ara?
Feia temps que tenia ganes de dirigir teatre, feia un programa a la ràdio el cap de setmana i tenia temps. Sabia que això requeria un temps important.

Et va ajudar a decidir-te aquesta adaptació al teatre?
La veritat és quan em van deixar llegir aquesta adaptació de l’obra de Woody Allen, sabent que em ficava a la gola del llop. Era conscient que hi ha gent que opina que Woody Allen només és pot fer en cinema i/ o en tot cas en obres de teatre escrites ja per ell. Aquesta és una adaptació escrita per José Luís Martín y jo soc una seguidora de W.Allen, m’agrada molt la seva obra, no m’he perdut cap pel·lícula seva, tret de l’última, que no he tingut temps d’anar a veure-la, perquè ja havíem començat amb els assajos de l’obra.

Veig que has llegit les crítiques.
He llegit algunes crítiques, la veritat és que una gran amiga meva periodista em va dir: “Com t’atreveixes? Et decuarteraràn viva” I jo vaig pensar que era possible que passés, però el que a mi m’interessava és que el públic omplís el teatre com l’omple cada nit i s’ho passi bé. Així doncs, que la crítica opini que em poso el llistó alt o que soc una intrusa o per què m’hi dedico...

S’ha dit que “és molt ambiciós debutar en la direcció escènica amb un text de Woody Allen.”
És igual, suposo que s’hi hagués fet una obra petita o un monòleg en un teatre petit també haurien opinat el mateix. Quan volen fer mal, van a atacar i punt, però només fan mal si poden. En aquest sentit jo m’he limitat a fer cas de l’Àlex Casanovas que em diu que no llegeixi les crítiques ni bones, ni dolentes.

Però tu no has pogut resistir a no llegir-les.
He llegit les dues primeres que van sortir i a partir d’aquí, ja vaig decidir que parava, perquè les crítiques que tenen com a única finalitat fer mal i no t’aporten res no m’interessen.

Això et desanima per continuar dirigint?
Nooo, en absolut. De cap manera! No home no, hi ha una cosa que és la crítica i n’hi ha altra que és la bilis, qui té bilis té un problema, perquè causa fort ardor d’estómac...
A mi qui m’ha fet una crítica amb criteri i m’han explicat a on veien els problemes; doncs, perfecte. No em val que em diguin, “el llistó és molt alt”, penso que també un Shakespeare és posar el llistó molt alt. El que si que no em val és dir que no es pot portar Woody Allen al teatre, llavors ningú podria portar al teatre cap altra pel·lícula, una cosa és el llenguatge cinematogràfic i altre el teatral.
Tots l’equip m’han fet confiança i jo em quedo amb això.

Podem dir que estem assistint al debut de la teva carrera com a directora teatral?
Jo no ho penso deixar, perquè m’ho he passat molt bé i a la vegada he de dir que ha estat una feina molt seriosa. Ha estat una tasca minuciosa i a més és tracta de un engranatge molt precís.
La veritat és que vaig llegir l’obra amb una mica de prevenció, però vaig riure molt. Els diàlegs eren de W.Allen i evidentment s’havien adaptat escenes d’exteriors trobant sempre solucions adients. A més a més una comèdia domèstica i agradable amb tocs d’humor negre. Així que vaig decidir que la feia.

Fa molt temps que estàs en contacte amb el teatre.
De tota manera, encara que m’hagués vingut de cop ara la idea de dirigir jo em pregunto si hi ha algun problema això, m’ho pregunto perquè la gent m’ho demana i jo penso que quan t’encasellen en una cosa i s’acostumen a veure’t fent el mateix, és com si ja no poguessis fer altra cosa. Si avances per un camí diferent seràs un intrús o seràs mal vist.
Sempre m’ha interessat el teatre vaig fer teatre abans que escriure, abans que res. Perquè els meus pares feien teatre d’aficionats, amb molt respecte al teatre i molt amor, d’aquí la paraula “amateur” .

Treballar amb un text de Woody Allen és un reclam.
Misteriós assassinat a Manhattan és una comèdia domèstica que té una primera versió única i indiscutible al cinema amb una persona (que jo admiro i respecto moltíssim) que és diu Woody Allen i després té aquesta versió al teatre i el que es pretén és fer una teràpia, com va fer W.Allen al seu moment ( que va ser una teràpia increïble per a ell). Per a mi ha estat la teràpia d’entrar al món del teatre de la mà d’una persona que m’és molt propera, perquè m’agrada, perquè he seguit tota la seva trajectòria i tinc les seves obres de teatre i guions de cinema a casa, l’admiro perquè és una persona capaç de fer coses molt diferents...

Solucioneu el problema de l’espai escènic amb una escenografia que gira, dividida en tres ambients.
Resoldre espais va ser difícil. Jo crec que tothom va entendre molt bé cap a on anava la dramatúrgia, tant amb la música del Jaume Vilaseca que és un personatge més d’aquesta obra, perquè introdueix o fa sortir d’algunes escenes i que dóna un homenatge a W.Allen, utilitzant la música com a recurs de primera línia, subratllant coses i coreografiant alguna que altra escena.
Crec que l’equip és immillorable perquè Joaquim Roy és un dels millors escenògrafs d’aquest país. Amb l’escenografia trenquem una mica la convenció, perquè si bé són espais reconeixibles, com la casa dels dos veïns, al mateix temps no són realistes cent per cent. Amb l’espai giratori, es trenca amb la convenció.
L’adaptació demanava molts espais, això era una dificultat, però el millor de tot això és haver sabut trobar uns professionals d’aquesta mida per trobar solucions a les dificultats.

Ha resultat pressionant tant per la Montse Guallar com pel Pep Ferrer interpretar els persontages que en el film van interpretar la Diane Keaton i el Woody Allen?
Crec que s’està parlant més ara que no pas abans. Bé, potser el Pep Ferrer em va dir “Ostres! W. Allen...” Però, és el qui li vaig dir mira ell és Woody Allen i tu has de ser l’editor, que treballa a casa seva, que té el despatx a casa, que està casat, que té una dona que s’avorreix i que vol fer més coses... En canvi a tu, ja t’està bé tot, tu et sents molt confortable en el teu entorn. Per tant la idea és: dibuixem aquest personatge, anem a veure com és i es tracta de crear tu mateix el personatge.

Has dit que ara es sent més pressionat que quan vau començar a treballar?
Sí. Crec que el Pep s’ha sentit ara més pressionat. Jo vaig deixar ben clar que el més important era oblidar la pel·lícula per començar a treballar. És tracta d’una adaptació i punt, és com si s’adapta un shakespeare, tothom vol ser un Lawrence Oliver?
Ha creat molta polèmica el fet de pujar a escena un text de Woody Allen, suposo que perquè Woody Allen és molt personal i no s’ha fet massa en teatre. Encara que ha escrit teatre, no ha estat massa representat.

Com penses compaginar el periodisme amb la teva feina al teatre?
El dia 16 no només estrenava tres hores en directe a la tarda, sinó que a més a més estrenava Misteriós assassinat a Manhattan, ara el que penso fer és tirar endavant aquest projecte i estic llegint una altra obra i veurem el que passa, però em ve molt de gust... Jo ara el que vull és que el Tívoli s’ompli com s’omple cada nit i que la gent surti amb un somriure als llavis i que s’ho passin bé. Si puc seguiré compaginant les dues coses, aquesta és la meva intenció.

Tria entrevista