Jordi Casanovas / Nao Albet - Marcel Borràs parla sobre Dictadura - Transició - Democràcia

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Nao Albet i Marcel Borràs foto: Marta ArmengolJordi Casanovas foto: Marta Armengol

Jordi Casanovas. Transició

Com t’arriba la proposta de Dictadura-Transició-Democràcia?
Des de la direcció del Lliure ens van fer la proposta que volien que diferents autors, o grups d’autors i directors, donessin la seva visió de l’any que havien viscut, però una visió molt a partir dels referents i records que tenien, no tant d’allò viscut ni d’allò investigat, sinó del que rebien. Això trobo que no s’ha explicat prou bé en algunes presentacions de l’espectacle i és important, perquè és més d’impressions que no pas de documental. Així naixia el projecte. Després, hi havia algunes qüestions tècniques, cadascú havia d’escollir dos actors de la seva pròpia edat, que havien de ser protagonistes, l’obra havia de durar vint i pocs minuts i s’havia de situar en l’any de naixement de l’autor. A partir d’aquí, cadascú ha anat treballant de formes molt diferents. El que podíem fer era incloure els actors que escollien els altres directors. És a dir, jo només n’he escollit dos, la Clara Cols i el Biel Duran, i a partir d’aquí, em vaig trobar després amb els noms dels altres actors, però em venia molt de gust poder treballar amb tots i així ho he fet. Intentant mantenir cert protagonisme amb ells dos, dues persones al voltant dels 30 anys l’any 78, i els altres personatges que es van involucrant en l’acció.

Cada director proposava dos actors i la resta, li venien donats?
Aquesta era la gràcia i la dificultat, trobar-te amb uns noms obligatoris. Tu podies escollir i quedar-te només amb els dos teus, això era lliure, però realment, a mi em venia de gust i encara més, després de saber els noms de tots els actors. No va ser cap problema, a tots els havia vist i a tots en coses molt diferents. I a partir d’aquí, van sorgir moltes idees de com construir coses per a ells.

A l’obra, l’espectador canvia d’ubicació en cada peça. Això respon a una qüestió tècnica o té a veure amb els canvi de context de cada història?
Això ja va néixer des de la direcció del Lliure, suposo que amb la intenció de, com els fragments són petits, tenir un aforament més reduït i no haver d’esperar el canvi d’escenografia. Crec que li ha donat un punt d’itinerari, que ha aprofitat el Roger Bernat per asseure el públic d’una altra manera. Sí que el primer dia i el segon vam trobar que la transició d’espais era lenta, però també és estimulant i per al públic és divertit veure l’interior del teatre, anar passejant pels llocs i canviar d’espai i de temps a la vegada.

Per al teu fragment, Transició, com se t’acut la idea del programa de televisió?
És tota una història de ficció, hi ha molts ingredients sumats. A mi em venia de gust que fos un personatge femení potent i se’m va acudir el tema de la televisió sobretot perquè són les imatges que rebia. Els meus pares, que en aquells moments tenien 30 anys, era el seu contacte amb el món. A Vilafranca, aquests moviments socials o de manifestacions d’aquella època no eren tan presents, i la televisió ja tenia llavors aquest punt una mica globalitzador. Em vaig adonar que hi havia dos personatges interessants, Montserrat Roig i Pilar Miró, que estaven a Televisió Espanyola, tant a Barcelona com a Madrid, i tenien un perfil semblant, si més no pel fet de ser dones i ser gairebé les úniques en el camp i tenir càrrecs de cert pes o a qui se’ls havia dipositat confiança des de bon principi, però trobar-se inevitablement, una mica soles. M’interessava aquest fet no per parlar del feminisme en aquell moment, sinó veure-ho ja en marxa. Va venir la idea del plató de televisió i després, buscant, també em vaig trobar amb l’anècdota que a Montserrat Roig li havien censurat un programa perquè volia portar un escriptor i editor català, Josep Maria Castellet, en un programa que era el primer que hagués fet Montserrat Roig de cara a tot l’estat.

