Víctor Àlvaro parla sobre Romeo i Ofelia

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Explica què pot esperar el públic d’aquesta obra?
El públic pot esperar una història entre Romeo i Ofèlia on hi ha un amor que triomfa, però en realitat l’amor entre Romeo i Ofèlia no triomfa, sinó que es moren i aleshores més que una història d’amor és una història de mort. Aquí, els personatges no moren , com a gairebé totes les obres de Shakespeare, però sí que són uns personatges moribunds. Aquesta idea parteix d’un acudit: què passaria amb Romeo i Julieta si no es morissin?, contrapunt tràgic del que passa perquè, si a l’història de Shakespeare han de morir, aquí més bé es maten els uns als altres. Tot i així, trobem la mateixa essència dels personatges, ja que també a aquest muntatge són apassionats, vicerals i viuen al límit. Es pot trobar una barreja de llenguatges: hi ha el que es diu teatre de text, però quan els personatges ja no saben com comunicar-se dins d’aquesta incomunicació de la societat, el que no poden expressar amb paraules normals ho diuen amb paraules cantades i quan ja no saben com dir-ho cantant es posen a ballar: es mouen per expressar sentiments, pensaments, reflexions, desitjos, necessitats...

La incomunicació afecta tant a la societat d’avui dia?
Home, sí i ho diu tothom. Per exemple, als pobles més rurals la gent es coneix per molt lluny que estiguin les cases i aquí, no sabem qui viu al pis d’abaix; a més, ens hem tornat molt individualistes. Però això no es cap descoverta, és una cosa que passa .

Seria, doncs un reflex absolut del que passa avui dia?
Sí. No sé si absolut, però sí que són pinzellades, són un cúmul de coses, d’anècdotes que es troba la gent.

Es parla també de la incomunicació entre generació i generació.
Les generacions anteriors projecten els seus problemes a les noves generacions?

Sí, la generació anterior projecta els seus problemes i les seves frustracions a la generació següent; parlo de totes les generacions, però de les que puc parlar amb propietat són de les que conec; la dels meus antecessors i la meva. És cert, molta gent no ha assolit tota una sèrie d’ideals que havia somniat de jove i repeteix les seves frustracions als fills o vol que els fills siguin advocats perquè ells van ser no sé què...

És curiós el cas de l’assistenta social: D’una banda, menysprea els homes i d’altra, els necessita.
Aquest cas particular de l’assistenta social i psicòloga és l’exemple d’un feminisme mal entès, portat a l’extrem. Un feminisme que en lloc d’equiparar tots els individus per igual csegueix marcant diferències entre els homes i les dones, a més d’atacar a cegues els homes pel sol fet de ser homes.
Jo sempre defenso que no sóc feminista perquè el fet d’afirmar-ho és que estàs remarcant una diferència entre èssers humans.

Però, els joves també tenen alguna culpa en aquesta falta d’enteniment?
Sí. Però a mi no m’agrada parlar de culpes, sinó més bé de posicionaments que té cadascú i de percepcions de la realitat. Però aquesta incomunicació no és només generacional, tampoc els joves s’acaben d’entendre entre ells.
De cap de les maneres aquests joves són una repressentació fidedigna del que passa a la societat, són exemples. Hi ha infinitat de joves diferents. Sí que s’ha d’aprofundir en el tema de les generacions, sempre critiquen l’anterior i la que tenen per sota. Em sembla que les generacions grans no s’enrecorden de quan van ser joves i els joves es pensen que mai arribaran a ser grans.

I per això l’ obra està plena de frases que tots els fills hem sentit.
Tots, tots... “Els joves d’avui”, “jo sí que sé el que és treballar”, “jo portava uns cabells ben llargs” i ho diu un tio que porta unes Martinelli i un Armani.

Creus que tots aquests que abans portaven grenyes s’acaben aburguesant?
No, hi ha gent de la generació de maig del 68 que continúa projectant els seus ideals, és la gent que ara està marginada, no són els que ara estan governant el país, sinó són aquests que estan montant les cimeres antiglobalització.

