Calixto Bieito parla sobre Tirant lo Blanc

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Has definit Tirant lo Blanc com una celebració de l’home en la seva esplendor i decadència. Què hi ha de festiu en el teu muntatge?
El goig per la vida, pel menjar, pel beure, pel fornicar, per la guerra. El goig de vestir-se, d’arreglar-se per les ocasions, és el que deia Mario Vargas Llosa: és una obra sobre el goig de matar, fornicar i ornamentar-se, per aquest ordre.

Tot i aquest esperit festiu, a l’obra hi ha moments d’una gran agressivitat...
La novel•la és molt més excessiva en tots els aspectes. En les batalles és molt més violenta, molt més delirant i sanguinolenta. La novel•la està plena de sang. No podia fer una batalla a l’escenari i per això ho vaig ajuntar tot en una cuina, una mena de gran cuina on passa tot. No crec que hagi arribat a l’alçada de la violència de la novel•la ni molt menys.

La gran cuina et permet també realçar aquests aspectes festius?
Hi havia una imatge molt maca a la novel•la que és quan se’n van a la primera batalla, s’emporten tres cuiners francesos i vaig pensar que era fantàstic: van a lluitar, però es preocupen pel que menjaran, per la cuina i també per quina armadura es posaran, quins ornaments. Està plena de detalls, en aquest sentit. I llavors vaig pensar perquè no ajuntar-ho tot en una gran cuina, com un joc. De fet, el joc és l’element motriu de la funció i de la novel•la. I és a la cuina on es recrea una guerra sense ser-hi perquè no hi és. És cert que és una escena molt violenta, però de fet, no hi ha cap mort, no és una batalla realment. Es tiren la sang, però és la sang que tenen per cuinar, se la tiren a sobre i expliquen la batalla. I la cuina era un bon element per ajuntar-ho tot: barrejar les armadures amb la cuina crea un gran bodegó.

I en aquest bodegó hi fas participar el públic...
Sí, perquè era una gran festa. De fet, la primera idea que teníem era començar per la peça de l’Entremès de la Roca, que és molt delirant perquè hi ha dones pixant vi, és molt delirant i volíem fer entrar el públic per una altra banda, però no vam arribar a fer-ho. I vam pensar que si era com una passarel•la de models, perquè no fer participar el públic? I per això li donem vi i arròs i funciona perquè el públic s’entusiasma perquè el vi és bo, la paella surt bona.

La paella es cuina realment a escena?
Una part important, sí. I normalment surt molt bona perquè la van començar fent uns cuiners i després la va continuar fent una persona del meu equip, que cuina molt bé. I de fet, el cantant (Josep Ferrer), que canta una ària fent l’arròs també sap cuinar. Però li vam treure una mica de responsabilitat i ell només tira l’arròs, però la paella queda molt bona. Pensava que havia de ser una festa per a tots.

Una festa que s’acaba amb l’entreacte...
La segona part no és tan festiva. Està basada en les últimes parts del Tirant, que són les menys conegudes, sobretot, tota la part d’Àfrica, és un capítol fantàstic, molt violent, extremadament violent, que no ho és en la meva producció, però a la novel•la sí. És la pèrdua, el Tirant s’ha perdut, ha trencat les ordres de cavalleria a Constantinoble, és la part més quixotesca, ell està totalment embogit, batejant la gent, completament boig. Fins que torna a ser Tirant un altre cop, perquè durant tota la part d’Àfrica, ell es diu Blanc i no Tirant. I em semblava molt interessant aquesta pèrdua d’identitat del mateix Tirant i després al final, acaba amb el gran retaule de la vida i de la mort.


Heu introduït dos personatges nous que no apareixen a la novel•la, Flor de Cavalleria (Belén Fabra), i Eliseu, l’organista cega (Alícia Ferrer)
Flor de Cavalleria sí que surt, però l’hem ampliat, i l’organista sí que és completament nou. Ve per qüestions dramatúrgiques, jo tenia una imatge molt onírica de la novel•la i volia fer aquesta recreació, no només una recreació medieval. Tenia ganes de combinar la mirada de Tirant lo Blanc sobre la societat actual i necessitava un personatge actual que expliqués la història i vaig pensar en un organista cec, que amb la seva mirada, és una paradoxa, però amb la seva mirada, que és la mirada de la seva imaginació, recrea tota la novel•la. Per això està tota l’obra a escena tocant i és la seva imaginació el que tenim a tot el teatre.

