Jordi Galceran parla sobre Carnaval

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Un Carnaval és una festa de disfresses on ningú no és el que sembla. Quins elements de tot això la teva obra?
El títol el vaig posar perquè m’agradava i perquè l’acció se situa en el dia de Carnaval, però també té a veure amb el que passa a l’obra, ja que es parla de la quantitat de gent estranya, de sonats, que hi ha pel món, que potser no se’ls veu disfressats, però porten la disfressa per dins i de vegades resulten molt sinistres.

Què volies explicar amb aquest Carnaval?
La meva manera d’escriure no és mai a partir d’un concepte. Jo no sé mai què vull escriure, no sé posar-me a escriure, d’entrada, una obra sobre la hipocresia o sobre els maltractaments a les dones, per exemple. Jo procuro treballar a partir d’històries. En aquest cas, se’m va acudir l’argument d’un segrestador que mostrava la seva víctima a través d’Internet i vaig anar tirant d’aquest fil sense saber ben bé què volia dir. Després, un cop està escrita, t’adones que les històries volen dir una cosa i quan refàs el text li dones aquest sentit, però jo mai treballo d’origen amb la idea d’un tema.

I perquè un thriller?
Jo ja n’havia fet un, Paraules encadenades, que era un thriller psicològic, en canvi, Carnaval és un thriller policíac pur i dur. Quan escric m’agrada posar-me reptes, em plantejo fer coses que no s’hagin fet mai, em poso problemes. I un gènere molt problemàtic en teatre és el thriller perquè el tenim molt assumit com a espectadors de cinema i de televisió i sabem com funciona, els seus efectes, trucs i moviments de càmera, que són els que creen la tensió. I em vaig plantejar si jo podia fer això mateix en teatre, si podia trobar una història en què passés tot això, fer un thriller que funcionés damunt d’un escenari sense trets, sense persecucions, sense violència, sense sang, només amb la tensió de la situació.

La història es podia explicar des de molts punts de vista, però tu has escollit la perspectiva de la policia.
Em feia il•lusió fer gènere pur i dur en el teatre català, que és en el qual jo em moc. Hem vist poques històries de policies dalt d’un escenari i volia intentar fer alguna cosa en un camí que està poc transitat i que, per tant, et permet treballar amb força llibertat.

Tot i treballar en un gènere amb molts tòpics, el paper de la inspectora l’interpreta una dona mentre que a les pel•lícules aquest és un rol típicament masculí.
Sempre vaig pensar que aquest personatge seria una dona perquè m’agradava la relació que s’establia amb la mare de la criatura segrestada. La inspectora també és mare i aquesta relació entre les dues dones m’interessava: una més gran, l’altra més jove, la primera amb una vida estructurada, la més jove amb una vida més desordenada, mare soltera i sense recursos. També vaig voler que la inspectora fos una dona per altre motiu molt pràctic, hi ha molt pocs papers per actrius d’aquesta edat i en canvi, hi ha molt bones actrius d’aquesta edat. Jo acostumo a pensar que les meves obres pujaran a l’escenari i tinc en compte aquestes coses. Tot i això, el motiu més important és el primer, el de la història.

I quan escrivies, tenies ja alguna actriu al cap?
L’Emma Vilarasau va fer Paraules encadenades i en vaig quedar molt content. Pensava que hagués fet una inspectora Garralda magnífica, però no podia perquè tenia altres compromisos. A la llista d’actrius hi teníem la Marta Angelat, però amb el Sergi Belbel la varem descartar perquè ens pensàvem que estava fent La Cabra i que no ho podria fer, però després varem saber que no seguia amb aquesta obra, li varem proposar i va dir que sí. I estem molt contents, fa una inspectora fantàstica.

Dins de la comissaria, jugues amb els tòpics: el policia que lidera el cas, la inspectora Garralda (Marta Angelat); el jove i inexpert, Pere Puig (Roger Casamajor) i el veterà que s’està quedant antiquat, Ribó (Quimet Pla).
M’agradava jugar amb personatges típics del gènere policial: el veterà que el dia abans de jubilar-se té un cas molt complicat, que és un tòpic de les pel•lícules policíaques i el jove, el “novato”. No estan portats a l’extrem ni un ni l’altre, però són dos personatges típics del gènere de thriller policíac.

