Jordi Coca parla sobre Krapp: última gravació

Entrevista realitzada per Marta Armengol

De què parla Krapp:última gravació?
De la solitud dels humans a la segona meitat del segle XX. És un text escrit el 1958 i la influència de la Segona Guerra Mundial és molt clara per la situació en què queda l’ésser humà, és el moment de l’existencialisme. D’altra banda, és una obra molt autobiogràfica, està plena de referències a la vida de Samuel Beckett, però com que té aquesta construcció tan particular, no pretén ser una obra autobiogràfica, encara que realment ho és. També es poden fer altres lectures: la d’una persona que està acabada i en via morta, algú que s’autodestrueix, la idea que no pots esborrar el passat i això pesa a la teva vida present. Jo la trobo una obra molt rica, em fascina perquè té molt poques pàgines però les pots convertir en moltes coses.

I t’ha resultat difícil de dirigir pel fet que tingui tan poc text?
Quan comences un procés d’aquest tipus, es fa difícil o fàcil depèn de com t’organitzis. Amb el Quimet Pla hem treballat junts, ell ha anat fent les seves aportacions i jo, les meves, a partir d’una idea primera molt clara: oblidar-nos de qualsevol lectura intel·lectual i autobiogràfica i centrar-nos en el concepte que aquest home és un ésser real que podria viure al carrer Escudellers. És un tipus vell, d’uns seixanta anys, acabat, que viu en un lloc molt “cutre” i que té un context. Hi ha uns sorolls, un ambient, una vida quotidiana i aquestes coses ens servien com a motiu per treballar. Tota la construcció ha girat al voltant d’aquest fet i per això és tan present l’entorn sonor. L’Àlex Polls ha creat un entorn del qual el personatge n’està molt pendent, l’escolta i reacciona. Hem intentat plantejar què faria un tipus com aquest quan sent les veus de la gent, perquè s’irrita en un moment concret... Ha estat un procés llarg, de vuit setmanes, però no ha estat complicat. Normalment, aquesta obra dura uns 40 o 50 minuts, nosaltres l’hem fet durar una hora i 25 minuts perquè necessitàvem primer ubicar el personatge en un context i ensenyar-lo com a un home acabat, amb una vida molt monòtona, amb uns tics, profundament borratxo, ens hem marcat aquests paràmetres i els hem anat desenvolupant.

És a dir, que tota part inicial de l’obra fins que Krapp pronuncia les primeres paraules, serveix perquè l’espectador conegui el personatge...
Els primers 20 minuts. De fet, hi són en el text original de Beckett. Però ell diu: “va a la part fosca i destapa ampolles de vi” o “reflexiona” o “pausa llarguíssima”. Nosaltres hem procurat treure aquesta abstracció d’una part fosca on ell desapareix i que aquest espai fos el lloc on viu.

Beckett acostumava a incloure moltes acotacions en els seus textos. Les heu respectades?
Relativament. Quan ell diu “passeja”, tan pot ser que ho faci amb les mans a les butxaques com que ho faci mentre està pensant alguna cosa. Hem intentat respectar l’esperit, però no al peu de la lletra. Quan escriu, per exemple “desapareix a la part fosca i soroll de destapar una ampolla. 15 segons de pausa. Destapa una altra ampolla. 15 segons de pausa. Destapa una altra ampolla. 15 segons de pausa.” Podem torturar l’espectador, però fins a cert punt... hem respectat l’esperit, però a partir d’aquesta lectura inicial de convertir el personatge no en un paradigma de la solitud humana, sinó en un ésser real de carn i ossos amb unes característiques determinades.

Que podries reconèixer en un carrer qualsevol de la ciutat...
Sí. La descripció que fa de Krapp és més aviat de clown. Per exemple, hi ha una acotació que diu “porta unes botes blanques, com a mínim del 48”. Nosaltres li hem posat unes sabates blanques, però no són ni botes ni del 48, són de la seva mida. Li donen un toc particular, però no el d’un clown.

