Josep Maria Flotats parla sobre Stalin

Entrevista realitzada per Marta Armengol

“Calia cometre una matança irracional perquè el món ens fes cas”. Aquesta frase la pronuncia el personatge d’Stalin a l’obra. Realment, era la seva filosofia?
Suposo. No el vaig conèixer personalment, però totes les biografies i llibres d’història parlen dels milions i milions de morts que va provocar. Hi ha una frase d’ell, sembla ser, certa, que diu “una mort pot ser una desgràcia, però un milió de morts, o dos o tres, és una estadística”. A partir d’aquí, veiem el cinisme d’un personatge així. Aquesta frase la diu Marc Dugain a la seva novel•la, que no és un llibre d’història. I d’aquesta novel•la, de la qual he tret el text, he estat molt fidel, no m’he inventat res. L’autor és un home de ficció i extremadament ben documentat, això em permet dir que el que ens explica d’Stalin com a novel•lista és molt proper a la realitat, si no per no dir la veritat pura. De la mateixa manera que arreu del món coneixem el personatge de Richelieu gràcies a Alexandre Dumas i Els Tres Mosqueters. És un llibre de ficció, però molt probablement, tal i com el pinta Dumas és molt a prop de l’autenticitat. Aquest cinisme del personatge d’Stalin a l’obra és tret de la novel•la, però segurament és la veritat. Hi ha pocs documents sobre ell, tot i haver estat un home de poder, hi ha pocs discursos gravats, no hi ha massa cosa. O en tot cas, es va destruir després de la seva mort. Els seus propis col•laboradors, que estaven implicats en tots aquests crims massius, també van fer desaparèixer arxius. El que sí veiem sempre és la imatge que vol donar d’ell mateix, gairebé d’un avi bona persona, simpàtic, rodejat de nens. Es portava molt aquesta demagògia d’anar sempre amb nens, abraçant-los, fent festes on agafava nens en braços i en les desfilades militars. Vaig veure una cosa que em va posar la pell de gallina, vaig trobar un documental de la RAI per Internet on es veia Stalin en una festa on els nens li cantaven cançons, unes criatures que les més grans tenien 14 anys com a màxim, i hi havia una nena d’una 12 anys que li donava un ram de flors i li llegia un poema al pare de la pàtria. I el documental deia que aquella nena era la filla de la dona d’un dels seus col•laboradors que ell la setmana anterior havia fet afusellar. I la nena en aquells moments ho ignorava. I això és el personatge. són aquests malalts.

Stalin apareix com aquesta persona malalta, cruel, paranoica, però, alhora, com una persona que ha patit molt al llarg de la seva vida...
Hi ha un estudi que diu que, curiosament, tant Hitler com Stalin són d’extracció molt humil i de pare borratxo que els pegava. Potser hi té alguna influència. I a més, tots dos tenen una certa cultura. No oblidem que Hitler va entrar a l’escola de Belles Arts i que volia ser arquitecte i dibuixant, i Stalin ve del seminari. I diuen que llegia Plató en grec. És aquesta barreja estranya. Aconseguir això suposa un nivell de cultura, però la cultura d’un malalt, d’un psicòpata, aleshores no serveix per a fer el bé. Ell va patir, però a mi m’és igual, ell va fer patir molt més. No em fa cap pena.

Tot i ser tan poderós, el personatge no deixa de repetir “Jo només sóc l’Stalin”...
Era un home que només tenia tres o quatre uniformes, no gastava ni un duro per la seva vestimenta, no anava gaire net, sempre fumava en pipa, tot i que a l’obra no fumo perquè són els dos últims anys de la seva vida, on havia deixat de fumar perquè estava força malament de salut. Però ell anava sempre amb una pipa pudenta i sempre feia olor de tabac vell i de cendrer fred i es veu que era força desagradable. I jugava a la humilitat, a no aparentar res. També sembla que no li agradaven les festes, li agradava menjar bé, però no menjava gaire. Diuen que bevia molta vodka, tot i que al text, Dugain, no sé d’on ho ha tret, diu que Stalin només beu “vi de Georgia rebaixat amb aigua, perquè així es pensen que bec molt més del que en realitat bec i això em permet vigilar el meu entorn perquè mai no arribo a estar ebri”. Sempre hi ha aquesta paranoia de que algú volia atemptar contra ell, és clar, matava tanta gent, que el normal és que pensés que li podia passar a ell. Hi ha aquesta paranoia, que ja no ho és, que és alerta de què també li ho poguessin fer a ell. Llavors, es malfiava de tothom i no confiava ni en la seva pròpia ombra.