Tot i que l’argument és tràgic, en aquesta obra hi ha molt d’humor. És una forma de trencar la tensió?
L’humor és buscat, però no em pensava que fes riure tant. Ja em va passar el mateix amb El Mètode Grönholm i amb Paraules encadenades, al posar-ho davant de l’espectador m’he trobat que hi havia moments que no em pensava que fessin riure o que fessin riure tant. Crec que un cop puges a l’escenari, si ho fas bé, tot és més intens. I la pròpia tensió de la història fa que els moments de comèdia els espectadors se’ls agafin amb molta més efusivitat perquè descarreguen aquesta tensió. A mi m’ha sorprès que el públic rigui de tantes coses, però em sembla bé, el que importa és que els actors i la producció es mantinguin on ha d’estar, portant la història amb veritat i amb força.

El ritme de l’obra és trepidant. La funció no té pausa i l’escenari està presidit per un rellotge enorme que marca el compte enrere d’una explosió. Buscaves encomanar aquesta tensió a l’espectador?
Jo sóc un fanàtic de l’acció. Així com hi ha un cinema d’acció, a mi m’agradaria fer teatre d’acció, és a dir, que la importància es trobi en la història, en els fets, en les coses que passen i que tot tingui, a més, un gran aire de versemblança. Em costa molt posar un personatge a monologar sense cap sentit dins del text, m’importa més la història que la psicologia dels personatges. Amb Carnaval per exemple, hi ha hagut espectadors que m’han dit que els agradaria saber més coses dels personatges i dels seus sentiments, que tinguessin algun racó on et poguessis emocionar amb ells, però per mi, el més important és l’acció. I si l’acció no em deixa temps per introduir-hi aquests altres elements, no ho faig. El que busco és un ritme trepidant. Si aconsegueixo que el cap de l’espectador, des de que comença l’obra fins que acaba, no vagi enlloc més que a l’escenari, he aconseguit el meu objectiu.

L’argument parla del segrest d’un nen de 3 anys al qual se li col•loca un explosiu que esclatarà en 30 minuts i tot això es retransmet per Internet. Calia que la situació fos tan extrema?
El teatre té a veure amb la intensitat, l’espectador va al teatre a viure experiències molt intenses, que poden ser-ho a diferents nivells: intel•lectual, artístic, formal, per una escenografia espectacular o una gran interpretació. Com a autor, el que jo busco és que hi hagi una història molt intensa, intento imaginar les coses més fortes possibles. El teatre es fa d’històries excepcionals i has de buscar la manera que arribin el més endins possible en l’espectador, sense arribar a trencar la seva versemblança. Si vas a fer mal, has d’anar a fer molt mal, si vas a fer riure, has de fer riure molt i si vas a fer plorar, has de fer plorar molt. Sempre intento buscar això.

La primera hipòtesi de la inspectora sobre els segrestadors és el terrorisme islàmic. Creus que des dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres existeix una psicosi col•lectiva sobre el perill d’un atac terrorista?
Jo crec que és un assumpte més mediàtic que una altra cosa. No crec que ningú deixi d’agafar un metro o un avió per por a què el puguin segrestar. Són coses amb les quals hem après a conviure, crec que hi ha la consciència que no pots viure patint per això, en aquest món pots morir perquè un terrorista islàmic segresta el teu avió o perquè creues el carrer i t’atropella un cotxe. Jo crec que la gent no viu pensant en això. Crec que és més aviat una qüestió de determinats poders polítics per poder organitzar les seves estratègies i crear aquesta psicosi, que no de la gent del carrer. Està clar que aquestes coses existeixen i a qui li toca, li toca.

Realment al món hi ha tanta gent boja com explica la funció?
N’hi ha molts. Hi ha una certa crisi de les ideologies que han do

Tria entrevista