Gemma Rodríguez parla sobre 35.4 Estem quedant fatal

Entrevista realitzada per Albert Miret

El món dels exectius s’ha posat de moda arrel d’El mètode Grönolm però tu el vas escriure el 2002. Com et va donar per aquest tema?
Inicialment no volia parlar d’això. No sé explicar-te d’on va sortir l’idea. Quan començo a escriure vaig buscant coses però no tinc clar on és el punt de partida. De fet inicialment, el que havia pensat era escriure una obra sobre la violència domèstica. Tenia clar que els protagonistes havien de ser homes. No volia mostrar dones víctimes d’aquesta violència. Em volia centrar en els agressors en aquest cas. Jo suposo que d’un entorn agressiu, format per homes, vaig anar a parar al món empresarial. No tenia una idea inicial concebuda sobre el món de l’empresa.

Quines han estat les teves fonts d’informació sobre aquest peculiar univers?
Jo mateixa hi he treballat al departament de correus d’una multinacional alemanya en el sector de la higiene.

Com en l’espectacle! El teu personatge és el de la Maria, doncs?
Sí. El meu personatge, entre cometes, eh?

Vas rebre la trucada que esmentes al text?
No, no. Hi vaig treballar dos estius. I simplement em va servir d’inspiració a l’hora de saber com funciona una empresa.

I els directius eren com els de l’obra?
No ho sé, perquè des del soterrani no els veies mai. No sé com eren. Ells tenien la seva plaça de pàrquing, arribaven i agafaven l’ascensor que els portava a les alçades que és on treballaven. A qui sí coneixia és a les secretàries.

Intueixo que no hi tornaries.
No era el meu terreny.

Un narrador inicial ens posa en situació i al llarg de l’espectacle ens van descrivint on passarà l’acció. Això està acotat?
Això està acotat. Cada escena comença amb l’hora i el lloc.

Utilitzes la comèdia per explicar un drama.
Suposo perquè és un gènere en el que em moc amb més facilitat i perquè m’agrada. Per naturalesa el sentit del humor no el puc evitar i em surt de dins. Realment m’agrada explicar històries dramàtiques, patètiques o fosques. I no me les plantejo inicialment com a comèdia. Però finalment, a l’hora d’explicar-les no puc evitar anar a parar a la comèdia. L’humor és una manera de prendre una certa distància de segons quines situacions i que et permet fer bastanta crítica en un moment donat. A mi m’agrada el drama. M’agrada la gent que sap escriure drames. Però sempre crec que hi ha aquella línia molt prima en la que pots caure, una línia molt sentimental i molt melodramàtica. Va tan directa a l’emoció que crec que et cega, que et fa difícil veure què és allò que volies explicar realment.

Com a persona el teu tarannà és crític? Ets de les que sempre escriuria cartes als directors dels diaris?
He, he. No me les han publicades mai. Sí, sóc bastant punyetera en aquest sentit. Suposo perquè vaig estudiar dret. En part la vaig començar per un sentiment de justícia que després, un cop començada la carrera, vaig veure que no tenia res a veure amb la realitat. Sí, sóc bastant de reclamar.

La directora parla en el programa de mà del món de les multinacionals. Però veient la funció un servidor es plantejava que la denúncia que fas també pot arribar a d’altres àmbits. Fins i tot el del mateix teatre. El que tu expliques, doncs, se circumscriu només a una multinacional tal i com planteja el programa de mà?
He, he. En teatre això passa cada dia. En el programa de mà es parla de multinacionals perquè l’acció està clarament ubicada en el terreny industrial. Però és traslladable a qualsevol lloc on hi hagi poder, on hi hagi un poder a repartir, i on pugui néixer aquesta competitivitat entre la gent que hi treballa. Es dóna en el teatre, es dóna en la política, en el món de l’empresa i en altres àmbits.

