Mario Gas parla sobre Las Criadas

Entrevista realitzada per Albert miret

Com a preàmbul. Des del pati de butaques busco algun comentari sobre l'obra al programa de mà i no trobo més que la fitxa. No has escrit res per ganduleria?
No, no, no. Jo com a director fa molts anys que no estic als programes per una decisió absolutament analitzada i professional. Penso que els directors acostumen a dir coses que sublimen i expliquen la feina i penso que el director s'ha d'explicar des del muntatge que ha fet. També es poden posar currículums de l'autor... descripció de la seva obra... però sóc molt poc amic -i de fet quan vaig com espectador els articles de direcció em semblen sempre pedants i soberbis i molt poques vegades coincideixen amb el que jo després veig. Vaig decidir, fa molt temps, no fer articles de programes. Si mires una mica els meus deu o dotze últims muntatges, articles meus no n'hi ha mai

Amb que es trobarà el públic de Las Criadas?
Dues criades busquen una certa identificació i llibertat amb el seu món. Planegen assassinar la seva senyora. A partir d'aquí passen moltes coses.

Quina és la transcendència, si hi té?
Mira, jo amb la transcendència no hi crec gaire. No hi ha cap transcendència. Les coses són com són. Cadascú que es mengi la transcendència com vulgui. Tota obra de teatre important planteja tesis, preguntes, fantasmes personals de l'autor i quan es converteixen en vàlids és perquè planegen d'alguna manera -conscientment o subconscientment- amb un cert fantasma col·lectiu. Jo penso que a partir de l'anècdota de Las Criadas hi ha una sèrie d'actituds, de reflexions, de comportaments, de topada de móns, topada entre realitat i ficció.
De com el món del poder no deixa a l'oprimit crear-se un món diferent per poder defugir del món real i poder-se crear una felicitat interior. Com això també és un joc de miralls. Com amb els rols socials sempre es tendeix a tenir un únic rol i l'ànima humana és un mirall polièdric...
El Genet fa un teatre bastant marginal, subversiu i que fustiga una mica les convencions. Hi ha alguna gent que ho fa sota una ideologia política molt determinada i ell ho fa des de la interioritat dels éssers humans en una societat determinada. Tota obra, si és bona, té una lectura inicial. Aquesta té moltes lectures depèn de qui les miri. I també després són fletxes que van dirigides al públic on cadascú omple els buits amb la seva experiència personal. En aquest sentit penso que l'obra del Genet és molt punyent per la seva capacitat, no només d'anècdota, sinó de llenguatge que ens reporta una sèrie d'imatges i de comportaments.

Com pots tenir dues artistes de la talla de la Sánchez-Gijón i la Suárez de peu plantades, aguantant la xerrameca del públic abans de començar?
Mira. Jo tinc dues actrius. Com a molts muntatges tinc actors i actrius. Em sembla molt interessant aquesta idea inicial. Els hi vaig explicar a elles i els va encantar la idea que quan el públic entra en aquesta mena de sala de bany, armari, dormitori, santuari, ple de flors, amb atmosfera mortuòria, les criades estan sempre allà, entre vistes. Mirant. Guaitant. Em semblava una imatge molt potent. Dintre d'aquest joc de miralls hi ha de sobte dues presencies furtives que estan sempre a l’aguait del que pugui passar. Els hi vaig plantejar i els va semblar bé.

Em va impactar descobrir-les casualment però sembla que el públic continua xerrant i va a la seva.
Sí. He observat que el públic primer no les veu. Després diu... - Mira, ja passa alguna cosa. Després es pregunten -És l'Aitana o és l'Emma? I al final hi ha gent que es queda molt amb la idea i que li agrada molt. Perquè ja està fet una mica perquè part del públic ho vegi i part del públic no se n'adoni... però em sembla una manera de començar l'espectacle interessant.
Ja comptàvem que amb set-cents espectadors hi hauria un percentatge de gent que no ho veurà. Però crec que finalment sí que es veu perquè la llum d’elles va pujant d'intensitat i justament abans de començar l'espectacle marxa la llum de la sala, marxen tots els efectes i queden les dues cares allà. Finalment tothom descobreix que aquelles dues persones tancades estan observant sempre per alguna escletxa.

