Joan Anton Rechi parla sobre El senyor Perramon

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Existeixen realment avars com el senyor Perramon?
Jo crec que sí. Crec que existeixen des dels avars més a petita escala, com podria ser el senyor Perramon, amb una fortuna familiar que va “arreplegant i estalviant”, com diu ell mateix i després, crec que les grans empreses també són una mica avares. Ara que estem a finals d’any, veus que els beneficis de les empreses són cada vegada més i ells sempre diuen que no, que han de ser encara més grans. Estem envoltats de gent amb ganes d’acumular patrimoni i diners.

A costa de què?
Del patiment dels altres. Avui en dia, la usura està tipificada com a delicte. Això que vol fer el senyor Perramon de cobrar més del 25% d’interès seria un delicte, però feta la llei feta la trampa. Vivim en una societat on els diners són tan importants que estem disposats a fer el que sigui per acumular-ne.

L’obra què ens explica en realitat?
Té dos temes principals. Un seria aquesta avarícia, aquest voler acumular diners per no gaudir-los, simplement és una acumulació malaltissa en un personatge a qui Sagarra dóna un punt molt reconeixible pels espectadors, sobretot dels anys 60, que havien patit la postguerra, havien passat gana i no havien tingut moltes coses i veies en el senyor Perramon aquesta mania d’estalviar i de guardar les coses per si de cas passava alguna cosa. Per una altra banda, l’obra parla d’un conflicte generacional, d’una manera diferent d’entendre la vida: per part del senyor Perramon, una vida més austera i de patiment i, en canvi, els fills volen gaudir més la vida, viure-la, casar-se amb qui vulguin, estar enamorats i gastar-se el patrimoni del seu pare per fer coses que els agradin. Crec que és un conflicte molt actual avui en dia, amb una generació de pares i avis que han estat criats d’una determinada manera, amb més privacions, o tenint més en compte el valor de les coses, i una generació jove, i no tan jove perquè potser jo ja m’hi puc incloure, en què tenim una idea de gaudir de les coses i potser de tenir menys diners estalviats al banc, però més experiències viscudes. Jo veig que els meus pares quan van fer els primers viatges a l’estranger ja tenien una certa edat i avui en dia, veus tothom que amb 18 anys ja ha fet un Interrail, ha anat per Europa, intentes gaudir una mica més.

Ha mantingut l’època en què Sagarra situava l’acció?
No. Quan Sagarra va fer l’adaptació de Molière la va situar a mitjans del segle XIX i aquí nosaltres teníem diferents opcions: deixar-la a l’època de Sagarra, actualitzar-la., però jo volia fer una comèdia a l’estil de les italianes dels anys 60 i 70, aquestes comèdies de Marcello Mastroiani, Sofia Loren, Alberto Sordi, que són molt mediterrànies, on les famílies criden i on sembla que s’han de matar i de cop i volta, tots s’asseuen, es posen a menjar i són tan feliços. Pensava que funcionava molt bé aquest punt de visceralitat que dóna la comèdia italiana, molt proper a Eduardo de Filippo, amb el text de Sagarra, amb aquest llenguatge tan especial. Perquè els catalans cridem menys i som més continguts i em feia gràcia aquesta combinació. I això ens va portar als anys 70, que també és l’època de la meva infantesa i que per mi era un univers visual i de sensacions que em venia de gust treballar i em portava moltes idees de coses de quan jo era nen. Jo recordava molt un veí que era molt senyor Perramon, d’aquells que no et donava absolutament res.

I l’escenari on passa l’acció també ha canviat?
L’acció original passa a casa del senyor Perramon. Nosaltres ho hem fet en un casinet que regenta la seva família perquè ens feia gràcia que fos un espai públic on la gent hi pogués entrar i sortir amb una certa facilitat. Això ens dóna més joc. A casa seva has de trucar per entrar i algú t’ha d’obrir i en canvi, aquí entres a prendre un cafè i això ens creava moltes més oportunitats. Les coses que s’amaguen ho fan d’una determinada manera perquè tothom et pot estar escoltant i en qualsevol moment pot entrar algú. I de cop i volta al casinet se sap tot, es comenta tot, tothom sap qui ets, ens feia gràcia. I també és un element molt català, a tots els poblets hi ha el típic casinet. Encara ara, quan vius a Barcelona tens la sensació que no és així, que això s’ha perdut, però nosaltres ens varem començar a bellugar i varem veure que no, que en podríem trobar molts a Catalunya, més d’un centenar. I que funcionen i continuen sent el centre neuràlgic del poble.

