Walter Silva parla sobre Llena tú eres de gracia

Entrevista realitzada per Christian Machio

Com és que el públic riu de veure a una dona patint a una cadira de rodes?
¿¿Com podríem suportar aquestes coses tràgiques si no prens una distància, un pas enrere i ho passes pel sedàs de l'humor??. Jo ho veig com quan has de donar una mala notícia a algú proper a tu, algú a qui estimes, i ho fas amb un toc d'humor, filtres el missatges per un colador. Per això nosaltres hem representat una cosa més kitch: amb un característic vestuari, unes perruques que mai són cabells i quan ho són amb monyos molt estridents... Fins i tot el vestit del personatge d'Alba, que la pobra dona l'únic que fa és comprar, està ple d'esponges, i de bosses de supermercats. Si no ens ho prenen a broma, com puc explicar la situació d'una dona que sempre està comprant i carregada de bosses? Si te la trobessis pel carrer, no podries fer-la canviar d'actitud perquè aquesta és la seva vida.

Encara que ho pugui semblar, Llena tú eres de gràcia no és una obra de monòlegs.
No, no, no... Tota l'obra té una temàtica comuna, i el darrer personatge és qui ho tanca una mica tot. És un personatge que per tal de no acceptar la tragèdia que li enfronta la vida, es refugia en l'esquizofrènia i es converteix en un ocell. Fins aquest punt, el públic havia assistit a un espectacle d'humor però ara pensa: "De què m'estic rient? Està parlant seriosament". Potser algú ha tingut la sort de no haver patit res similar, ni d'haver tingut la necessitat d'enfrontar-se a personatges d'aquest tipus. Jo per experiència pròpia puc garantir que aquestes coses succeeixen i són de debò. No són imaginacions d'un autor de teatre. Et pots trobar amb aquestes coses, et pots trobar amb aquests personatges i d'alguna manera vols fugir. L'ordre de les escenes està establert així per l'autor, i hi ha una crescuda des de l'inici i al final de tot et diuen: "Tot això ha estat molt bonic però..."

Però a pesar d'aquest creixement que menciones, l'obra comença d'una manera molt forta, amb una dona gran hipocondríaca, que s'enganya ella mateixa
El que volem mostrar és com aquesta dona atossiga a la seva filla, o a qualsevol que es fiqués davant seu.

Aquesta escena conclou potser amb aquell consol de que sempre hi ha algú que està pitjor
No crec que aquest sigui un consol vàlid. Era com allò de El Lazaraillo de Tormes, on sempre hi haurà algú que es menjarà les beines de les mongetes i com a mínim tu et menges el que hi ha dins mentre l'altre es menja la resta. Aquí del que es tracta és d'aprofundir en aquest tipus de coses, i de fet la gent riu i a l'assaig rèiem com boigos. Després ens donàvem compte de les coses de que ens estàvem rient...

Remetent-nos al títol, podríem dir que els personatges són únicament patrimoni de dones?
En principi jo crec que no. L'autor ho veu com un patrimoni de dones. Però estem d'acord en que aquestes coses són d'alguna manera accions de l'ésser humà. Però efectivament, si ens remetem al títol, no se'n salva cap dona. Però jo crec que aquest espectacle és d'aquests on cadascú es crea la seva pròpia interpretació. Personalment penso que si en lloc d'una dona col·loco un home, l'efecte és el mateix. Si en lloc de la dentista, poso un dentista succeeix el mateix.

Per tant no preteneu fer cap reivindicació
No. Tot i que hi ha gent que ho pot entendre així.

El títol ja acumula tota l'acidesa humorística de l'obra. A més a més a l'inici i al final sona l'Ave Maria
Efectivament, l'Ave Maria és el so que arrodoneix el muntatge. L'Ave Maria és el que aludeix a 'allò perfecte', i per això he fet que conclogui la història, sempre amb humor. A mi tampoc m'agrada de les coses serioses.

Però no és un humor ofensiu en aquest aspecte
No, i a part, les obres no són patrimoni de ningú. L'Ave Maria és de tothom i jo no vaig voler faltar-hi al respecte ni a cap companyia de l'elenc. Ho hem col·locat com un toc més d'humor.