Krapp porta un vestuari que recorda al d’un vagabund. Quin sentit tenen aquestes sabates tan vistoses i lluents, que contrasten amb el vestit que porta?
Tota l’obra està organitzada a partir d’una polaritat entre el blanc i el negre. La primera dona de la que parla, Bianca, viu al carrer “Kedar”, que en hebreu vol dir negre; hi ha un gosset blanc a qui li dóna una pilota negra; la mainadera va vestida de blanc i passeja un cotxet negre. A tota l’obra hi ha aquests dos extrems: la llum i la foscor. És com si el personatge estigués entre aquestes dues realitats: tot el que suposa de negatiu i pertorbador, la negror, i una tendència cap al blanc. Jo crec que amb les sabates i el vestit, que ell diu que ha de ser negre, ha volgut mantenir aquesta situació.

L’escenografia també és molt fosca, però amb un parell de punts de llum. Serveix per ajudar a identificar el personatge?
Ell encara ho accentua més. Descriu que la taula amb el magnetòfon ha d’estar il·luminat i per tant, és la zona blanca. I després, hi ha un espai en el qual ell entra i desapareix, la zona negra. Nosaltres no el fem desaparèixer del tot i a més, hem col·locat un espai intermedi ple de caixes, llibres i papers que representa una acumulació d’allò que ell ja no controla, és el territori que hi ha entre la beguda, que està al fons de tot, i la taula, que és on recupera el seu passat. Però en la descripció de Beckett encara és més radical, és més negre i més blanc.

I el joc amb els llums que intenta encendre i no funcionen...?
Volíem donar aquesta ubicació concreta de l’individu, que semblés real. És un home al qual la vida no li és fàcil en cap sentit. Durant tot el plantejament escènic del personatge, juga al clown: hi ha una temptació pel “gag”, que no necessàriament ha de fer riure, però hi ha de ser present: la clau que li cau, el cop amb la làmpada, els llums que fallen... és un continu de petits incidents i accidents que es van produint sobretot a la primera part, perquè és quan fem el plantejament. Després, ja no cal insistir-hi, aleshores el que interessa és veure el patiment, el dolor, la imatge d’un individu que es va adonant i revivint aquell moment de quan tenia 39 anys i va cometre un seguit d’equivocacions amb unes dones que l’han acabat portant a la situació on es troba ara.

Com és que Krapp s’ha acabat quedant sol després d’haver mantingut relacions amb diferents dones?
No ho sabem. Això ens pot passar a tots. Hi ha un moment a la vida en què t’equivoques i els errors que comets són irreversibles. Sobretot si ets una persona que té una relació destructiva amb si mateix. El Krapp de 39 anys que sentim a la cinta malparla del que en té 27 i el Krapp de 69 anys troba que el de 39 és bord i estúpid. Ell contínuament es veu com una persona sense interès, no s’estima en definitiva. Més que les relacions amb els altres, és ell mateix qui s’ha complicat la vida. Com que el plantejament de Beckett és tan fragmentat, no intenta explicar episodis complerts de la vida, només els presenta i els deixa tallats, els estronca i en comença un altre. I també insinua coses. L’exemple més clar seria quan parla de la visió. Aquí hi ha una posició diferent de la que probablement apunta l’autor. Segurament, la visió es refereix al moment en què Beckett descobreix les característiques del seu propi estil per la frase què diu “em vaig adonar que la foscor que sempre he intentat treure’m de dins en realitat és la meva més...”. I segurament aquesta visió es refereix a aquesta descoberta literària, que a més coincideix en el moment en què l’autor té 39 anys. En canvi, nosaltres fem que el personatge de 69 no sàpiga de quina visió parla i que probablement deixa entendre que té a veure amb les dones que ha perdut, però que no recorda.

Heu fet petits canvis en el text, doncs?
No. L’única cosa que hem tret és una ratlla perquè no tenia sentit a la nostra lectura perquè parla dels seus primers fracassos literaris. Diu “17 exemplars venuts a les colònies d’ultramar, anar guanyant fama”, això és l’únic que hem tret.

Perquè Krapp té aquesta obsessió per enregistrar els moments importants de la seva vida?
Crec que és una fascinació pel món modern. A la primera acotació situa l’acci

Tria entrevista