Norbert Martínez parla sobre Matem els homes

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Quins homes hem de matar?
Cap, no crec que s’hagi de matar ningú. El títol ha portat polèmica. Jo n’havia parlat amb en Manel (Dueso) i ell en realitat, se l’agafa amb una certa distància. És un títol metafòric. Ell diu, i em sembla molt encertat, que en realitat, el títol és un “no” i un “prou” de quatre dones que han patit.

Una de les protagonistes explica que va matar el seu company perquè en deu anys de relació només havien fet tres vegades l’amor. Resulta motiu suficient per matar algú?
El text comença d’una manera molt concreta, elles comencen dient: “ens diem Alina, Clàvia, Berna, Dúlia, potser són noms reals, potser no”. Jo crec que tota l’obra s’ha d’agafar en aquest sentit. Del que explica, nosaltres hem de treure’n l’entrellat del que és veritat i el que és una invenció i el que el temps ha canviat en elles. I van apareixent coses que ens donen pistes del què els ha passat. Que el marit de l’Alina (Mònica Rocafort) només li hagi fet l’amor tres vegades no és motiu per matar, no hi ha cap motiu per matar ningú. Però el cas d’aquest personatge, ella convivia amb algú que realment tenia una obsessió pel seu cul i tota la resta no existia. És la lectura que faig d’aquest personatge: en realitat, quin tipus d’home tenia l’Alina? Algú qui ella diu que es va estimar, que van ser els deu millors anys de la seva vida, però és evident que allà va passar alguna cosa i que ell l’havia fet patir i que li havia fet passar els millors anys, però potser també els pitjors. Sí que és motiu per reprovar-li alguna cosa, no per matar-lo, però sí per dir “prou, no vull que em torni a passar més”.

Quin paper juga en l’obra el fet que els noms de les protagonistes siguin inventats?
Els seus noms comencen amb les primeres lletres de l’abecedari: A, B, C i D. I elles ho diuen, que potser són veritat o potser no. Això et dóna una pista sobre de què va la funció: tenim una sèrie d’informacions sobre aquests personatges i és el públic qui ha d’esbrinar què és el que va passar en realitat. I els noms és el primer joc a fer. Segurament, són falsos, són molt curiosos i donen moltes pistes sobre de què va la funció.

I de què va?
Són quatre personatges femenins que van cometre un assassinat, directa o indirectament, l’espectacle també dóna aquesta pista, què potser no van ser elles qui els van matar directament, sinó senzillament, van ser causants indirectes de la seva mort. Són quatre personatges que han matat algú i que, després d’un temps, fan una revisitació del seu passat. Tenen uns motius per haver fet això i és el que ens expliquen. El fet que ho expliquin d’una forma molt concreta fa que el públic sigui part implicada en la seva explicació. De fet, acaben sent els jutges de tot el que han explicat. Elles provoquen que el públic ho sigui. Són quatre històries que formen part de la fantasia i que se n’ha d’extreure el contingut interior. Evidentment, amb un fil molt bèstia que és el dels abusos sexuals, la violència de gènere, això apareix a la funció, és inevitable, però és un marc, senzillament.

Quin objectiu té la interacció amb el públic, que els porta fins i tot a baixar a platea a parlar-hi?
El tipus d’escriptura teatral porta a això clarament i elles ho diuen: trencar la quarta paret i traspassar al públic. De fet, l’obra no funcionaria si no existís aquest cinquè personatge que és el públic. En el fons, el que fa l’obra, que el teatre fa normalment però aquí d’una manera explícita, és dir: “nosaltres us expliquem una història, vosaltres traieu-ne les conclusions que vulgueu”. El text també força una cosa que trobo molt bèstia, que és enfrontar una acció reprovable per tothom, com és matar algú. Planteja aquest fet, el títol mateix ja ho deixa clar, i a l’obra s’explica el perquè. Segurament, no hi ha ningú que ho justifiqui però potser, a mesura que l’obra va passant, ens oblidem d’aquest final i veiem l’explicació dels fets i no acabem culpabilitzant l’actriu que ens ho està explicant. Crec que això és l’interessant del text i que ho fa d’una manera completament formal i sense cap tipus d’amago, senzillament ho explica: “vosaltres ens esteu jutjant a nosaltres i és el paper que us ha tocat fer avui”.