No es va arribar a emetre aquest programa?
No. I llavors pensava: que hagués passat si en comptes d’emetre’s hagués intentat cometre una barrabassada? I és el que passa en aquesta història, que no es limita a acceptar que no s’emeti, sinó que intenta colar un petit atemptat visual en el programa, que s’emeti, que passi i que després la gent es manifesti com vulgui. I opta per intentar la primera imitació de Franco a la televisió. I també em vaig adonar que Televisió Espanyol encara no ha fet cap imitació de Franco, sí que s’han emès pel•lícules on hi ha imitacions o representacions de Franco, però no s’ha fet mai broma explícita sobre el franquisme. Després, veiem tal com està el pati, amb el Garzón i tot això, i no saps si fa falta fer les obres perquè ja es prou obvi en el dia a dia que no està tan bé la cosa. A mi el que m’interessava més era l’emoció, com aquest personatge fictici de la Montserrat (Clara Cols) havia de començar a deixar de banda les seves idees més fortes perquè no explotés tot. I això és el que va ser una mica la Transició, hi va haver molta gent als pocs anys, al 78 o als 80 i pocs, estaven decebuts perquè la Transició havia sigut poca cosa, no s’havien fet grans canvis. Suposo que es van adonar que si feien aquells canvis radicals, estaven fent el mateix joc que feien els altres: ara en poso jo un, ara en poses tu un altre, i al final, no s’arriba a cap lloc d’equilibri, suposo que es va arribar a un punt d’equilibri que, de moment, aguanta, i que deu ser el pitjor dels mals o el millor dels móns possibles. Era una mica això, com arribava algú a canviar d’opinió, a trair els seus principis per sostenir o compensar el que hi havia.

Allò tan “fràgil” de què parla Àngel Sans (Biel Duran) no es refereix només a la relació amb la Montserrat...
Al final vam trobar aquesta relació entre la parella i el país perquè era un argument molt comú en aquell moment, de dir no fem res que pugui trencar la relació, que pugui tornar a com fa 40 anys, a haver una guerra civil, fem-ho tot tranquil. Com un inici d’una parella, que igual si es comencen a demanar massa, de cop i volta, allò es trenca. Era dir que, en el fons, hi havia esperança, bona voluntat i alguna cosa d’amor i igual són males decisions, però es van prendre en aquell moment pensant que eren bones.

L’equivocació amb el “playback” dels Pecos (Nao Albet i Marcel Borràs) a què respon?
També hi ha una cosa en la Transició, i sobretot de la Constitució, que no vaig voler explicitar gaire. Jo sóc del novembre del 78 i el desembre s’acceptava la Constitució amb el referèndum. I vas a mirar, i és una cosa ràpida, feta molt de pressa perquè hi ha una urgència de si us plau, doneu-nos una carta on poder posar els fonaments, i es fa ràpid i potser malament. Quan les coses es fan ràpides, surten malament. I s’equivoca el Biel, s’equivoca el tècnic, tot ho hem hagut d’arreglar ràpid perquè ens van dient que ens queden tres minuts per entrar i no sabem si ho podrem fer... I potser el millor era anul•lar aquell programa i la setmana vinet ja veurem si fem el següent programa i com el fem, però no, s’havia de fer tot ja. I aquest error és aquesta cosa tan “xapussera” que de vegades, sabem fer tan bé.

------------------------------------------------------

Nao Albet i Marcel Borràs. Democràcia

Què us inspira a explicar una història sobre els GAL?
Nao Albet: Fa gràcia perquè quan vam escriure l’espectacle no teníem tan clar que aniria sobre els GAL, al final la gent ha tret les seves pròpies conclusions, que també és interessant, però nosaltres parlàvem de la corrupció policial.
Marcel Borràs: Terrorisme d’Estat. Més aviat va ser un concepte que feia de dinamitant per poder-li donar a la història alguna cosa d’espectacularitat, donar-li un to més èpic, però tampoc no és explícit en cap moment ni cap personatge, excepte el del fatxa, no hi ha res explícit, cap discurs polític. De fet, és com globalitzada perquè (els policies) són S.W.A.T., no són ni el Cos Nacional, ni l’Ertzaintza, ni els GEO ni cap policia reconeixible, ni la Guàrdia Civil súper negada, són els S.W.A.T., per portar una història a

Tria entrevista