Carles Alfaro parla sobre Traïció

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Quina és la pitjor traïció que cometen els personatges de l’obra?
L’autoengany, la traïció a un mateix. Crec que si traeixes a un tercer, això comporta una certa traïció a un mateix o, com a mínim, a uns ideals. El problema de la consciència està ahí i crec que és el pitjor, intentar evadir la pròpia consciència.

Evasió que busquen els tres personatges de Traïció...
Ho fan quan callen. En aquesta obra es dóna moltíssim el tema de la doble moral. Si un fet no es fa públic, no tinc problema amb aquest fet que acabe de fer, o que he estat fent durant set anys. En el precís moment en el qual s’assabenta la tercera persona en qüestió, immediatament, et cau tot al damunt i la teva consciència apareix i la teva existència és insuportable. I no deixa de ser prou curiós aquest comportament. Estem en una societat en la qual el fet que se sàpiga o no una cosa que has fet o impulsat ho és tot. I és prou patètic. Alguna cosa falla i és la pròpia consciència. El fet que se n’hagi d’assabentar un tercer perquè tu facis aquest examen de consciència vol dir que anem molt malament.

Amb el trasllat de la història a una època actual i a la ciutat de Barcelona pretenies apropar els referents a l’espectador?
La intenció de localitzar l’acció a Barcelona i pràcticament al dia d’avui, del 1998 al 2007, justament és perquè siga indiferent la localització temporal i d’espai. A l’obra original Pinter planteja una sèrie de referents tant literaris inclús, com de localitzacions, que per un públic londinenc són molt concretes i precises, per tant l’obra és localista. Justament per trencar i no distreure ni despistar un possible espectador cal fer un localisme d’allà on és l’espectador. No és en absolut cap intenció de fer un trasllat, és perquè ens puguem ubicar a Londres que he de fer-ho en Barcelona.

Trasllades, doncs, el localisme original?
L’única manera de trencar un localisme és substituint-lo per un altre, perquè desaparega aquesta importància i que siga justament intemporal i universal. El tema del temps no té cap incidència, és igual que estigues parlant dels anys 69 al 78 que del 98 al 2007. I si la situes fa 25 o 30 anys sembla hui en dia més intencionat, com si fora una cosa exclusivament d’una certa època. Temes com el món editorial, les dues llengües, la comercialització de la literatura i l’invent d’autors que certs mitjans de comunicació promouen, de tot això en parla molt l’obra, però si ho situara en l’època real de l’obra de Pinter tindríem el problema que estaríem en els últims anys del franquisme i el postfranquisme. La millor manera que això no siga un decalatge és situar-ho ara i poder parlar d’uns certs autors literaris amb unes referències molt més properes a la intenció de l’autor.

Així, la crítica de Robert (Francesc Orella) a la literatura actual és original o afegida?
No hem tocat una paraula de Pinter. Únicament les localitzacions. I el tema de si diuen algunes frases en anglès, que seria pel mateix motiu que abans...

Quin objectiu té la introducció d’aquestes frases?
El traductor, Esteve Miralles, em va plantejar un problema greu: en l’última escena, Jerry (Francesc Garrido) diu “I was your best man”, és a dir: jo vaig ser el teu padrí, a la boda. Estem en aquest típic problema que ens trobem de vegades a les traduccions en les quals hi ha dues accepcions en una llengua original que no tenim en l’altra. “Best man” és un d’aquests casos: vol dir “padrí” i “millor home”. Quan s’està referint a Emma (Vicenta Ndongo), vol dir que és el millor home per a ella, no el seu padrí. I hem fet que Jerry és bilingüe en el sentit que sa mare és anglesa i son pare, català. No cal donar més explicacions, és una convenció per poder continuar endavant. I entre ells juguen, com jo faig a València, i aquí a Catalunya també ho veig, a utilitzar certes paraules en castellà perquè tenen una connotació afegida, no perquè no existeixin en català, sinó perquè ho fas en tota la intenció, hi ha uns jocs irònics, a voltes. I fins i tot, hi ha una certa burgesia que quan ha tingut com a segona llengua l’anglès, i a l’obra es diu que la parella ha viscut a Londres un temps, de vegades juguen de manera irònica i l’utilitzen. Ben cert que l’origen de tot va ser mantenir el “best man”. No té una altra intenció que la de crear un joc més, que em sembla, a més, molt pinterià: especular amb el llenguatge, la paraula, defugir i amagar. I un dels jocs és aquest i sobretot és Jerry qui l’utilitza.

