Guillem Clua parla sobre Marburg

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Guillem Clua, autor de

A Marburg parles de com la malaltia afecta la nostra vida...
És el tema principal. La primera idea amb la que vaig voler treballar va ser aquesta, la malaltia de forma literal, de quina manera ens afecta la falta de salut i, com a conseqüència, la possible desaparició, la imminència de la mort. I a partir d’això, de seguida es va anar elaborant una idea més al•legòrica del que és una malaltia. Una malaltia pot ser alguna cosa social, relacional, sentimental, una cosa transcendental. Hi ha moltes maneres de determinar quan alguna cosa no és saludable per a tu o et pot destruir. I això, sovint no està a la teva mà controlar-ho. De la mateixa manera que t’infecta un virus o un bacteri, també et pot afectar una altra cosa que pot posar en perill la teva existència i aquest és el gran problema que tenen molts personatges de Marburg, que els passen grans coses que estan fora del seu control.

En canvi, alguns personatges veuen en la malaltia, i fins i tot en la mort, una forma d’alliberar-se...
Aquesta història se situa en el 2010 no per casualitat. A l’obra tractem tot de malalties que la gent està intentant evitar i de sobte, hi ha un personatge que té una relació amb la malaltia, o amb la mort, radicalment diferent. Crec que és una cosa molt contemporània, la banalització, la frivolització de la pròpia desaparició, en concret amb aquest tema que apareix a l’obra. I és una cosa que està passant i és molt pertorbador perquè sí que és veritat que la joventut sempre ha tingut aquesta noció d’immortalitat, quan tenim 20 anys ens pensem que no ens passarà mai res, però actualment crec que això s’ha exagerat molt perquè la societat està totalment sotmesa a l’ideal de l’eterna joventut i de la bellesa d’una manera que sembla que això no hagi de passar, quan això està passant més que mai.

A més de la malaltia, a l’obra apareix el tema de l’amor, fraternal, de parella, fins i tot, diví. L’amor ens ajuda davant d’una malaltia?
Crec que és l’únic que ens salva. Sobretot, davant d’aquestes malalties al•legòriques. El principal problema que tenen els personatges de Marburg no és tan el virus o la malaltia que els afecta sinó de quina manera no saben relacionar-se amb els altres i això fa que tinguin un terror constant a estar sols. La por a estar sol és una cosa que repeteixen tots els personatges de l’obra i és el més important. Quan estem malalts, de sobte ens convertim en criatures una altra vegada, estem indefensos, la nostra fortalesa desapareix i l’únic que volem és no estar sols, necessitem que ens cuidin, ens mimin i ens estimin. I molts personatges de l’obra no ho saben fer i això és la seva gran tragèdia. I si ho fan, és destruint algú altre i això és el leitmotiv de l’obra i el missatge. A mi no m’agrada parlar de moralitat perquè no m’agrada adoctrinar, però sí que els personatges tenen en comú aquesta necessitat d’estar acompanyats i d’estimar, que és l’únic que et reconforta en moments així.

Com se t’acut explicar tot això a través de quatre històries?
Neix de l’anècdota. Hi ha quatre Marburgs al món i vaig decidir que explicaria quatre històries. Si n’hi haguessin tres o cinc, hauria explicat tres històries o cinc. Són temes tan grans que possibiliten que hi hagi més d’una història per explicar. Crec que quatre és un número perfecte, és equilibrat. Tres hagués quedat coix i cinc hagués sigut massa.

I la idea de creuar els personatges entre les diferents històries?
Tenia molt clar des del principi que no volia fer quatres històries independents. El tema de la simultaneïtat la volia treballar, ja ho he fet en obres anteriors i de fet, Marburg és la culminació; quatre espais simultanis, quatre històries explicades a la vegada. I també volia fer una estructura molt desfragmentada per explorar nous formats. Per aprofitar el fet, que només pot passar al teatre, que hi hagi diferents situacions a la vegada i tu puguis escollir què mires i què no, però a la vegada, no fer una unitat aristotèlica en cada història sinó, destrossar-ho tot i aprofitar al màxim la juxtaposició de tots aquests elements, oferint una sola cosa i oferint-ne quatre a la vegada i tot el que hi ha enmig. Cada vegada hi ha una mescla diferent i miro de no repetir mai la manera de creuar les històries entre elles.

