Sergi Belbel parla sobre Mòbil

Entrevista realitzada per Marta Armengol

A Mòbil es parla de com aquest aparell ens ha canviat la vida, però l’obra també ens explica altres històries. Quines?
Quan escrius una obra tens les idees molt clares, però també se t’escapen coses que d’entrada no preveus. La clau de Mòbil era parlar de com el telèfon mòbil intervé en la vida de la gent i de com aquest aparell ha anat implantant-se en la societat d’una manera cada vegada més visible, però també parteix del fet que modifica les relacions entre les persones. És un aparell que t’ajuda o et perjudica, però et fa establir una comunicació diferent. Mòbil sorgeix veient gent pel carrer o al metro amb aquest aparell a la mà i explicant coses de la seva vida de les quals tu te n’assabentes perquè estàs assegut al seu costat. I de vegades, sents que s’atreveixen a dir coses pel mòbil que no són capaços de dir-se a la cara.

De tota manera, el tema autèntic de l’obra és la relació dels pares amb el fills. En el fons, és la història de dos fills, un noi i una noia, que tenen uns lligams una mica pervertits amb les seves mares i és un intent de trencar amb aquest cordó umbilical, de com els fills han de matar els pares. És el tema de base que està emmascarat per aquest mòbil i per un atemptat terrorista, tot i que jo no volia que aquest atemptat fos el centre de l’obra, sinó que fos aquell “click” que fa que els personatges prenguin consciència de qui són i d’on volen anar.

I perquè hi ha una relació tan turbulenta entre aquestes mares i els seus fills?
Jo volia fer una comèdia i no caure en el tremendisme. I les relacions a l’obra són difícils perquè les relacions pares i fills són complicades. Quan ets fill i pare, com és el meu cas, te n’adones perquè vens d’un lligam i n’estableixes un altre, i moltes vegades quan ets jove penses que mai faràs “allò” quan tinguis un fill i quan el tens, fas “allò”. És a dir, el que tu havies dit com a fill que no faries mai, quan ets pare ho acabes fent i llavors t’adones que t’has equivocat i que has acabat cometent els mateixos errors que vas dir que no faries.

Perquè precisament un atemptat terrorista desencadena tota la situació posterior?
Estem en un món on la idea del terror s’ha modificat. Abans el focalitzàvem, sabíem on era i ara és a tot arreu. Els atemptats del 2001 van escenificar que el terror es pot produir al centre de Nova York o al mig de Barcelona, Madrid, París o Londres. I tal com han anat passant les coses, s’ha confirmat. Amb l’11 de setembre tots vàrem ser conscients que hi hauria un abans i un després d’allò, que modificaria les nostres vides, tot i que l’ésser humà té una capacitat d’oblit molt forta per poder sobreviure, però estem en un món globalitzat on el terror ens pot sorprendre en qualsevol lloc i moment.

El text parla de pares i fills, però al començament de l’obra la relació entre la Clàudia (Rosa Novell) i el Jan (Carles Francino) no queda clara...
No ho has de saber, això està fet expressament. Te n’has adonar cap a la meitat de la funció que aquell que tu pensaves que era l’amant d’aquella dona rica és el seu fill i ve donat per la relació que han establert. A ella ja li va bé que la gent pensi que no és el seu fill perquè ella se sent jove i té un fill d’una certa edat. Està fet expressament.