Has creat una escenografia fosca, laberíntica i austera. Quina funció té?
El que més m’interessava era el tema de la sobrietat. Hem perseguit una resolució el més minimal en el sentit de neutralitat, hem defugit tant en l’espai com en el vestuari de cap tipus d’esforços d’il•lustració. El que més m’interessava era la paraula despullada i l’actor exclusivament amb la paraula i res més. I per tant, no volia fer cap esforç, sobrehumà moltes voltes, excessiu, de fer un decorat per complir amb la convenció. A més estem parlant d’un nivell social alt, amb el qual no pots fer convencions de teatre de calaix de sastre on tot hi cap. La solució que he intentat és un lloc d’una sobrietat extrema i on segons l’ús hi ha un nivell que pot ser un banc, un graó d’una escala o una taula. I al mateix temps que hi haguera un cert perfum elegant i estrany. Refinat, però no per una qüestió de disseny, sinó de línies pures, clares. Era difícil, jo volia que no tingués cap protagonisme, però que funcionés de manera molt eficaç i funcional. I que les coses que aparegueren foren protagonistes, com l’alcohol. I sobretot perquè qui ha de fer la convenció és l’actor. A banda, que hi ha una dificultat de canvis horrorosa: cada 12 minuts, un canvi i són nou canvis. De laberint? Hi ha alguna cosa. He procurat a més, que hi hagués una ambigüitat, que no se sabés si allò és una escala o un seient, que fos també aquell paisatge on estan ells tancats. De fet, al principi jo volia una vitrina tancada al voltant.

Acabes deixant tancats els personatges al començament i al final de l’obra...
Ho he substituït per una cosa més pràctica i econòmica, però la meva idea era accentuar al màxim possible el “voyeurisme” perquè crec que Pinter ho és. És un observador i un oïdor. Jo tenia la intenció en aquest sentit, de què estiguéssim veient fragments de la vida d’aquestes persones durant nou anys i únicament, com li agrada molt dir a Pinter, “si em pregunten què hi ha abans o després dels personatges, no ho sabem, només puc dir que allò que veuen és veritat, jo ho he sentit, no he vist res més, sé el mateix que vostès”. Ell veu una parella en un pub i sent que parlen del seu passat i que han tingut un “affair” i ell decideix la resta.

En aquest cas, però, la història és autobiogràfica...
Ell va patir, o gaudir, l’experiència de l’amant. I jo penso que ell està en els dos homes. El caràcter el trobo molt de Robert, però el rol que va jugar va ser el de Jerry. I jo crec que els dos homes són part de Pinter. Però ell va viure el paper de l’amant: al cap de nou anys de tenir una relació extramatrimonial amb la dona del seu millor amic, el marit li diu que ell ja feia quatre anys que ho sabia i ell se sent completament traït. L’obra també parla d’això, no hi ha una sola traïció, n’hi ha moltes i segons el punt de vista des del qual et situes ho veus d’una manera o una altra. Per això el fet d’anar enrere en el temps és la jugada magistral de l’autor. Si del personatge que estàs veient ja coneixes el seu futur perquè l’acabes de veure, el judici que en fas en el seu present és molt pervers. Es crea per mi un fet casi pornogràfic, és un “peep show”. Tu vas veient com en una relació de tres persones es van comportant sempre segons els seus interessos. I on la paraula i el llenguatge són sempre pura especulació, no s’utilitzen mai per comunicar-se, sempre és per a especular i aconseguir certs interessos. El tema de l’obsessió per la memòria, els records. Dues persones en una mate

Tria entrevista