Tornes a recuperar la rampa de La Reina de bellesa de Leenane
A mi les rampes m'agraden molt en el teatre. Un actor, quan trepitja un terra que té que vèncer resistència o serveix per pujar o per baixar, li aporta una actitud molt interessada. La rampa i dues coses més -a banda que m'agraden molt els espectacles rampats- és també un petit homenatge a la versió que va fer el Víctor García. Això i dues coses més.

No es poden conèixer?
Home, si surten a la conversa ja les direm.

Vaig intentar descobrir quin era l’origen d'una remor inicial que s'escolta mentre les criades observen el públic de la sala i es torna a repetir just en acabar l'obra.
És un soroll de llàgrimes de làmpares. - Clink, clink, clink... És un so inquietant que a mi m'agrada. Tampoc et puc explicar gaire el per què. D'alguna manera és com si una làmpara de Murano amb moltes llàgrimes -que és una mena de reflex d'un món burgès- fos sacsejada per un terratrèmol i tot comença a trontollar. Moltes vegades, també quan treballes amb el dissenyador de so, vas parlant d'atmosferes, trobes un so i dius: -Ostres, aquest va molt bé. Tampoc et fas moltes preguntes sobre certs efectes. Funciona, crea aquest clima que permet passar de l'inici a que la gent comenci dins de l'espectacle. Un paradigma d'aquest món que trontolla una mica, com indicant que alguna cosa passarà.

Quan comença l'espectacle apareix una música ben bé incidental que serveix de coixí a l'actuació que fan les criades a l'habitació de la senyora.
Hi ha dues peces de música. Una part del Goreki i un quartet de corda del Janasec. Ens va semblar que era el clima musical que requerien aquelles escenes.

Els treballs de taula van durar molt?
Van ser dues setmanes treballant taula. Penso que és un text que per començar a assajar has de tenir clares molts coses que queden fosques al text de Genet i has de prendre decisions, per on aniràs o per on no aniràs o com ho enfocaràs per veure per on aniràs però deixant-ho clar abans. També és necessari per esbrinar tots els matisos de jocs de canvis d'identitat. Quan una és una, quan una és l' altra... Vam estar dues setmanes també per polir la traducció, per trobar moltes vegades la paraula amb la sonoritat treballant el fraseig.
Hem intentat conservar molt en la traducció el tipus d'estructura i puntuació que utilitza el Genet. Sovint trenca les frases amb un punt que no és habitual, o repeteix molt, o té uns períodes més llargs o molt curts... tot això ho vam treballar per tal que quan vam començar a assajar estiguéssim dins de l’atmosfera de l'obra de Genet. Ens va ajudar molt el pròleg de l'obra que va deixar l'autor. És fantàstic. Diu una mica què no ha de ser Las Criadas. Vam estar discutint sobre aquest pròleg traient frases, conceptes, analitzant-los, per tal que tot estigués dins l'autopista de saber algunes coses i altres no. Però coneixent que no les sabíem per quan muntàvem tenir ja molt clar quin era el món que volíem reproduir i per on havíem d’anar.


D'entre la genialitat de les frases em quedo amb 'Mi chorro de saliva es mi ristra de diamantes'
Fantàstic. Aquesta frase és acollonant. Té moltes d'aquestes 'Es muy fácil ser inocente cuando se es la señora.' Però aquesta és una frase realment impressionant. Impressionant.

Hi ha un moment en el que el senyor truca per telèfon per anunciar que està en llibertat i el telèfon queda despenjat amb el to de comunicar sonant a la sala ben bé fins que arriba la senyora. Vols incomodar el públic amb aquest so durant tanta estona?
Això també ho vaig parlar amb el meu dissenyador de so, el José Antonio Gutiérrez, i vam pensar que aquest petit element distorsionador convenia molt. El telèfon queda despenjat i un cop es talla la conversa en aquella època els telèfons comunicaven. I vam pensar que fins que no arriba la sen

Tria entrevista