Pere Riera parla sobre Lluny de Nuuk

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Pere Riera foto: Marta Armengol

A Lluny de Nuuk fas un retrat d’una família amb unes relacions complicades. Et vas inspirar en alguna família propera?
En absolut. La meva biografia no té res a veure amb el que explica l’obra. Jo sóc fill de família treballadora i no de grans empresaris. És una miscel•lània de referents i coses que un ha anat assumint. Sí que he tingut contacte amb famílies d’alt nivell, però tampoc no m’he basat en cap d’elles. No és cap referent concret que jo hagi conegut, és una ficció completament inventada.

En tot cas, és un retrat molt dur de la família. Creus realment que aquestes relacions familiars existeixen?
La realitat sempre supera la ficció. Estic seguríssim que la meva imaginació no arriba ni tan sols a un deu per cent del que pot ser qualsevol tipus de família de qualsevol estrat social que tingui tots aquests conflictes fossilitzats. No és tant que la família sigui especialment conflictiva, el que jo he fet és intentar construir una obra amb nou personatges que tenen en comú que són membres d’una mateixa família, que estan en una situació molt concreta. I com que volia que fos un retrat coral, he hagut de crear conflictes per a cadascú, per això potser hi ha la sensació de moltes coses juntes en una sola casa. Penso que això obeeix més al fruït del producte que jo volia aconseguir. Que després hi hagi famílies o persones que se sentin identificades, aquest és el símptoma de què realment “en todos sitios cuecen habas”.

Hi ha moments especialment durs, com quan un dels personatges deixa ofegar-se la seva germana...
També és ficció i penso que ens podem permetre un punt d’exageració. De tota manera, hi ha un moment en què el Víctor (Jordi Banacolocha) diu “tots som capaços de matar una persona” i en aquella escena dels dos germans, el que faig és mostrar que no tots som capaços de matar una persona, però potser sí de deixar-la morir. Hi ha moltes maneres de deixar morir les persones i a vegades, les persones que estimem. Parlo en un sentit metafòric, deixar que es marceixi o que es vagi desencantant de la vida fins que arribi a una situació límit. Jo tinc una visió molt pessimista de l’ésser humà, suposo que se m’ha escapat a l’obra. Penso que realment, no et pots refiar de ningú, ni de tu mateix, ni molt menys de ton germà ni de ningú que creguis que és infal•lible perquè no ho som. Les persones som fal•libles per naturalesa.

A més de la família, a l’obra també parles de la soledat, quan la Sílvia (Anna Moliner) confessa que està amb l’Àlex (Joan Negrié) per no estar sola...
El personatge de la Sílvia és dels més estranys de l’obra, té un pes molt al•legòric. Amb l’actriu ens ha costat una mica de definir. Quan el vaig escriure, em vaig quedar tan tranquil, però a l’hora de donar-li carnalitat, l’actriu em deia que necessitava donar-li un nom i un cognom, unes arrels i una biografia. Ella encarna la mirada externa de la família, la resta són tots membres del clan, i ella arriba de fora sense referents. No ha crescut en un entorn familiar, per tant, té la manca d’aquest paradigma de relacions i de creació d’identitat, ella se l’ha creat pel seu compte. I alhora, el fet d’haver crescut en soledat no ha fet que sigui més resistent que una persona que ha crescut acompanyada. Aquí hi ha aquella cosa instintiva de l’ésser humà, que és un animal gregari, necessitem els uns als altres per subsistir. I alhora, quan estem amb els altres, ens donem mastegots, és el gran contrasentit. I ella encarna aquest valor de necessitar estar acompanyada i a més, exculpa tothom. Té la relació que té amb l’Àlex i tot i així, ella encara diu que les persones no són dolentes, tothom té un motiu. Ella pensa encara que estem en vies de reparació.