Tot i que les relacions personals de l’obra es mostren molt fredes i distants, en un moment donat, hi ha sexe entre dos personatges que es porten molta edat. És la seva manera de recuperar el contacte físic i mostrar-se afecte?
El contacte físic es produeix entre una dona gran i un noi jove. Això està fet deliberadament per molts motius. Primer, perquè hi ha un tipus de dona, que espero que estigui en vies de desaparició, que és la passiva, que ha viscut a remolc del marit, que no té feina, que s’ha anul•lat, que la seva personalitat ha estat “ser mare de” sense cap altre vocació. L’obra vol reivindicar que aquestes dones quan arriben als 50 anys, a la menopausa i a les ganes d’operar-se no se’ls ha perdut la vida. Acostumem a pensar que la vida d’una dona menopàusica ja s’acaba, que entra a la tercera edat i es torna una persona asexuada que no compta i el personatge de la Sara (Maife Gil) era una manera de dir que la vida no s’acaba aquí. A aquesta dona fa deu anys que el marit ni la toca i a més, se n’ha anat amb una altra i s’acaben de divorciar. Aquesta relació sexual de l’obra és una mica simbòlica, de dir que la vida continua i que, a més, es poden tenir sorpreses agradables. L’amor físic és el contrapunt a la incomunicació i la separació que implica la comunicació a través del mòbil i la tecnologia del món contemporani. Hi ha una reclamació de la relació sexual com una necessitat i com una reivindicació de què no hi ha una data de caducitat per a això, què per tenir 50 anys no se t’acaba, si no que comences una altra etapa, però on el contacte també és possible.

I després la Sara li demana al Jan que faci l’amor amb la seva filla, la Rosa (Marta Marco)...
També és un acte simbòlic. Ella s’adona que ha estat infeliç tots aquests anys i intenta, a través d’aquesta demanda al Jan, que la filla no caigui en la mateixa desgràcia que ha caigut ella.

Els personatges es diuen moltes coses a través del mòbil. Si no el tinguessin, es dirien aquestes mateixes coses?
Molt difícilment. Quan veus la cara de l’altre, t’imposa, et marca i et fa suavitzar el discurs. És important el mòbil perquè t’envalenteix en no tenir l’altre al davant. De vegades, una cara et pot fer modificar el discurs, però un silenci a través del mòbil, just el contrari. Aquests monòlegs que faig són com una bola de neu, comencen amb una cosa petita i la paraula és com una mena de tobogan o de muntanya russa que et fa ser cada vegada més cruel i dir coses més gruixudes.

Quan el Jan i la Rosa expliquen la seva infància, l’obra agafa un ritme molt ràpid i un to desenfadat, encara que el que s’explica és dur...
El ritme de comèdia el vaig tenir present des del primer moment i tot i que els personatges viuen petites tragèdies, volia expressar-ho d’una forma que resultés còmica, àgil, divertida i entenedora.

En canvi, aquest ritme es trenca amb les constants trucades de mòbil que van rebent els personatges.
L’obra té un repte molt fort i és que, tot i que hi ha argument, un gruix molt important de l’obra són monòlegs. L’actor dóna la rèplica, però no té l’altre davant perquè li està dient les coses a través del mòbil. És com una partitura rara per a quatre solistes que sí que interaccionen, però no deixen de ser monòlegs i això són petits reptes per als actors. Jo volia fer una obra d’actors, per posar-los-ho difícil. Sí que hi ha un text, però bàsicament el que hi ha són quatre actors interpretant-lo.

I estàs content amb el resultat?
Sí, molt.

Hi ha moments en què descol•loques l’espectador, com per exemple quan el Jan li diu a la seva mare què en pensa d’ella a través d’un rap.
Això del rap no ho he posat jo. Jo vaig escriure un text. El noi ha sentit per equivocació com la filla de l’altra senyora engegava el seu pare i aprofita les seves paraules per fer el mateix amb la seva mare, però en l’obra original, això no és un rap

I l’escenari ple de punts de llum, els “leds”?
Tampoc és de l’obra, també és cosa de direcció.

Nosaltres a Mòbil coneixem aquests quatre personatges en un moment on els passen coses que els canvien, en certa manera, la vida. Després de l’obra, seran més feliços?
No ho sabem. Sí i no. Tot continua igual, tot i que ells han utilitzat aquesta peripècia per desfer-se de fantasmes. Sí que tallen cordons umbilicals, però és una comèdia i el que pugui passar a partir d’allò, tampoc no els modificarà la vida, però sí que s’escenifica un abans i un després. Per això l’atemptat terrorista intervé de manera funcional, no és una obra sobre el terrorisme, però sí que s’aprofita el terror perquè els personatges facin petites posades a punt de les seves vides, és a dir, aprofiten aquesta sensació de por d

Tria entrevista