L’obra arrenca amb un crit esquinçador del Romeo.
Expliquen que Shakespeare havia de començar les obres molt “a saco” perquè havia de competir amb allò que tenia al costat, que era la lluita de galls -això no sé molt bé si és veritat o pertany a la llegenda-. Al principi de les obres de Shakespeare diuen poc les primeres frases, són més de cridar l’atenció. I era aquesta també la meva intenció, mostrar que alguna cosa passa: ella està prenyada, el tio la fot d’hòsties i a més beu...

Molta influència shakespeareana.
Bé, la idea sorgeix de que a Romeo i Julieta no els hi hagués anat bé. A partir d’aquí jo vaig agafar personatges que en la seva essència em servien per explicar l’història que jo volia explicar. D’altra banda he volgut crear un distanciament, intento que no quedi tan pamfletari, perquè si es diguessin Joan i Maria, seria més proper a nosaltres.

D’aquesta forma crees un to més literari?
Sí, sí. Crea un distanciament que aleshores pot apropar a l’espectador, ja que faig refrències a obres molt conegudes, de manera que també miro d’expressar la universalitat del conflicte generacional. Això també podria passar a Màntua en aquella època.

Has dit que el món és com una gàbia, has plasmat aquesta idea amb una escenografia angoixant i freda.
Vaig dir que el món és com una gàbia , com una broma dins la meva trajectòria com a director,perquè fins que no probes i investigues el llenguatge teatral, la comunicació amb el públic...
Fa dos anys vaig dirigir una obra que es deia La mort d’August , era de pallassos i vaig parafrassejar a Shakespeare, ell deia que el món era un escenari i vaig fer la broma a la presentació d’aquesta obra dient que s’equivocava, perquè la terra no és quadrada, com seria un escenari, sinó que és rodona i si és rodona seria com una pista de circ i que tots som pallassos... Ara, volia anar més enllà i dir que estem enreixats. Ho veiem per tota Barcelona.

Vols dir que la situació està empitjorant?
Estem en projecte, amb les obres. Sempre estem amb reformes que mai no s’acaben: Quan acabaran Barcelona? Sempre és això, una cosa en projecte, inestable, mediocre, insuficient com el sofà que apareix al muntatge, que és l’esquelet del sofà, no arriba a ser sofà. Tot és així, no arriba a ser allò que hauria de ser.

Parla’ns de la pantalla que hi ha a l’escenari.
A mi m’agrada més parlar de la finestra per on es veu el món i des d’on es veu el món i a on estan succeïnt pensaments, desitjos, il·lusions, records, danys colaterals de les escenes que estan passant en aquells moments. Inspira moltes coses, això ja depèn de l’interpretació de cada espectador.

Les samarretes de Romeo, expressen el seu estat d’ànim?
Tots portem samarretes amb alguna cosa, i si no és la samarreta és l’indumentària com un cartell que diu el que ens agrada. Però per què només els gustos?, per què no també reflectir els sentiments i els estats d’ànim?. Però no va ser una cosa conscient, hi ha moltes coses que les he deixat sortir del Víctor-autor, sense pensar com les resoldria al moment de dirigir.

Comenta’ns el monòleg de Hamlet sobre el bipartidisme.
Se’l debem a George Bush. Va ser ell qui va dir que qui estigués contra l’atac als talibans (arrassant el país) estava contra ell i això va ser l’espurna que em va fer saltar la idea.
De fet, la qüestió de Hamlet és aquesta: què ha de fer enfront del seu oncle, que ha mort al seu pare i s’està tirant a la seva mare?.
Casualitats de la vida, si aquesta obra l’hagués acabat d’escriure fa un any, el monòleg no existiria. Perquè també és veritat que d’un any ençà han succeït coses molt bèsties i comportaments molt radicalitzats al món, això fa que aquesta obra tingui més pes i més certesa, perquè fa un any potser s’hauria trobat exagerada.
Quan es cantava el “My way” sortia el Carlo Giovani que van matar a Gènova; un noi que s’estava manifestant i una persona que, en teoria, ha de protegir la societat, es carrega un membre de la societat. El més greu de tot és que

Tria entrevista