Què els diuen les actrius a cau d’orella als espectadors quan baixen a platea?
Van repetint la última frase que ha dit cadascú. Al final de tot, elles diuen “jo no vull matar ningú, segurament, ni tan sols ho volia fer”, però tenen una sèrie de mancances i cadascuna va dient quines. N’hi ha una, la Dúlia (Maria Agnès Llobet) que va repetint “jo només vull que m’estimin”. A nosaltres ens agradava plantejar aquestes últimes frases com donar-li la volta al títol de l’obra perquè en realitat, elles no volen assassinar ningú. El que volen és cobrir aquestes mancances que els fan falta. I crèiem que baixar amb els espectadors i fer personal el que fins llavors havia estat global era interessant. Sabem que només ho escolten com a màxim vuit espectadors, però ens agradava que algú s’emportés aquest element personal de “nosaltres no volíem fer això, tenim una mancança i ens agradaria que fos coberta”.

On i quan transcorre l’obra?
El Manel la situa en el que podria ser una presó o un psiquiàtric, però volíem un lloc que no fos res més que un espai fictici en el qual algú pot explicar-se. Per mi era estrany situar això d’una manera física molt concreta i el que varem fer era que en realitat ho expliquen des d’un estat emocional. L’espai per a mi era això, un lloc del cervell situat en el punt des d’on pots viatjar cap al passat, veient el que has fet i essent capaç d’explicar-ho i de fer-ne fantasia. Varem plantejar l’espai blanc perquè eliminava qualsevol concreció i feia que la gent no s’hagués ni de plantejar on era, no volíem cap referència, que tot fos molt net. En realitat, és un sense fons. En altres teatres amb més profunditat no veus on acaba el terra i on comença la paret.

I l’engranatge que hi ha al fons de l’escenari?
Assajant la funció, em venia la imatge d’uns autòmats, uns titelles que es planten allà per ser vistos i jutjats. L’autòmat és una cosa antiga, però que tothom coneix i en el seu moment ens fascinava perquè s’acostava molt a la cosa humana. És una referència d’una cosa que ens mirem amb la distància i que ens permet dir si la trobem maca o lletja. Formava part d’una idea que em voltava pel cap, l’aparador, el món dels monstres, dels freacs, alguna cosa que els humans fem constantment, que és contemplar coses horroroses amb distància. Tothom és capaç de veure com la gent mor en directe per televisor, ens impacta en aquell moment, però al cap de cinc segons ens n’hem oblidat perquè hem d’anar a fer el dinar. Ho volia mostrar d’alguna manera i l’única referència que vaig trobar va ser la de l’autòmat. De fet, l’obra comença com si elles fossin uns autòmats, amb una coreografia molt curteta, però que pot donar una idea del que preteníem amb aquest espai.

El fet que els monòlegs es vegin constantment tallats per les intervencions dels altres personatges buscava guanyar ritme i dinamisme?
És una cosa que porta molt el text, que crec que és molt pretesa pel Manel. De fet, el va crear a partir d’un conte que va escriure sobre un dels personatges i a partir d’aquí, va veure que la cosa es podia entrellaçar. Crec que ell no volia fer quatre monòlegs, sinó el diàleg entre elles i realment, és l’important. Tenen algunes part monologades i que es dirigeixen directament al públic i fan desaparèixer les altres actrius, però crec que la funció sense aquests moments, també es podria fer. L’interessant és el diàleg entre elles. En un monòleg, l’interlocutor sempre és el públic, o algú imaginari, que el públic acaba substituint. L’interessant és que les quatre noies parlin entre elles perquè veiem una altra posició del seu parlament, una relació entre elles que acaba fent que s’uneixin en un crit concret, el de “matem els homes”.

Les visions que tenen les noies sobre avions que escapen, n

Tria entrevista