Marc Martínez parla sobre Le Mani Forti (una tragèdia líquida)

Entrevista realitzada per Marta Armengol

De qui són les “Mans Fortes” del títol de l’obra?
Jo també em vaig fer aquesta pregunta i li ho vaig demanar a l’autor, Marco Calvani, però em va dir que no ho sabia. El títol d’una obra és com el d’una cançó, és complicat d’explicar. Jo no sé de qui són aquestes mans, però penso que haurien de ser les nostres. Quan dic nostre, em refereixo a què jo milito en aquest moment en el grup de pares, però un sempre és pare. En aquesta societat sempre ets pare encara que ara mateix no tinguis fills. Ets un pare en potència perquè, tard o d’hora, tindràs fills, la majoria de gent en té, el món tira per això, perquè la major part de nosaltres tenim fills per perpetuar aquesta espècie estranya que som. Si aquestes mans fossin fortes i poguéssim donar-les a qui les necessita. I ja no només a aquests adolescents, estic pensant en gent amb problemàtiques. Cada vegada som més egoistes, ens tanquem, anem amb l’iPod pel carrer, això és una metàfora del nostre aïllament. Te’n vas a un poble i la vida és diferent que a la ciutat: la gent es relaciona, no està tan seria i estressada, no van amb una cosa les orelles.

Perquè la defineixes com una tragèdia líquida?
Aquesta és una paraula que he demanat prestada a Sigmund Bauman, un gran filòsof i i sociòleg, que ha escrit alguns llibres que es diuen així: La vida líquida, El amor líquido, La muerte líquida, que m’han agradat molt, m’ha fascinat la visió que té de la societat. He volgut copiar l’ús que en fa ell del concepte líquid. És una tragèdia líquida perquè la història, que és molt tràgica, no s’entén. Està basada en un fet real i ningú no va entendre perquè va passar una cosa així, no hi ha cap element que ens pugui tranquil·litzar, que ho justifiqui. Si poguéssim dir que eren dos drogoaddictes que necessitaven els diners, però en aquest cas no claves 50 ganivetades a la teva mare, com van fer ells. I tampoc no eren bojos perquè els estudis dels psiquiatres ho han descartat. I això fa por perquè penses: què passa aquí? I tampoc no m’agrada pensar que eren només víctimes, són criminals! I líquida perquè la història és tràgica com podria ser-ho qualsevol tragèdia clàssica, però aquelles són ben sòlides. Tu agafes la història d’Electra i Orestes i saps des del principi quin serà el seu final perquè tothom la coneix. I en canvi, aquesta tragèdia no és sòlida, és líquida perquè se t’escola entre els dits, se t’escapa de les mans, no la pots abastar, no la pots entendre.

És per això que l’aigua està tan present a l’obra?
A mi m’agrada reconèixer-me com a un bon copiador. Ho vaig copiar de John Lennon. Jo procuro inventar coses i ser original. Gaudí va dir: “la originalitat està en l’origen”, i el meu origen és copiar. Quan tenia sis anys, copiava els dibuixos de les làmines Freixes i la gent no es creia que ho havia fet jo i després, al col·legi, també copiava i no m’agafaven mai. El meu origen és copiar. Un dia, vaig llegir en una entrevista a John Lennon on li demanaven com s’ho feia per crear el que creava i ell va respondre que està tot inventat i el que ell feia era copiar amb traça i bon gust. Jo encara no sé si tinc traça i bon gust, però faig com Lennon. Jo voldria ser algú original, però el meu origen és buscar, copiar, imitar. Federico García Lorca va fer servir l’aigua a totes les seves obres i a mi m’agrada i ho vaig copiar d’ell.

