Pepe Rubianes parla sobre Lorca eran todos

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Abans que comenci l'obra, fas una introducció aclaridora sobre l'espectacle. Fas això cada dia que hi ha funció?
És una mica el que feia García Lorca abans de cada obra, com per exemple, amb La casa de Bernarda Alba o Yerma... Abans de les seves funcions sortia davant el públic a dir alguna cosa, per explicar el procés de l'obra i saludar al públic i fer un mica de broma també, perquè Lorca, segons els qui el van conèixer, era una persona molt simpàtica.

Ho fas amb la intenció d'aclarir una mica al públic el teu treball en aquest espectacle?
Sí, la intenció és donar informació al públic sobre la història i com va sorgir la idea de muntar aquest espectacle i alhora aclarir a la gent que un còmic també pot fer un drama, la intenció fixar les pautes en què es basa l'espectacle.

Sembla que la gent ho ha acceptat bastant bé, no t'han encasellat en el teu paper de Rubianes, solamente?
Sí, si, estic molt content de l'acollida del públic i que el públic hagi tingut la oportunitat de conèixer aquesta faceta meva com director i guionista.

Lorca eran todos és un homenatge.
Sí, és un homenatge, en primer lloc a García Lorca, per descomptat, en segon lloc, a la gent que està buscant les restes dels seus familiars en les fosses comunes que hi ha en tota Espanya i en tercer lloc, al poeta Luis Rosales, que és l'amic que va ajudar a García Lorca, amagant-lo a casa seva per salvar-lo d’ofenses públiques, per ser marcadament republicà, però ni això va aconseguir salvar-lo de la desgràcia inevitable de la seva mort.

En efecte, fas una defensa a ultrança del paper que van tenir Luis Rosales i la seva família en la vida de García Lorca.
Perquè jo vaig veure Luis Rosales a la Universitat de Barcelona i em va semblar un tio noble, sobretot era un home lúcid i un professor brillant i d'una manera injusta sempre ha hagut d'arrossegar tota la seva vida, l'acusació de la foscor de la mort de Lorca. També el vaig veure en una entrevista que li va fer Joaquín Soler Serrano, que es deia a A fondo a finals de la dècada dels 70 i el vaig veure de forma que em va convèncer, sota el meu punt de vista, deia la veritat.

Deu ser decebedor saber que la història que vas estudiar en la universitat estava manipulada o omesa.
Una cosa que acostuma a fer la dreta és degradar al personatge. En la dècada dels 50 Lorca es considerava un poeta menor. Entre altres coses que ens van fer, va ser castrar-nos d'una generació poètica: la generació del 27, ja que els van matar a gairebé tots. I els que van quedar, que no eren els més brillants de la seva generació, tot i així eren uns intel·lectuals de primeríssima línia internacional.

Afortunadament, la següent generació sí va tenir l'oportunitat de conèixer l'obra de tots aquests intel·lectuals.
Sí, Lorca fins a finals dels 50 va ser totalment infravalorat.

De totes maneres, sembla que el teu espectacle deixi entreveure que no estem salvats de la manipulació, ja que com es diu en l'espectacle: “Cada cual cuenta su historia”
Sí, tristament, ja que l'autèntica veritat del que va passar, jo crec que ja no la sabrem mai. Tots els investigadors que han treballat en el tema de Lorca s'aproximen a la veritat, però detalls com qui el va disparar o el perquè i la causa de la seva mort absurda, no es sabrà. El que hi ha és tot el que s'ha aconseguit saber. A més tota aquesta gent que va estar i va participar en la guerra ja va morir, és molt difícil arribar més lluny en aquesta investigació.

Quant temps duus dedicat a la recopilació de tots aquests documents?
Porto dinou mesos a Kenya llegint el tema, més documents que he anat recopilant durant anys, ja que sempre m'ha interessat Lorca com poeta i em despertava curiositat la seva figura i la seva desaparició. Lorca, Cernuda i Miguel Hernández són els tres poetes que em fascinen. En tots els pobles d'Espanya es van portar a terme aquestes morts , es tracta d'una enorme matança de morts no oficials, vam trobar casos en tots els pobles d'Espanya. Lorca va simbolitzar la porta que em va conduir a tota aquesta Espanya negra de morts injustes i anònimes.

Has comentat que la teva intenció era fer un documental amb tota aquesta informació.
Sí, vaig parlar amb Andreu Buenafuente i la seva productora i també amb altra gent, però com el procés televisiu és lent i ha de passar per moltes mans, doncs vaig decidir que la via més ràpida era el teatre i així em vaig embarcar en el projecte i em vaig fer totalment responsable.

D'aquesta manera el resultat pot ser molt més personal.
Sí, per descomptat. Aquí he fet el que m'ha donat he volgut.

Presentant el teu espectacle, has afirmat que si en alguna cosa no t'equivocaves amb aquest treball era en l'elecció dels actors.
Jo quan vaig fer el càsting tenia clar que serien actors joves i vaig escollir els actors que vaig creure més apropiats per a aquest tema, els que m'anaven millor per a aquesta història.

Veus a Lorca com una actriu?
No, no. Un dia en els assajos, aquesta actriu, Alejandra Jiménez, va començar a llegir coses de Lorca i al ser andalusa i la seva veu, no sé... tot junt li va donar un to al poema que em va encantar i així va sorgir la idea, d'una forma més improvisada. Em va recordar a la veu de Lorca quan recitava, Alejandra representa aquesta manera de parlar, per a mi en l'obra Lorca ni és home ni és dona, és un ens.

La Mort està representada per una ballarina.
Aquesta idea ve d'un documental que vaig veure sobre Lorca, en què Lorca sortia d'actor en una obra amb la companyia la Barraca i en alguns muntatges, Lorca representava la Mort. Ballava i duia un vel negre sobre el cap.

Decideixes fer una escenografia senzilla, en negre: vestuari, cadires i fons negre, mentre que Lorca apareix vestit d'un blanc lluminós.
Sí, és que Lorca apareix com un ens. Un personatge de qui es parla, que és el protagonista, però que ja no està. Pel que comenten qui el van tractar, es veu que Lorca era un tipus molt brillant. Luis Buñuel va dir sobre ell, que García Lorca era tres vegades millor parlant en persona que la seva pròpia poesia, tenia màgia i duende segons diuen els qui el van tractar.

Els actors s'ordenen en l'escenari en forma de quadre flamenc.
Sí, m'agradava aquesta idea, una mica evocant l'andalús i el flamenc, l'ambient dels tablaos.

I al final un llibre i una rosa vermella.
És un llibre de Lorca i una rosa, es tracta d'una imatge poètica. Vaig aprofitar aquesta imatge que tenia de jove, per a rendir a Lorca aquest petit homenatge.

Després d'haver muntat aquest espectacle- documental, encara tens intenció de fer el documental?
No ho sé, ara amb l'obra de teatre ja no penso en documental, a més el teatre és el món de Lorca. Per a fer un documental seria necessari entrevistar a tota aquesta gent que el va acompanyar en els seus últims dies de vida, però desafortunadament aquesta gent ja està morta.


Tria entrevista