Ever Blanchet parla sobre Van Gogh

Entrevista realitzada per Albert miret

Per què utilitzar Van Gogh i no triar Goya o Velázquez?
Pel contingut. Jo m’identifico molt amb el que diu. Ell creu que si realment ho ha d’acomplir en somni, és igual. Ell coneix el preu de pagar per deixar l’obra que deixa. I jo m’ho crec. He volgut treballar sobre Nietzsche a Torino, el període de bogeria de Nietzchse però feia anys que havia llegit les cartes de Van Gogh i ara era el moment de recuperar-les perquè hi ha coses que s’hi assemblen. Em vaig preguntar “quina cosa més rara?”, la coincidència entre el que diuen els dos autors. Aleshores vaig deixar el filòsof i em vaig posar amb el Van Gogh. I el vaig fer a tota pastilla i amb molt més text. He hagut de retallar perquè tenia por que el públic no suportés una mica dues hores de monòleg. Però va ser així: treballant el Nietzsche va sortir Van Gogh. Ha estat molt agraït. Pel Jaume ha estat mol agraït. Pel públic també i per a mi va ser molt agraït de treballar.

La vida de Van Gogh és la crònica d’un somni acomplert?
Totalment. Però ell vol transcendir. Ell vol entrar en l’eternitat en plena crisi de fe. Això és lo collonut de Van Gogh. Ell té una crisi de fe. Pensa que fora de la seva existència no hi ha res més i en canvi ell vol sobreviure. I per sobreviure ell vol realitzar una obra important i que quedi. Una obra autèntica. I es posa a treballar i s juga la vida. Se la juga treballant deu anys i no para. És brutal el que arriba a pintar. Mil vuit-centes obres en deu anys és una barbaritat.

Si a Van Gogh li hagués anat bé l’amor, hauria canviat la seva vida artística?
Jo crec que no li podia haver anat bé ni amb un amor que va tenir a Londres, ni al que va tenir posteriorment perquè ell no controlava. Ell podia tenir un amor amb la dona que va viure. En períodes molt curts, perquè immediatament després no hi havia marit, o company, perquè deixava d’existir. Pensa que ell passava el dia pintant. I si no pintava dibuixava. I si no dibuixava es passava el dia contemplant la vida. Era capaç d’estar suant com un descosit si l’interessava algun objecte que estava a ple sol. Es podia passar tot el dia contemplant un camp de gira-sols amb el sol picant allà a dalt. Per tant era una màquina. Jo crec que no hagués tingut una bona relació amb ningú. Viure amb ell... ni el Gauguin el va aguantar, el Theo va viure quatre dies a París i tampoc el va suportar... de convivència seria insuportable. Ara, d’anar a l’estudi, o anar de copes amb ell seria una meravella perquè era d’una dialèctica molt àgil i molt intel·ligent. En les cartes es comprova que fins i tot era bon escriptor. La metàfora de l’ocell engabiat és una literatura boníssima i en canvi de convivència seria tremend.

Aquest Van Gogh es fica al públic a la butxaca ràpidament.
Sí. Es clar. Li perdona qualsevol cosa. Ell, èticament, és molt sincer. No té fisures. Pot estar d’acord o no. Com diuen alguns tècnicament estava molt avançat, mirava endavant, però que tècnicament mirava enrere. Totes les coses que diu són d’una intel·ligència brutal. Per què els miners no treballen menys hores i viuen més? Cau pel seu propi pes. Quan analitza els colors: ell sap que els colors primaris en la natura són tres. És reflexió, és llum. Va contra el propi Newton perquè el físic volia “vendre’ns la moto” de que existien certs colors que no existeixen. Però és un tio molt i molt intel·ligent. I a més a més no és pedant. I això és d’agrair.

Ha estat un trauma per a tu haver de retallar el Cartes a Théo?
Sí, hi ha escenes muntades amb quatre cartes, interpretacions de la seva biografia i coses que hem anat afegint. No he fet una selecció de cartes escenificades. He escrit tot plegat a base de les seves primeres conviccions, i a partir d’aquesta idea em posava a escriure. Va ser durillo, sí. De fet hi ha menys monòleg del que es va fer inicialment.

Però l’espectacle no es fa llarg.
No? Que bé . El Jaume a vegades em deia: “Jo no em puc memoritzar això perquè a és massa complicat”. Jo dubtava. I crec que el públic hauria aguantat quinze minuts més.

I què hauries dit en aquests quinze minuts?
M’hauria agradat presentar el debat entre ciència i art. Quan ell se n’en fotia de Newton, per exemple. Hi ha coses que de ciència no tenen res i li diuen “ciència”. Per exemple: Ciències de la Seguretat: ara un Guàrdia Civil serà un científic, no? Quan diuen “això està científicament demostrat” això em fa una por... M’hauria agradat que sortís aquest debat. També m’hagués agradat que sortís alguna part amorosa. Sobre tot l’adopció de la prostituta amb el fill. Era una cosa que m’interessava molt. Dramàticament tenia molta força i hem hagut de sacrificar-ho.

Molta gent espera veure orelles pel terra.
Ell es va tallar un trosset del lòbul. Res més. Aquí també he hagut de retallar coses relacionades amb l’impacte de la sang en la gent.

Important la coreografia en aquest espectacle. He buscat en el programa qui és el responsable i no surt.
Jo mateix, he, he. Vam parlar amb el Jaume de fer un treball expressionista. La primera crisis que té comença a fer dansa. M’ha agradat molt treballar amb el Jaume. És molt exigent en la part física. Té un noció de gir molt innata. Quan gira sembla un ballarí. De fet les coreografies formen part d’un itinerari que ja constaven en el quadern de direcció.

Per què vas triar el Jaume?
El Jaume té un club de fans. El Gerard Vázquez va venir a incordiar –com sempre- . Li vaig enviar el Van Gogh per mail i em va dir que tenia un actor: Jaume García. El Borja havia proposat l’Eduard Fernández. Al final l’Eduard havia de fer una pel·lícula i no podia ser. El mateix va passar amb l’Àlex Casanova. M’he quedat amb el Jaume i totalment satisfet.

Utilitzes la música de Villalobos pel fer que Van Gogh recorda el Brasil?
Com que parla tant de les cuques de llum i fa referències tant al Japó com al Brasil em vaig dir... “mira”. És un període de la pintura, també, amb un influència –japonesa sobre tot- brutal.

Important l’ambientació musical.
Hi ha uns temes que són de la Simfonia del descobriment del Brasil i després, de la mateixa simfonia s’ha fet una música que s’hi assembla al jazz, i al final li va demanar a l’Imma Togroso que cantés a sobre i em va donar aquests discos que estan descatalogats. Quan els estava escoltant no m’ho podia creure. Em vaig dir “això és de Van Gogh”. Ens vam ficar en un estudi del Taller de Músics a separar cues i arranjar coses. Per això és molt homogènia la banda sonora, perquè és tot Villalobos.

Tria entrevista