Quina part hi ha d’històrica i quina de ficció a l’obra?
Jo crec que tot és històric. El que és ficció per part de l’autor és el diàleg pròpiament de la parella que són la víctima, però ells dos són el símbol de tota una nació, de tot un país, de diferents països associats a la Unió Soviètica i d’arreu del món on va tenir influència el comunisme, o l’extrema dreta, el feixisme. Tan l’un com l’altre em semblen idèntics. El que sí que ha fet l’autor és inventar-se els dos personatges, el matrimoni, que són feliços, sense fills però feliços, que viuen dins d’aquest sistema de terror i que un bon dia els cau un llamp a sobre. És el símbol de la resta de ciutadans de la Unió Soviètica, això és l’invent de l’autor, però tot el que diuen sobre el terror, el que passa a la feina, la gent que desapareix, els que estan transportats a camps de treball, la gent innocent afusellada, és cert, tot això és història.

Què es vol denunciar amb Stalin?
L’abús del poder, el mal exercici del poder absolut, l’inacceptable utilització del poder absolut. No és el comunisme que es critica, sinó el poder absolut, sigui el comunisme, el feixisme, qualsevol totalitarisme. Això es critica ferotgement i també les seves conseqüències. I alhora, aquest fet històric de fa 50 anys. Stalin mor el 1953. No és una obra històrica que va passar aleshores i aquí ja no passa res, aquí o a Itàlia o França, o fins i tot a Europa, que és un petit oasi de benestar arreu del món, com alguna part dels Estats Units. És un crit d’alerta dient que allò va existir d’una manera molt poderosa. I el que és pitjor: si van existir Hitler o Stalin és perquè hi va haver gent que els va votar o hi van estar molt a favor. Com és possible? Perquè se’ls va saber enganyar molt bé. Aquests psicòpates són intel•ligents i aconsegueixen enganyar una multitud prometent coses que després no fan o fent just el contrari. Aleshores, és un crit d’alarma de què això pot tornar a passar. Hi ha un moment a l’obra que es diu “s’estan tornant a aixecar estàtues d’Stalin”. No vol dir únicament a Rússia, que és cert, en alguna de les repúbliques és cert, però també en d’altres països, per d’altres dictadures, es torna a valorar. Perquè s’ha perdut la memòria, o no es vol recuperar. Un altre missatge de l’obra és que com és possible que les societats tolerin que aquests malalts arribin al poder, com és que ho acceptem, perquè callem? Perquè pensem que ens anirà bé? Perquè dimitim tant del nostre compromís de ciutadà senzill?

I hi ha resposta?
Per por, segurament, però fins a un cert límit. Així comencen les revolucions: la gent calla, i quan està farta, hi ha una revolució perquè la gent no aguanta un sistema que els oprimeix en tots el sentits. Fan aquest esforç amb milers o centenars de milers de morts a qualsevol latitud pensant que aquest és el pas cap a una llibertat i una democràcia, però es desperten un bon matí veient que això ha estat recuperat per algú altre i torna a ser l’infern.

Què li va seduir de la novel•la Una exécution ordinaire, en la qual es basa Stalin?
Tot el contingut. La novel•la té tres parts: la primera, que es titula Jo només sóc Stalin, aquesta falsa modèstia que ell deia contínuament: “a mi m’agradaria resoldre això, però jo no tinc cap poder, jo només sóc l’Stalin”. La segona és la Glàsnost i la Perestroika i el final ja és a l’actualitat, acaba l’any 2000 amb l’ensorrament del submarí nuclear Kursk. La novel•la és la paràbola de l’ensorrament d’un imperi, per dir-ho senzill. Està magníficament escrita i molt dialogada, cosa que a mi m’ho ha fet molt més senzill a l’hora d’adaptar-ho al teatre. Està portada d’una mane

Tria entrevista