Carlota Subirós parla sobre Rodoreda: retrat imaginari

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Què té d’imaginari el retrat de Mercè Rodoreda que has portat a escena?
Per a mi, tot. En el sentit que m’he documentat moltíssim, he llegit molt sobre la seva vida i molta de la seva obra, tampoc tota perquè no te l’acabes, quan comences a llegir en profunditat i a descobrir la seva poesia, les seves cartes, contes i més contes... Tot i que ella mateixa diu que no és una obra molt extensa, és molt rica i diversa i tinc clar que ni molt menys he exhaurit ni la seva escriptura ni, encara menys, la seva vida. Per això, des del principi vaig tenir clar com de teixides n’estaven la seva vida i la seva escriptura de maneres molt eloqüents però també molt silencioses i volia investigar sobre aquestes imatges que m’anaven apareixent d’aquesta persona que estava coneixent a través dels seus textos i d’apunts autobiogràfics que trobava en cartes, en entrevistes, en fotografies, però també tenint molt clara la certesa que no faria cap retrat objectiu, que no tenia cap voluntat ni divulgativa ni historicista ni pedagògica d’ensenyar una suposada Rodoreda autèntica. Volia, precisament fins i tot, defugir d’algunes imatges prefixades per les seves aparicions en televisió o per estereotips que ja hi ha sobre la seva figura. Volia permetre’m aquesta imaginació de la dona que a mi m’anava apareixent a través dels seus textos, però sabent molt bé que era una imaginació meva i per això l’espectacle té volgudament i declaradament aquest biaix tan personal, subjectiu i lliure que, alhora, crec que és també el més compromès. És la manera més clara de dir que jo l’he vista així i un altre la veurà d’una manera diferent. Cadascú la pot veure de la seva manera, identificar-se o sorprendre’s amb coses diferents i això em sembla magnífic, és una invitació a què cadascú busqui el seu retrat.

Aquesta implicació personal en el projecte és el que t’ha portat a sortir a escena?
Suposo que sí. Per a mi era un punt de partida gairebé, aquest punt de vista tan personal meu volia fer-lo evident fins i tot amb la meva presència. No m’ha resultat gens fàcil en un procés de creació com aquest on estàs completament ficada, on necessites anar veient constantment el que estàs fent i el que estàs generant. La veritat és que jo pràcticament mai he assajat el que faria a escena. I és una presència molt marginal, molt tènue, no hem tingut ocasió de desenvolupar-la més enllà d’això, però per a mi és com un joc de miralls o de nines russes. Jo sóc la que llegeix, llavors apareixen moltes imatges de la Rodoreda a través d’aquesta actriu jove (Alba Pujol) que encarna totes les possibilitats diferents: el personatge íntim, el personatge públic, l’imaginari, el món interior, fent servir el vídeo i les projeccions i, finalment, al cor de la nina russa hi hauria la Rodoreda autèntica que, de fet, no tenim ni idea de qui era, però que apareix en aquella imatge silenciosa com dient que estem parlant d’una persona real.

I el fet de posar una actriu jove fent de Rodoreda també respon a aquesta visió tan subjectiva que has volgut mostrar de l’escriptora?
És una intuïció que vaig tenir des del principi per dos motius. Un, perquè en la pròpia Rodoreda em fascina aquesta capacitat, amb una vida llarga, de mantenir sempre una vitalitat, una força, una energia, que jo li veia fins i tot, i especialment, en les fotografies i entrevistes filmades de quan ja era una dona molt gran, als seus 70 anys i amb els cabells blancs, li veus una cosa gairebé infantil, un candor i una força. Per una banda era per recuperar aquesta energia tan forta, tan jove i per una altra, per insistir escènicament en què jo l’he llegida i l’he volguda retratar com una dona d’avui, no només ja de la meva edat sinó fins i tot més jove. No fer cap mena de visió historicista o nostàlgica, sinó mirant en el present i fins i tot, cap endavant, com algú que jo hauria pogut conèixer. Em va fer gràcia una companya que va venir a veure la funció i que deia que veia aquella noia tan jove a escena i s’adonava que la Rodoreda podria ser una amiga seva. És trencar la icona de personatge públic ancià, ja passat, una mica com una efígie. I la Rodoreda és una persona concreta que va viure tota una vida concreta al llarg de totes les seves edats i hem volgut penetrar en aquesta veritat.

