Moisès Maicas parla sobre El gran inquisidor

Entrevista realitzada per Marta Armengol

De què parla El gran inquisidor?
És una dolorosa reflexió sobre el poder i la llibertat. Tot i que l’autor, Dostoievski, la situa en un context eclesiàstic, és la visió d’un rus d’aquells sectors de l’Església, concretament, de la catòlica, que han agafat el poder i per difondre la fe es basen en el fet de tenir el poder terrenal. Això, en els diferents corrents de l’Església s’analitza de diferents maneres. Perquè no hem d’oblidar que Dostoievski és un creient que es qüestiona i que basa la seva fe en aquest qüestionament i la passa pel sedàs del dubte. En aquest sentit, tan a en Josep Minguell com a mi ens va semblar molt actual en un moment en què els conflictes entre religions han ressorgit d’una manera que fa uns anys era impensable, sembla que tornem a un cert medievalisme amb creuades, eixos del mal, etc. I ens va semblar que era una reflexió molt interessant que ens il•luminava en certa mesura o ens donava prismes interessants per analitzar la societat. I que aquest clàssic universal, que és un capítol d’Els germans Karamàzov, la darrera novel•la de Dostoievski, era un material amb un gran potencial escènic. Aquest és un dels factors, tot i això en el procés de treball encara ens va sorprendre més l’actualitat que anava adquirint el text perquè tots els esdeveniments que s’han produït per mitjà de la convocatòria d’actes públics de la Conferència Episcopal o de les notes de premsa que han produït o les darreres eleccions, en què la part més conservadora d’aquesta institució retorna a la direcció, ens ha sorprès. Hem fet una hemeroteca molt gran perquè pensàvem en l’actualitat del clàssic i que ens podia ajudar a entendre la nostra realitat, però no pensàvem en una actualitat tan i tan propera com la que s’ha produït i en aquest sentit, a mesura que anàvem assajant ens hem vist cada vegada més immersos en aquest realitat.

Una realitat que un cop més ha superat la ficció...
Un altre aspecte que ens ha encuriosit molt és que el papa Ratzinger durant el mandat de Joan Pau II, li va encarregar de donar un nou impuls a la Santa Inquisició, però amb un altre nom: la Conferència per a la Doctrina de la Fe. El fet que el Papa actual, amb tots els respectes per la seva figura, hagués estat amb l’anterior Papa l’encarregat de donar aquesta visió contemporània del que havia estat la Santa Inquisició i que ara ha esdevingut Papa també ens ha fet reflexionar.

Dius que l’obra parla del poder i la llibertat, però també ho fa sobre la fe...
També. Penso que l’obra té una lectura en clau contemporània de Dostoievski com a creient, perquè el dubte i el qüestionament de l’autor són presents a tota la seva obra i a tota la seva vida. De fet, al final de la seva vida, l’Apocalipsi era una de les seves lectures de capçalera. En aquest sentit, té una lectura contemporània més enllà del marc religiós. Finalment, l’obra ens parla del poder i dels somnis de poder absolut. En aquest cas, Dostoievski el situa en la ment d’un personatge, el gran inquisidor, amb un poder extraordinari i que d’alguna manera, aquesta Santa Inquisició va ser la policia secreta dels Reis Catòlics. Dostoievski situa l’obra en els moments més àlgids de la Santa Inquisició i amb el cardenal gran inquisidor (Josep Minguell). I aquest visionat de poder absolut crec que es pot llegir, com deia, també en clau contemporània en el sentit que el discurs i el paternalisme que exerceix en alguns aspectes el personatge de l’inquisidor és propera a alguns aspectes dels discursos d’Stalin, però també en Hitler trobaríem aquesta visió de poder absolut amb les masses com un formiguer comú i harmoniós que responen a una sola doctrina.