Tots els executius van amb corbata tret del nou cap de vendes. Perquè?
L’obra també parla d’un moment en el que una generació d’executius ve a reemplaçar l’anterior. És una nova generació amb un estil molt diferent amb una edat d’entre 35 i 40 anys. És una altra manera de fer. Vesteixen més informals i la corbata no es porta. Volen donar una aparença d’una altra cosa però amb el mateix resultat. Canvien les formes però no el fons. Hi ha un moment en que el Vandellós diu “les formes són molt importants”. En el fons la forma també és important. Però és una altra forma: anar en texans, sense corbata, en texans...

I perquè el més sincer, però també el més visceral i el més veterà com és en Vandellós, te’l carregues condemnant-lo amb un càncer de pulmó?
Hi ha un moment que està tant obcecat dins del mini-entorn que suposa aquella empresa que per a ell allò és tota la seva vida. I això el fa oblidar-se de la resta. S’oblida de la seva família. S’oblida de la seva dona, dels fills. S’oblida de que està malalt i que té un càncer. Arriba un moment, al final de tot, quan parla amb la seva germana, que li diu que té aquesta malaltia per tranquil•litzar-la. “Que sàpigues que estic malalt i em donen la prejubilació”. Forma part d’aquesta cosa d’arribar a creure que ell és important en l’empresa i que aquesta importància passa per sobre, fins i tot, de la seva pròpia malaltia. No li dóna importància. El que és important és mantenir-se al lloc.

Una situació tremenda com la mort no és prou important com el lloc de treball.
Exacte. Ell amaga a la seva germana que el fan fora i que ja no mana en aquella empresa. En canvi, no té cap problema en dir-li que s’està morint. Normalment ho faríem a l’inrevés, no? Si vols amagar alguna cosa potser amaguessis el càncer i en canvi l’acomiadament no seria tan important. I en canvi, ell no pot assimilar de cap de les maneres que s’hagi acabat tot en aquella empresa.

Les crítiques han anat molt bé.
Si, han sortit totes. L’única que ha anat malament és la d’El Pais, la de la Begoña.

Això d’anar al terrat a fumar ha estat un homenatge al Desprès de la pluja d’en Sergi Belbel?
No, però és veritat que tothom de seguida m’ho ha dit. És un referent claríssim.

Dona, és que la gent surt normalment a fumar al carrer.
Bé, l’empresa on jo treballava la gent anava, no exactament al terrat, però sí a un pati interior.

El groc no és el color de la mala sort en teatre. La vostra escenografia en va plena?
He, he. Això és cosa de l’escenògrafa. No hi ha cap acotació sobre escenografia ni res que se li sembli. Jo al principi tenia tendència a fer acotacions llarguíssimes. De sobte vaig canviar i vaig decidir fer poques acotacions. Les justes. No se res sobre escenografia. No hi ha cap acotació. No sé res sobre posada en escena, no tinc experiència. Intento concentrar-me en el que crec que puc controlar. És per aix`oque intento no afegir acotacions sobre espais.

En aquest món feréstec d’executius que pintes, no hi ha ni una dona directiva, només una secretària de direcció. No hi ha paritat, com a la vida real?
El perquè només hi ha una dona està fet expressament. Quan ho vaig escriure vaig veure que en els càrrecs de responsabilitat de les grans empreses només hi ha homes. Sí que vaig pensar en posar una dona, però vaig reflexionar i em vaig preguntar: perquè? Si és mentida! En el món de les empreses i de les grans multinacionals ara comencen a haver-hi dones. A l’empresa on jo hi treballava hi havia el plafó de les bústies que apareix al text, en forma de piràmide. Al plafó de dalt no hi havia una sola dona. A la tercera filera, en l’assessoria jurídica hi havia tres persones i cap era una dona. Les dones eren les secretàries de tots aquests homes. D’alguna forma em vaig negar perquè és una realitat que cal criticar.

A mi em dona la impressió que la secretària va massa de bòlit i no respon del tot.
No sé que dir-te. És una qüestió de direcció o d’interpretacions. Com a personatge no té més. Ara, la Mònica, és un personatge potent. És l’única que fa la seva feina. Li preocupa fer-ho bé. Els altres només pensen en salvar el cul.

Les respiracions en off que apareixen de tant en tant estan acotades?
No hi són. És un tema molt llarg. En el text, inicialment, el que està pa

Tria entrevista