Però quina intenció té aquesta aigua?
L’aigua és base, és principi, és mare i aquesta obra necessita de l’aigua. En l’obra apareixen els elements, tot i que en falta un, el foc i et diré perquè: perquè no tinc diners. Des del primer dia vaig dir que hi hauria els tres elements: aigua, terra i foc, però tenir foc en un escenari és molt car i per això no hi és, només per això. Hi ha una escena en què els personatges estaven envoltats de foc, és un moment on els dos joves cremen les naus i els volia envoltar de foc, però no tenia diners i no l’he feta. A mi m’agrada posar a l’escenari coses que a mi m’agradaria veure, però el foc era impossible a l’escenari. I això de fer aparèixer els tres elements també ho he copiat de Peter Brook. Quan tenia 18 anys i veia el teatre de Brook pensava que jo volia fer allò. Ells utilitzen textures i els elements naturals. I també vull fer el que fan els del Cirque du Soleil. I no vull fer el que fa segons qui, de qui no en parlo ni vull copiar. I els elements són molt importants perquè en una obra on tot és tan desequilibrant, inestable i absurd, jo necessitava un marc on col·locar aquesta història tan sòrdida. Per entendre-la, m’agradava anar al començament de les coses, a allò més primitiu, que són els elements. Per això el terra és de sorra i surt molt l’aigua. És filosofia, a mi m’agrada molt combinar el teatre amb la filosofia.

I la paret de rajoles blanques?
És la societat.

Doncs aquella paret està força feta malbé...
Per això. Representa la casa d’ells, la família: la paret està enfonsada, torta i esquerdada. Té una porta sense marc, la imatge d’una porta sense marc... I una porta que dóna a la foscor, és la porta que tenen ells. Tenien una gran porta a la seva vida, però al darrera no hi van trobar res. És a dir, ella pertanyia a una família benestant: el pare guanyava molts diners, però no el veia mai, la mare era molt guapa però era una guerra amb ella, la marcava moltíssim. La nena era tremenda i jo no la defenso. Hem intentat entendre-la per poder explicar-la, però no hi ha res que justifiqui aquest crim, ni aquest ni cap altre. Però no per això puc responsabilitzar la nena i quedar-me tranquil, que és el que vol la societat. Un home mata algú i diuen que és un psicòpata i amb això, la gent ja es queda tranquil·la, l’opinió pública, això és el que li interessa sempre a la dreta. Per això les presons fan pena, no es reinsereix ningú, els centres d’acolliment de joves, que demà poden ser delinqüents, són patètics. Les escoles fan pena, el sistema educatiu està fet una merda, l’ESO ha fet molt de mal. Hi ha molts professors que s’ocupen dels nens de 12 a 16 anys que estan medicant-se. S’ha extremat molt. Hi ha les escoles com la que jo anava, la Milà i Fontanals, que té un 95% d’immigració, això no pot ser, i llavors n’hi ha d’altres que s’han fet més d’elit. Això és el que interessa, que no hi hagi igualtat d’oportunitats,

En la preparació de l’obra, us heu assessorat per antropòlegs i psicòlegs. Què han aportat al vostre treball?
Llum. Jo no he estudiat res, la vida ens va ensenyant però tens moltes carències i un antropòleg t’explica les coses des d’un punt de vista diferent i aprens molt. Per exemple, ens va explicar que l’home des de l’època de Roma fins ara suposa un mil·límetre en la història de la humanitat i l’home mata ara i ens escandalitzem, però des de sempre ha matat. L’home mata per defensar-se, per guanyar, per matar, per tenir la dona, la filla... és molt fort! I arriba un moment en què això s’acaba, neix la cultura moderna, la família, i diuen: “ens hem d’organitzar, tu no et pots follar la teva filla, ni pots tenir 14 fills perquè treballin des que tenen set anys”, això ho diem ara i ens escandalitzem, però això passava. Avui en dia parlem dels drets dels nens, però tot això és ara, en una societat que és molt jove. L’adolescent és un invent modern i burgès, ni de la classe alta ni de les baixes. Va ser al burgès que, en un moment donat, li va interessar que el seu fill fos jove i pogués estudiar per poder millorar la nissaga. El petitburgés de la botiga és el que inventa l’adolescència. Abans eres o nen o adult. I jo recordo quan eres un nen, després feies la mili i ja eres un home, amb les obligacions d’un home, no eres ni un jove. Ara ets adolescent des que tens vuit anys fins als 38 o 47 anys, que ja és lamentable, que és el caradura. L’altre dia el Joan Ollé va escriure un article al Periódico preciós sobre el seu fill, el Carlitos, felicito al Joan perquè em va encantar. El fill és adoptat i li dedica l’article perquè el nen fa deu anys i explica que el van anar

Tria entrevista