Una visió, doncs, dels grans dictadors i dels grans homes amb poder únic...
Sobretot dels homes que han tingut uns somnis de poder absolut. En aquest sentit, l’obra és una reflexió sobre el poder i la llibertat, a banda dels aspectes de la fe.
I el gran inquisidor té tantes ànsies de poder que fins i tot vol acabar cremant el mateix Jesucrist...
En el moment en què Jesús es presenta, és un perill públic per a l’inquisidor i ho diu molt clarament. Perquè el discurs de l’inquisidor és molt brillant i està molt ben vertebrat i és molt convincent i, malgrat que Crist torna entre els homes, ell persisteix en la seva idea. Aquí hi ha una cosa molt interessant i és el fet que en la mateixa novel•la de Dostoievski que en aquest capítol planteja una conversa entre Ivan i Alioixa, dos dels germans Karamàzov, ell explica que ha escrit un poema, El gran inquisidor, i comenta que no sap si al final de la seva vida el fet que l’inquisidor vegi en la figura del presoner a Crist és una realitat que es produeix mentalment en les seves reflexions més íntimes, o el presoner és Jesús i és un fet que s’esdevé en la realitat. En tot cas, el més important és que per primera vegada, l’inquisidor diu el que pensa de veritat i que ha trobat l’interlocutor vàlid. El gran inquisidor és un ateu envers Déu i envers i els homes.

L’obra recupera textos i frases que parteixen de la Bíblia, com el moment en què li diu a Jesús “no volies donar pa als homes perquè conservessin la seva llibertat”. Es podria considerar que el text fa una relectura de l’Evangeli?
El personatge el que fa és comunicar a Jesús que ells han reescrit la seva obra, l’han interpretada segons els seus interessos i per fer-la arribar al comú de la humanitat i no només a uns elegits, l’han fundat en el misteri, el miracle i l’autoritat. Crec que amb això queda resposta la pregunta. I del que em deies abans de perquè el gran inquisidor vol cremar Crist, ho fa per dues raons: primera, perquè té com a eina el judici i en aquesta trobada, fora d’hores, de nit i en la intimitat, gairebé en el secret, on el gran inquisidor pot revelar la veritat que ell viu i que revela per primera vegada. I veu en la figura de Crist una amenaça al seu poder perquè el fet que Jesús torni i el poble el segueixi i li demostri la fe i el fet que faci miracles és un desafiament al poder del gran inquisidor i de la Inquisició en general. Per tant, és un perill públic perquè el que predica ell és que han suprimit la llibertat perquè els homes fossin feliços, en contrast amb els Evangelis, que comenten que Jesús vol que l’home l’estimi i tingui fe en ell lliurement. No hi ha un perill públic més gran en el moment en què el personatge assaboreix les mels del poder i a més, Dostoievski situa la trobada després d’un acte de fe, és a dir, després d’una crema d’un centenar d’heretges en què el gran inquisidor davant de totes les autoritats i el poble va mostrar l’esplendor del seu poder. I el personatge encara està embriagat de les espurnes de les fogueres .

I aquest afany de poder també es pot traslladar a avui en dia?
Avui el poder s’exerceix per altres mitjans. Amb en Josep Minguell hem fet una adaptació teatral a partir de la traducció de Nina Avrova i Anna Soler Horta, dues excel•lents traductores que ens han permès comptar tant amb la llengua d’origen com amb la d’arribada. I nosaltres no hem volgut alterar el clàssic, senzillament n’hem fet una adaptació perquè respongués a les coordenades teatrals en què nosaltres plantejàvem el muntatge, però creiem que és ple de significacions i que no cal forçar-les i que en certa mesura el fet que Dostoievski situï aquesta trobada en una època i en un context determinat no impedeix que aquest clàssic doni llum a altres lectures i pugui esdevenir un motiu de reflexió, com ja he comentat, sobre el poder, la fe i la llibertat en la nostra societat i fins i tot, en esdeveniments històrics que es van produir després de la desaparició dels actes de fe de la Inquisició.

Dius que el text està traduït expressament per aquest muntatge. S’ha respectat la versió original íntegrament?
Nina Avrova i Anna Soler Horta han traduït el capítol cinquè. A partir de la traducció, amb en Josep Minguell varem fer l’adaptació per passar de la literatura al teatre. I aquesta adaptació s’ha

Tria entrevista