David Pintó parla sobre Danny i Roberta

Entrevista realitzada per Marta Armengol


Per quin motiu heu fet la vostra pròpia adaptació del text?

La traducció que va fer el 1988 Josep Costa està molt bé. Però d'allò han passat 21 anys. Algunes frases que ens sonaven atrevides aleshores ara uns personatges com aquests no les dirien mai. Volia que parlessin de veritat. Que ningú es preguntés com és que aquest parell diuen coses tan cultes. O sigui que l'única cosa diferent que hi ha és el to més col·loquial, més de carrer i les referències geogràfiques. L'hem universalitzat. Hem tret la història del Bronx i l'hem allunyat totalment d'aquest lloc tan específic. A la primera acotació, la Roberta menja un pretzel, que és com una pasta. La nostra Roberta (Anna Moliner) menja pipes nerviosament i ve de vomitar.

Què explica la història del Danny i la Roberta?

La trobada de dos éssers humans completament desesperats de la vida i la nit que passen junts. Es troben en un bar miserable on hi són perquè no tenen enlloc on caure morts i, contra tot pronòstic, es troben i s'entenen. Parla de dos personatges nerviosos i fins i tot perillosos que es deleixen per parlar, per confessar-se. Per buidar-se l'un en l'altre sabent que hi haurà una comprensió. És preciós veure com tots els complexos i prejudicis del Danny (Xavi Álvarez) i la Roberta els dificulten dir-se coses maques, tractar-se bé. Ha sigut molt revelador retratar aquest món on la tolerància a la violència és tan diferent a la del nostre entorn.

Al final de la funció, veiem que hi ha esperança per a ells dos?

El final de la funció és un dels moments més polèmics del muntatge. La gent s'enfada perquè no els hem deixat assaborir aquest moment feliç que han compartit. Quan hi ha el fosc la gent es queda esperant incrèdula que la funció continuï. Ensenyem només un retall de les seves vides. No sé gens què faran demà però han viscut aquest moment de veritat i nosaltres n'hem estat testimonis. Com si estiguéssim mirant, espiant, pel forat del pany.

Quin paper hi juga la música a l’obra?

El subtítol de l'obra és: una dansa apatxe. Jo d'entrada volia que comencés amb una percussió que fundés un espai violent, sorollós. Vaig estar amb aquesta idea al cap durant força temps. I a mida que es va acostar l'estrena vaig acabar descartant-ho. Costa no il•lustrar en un tipus d'obra així. És molt fàcil caure en explicar al públic que això que veuran a continuació és molt dur. Vaig optar per fer servir un solo d'oboè, o clarinet... ara no ho tinc clar... de l'obertura del musical Lady in the dark de Kurt Weill. És el motiu del tema "My Ship" que em va molt bé per presentar el caràcter somniador, boig i desconnectat de la realitat de la Roberta. Per la transició de la primera a la segona part usem una peça del grup de Gaspar Alloza, Hannuman, que ens va molt bé per entrar en la sexualitat que es respira al principi de l'escena 2. Finalment, fem servir un tros de la "Echo sonata" que explica què li passa pel cap a Roberta. La música ens ajuda a resoldre transicions de temps però no il·lustra gens el que els hi passa a aquests dos a escena. Estan sols, completament sols.

L’escenografia amb escassos elements escenogràfics i poca llum reflecteix l’estat d’ànim dels personatges?

Des que vam començar que li dic a l'Ota Vallès, l'ajudant de direcció, que aquesta obra, tot i que és molt realista, té un punt poètic i surrealista que s'ha de tenir en compte. Estan en un bar, però aquest bar és com una mena de desert d'aigua. Són dos nàufrags. Quan comencen a parlar s'allunyen de la realitat. Jo crec que defineix més el marc poètic del text que parla dels personatges. El que tenia clar és que no volia una habitació realista amb els mil i un detallets. No volia limitar-la, ni encasellar-la amb una època. L'ús del mínim d'elements també obliga a l'espectador a treballar més la imaginació i això te'n fa còmplice.

Tria entrevista