Josep Costa parla sobre Adéu a Berlín

Entrevista realitzada per Albert miret

Orquestra en directe. Un luxe per a una companyia de musicals.
Era la condició. Fer-ho en un lloc sense micros i res enregistrat. Volia música en directe, piano de paret i el més semblant possible al que era un cabaret. Per mi, per molta desgràcia, ja no n'hi han. La condició era aquesta.

Alguna intenció de posar taules, com en un cabaret?
No hi ha espai. Hauria agradat. Si poses taules l'aforament hauria baixat un 30 per cent o més. A més l'espai tampoc ho permet ja que ara hi ha unes grades que permeten la visibilitat. Si ho poses a peu pla ja és més complicat.

Explica a la galeria que veurà el públic que assisteixi a les funcions d'Adéu a Berlín
Bàsicament ens basem en la novel·la del Christopher Isherwood, Adéu a Berlín. Un noi anglès, jove, vol ser escriptor. A Anglaterra, per aquesta època hi ha moltes lleis antisexuals -per dir alguna cosa- i ell sap per uns amics que han estat a Berlín que en aquesta capital hi ha més llibertat. A més ho diu el Cristopher Isherwood. 'Me'n vaig anar a Berlín per conèixer nois'. Se'n va a Berlín i troba aquesta gent. És un moment, els anys 30, en el que -possiblement pel que he llegit i pel que se sap- Berlín era la capital de món a nivell de llibertats -encara que sembli increïble- i s'estava produïnt el naixement del nazisme. A mateix temps hi havia comunistes, anarquistes... en fi.

Que hi ha de Cabaret a Adéu a Berlín
Bàsicament hi ha la música. Les cançons, l'esperit, el personatge - la Sally Bowles. En canvi, el protagonista és diferent perquè he volgut aproximar-lo a la novel·la. I no exactament a la novel·la perquè el Christopher Isherwood té un llibre anomenat Cristopher i els de la seva mena que diu la veritat d'Adéu a Berlín. Posa els noms reals i explica més la història. Hi ha aquesta part real de com és ell. No volia fer una història d'amor com la de Cabaret perquè era una mica irreal. No sé si s'aconseguit o no... però aquí ho tenim.

Soprèn tot plegat al públic del segle XXI?
No sé si sorprèn però, si més no, interessa per com està funcionant, per la reacció del públic. L'obra no és gens amable. És durilla, per molt que passi a un cabaret. Jo aixó ho volia expressament. El cabaret, quan és amable, és molt avorrit. Aleshores en el cabaret han de passar coses, rares o no rares. I al mateix temps la història d'ells també és una història d'amor estranya. No és rara perquè penso que hi ha moltes així. I ara precisament penso que hi ha moltíssimes així.

Que vols dir?
No sé si seré profeta però penso que s'hi assembla bastant a l'època que estem vivint. No exactament pels nazis. No es diuen nazis. Això d'Europa, la Unió Europea, les 'juventudes europeas', aquestes subvencions... tot plegat em fa una mica de por.

Com es dramatitza un text d'aquestes característiques –no dramatitzat- amb un musical com Cabaret?
Jo tenia molta informació. El Cabaret el vaig veure en cine. La pel·lícula la vaig veure quan es va estrenar a París. Aquí va trigar uns anys a estrenar-se. Em va afectar molt, suposo perquè jo era molt jove i m'afectava tot el que veia. Cabaret em va afectar molt, tant que ha estat una mena de dèria d'aconseguir veure-ho alguna vegada en teatre. L'any 1984 el vaig veure a Broadway amb el Joel Grey i no em va agradar gens. Potser perquè tenia molt mitificada la pel·lícula. Després, durant tots aquests anys he llegit tot el que s'ha publicat de l'Isherwood.

I la versió del Savary que es va fer a Barcelona?
No em va agradar gens perquè la vaig trobar massa revista. No tinc res contra la revista però penso que no s'ha d'adoptar aquest camí. No em va agradar. L'última versió del Sam Mendes a Nova York no l'he vista. He sentit el disc amb la Natasha Richardson però no l'he vista. En el nostre cas Adéu a Berlín va sortir a través del Xavi Torras i l'Ivan Labanda. Dono classes a l'escola Memory i vaig muntar un taller basat en el Cabaret bastant semblant -no del tot però deu n'hi do- amb això que es pot veure ara. Ens ho vam passar molt bé. I amb el Xavi, a banda de presentador fa la direcció musical, fa un any i mig li vaig proposar de fer-ho.