Tu has visitat els quatre Marburg. Ho vas fer expressament per escriure l’obra?
Ha sortit publicat en algun lloc que vaig visitar els quatre Marburg i després, vaig escriure l’obra, no és veritat. En aquests dos anys sí que he visitat els quatre llocs, però l’obra la vaig escriure en el Marburg alemany i vaig tornar amb una primera versió de l’obra. Les visites posteriors als altres tres Marburg van ser per polir, modificar alguna coseta, fer-ho més realista, però no vaig esperar anar als quatre llocs per escriure l’obra.

A part de la història d’Alemanya, basada en un fet real, la resta tenen algun element verídic de les localitats que vas visitar?
Sí que és veritat que a Pennsilvània hi ha uns cellers, que és una zona vinícola molt important, de fet, en vaig visitar alguns, vaig anar a una fira del vi i vaig conèixer a qui seria la Nancy (Vicky Peña) o la Claire (Fina Rius) dels cellers de Marburg. I aquesta faceta molt conservadora és real. Quan jo hi vaig anar, era la campanya electoral d’Obama i només veia cartells de la Sarah Palin, era molt pertorbador tot plegat. A Sud-àfrica, tot és ficció, però el que passa a Austràlia sí que és real. El que passa amb el Buck (Ferran Vilajosana) està passant realment.

És una situació que està succeint a Austràlia?
És una realitat, més als Estats Units que a Austràlia, però passa i és molt preocupant. Fins i tot, hi ha webs de contactes que ofereixen això, és molt malaltís. Des del moment en què vaig conèixer aquesta realitat vaig saber que allà hi havia una història per explicar i, sobretot, una alarma per donar a conèixer. Què ens està passant? Què ha passat amb la gravetat del virus de la sida als anys 80 i de totes les campanyes de conscienciació dels anys 90 i l’actualitat, quan encara mor gent i encara no hi ha una vacuna? I mentrestant, hi ha gent disposada a fer això, és un tema que m’interessava molt explicar.

El text té un to molt realista, però de cop, hi fas aparèixer un somni revelador. Quin paper juga dins del muntatge?
De vegades, la solució als teus problemes està en el lloc més insospitat. I sí que vaig voler jugar amb el no realisme en aquesta escena, que és còmica i serveix per desengreixar molt, perquè la gent es relaxi una mica i després, continuem amb el drama. I també és un homenatge explícit a Tony Kushner, hi ha una escena a Àngels a Amèrica que és molt similar i pensant en com creuar els personatges, aquest creuament era un dels que tenia clar que volia fer. De fet, l’obra és molt Kushner, la defineixo sense vergonya com una gran influència “kushneriana” perquè jo diria que és el meu autor preferit i el que més m’ha influït durant la meva carrera.

A l’inici de l’obra, el Buck parla de la importància dels noms de les persones. Al text, els noms dels personatges són significatius?
Tots tenen alguna relació amb el tema, amb la història, alguns són coses personals, no n’hi ha cap deixat a l’atzar. Si algun dia, algú fa una exploració profunda del text i dels noms descobrirà moltes coses, no dic quines, ja ho descobriran ells.

Tens algun problema amb les anxoves, que apareixen en la història alemanya?
És un fet real, també. El primer dia que estava al Marburg alemany, vaig arribar i vaig anar a sopar. El dia següent havia d’enfrontar-me a la pàgina en blanc i posar-me a escriure i estava rumiant com fer-ho. Vaig anar al restaurant i em van servir un schnitzel amb una anxova a sobre.

Què és un schnitzel?
És una mena de carn arrebossada, és un plat típic vienès. Em van portar l’schnitzel amb una anxova a sobre, normalment hi posen un tros de llimona, però no sé què va passar. A mi m’agrada l’anxova, però em va sorprendr

Tria entrevista