Quina intenció té el joc escènic dels dos plans, el de l’escenari i el de les pantalles?
Era l’altra intuïció. Les dues intuïcions primeres que vaig tenir en plantejar-me la idea de fer un retrat, i un retrat imaginari, era fer-ho amb una actriu molt jove i al mateix temps, trencar-la en el sentit que no només fos una. Em vaig arribar a plantejar fer més d’una actriu que fessin el paper de la Rodoreda perquè jo veia tantes cares diferents d’aquesta persona que m’agradava que això fos evident a escena. Després, en anar-hi treballant, em va agradar més aquesta idea de fer un calidoscopi d’una mateixa persona i fer servir el vídeo per tenir diferents aparicions simultànies que no tenir diferents actrius a escena encarnat les diferents cares. Que aquesta visió polièdrica aparegués gràcies al suport audiovisual més que no a la combinació d’actrius, que havia estat una primera idea. I a partir d’aquí, a més, el vídeo ens ha permès explorar tot un seguit de terrenys visuals que a la Rodoreda li interessaven moltíssim. Ella parla de mirar, de veure, que la base del seu art és el fet de mirar, d’observar. De fet, ella era pintora i durant una època molt important de la seva vida va pintar, li fascinava el cinema i de vegades, llegint i veient aquestes coses dèiem que si la seva vida hagués anat d’una altra manera o hagués viscut en dècades més recents, on les possibilitats estan molt més a l’abast, ens semblava molt probable que s’hagués dedicat al món de la imatge, la fotografia o el cinema perquè realment és una vocació molt forta. I a nosaltres també ens ha permès treballar amb tot un món poètic, imaginari, visual i simbòlic molt interessant de desenvolupar, juntament amb la Maria Alcázar, la realitzadora del vídeo. Hem fet un procés de recerca molt juntes l’Alba Pujol, la Maria Alcázar i jo.

En el vídeo s’expliquen fragments de la vida de l’escriptora i de la seva forma de veure el món. El que veiem a escena, en canvi, seria el seu procés de creació literària?
Tot i que com més estudiava i llegia de la Rodoreda, més coses en volia explicar, em vaig adonar que al final has de triar un cert fil narratiu, un tema que sigui el que més t’impressiona. I a mi em va impressionar com dins d’una vida molt remoguda, molt intensa tant en les circumstàncies històriques que li van tocar viure, les dècades més convulses de l’Europa del segle XX, com en la seva història personal, també complicada i difícil, que la van portar a situacions de molt aïllament i de molta solitud, em va impressionar com progressivament el que anava orientant la seva vida era el desig d’escriure. I jo l’estic llegint i, finalment, si ella m’està interessant és perquè ha escrit uns textos fantàstics. I llavors, poc a poc va anar apareixent el tema en el què ens centraríem: el d’una dona que vol escriure i la dificultat que té en aquest procés. Aquí és on es donava la volta a tot el nostre mecanisme dramatúrgic perquè també nosaltres estàvem, per dir-ho així, volent escriure un espectacle sobre ella i per això hi ha hagut tots aquests jocs en paral•lel, de ressonàncies entre els dos processos.

L’escena en què l’actriu s’unta de crema el braç dret vol simbolitzar la dificultat per escriure de l’autora?
L’únic text literari que citem de la Rodoreda és el conte Paràlisi, que és d’una banda molt autobiogràfic i, per una altra, on ella mateixa fa aquest joc de posar-se en evidència a si mateixa com a escriptora, dient “ara estic escrivint tot això i en realitat no estic emocionada i és mentida, o no, o no ho sabrà mai ningú”. És un joc meta literari molt interessant que nosaltres també fem teatralment. I agafa com a motiu central aquesta idea de quan el cos se’t rebel

Tria entrevista