No ho tenies escrit?
No. Havia fet alguna cosa pel taller. Però durava una hora.

Els actors no cobren nòmines monumentals però desprenen entusiasme en el pati de butaques.
Cobren, perquè vaig proposar-ho a l'Artenbrut. A la Mercè Anglès li va encantar de seguida i es va demanar subvenció a la Generalitat com a teatre. Ho van demanar i ens han donat tres milions. Naturalment, tres milions per a una companyia de tretze és molt difícil i el que vam decidir és que tot -tret del vestuari i els tamborets i alguna cosa més- estava previst que es repartís entre la gent que hi treballa durant els dos mesos que havia de durar inicialment l'obra. S'ha arribat a un sou mínim i és el que hi ha.

La pregunta no anava per aquí. Jo em referia a que, malgrat no cobrar un sou astronòmic, es respira entusiasme.
El teatre, actualment, si no hi ha entusiasme no funciona. Són joves i si no fos així seria impossible fer teatre. Ha anat bé. Ara es prorroga. S'ha anat omplint. Està ple cada dia i s'ha pogut apujar el sou. Des del març cobrarem més. Fantàstic.

D'aquí a poc et veig al 'Barcelona Teatre Musical' amb micròfons.
No, no, no crec.

Un cabaret un xic atrotinat. Li falten bombetes, les actrius haurien de canviar les seves mitjes...
Jo anava molt a la Bodega Bohèmia i m'agradava molt. I anava molt al Molino. A mi m'agrada això. I el cabaret ha de ser així. La gent anava a passar-s'ho bé i a dir coses que no passaven a la vida del carrer. Més o menys el que s'ha intentat és això.

Preludi jazzístic amb adaptacions de les cançons de Kander i Ebb. T'agrada el jazz?
Després de la vida. Abans anava a la Cova del Drac i havia tingut molts amics músics i anava bastant pel Taller de Músics. Abans jo era més actiu. Anava més a concerts. Ara em costa més.

Suposo que és una manera d'amenitzar la vetllada abans de començar.
Sí. A més als músics els dones l'oportunitat de desfogar-se.

Escalfar motors
Toquen dues peces de l'obra en versió jazz. Cada dia són diferents. Això està bé.

La primera escena ens presenta un tren molt fosc.
Volia que fos així: de pel·lícula. De matinada... el tren fosc... fa fred... No se sap exactament on anem. La gent es desperta al tren i no sap on està, fa calor, la calefacció està molt forta... no sé, es volia aconseguir això.

I el vermell de la il·luminació del 'Wilkommen', amb els actors tan a prop del públic resulta impactant.
També volia aquesta il·luminació de cabaret cutre. A mi m'agrada molt. Colors bàsics: vermell, blau... el verd no perquè no m'agrada. Hi ha molt de blau i vermell.

La Sally del teu espectacle té una retirada a la Minnelli. És casualitat?
Això ja m'ho han dit. Jo no li veig però m'ho han dit. És morena i té els ulls grans. Jo penso que la que tenim és més guapa.

No calen micròfons en una Sala Alternativa.
Jo ho detesto perquè no sé si és qüestió d'aquest país. Poques vegades he vist un musical amplificat i he pogut entendre les lletres. No sé quin és el problema. No sé si són els aparells. Penso que no, perquè a vegades porten tècnics de Londres... però mai he entès les lletres i em poso molt nerviós. És un dels motius perquè no m'agrada l'òpera. Perquè no entenc el que canten. I la sarsuela també em costa molt d'entendre. A mi m'agrada entendre tot el que diuen al teatre. I si no ho entenc i en teoria ho he d'entendre, em poso nerviós. I és un dels motius. L'altre, naturalment, és que la sala ens permetia fer-ho. Si això s'hagués fet en un lloc més gran hauria calgut, lògicament, amplificació.

Quan el protagonista té una cita amb la màquina d'escriure apareix un mariner que li proporciona l’aparell.
No hi ha decorats. Sempre m'han agradat molt aquests personatges del teatre xinès, que van vestits de negre, el públic no els veu, i van arreglant coses, posen una cadira quan fa falta... I aquí vaig decidir qu

Tria entrevista