Pepa Plana parla sobre Penèlope

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Pepa Plana foto: Cia. Pepa Plana

Com se t’acut fer l’adaptació de la llegenda d’Ulisses i Penèlope?
La idea sorgeix d’un d’aquests llibres mal anomenats per a nens, que són realment poesies visuals, que es francès es titula Je attend i en castellà l’han traduït com a El hilo de la vida. I s’explica tot a través d’una corda vermella, hi ha un nen que diu ”espero fer-me gran”, passes la pàgina i diu “espero les vacances” i tota l’estona hi ha una corda vermella que va explicant la vida del nen. Em va semblar un bon punt de partida d’alguna cosa. I entre l’”espero” i el fil vermell em va venir la imatge de la Penèlope, que teixeix de dia i teixeix de nit i espera durant 20 anys que arribi el seu marit, l’Ulisses. I la història sempre s’ha explicat des d’un punt de vista masculí i Penèlope existeix perquè és la dona d’Ulisses, però pensava Penèlope que n’opina d’això?, quin és el seu punt de vista? O com explicaria ella la història? Sense perdre de vista que és una història de pallassos i que tot és com un conte, és la manera com la meva pallassa s’imagina que pot ser aquesta Penèlope.

Has actualitzat la història i li has canviat el final...
El fet d’agafar un personatge clàssic, de qui tothom té més o menys referències, encara que siguin poques, però tothom sap que Penèlope és el mite de la fidelitat, la dona que espera. A mi, com que gairebé no parlo, em permet que l’espectador ja tingui aquesta informació, fins i tot, per desvirtuar-la o donar altres pistes.

Apostes per fer una Penèlope sense Ulisses ni altres acompanyants...
De fet, des que creo la companyia, sempre he treballat sola. Sí que hi ha hagut altres aventures on m’han convidat que he estat amb més gent, però estic molt acostumada a treballar sola. Ens diuen excèntrics als pallassos que treballem sols, t’has d’inventar l’August, el contra August, el blanc... i si necessito una criada, sóc la criada i si necessito un nen... la Penèlope té un fill, Telèmac, i s’expliquen els 20 anys amb el fill, però pensava “un fill, la maternitat...” i llavors vaig decidir que tenia un lloro que es pensava que era un gos. Qualsevol cosa que necessita un pallasso, la pot tenir. I com hi ha tantíssima complicitat amb el públic, és com si fos un “partenaire” més. Tot i que no trec voluntaris, sí que hi ha més complicitat amb un espectador en concret.

Comentes que no t’interessava que aparegués el fill de Penèlope...
Potser amb el tema de la maternitat ja hi he jugat en l’anterior espectacle i ara no m’interessava tant.

El fet de no parlar també forma part habitual dels teus espectacles?
De fet, aquesta és la meva lluita, jo sóc molt xerraire. Potser aquí parlo més perquè és en català, però si demà me n’he d’anar a Àustria parlaré menys, només que es tradueixin quatre coses imprescindibles ja n’hi ha prou, la resta no cal. És amb Hatzàrdia que començo a no parlar, ni amb L’atzar i ara, a Penèlope tampoc. En els anteriors, De Pe a Pa i Giuletta sí que són de xerrar molt. Em costa no parlar, però també és un repte i va molt bé, pots entrar més amb les emocions.

En tot cas, des de l’inici d’aquest espectacle ja t’havies plantejat que no parlaries?
Si, amb tota la mala intenció de poder viatjar per tot arreu.

El número 59 té algun valor especial per a tu?
Va ser el número que va sortir en la primera improvisació que vam fer i aquí es va quedar.

En aquest muntatge introdueixes trucs de màgia. Amb quina intenció?

La màgia crea addicció i com a recurs de pallassa, em sembla molt interessant. Sempre hi ha hagut tocs de màgia en els meus espectacles, no és que faci màgia, sinó que apareixen petits elements de màgia i em sembla xul•lo, molt sorprenent, com una il•lusió més. El Mag Lari em va regalar un munt de números, me’n va ensenyar molts, però a l’hora de muntar tot l’espectacle no m’encaixaven, si havia de tallar cordes i tornar-les a recompondre... al final et quedes amb el que necessites.

Ell et va ensenyar més números dels que fas a l’obra?
Teníem clar que a l’espectacle apareixerien cordes i de jocs de corda n’hi ha molts, però la majoria s’han de tallar i recompondre.

Tria entrevista