La història l’expliquen aquests dos personatges més Diafebus i Plaerdemavida
Plaerdemavida (Roser Camí) explica les parts més sensuals i alguna part més daliniana. Diafebus (Lluís Villanueva) ja és molt narrador, de fet, tot el llibre de cavalleria l’explica ell, totes les gestes de Tirant les explica ell a la novel•la. I vaig pensar que estava bé que fos una mena d’speaker, un presentador d’un TV show que expliqués les batalles de Tirant. I després, es transforma en una mena de fantasma que se’l troba enmig d’una carretera perduda, una mica a lo David Lynch. I tens la mateixa escena del començament, però girada, amb un to tràgic. I Flor de Cavalleria, que narra les batalles i els miracles. És una mena de Joana d’Arc, entre el fanatisme i completament mística moltes vegades.

L’organista interpreta les peces musicals composades per Carles Santos...
El 90% de la música l’ha compost ell.

En aquesta obra la música és molt present.
És com un experiment. Jo tenia ganes feia temps d’ajuntar actors i cantants d’òpera i ho he fet aquesta vegada. Em semblava que era un component que li donava una certa volada a tot l’espectacle. Jo faig molta òpera i els meus espectacles cada cop són més musicals, molt influïts per la música i tenia ganes d’ajuntar les dues disciplines.

I com valores el resultat?
És realment fantàstic. És una d’aquestes produccions que m’encanta posar-me a veure’n trossos: com reacciona el públic, com reaccionen ells, com canten, hi ha trossos que m’encanten, m’agrada molt. I assajar amb música és fantàstic.

Perquè?
Perquè va directa a l’estómac, va a la pell, és una cosa física. Cantar és físic. Està molt bé.

Has volgut situar l’obra en alguna època concreta?
Més que l’obra, són els personatges. Tirant és el de sempre, el Tirant medieval, però és una mirada... Joanot Martorell fa un retrat de la seva societat, filtrada pels seus sentiments i la seva mirada és una mica cínica, irònica, una mica melancòlica també, i plena de sensualitat. I és la mirada meva a través del Tirant de la societat catalana actual. Més que una època de l’obra, és l’època dels personatges: cadascun d’ells és d’una època concreta. És com un joc de disfresses, excepte Tirant lo Blanc, que és l’últim cavaller.

I el combat de boxa inicial és creació pròpia o basada en la novel•la?
Aquell és el combat més famós de la novel•la. És un combat molt cruel i no és de boxa, però vaig pensar que ja que havia començat amb l’organista, que era un personatge d’ara, i no volia recrear batalles ni combats medievals, no volia fer el Medievo. Volia trencar immediatament i que el públic descobrís que allò era un joc i per això el que entra no és un altre cavaller, sinó un lluitador actual amb unes regles d’esports actuals, com les regles de cavalleria, i per això vaig pensar en un boxejador.

Has parlat abans de la passarel•la, on passa bona part de l’acció. Què buscaves amb aquest element escenogràfic?
Com una gran desfilada i, sobretot, estar dins del públic. La primera idea és una passarel•la, la segona, una carretera i la tercera, un gran retaule. A més, la passarel•la és també una superfície llisa, dóna la dinàmica d’un combat medieval. Sempre penso molt en dinàmiques i aquesta era important, em semblava que reflectia molt bé això del combat.

I ja que tens la passarel•la, aprofites per fer-hi una desfilada...
Això és un homenatge a Fellini. Hi ha una gran desfilada a la pel•lícula Roma, de Fellini i vaig pensar que era una bona idea. Perquè a la novel•la hi ha moltes desfilades, està plena de desfilades i de descripcions de com va vestit cadascú. El 80% o 90% del text de la desfilada és de la novel•la. Quan diu: “ara venen les dones

Tria entrevista