I no podia ser un bar qualsevol?
Havia de ser un lloc que fos el centre del poble, el lloc on tothom es reuneix.

I què més ha canviat de la versió de Sagarra?
El text l’hem mantingut tot, fidelment. Hem fet algun petit tall en el sentit que hi ha acotacions que fan referència al segle XIX, com ara els cotxes de cavalls i es parla d’unces d’or. Aquestes coses les hem arreglat una mica per no crear anacronismes en l’espectador, però l’esperit del text és el mateix.

Quina funció té la foto de Jordi Pujol que el senyor Perramon col•loca al bar?
Als anys 70 és l’època en què Pujol vol crear la Banca Catalana i vol fer el gran banc català i és l’heroi del senyor Perramon: això dels diners catalans i de l’estalviador i el seny català. I per això té la seva fotografia. És el seu particular heroi, encara no era president de la Generalitat, però era el gran banquer català i per al protagonista, feia el que s’havia de fer.

I quin paper juga el teatrí que hi ha situat al fons de l’escenari?
Era per donar aquesta sensació de casinet, tots tenen un teatret. Si no, podria ser un bar qualsevol i aquest element li donava un punt de centre parroquial, de casinet de poble on de cop i volta, es treuen totes les cadires i es fa una actuació i l’endemà es continuen servint els esmorzars. És un lloc polivalent.

Els personatges es defineixen de manera molt clara per uns arquetips...
He intentat no caure-hi excessivament, que els personatges tinguessin diferents colors. Quan llegeixes l’obra la pots interpretar d’un forma més monolítica: el senyor Perramon (Boris Ruiz) contra tots, en el sentit que ell és el dolent. I jo penso que tots són bons i dolents i el senyor Perramon té les seves raons i ha esta educat d’una determinada manera i hi ha coses que fa que són difícilment justificables, però els fills, a la seva manera, també tenen un determinat egoisme. Volen casar-se amb qui volen, però se’n podrien anar de casa i fer la seva vida, però no ho fan perquè saben que el seu pare té diners i volen la seva fortuna i per això busquen la benedicció del seu pare. He intentat donar-li aquests colors diferents a tots ells, el que passa és que les situacions són unes determinades i sempre et porten als arquetips. Això també li dóna una identificació, com a espectadors, amb els personatges, tens una certa empatia i penses que faries el mateix que fan alguns d’ells.

El fet que els actors interactuïn amb el públic i baixin a platea contribueix al to de comèdia de l’obra?
Crec que funciona molt, que ajuda a crear aquesta complicitat amb els espectadors i que se sentin més involucrats amb la història. Una de les coses que més em van agradar quan la vaig llegir, jo l’havia llegida feia anys, però quan en varem parlar amb el Calixto (Bieito) i la vaig rellegir, recordo que una de les coses que més em van agradar és que els personatges són molt reconeixibles, de cop i volta, et recorden algú o coneixes algú que és així. I crec que aquest punt d’interacció amb el públic fa que encara els sentis més propers i m’agradava aquest punt de poder jugar amb els espectadors. De fet, és una cosa que ja està a l’obra original perquè en el monòleg del senyor Perramon, quan li han robat els diners, hi ha un moment que diu “què volen aquesta gent, perquè em miren?”, és a dir, que trenca la quarta paret i es dirigeix al públic i el que hem fet és potenciar això i portar-ho encara més a l’extrem i jugar molt més amb el públic. A mi em venia molt de gust. Estaria molt entroncat amb el teatre de pista

Tria entrevista