Referint-nos a la vessant surrealista, trobem una escena on una dentista realitza la seva feina des de casa a través d'un telèfon. És a dir, vocació de servei fins a la darrera conseqüència.
És tan gran la vocació de servei, que fins i tot parlant per telèfon amb el client du un tapaboques, uns guants i finalment li cobra la tarifa d'urgència. Òbviament tots sabem que això no és així. Però a mi un cop em va passar una cosa molt similar amb un metge qui per eliminació de malalties va deduir que jo patia un dolor muscular. No va ser tan exagerat com a l'escena però deu-n'hi do.

Entre les exageracions i les extravagàncies trobem una de les moltes reflexions, fruit d'una prostituta que conserva un preservatiu acabat de fer servir: guardar allò que en un futur es pot arribar a valorar.
És un personatge molt humà, que guardant el preservatiu usat el que fa és guardar el seu trofeu. El condó és l'únic record al que es pot aferrar la prostituta: un advocat té un títol amb una fotografia, l'actor té un premi, el pintor té els seus quadres... però a ella, què li queda? És una actitud molt ingènua.
Fa poc vaig parlar amb l'autor de l'obra i em va preguntar si realment mostràvem un preservatiu utilitzat a l'escenari. Jo li vaig respondre afirmativament: "I un preservatiu ple, a més a més!". Aquest preservatiu és el preservatiu, "és el darrer polvo", com diu ella. Ho valorarà més i ho guardarà de record per a tota la seva vida. És fins i tot tendre...

Naturalment, a més ella té molt present que a l'interior del preservatiu ple hi han un munt de "criaturetes".
Ja, ja, ja... És que és una bona mare! Ella no va muntar una perruqueria per poder comprar un tocadiscos a la filla.

D'aquests detallets, l'escenografia en té uns quants: a pesar d'ocupar una sala alternativa, hi ha un decorat força complet que mai es transforma
Això va ser molt laboriós ja que volíem mostrar un únic espai, on hi cabrien una sèrie d'objectes pràctics, de tal manera que res quedés penjat o que arribés a molestar. Sempre hi ha elements que es fan servir per diverses coses. Si un personatge actua sobre un moble, la resta de decoració fa de pivot, a pesar de ser d'un altre personatge. Vam tractar que fos utilitari, que només hi hagués les quatre coses imprescindibles per tal de no distreure. Al principi teníem el plantejament de fer petites escenografies per a cada escena, i a mi això no m'agradava. Així que vam decidir fer-ho tot negre, i que els personatges estiguin per l'espai. Hi ha moments que quan surten els personatges, amb tots aquests colors del vestuari, queden com suspesos.

Sí que és veritat que el vestuari és variat i complet...
I ressalta amb el negre del decorat... I té molt a veure amb cadascú dels personatge. No és gratuït que Clara Rojo porti una perruca de plàstic. Tota ella és una presentadora de plàstic, produïda al cent per cert, que fins i tot camina de costat per no deixar de mirar la camera.

Treballeu l'humor gestual? Per exemple, els creuaments de cames de Clara Rojo...
Això és perquè prenem el model de les presentadores de televisió.

A qui et refereixes?
A ningú. Són gestos dels locutors de televisió, que tan poden ser homes con dones. Les dones fan creuaments de cames, els homes busquen el seu, alcen el cap... És un aspecte de plàstic totalment postís. A la seva manera són feliços, però es senten frustrats.


Pràcticament només fas servir llum blanca...
Sí, en algun moment alguna vermella o blava, però res més. La concepció d'aquest espectacle anava a ser en blanc i negre: vestuari en blanc i negre, llum en blanc i negre... Però més endavant em vaig adonar que potser precisava d'una mica de color. Per exemple, Lila surt amb una copa de color sobre la taula, i s'està menjant al seu marit en un plat. Aleshores el que té a la copa, por ser allò que l'espectador s'imagini: vi, suc de tomàquet o... Sang. Lila és antropòfaga i ja es va menjar a la seva mare. No és el fet de que s'estigui cruspint als seus éssers estimats, és el fet de la persona que està al damunt de la gent, que no la deixa respirar... "On esta

Tria entrevista