Narcís Comadira parla sobre Pinsans i caderneres

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Com va arribar a fer el discurs de Pinsans i Caderneres?
Xavier Albertí sempre ha estat preocupat per la poca importància que es dóna a la tradició musical d’aquest país i va decidir fer un espectacle sobre la cançó catalana. Em va demanar si jo hi volia col•laborar, a mi sempre m’ha fet gràcia la música, he fet lletres de cançons, sobretot per la Guillermina Motta, i he traduït algunes lletres, és un món que m’agrada i ell ho sabia. D’això en deu fer dos anys, perquè calia investigar. L’ajudant de direcció, el Josep Maria Miró, s’ha passat sis mesos anant als arxius de la SGAE, la Biblioteca de Catalunya i anava mirant coses que ningú no havia mirat feia 80 anys. I al final, el Xavier va decidir que volia que jo fes el text d’una conferència perquè tenia un actor molt bo, l’Oriol Genís, i volia fer-li fer un discurs sobre la història de la cançó catalana, que és el que ensenyem a l’obra. No es tractava de fer un recital, sinó un espectacle teatral. Em vaig posar a escriure el text de la conferència i el divertit és que molt abans que ni ell ni jo sapiguéssim què havíem de fer, ens van demanar el títol perquè l’obra entrava a la programació del GREC i s’havien d’avançar programes. Un dia vam dinar junts i primer va sortir el títol d’Arpes del bosc, jo vaig continuar amb Pinsans i Caderneres, ens va fer més gràcia i vam decidir escollir aquest segon sense saber ben bé què seria. A l’hora d’escriure la conferència, se’m va acudir que Pinsans i Caderneres era magnífic com a nom d’un coral catalana antiga. En l’entretant jo havia llegit llibres sobre la cançó catalana i en un d’ells hi havia una llista de les corals catalanes de l’any 1910 i se’m va acudir que nosaltres també tindríem una coral amb aquest nom i així justificàvem el títol de l’espectacle. I el muntatge segueix l’ordre cronològic de les cançons. Hi ha primer un paquet de música seriosa, després, de música profana com els cuplets i després, música de la postguerra, d’inspiració en la música cubana i aquestes coses.

És a dir, primer va venir el títol i després, el text?
El títol hagués pogut ser la marca d’un piano. Pinsans i Caderneres a més, anava molt bé perquè és un títol masculí i femení i per tant, hi ha nois i noies que canten a la coral i a la conferència es poden referir als pinsans i a les caderneres. Va venir una mica lligat perquè funcionés, si no, el títol no tenia cap gràcia.

Malgrat el to humorístic, el discurs té un component pessimista. Aquesta visió reflecteix el que va llegir sobre el tema?
És la visió de la història mateixa i de la cultura del país. Hi ha hagut moments de gran ambició i després, tot això s’ha ensorrat i ara ningú no sap res ni coneix res d’aquestes històries i a tothom li és ben igual. Llavors, és una història trista, però explicada amb humor. Jo dic que és un gènere nou: l’elegia humorística.

Fins i tot parla d’una “pàtria morta”...
Culturalment, sí. Potser és que m’he fet vell, la meva neboda va venir a veure l’obra i em deia que tot això no era pas veritat, que ells encara hi són i encara tenen corda, però des del punt de vista d’un cultura pròpia i ambiciosa, de fer una cultura genuïna i diferent de les altres, ja no hi ha cap ambició, ara som una província d’Espanya i del món anglosaxó i a començaments del segle passat aquí es volia ser tan bo com a Alemanya, però sense copiar.

L’obra és un homenatge a la cançó i la cultura catalanes?
Evidentment. Un homenatge a Millet, a Clavé, a Amadeu Vives, a Verdaguer, a tota la gent que va fer lletres, músiques, fundadors de corals, jo crec que se’l mereixen. Si més no, mereixen ser coneguts. I després, hi ha tot allò de la música divertida, del Paral•lel, hi ha temes molt bons, amb molta gràcia que també mereixerien ser coneguts i difosos, però de moment, hem d’escoltar coses angleses o bé castellanes.

