Fernando Bernués parla sobre La dona justa

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Fernando Bernués foto: Elisa Díez

‘La dona justa’ és una història narrada a tres veus, com un monòleg. Cada personatge explica el que l’anterior no ha dit. Desprès d‘Adreça Desconeguda i Carta d’una desconeguda, que també eren monòlegs, ¿quins elements escènics/dramàtics aporta un monòleg que no es troben en un diàleg?

No m’estic especialitzant en obres monologades, malgrat que els muntatges que he fet a Barcelona, en català, darrerament ho siguin, només és una casualitat. A ‘La dona justa’ són monòlegs però a la vegada hi ha molts diàlegs. L’adaptació que ha fet Eduardo Mendoza ha guanyat acció respecte a narració. L’estructura de la novel•la és així i ens semblava important mantenir-la.

A part d’aquestes tres veus n’hi ha una quarta, la del propi autor, ¿què aporta a l’obra aquesta quarta veu?

Aquesta quarta veu ja hi és a la novel•la. Lazar és un personatge que hi és la novel•la i que va conduint els altres i es relaciona amb ells. Personalment, penso que és l’alter ego del propi Sándor Márai. Mitjançant aquest quart personatge, s’analitzen moltes de les idees que va defensar Márai, més enllà de les històries amoroses, la defensa de la classe burgesa o la seva premonició social i cultural del futur. I hi ha una cosa que es va dir d’aquesta obra, que m’agrada molt: no és una història d’un triangle, sinó d’un rectangle.

L’obra és una història de solituds (la personal i la social), com tracta la solitud Márai?
Crec que fa un rescabalament. Actualment és l’època on més gent viu sola, però la percepció social, potser més en les dones que en els homes, continua considerant aquesta solitud com un fracàs personal. Márai ho afronta com l’únic espai possible real. La seva tesi és que no existeix la persona que satisfaci totes les nostres expectatives. Tothom té llums i ombres, no existeix la persona justa, no només agafant el vessant de la justícia, sinó també el de la perfecció. A partir d’aquí es pot construir tota la resta.

També explica la recerca de la veritat, sense culpables ni innocents, és possible ser just i infidel al mateix temps?
Sí, Peter és infidel, però no ha consumat res. Comença amb un amor idealitzat, un turment que ha niat a l’ànima d’un home i que no acaba de poder resoldre. Potser és el fet de no haver estat infidel, no només a la seva dona. Malgrat que això té un component moral que ja és cosa de cadascú.

L’obra parla del desig per allò que no es té, com és el cas de Peter que abandona la seva muller per la dona que desitjava feia anys i un cop l’aconsegueix, es casa amb ella i llavors la perd per sempre. Són realment desitjos o més aviat capricis?

En el cas de Peter no és un caprici. És un home que hauria pogut satisfer molt fàcilment la seva expectativa física. A la novel•la s’insinua que Judit havia mantingut relacions amb el pare del Peter. En aquella època, això, gairebé, ja formava part del sou. Però Peter no volia només jugar amb ella. No volia ser només el seu amant, cosa que no hagués sorprés ningú, perquè ell havia tingut aquesta classe d’amants durant tota la seva vida. De fet, quan és abandonat i es queda sol, el segueix turmentant. Per a ell, Judit representa un afront social, una rebel•lió contra alguna cosa. Ell és un burgès amb responsabilitat artística, sentit de la cultura, amb un humanisme important. És un artista que no ha trobat la manera de posar en pràctica el seu art i quan això passa la família desapareix. Judit és com un desig de fugir d’una burgesia castrant, autocontroladora, que mai se surt dels límits. Tothom es veu sotmès a un rigor que aquest home no sap com digerir.

Sándor Márai, autor de la novel•la, fa la premonició que la cultura morirà i només quedaran els coneixements, ¿quina és la diferència entre coneixements i cultura?

Márai prediu que restaran els coneixements però la cultura com a vivència diària desapareixerà. Penso que és la confusió que existeix avui en dia entre cultura i erudicció, perquè no és el mateix saber de poesia, que aprendre’s moltes poesies de memòria. De la mateixa manera que pots no entendre res de jazz, però pots captar la seva ànima quan n’escoltes. No és el mateix sentir que saber.

La dona justa, en la seva versió original de novel•la, està escrita d’una manera molt poètica, que Eduardo Mendoza ha volgut mantenir sense que resultés molt pedant, el públic no acudeix a veure espectacles amb llenguatges molt poètics?

No és el mateix com s’escriu i com es parla. L’estructura tan preciosista, tan poètica i la prosa tan evocadora s’ha vist afectada per l’adaptació, com és obvi. Però sense perdre el perfum de la novel•la, perquè no el perd en cap moment, s’ha apropat al llenguatge oral.

L’obra original és una novel•la, hi ha una crisi creativa teatral o és una simple moda, l’adaptació de novel•les al teatre?

No, no és una moda. Això no és nou, portem més de 150 anys adaptant novel•les al teatre. Jo mateix he treballat molt amb materials novel•lats. Això no em sembla important. El més important és que els personatges tinguin una dimensió i que la història em commogui. A partir d’aquí surt la meva estructura escènica, l’espai i la llum. El més important són les bones històries.

L’escenografia està formada per tres miralls, que es basen en la història del mirall daurat. Explica’ns la història. Què has intentat reflectir en ells?

Durant la part de Judit s’explica que un home va saquejar una casa i caminava pel carrer carregant un mirall –on s’hi reflecteix la ciutat bombardejada– amb el marc daurat. És una imatge suggeridora perquè la funció té una imatge de mirall. Durant les petites situacions que es creen, no la violència d’una trobada, sinó aquelles que succeeixen a la memòria dels protagonistes.

El muntatge té música en directe, un violinista, quin paper representa?

Vaig respectar l’ubicació de cada personatge quan explica la seva història. Marika l’explica a una amiga en un cafè, Peter a un home en una taverna i Judit a un bateria en una habitació a Roma. Vaig respectar els espais i vaig canviar el bateria per un violinista a Budapest. El violí ens porta al centre d’Europa i ens fa volar la imaginació cap a aquest cafè dels anys quaranta.

Desprès de veure l’obra et queda un regust de pessimisme, de pensar que això s’acaba i cal buscar una altra manera de viure, has trobat, a l’hora de dirigir-la, alguna porta oberta a l’optimisme?

Márai a les seves obres no llença mai coets, però crec que en aquesta hi ha supervivents. Judit és una supervivent i el discurs de Marika és molt interessant quan diu que va perdre el món per dedicar-se al seu marit i que quan va perdre el marit va recuperar el món. Així mateix, Peter, el seu marit, troba un espai gratificant en la solitud. És el que hi ha al missatge, és així de sòrdid. A mi no em sembla tan depressiva malgrat les solituds, però realment és la veritat, i que et diguin la veritat fa mal però crec que està bé, reconforta.

Tria entrevista