Aquest mateix personatge és qui parla de la ciutat Nuuk com a sinònim d’esperança. Esperança de què?
És el que ella s’ha prefigurat com a paradís, una mena d’Arcàdia, de terra promesa a la que ella hi atribueix tot un seguit de valors que contradefineixen la brutícia o la distorsió del món on vivim. Per a ella és aquesta mena de paradís blanc, gelat. Un gel que l’Elsa (Rosa Boladeras) diu que va molt bé pels cops. I juguem amb el sentit etimològic de l’anterior nom de Nuuk, la capital de Groenlàndia. Abans de dir-se així, la ciutat es deia Godthåb, que vol dir esperança. I em va semblar molt bonic que al personatge de la Sílvia, que estudia religions i que coneix la història de la religió del poble Inuit, li agradés especialment aquest sentit poètic d’una terra que es deia esperança, que ella ha aconseguit encarnar com un paradís on fugir, però té un valor absolutament simbòlic.

En aquesta obra, els personatges masculins es comporten de manera diferent als femenins. Els homes són més egoistes i elles, més generoses i tolerants. Ho has fet expressament?
Em va anar sortint, fins i tot vaig tenir por que algú pensés que és una obra sexista. D’alguna manera, acaba subratllant molt els rols antics, el rol masculí i femení en una família d’aquest tipus. Però després he pensat que també es pot fer la lectura que aquestes dones, en realitat, fan la seva revolució. I sí que és veritat, i és una opinió molt personal meva i molt de mascle, que som diferents. La manera d’entendre i d’estar en el món és molt diferent i com a bèsties que som, el mascle segueix tenint un instint depredador i caçador molt més accentuat, per tant, la rivalitat entre mascles és molt consubstancial. I la dona té aquest paper molt conservador de l’espècie, perquè la cria neixi i pervisqui, de l’entorn, del cau. El que estic dient ara deu sonar súper ranci i antic... Jo precisament no sóc un mascle depredador, sóc poqueta cosa i no vaig per la vida aixafant ningú, però l’experiència que tinc de les dones que m’han envoltat, potser sí que me n’he trobat alguna molt tirada endavant, en el mal sentit de la paraula. Jo a la dona sempre l’he admirada per això, perquè crec que té més resistència, una capacitat de suportar el dolor més gran que nosaltres, el dolor físic i l’anímic, i per això penso que, en última instància, les dones de l’obra fan la seva pròpia revolució. Són quatre dones de quatre generacions diferents, m’agrada pensar que, en el fons, és el retrat de la dona, d’un determinat tipus de dona. Per bé que en alguns moments pugui donar la sensació que el missatge que transmet és negatiu o reaccionari, a mi m’agrada pensar que les animo a tirar endavant, si més no, elles encara tenen l’esperança de Nuuk. I en canvi, els paios de l’obra surten retratats com un enzes absoluts i uns cafres.

L’empresa familiar de l’obra és una fàbrica de caramels. Aquests caramels volen ser metàfora d’alguna cosa?
Podien ser qualsevol cosa, això va ser una mica anecdòtic. M’agradava el contrast perquè era una història dura. Comença amb una certa tendresa, amb la història del casament, però la cosa es va tornant agre i vaig pensar que aquesta acidesa la podíem contrastar amb la dolçor dels caramels. És el que diu la Sílvia: “què bonic que fabriqueu caramels”. I per al Víctor segueix tenint una part poètica o bonica tenir un obrador de caramels, en canvi, per als seus fills és una feina com qualsevol altra. És la doble mirada sobre l’empresa. El pare encara s’estima l’empresa com el que és, per això no vol vendre-la, i els fills tenen un punt de vista absolutament comercial i mercantil.

Al final de l’obra, els quatre fills es queden sols en un moment que té un punt oníric...
Xim pom, jo dic que és el xim pom final.

Què volies mostrar amb aquesta imatge final?
En termes prosaics, com vam fer una obra en temps real, en un sol acte i sense cap efecte escènic ni canvis de llum, vam pensar, ja que estem al Teatre Nacional, que es noti. I com que teníem tota la caixa d’escenari del fons que no fèiem servir, vaig pensar que seria bonic al final de l’obra, en què aquests personatges queden desemparats perquè no saben qui són ni quina és la seva identitat, que, d’una banda, se’ls expulsa d’aquesta continuïtat de l’estirp, q

Tria entrevista