Tot i que també s’hi interpreten algunes peces en castellà...
Era el bilingüisme de l’època. N’hi ha una que canten mig (en català) i mig (em castellà) i l’anunci d’Anís del Mono, per exemple, es feia en castellà als anys 30 als teatres. Això es fa en castellà perquè és el que hi havia.

Tot el que s’explica en el discurs és verídic?
Sí. Jo com a mínim, ho he tret de llibres seriosos. He llegit Homenots, de Josep Pla, que parlava de músics, i a l’obra en surten cites. L’”homenot” d’Amadeu Vives és molt bonic i el de Juli Garreta també. A part dels llibres d’història vaig estar llegint altres autors que parlaven de música: Eugeni d’Ors, el bisbe Torras i Bages, que va escriure una pastoral sobre música on s’esmenta aquest parent meu. Això del parent també és verídic, era un oncle de la meva àvia, però li he canviat el nom. I també allò de l’orquestra d’esquirols dissecats, la tenia ell a casa seva i quan jo era petit ens ho ensenyava com a cosa divertida, però en realitat ens feia por i angúnia. I el que també és veritat són les caixes de discos que guardava, on en una hi deia “Profana” i hi contenia cuplets. No es tractava de fer una conferència, sinó teatre i aquesta història m’anava molt bé perquè l’actor es podia desdoblar i introduir veus diferents, com en el diàleg entre Amadeu Vives i Josep Pla, que surt a Homenots i que va molt bé per teatre ja que l’actor pot fer les dues veus i ho fa molt bé, dóna dinamisme teatral al text, si hagués hagut de fer una conferència sobre aquest tema, hagués sigut molt més plana. És una conferència, però no ho és, és un monòleg teatral.

Tenia previst fer la conferència tan llarga?
En Xavier em va demanar que fes 14 o 15 pàgines i em va dir que si era massa llarg, ja tallaríem i l’ha tallat. Per exemple, d’anècdotes sobre Wagner a Catalunya només en surt una i n’hi ha dues més, i hi ha unes opinions d’Eugeni d’Ors sobre Wagner que també ha tret. Si no, es feia molt llarg. I l’han imprès perquè la gent tingui la història completa. A més, com que l’un recita, l’altre canta, no se sent bé el text i així si donem el llibret, després a casa es pot llegir perquè el text té interès per sí sol, explica la història. I el que es tracta amb l’espectacle és justament despertar l’interès per aquesta història i per això el Xavier ha procurat, per exemple, no posar cuplets coneguts, no n’hi ha cap dels que cantaven la Feliu o la Motta, això és fet expressament per donar a conèixer el repertori i que la gent no es pensi que només hi ha aquells quan n’hi havia 6.000 o 7.000. Un dels objectius era donar a conèixer el patrimoni desconegut. Posar en circulació l’interès per aquesta història a través del text i l’interès per la música a través de la música, per això (Xavier Albertí) va tenir molt d’interès en tenir actors i cantants molt bons per servir-ho bé.

Vostè va participar en la selecció de temes musicals?
No, jo al marge del text li vaig fer algun suggeriment musical, però és ell el que en sap i qui ha triat. I sobretot a la segona part, ha anat buscant cançons unes amb més ritme i d’altres més melancòliques per donar-li major teatralitat a l’espectacle.

Ara feia molt de temps que no escrivia teatre, com ha estat l’experiència de tornar-hi?
Una cosa així sempre desperta les ganes de tornar-hi. Últimament havia fet traduccions: Les tres germanes, que es va representar al Teatre Nacional i El silenci del mar, a la Sala Muntaner, però obra personal meva fa temps que no n’he escrit cap. I ara m’han entrat ganes de tornar, però no tinc temps, encara que tot vindrà.

Tria entrevista