Toni Martín parla sobre The Hamlet's circus

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Toni Martín

L’obra neix com un experiment que et va demanar Xavier Albertí, quin va ser el procés de creació?

Xavier Albertí ens va proposar que partint de l’obra Hamlet de Shakespeare, en féssim una altra diferent. Teníem l’opció d’agafar els personatges, fer un treball d’estil literari (de llenguatge o de forma) o escollir alguns dels temes de què parla aquesta obra. Això sí, teníem absoluta llibertat a l’hora de crear el text. En el meu cas, vaig agafar com a premissa, fer un text que no se situés en un espai i un temps determinat, que tingués una validesa històrica, que reflectís el problema existencialista de l’obra de Shakespeare, també volia que tingués una visió èpica dels personatges i tot això amb un llenguatge teatral amb frases lapidàries.

L’obra comença amb el ‘Ser o no ser’ i culmina de la mateixa manera, això vol dir que ¿malgrat tot el que ens has volgut explicar durant el desenvolupament de la peça, seguim plens de dilemes?

Absolutament. Una de les coses que per mi té Hamlet és aquest permanent dilema entre qui sóc, on sóc i que en faig de la meva vida. La vida és una decisió darrera una altra i cada dia és una tria. En aquesta obra, la tragèdia de Hamlet és la impossibilitat de canviar el seu món.

A part de Shakespeare hi ha un altre dramaturg clàssic present en l’obra, Txèkhov amb el personatge d’Irina, quin paper representa en l’obra?

He rescatat Irina de La Gavina, però està molt desvirtuada. Vaig posar-li Irina al personatge perquè és una actriu que busca un lloc on actuar. És un dels personatges que més m’agraden. Representa la desesperació d’algú que intenta cercar el seu espai vital on mostrar el seu art. Ha recorregut tot el món en aquest procés de recerca i s’ha adonat que no existeix i torna als seus orígens, que és l’única esperança que li queda, però es troba que aquests han estat desvirtuats. Malgrat això vol mostrar que el seu art encara té vigència i pot arribar a funcionar al món.

Aquest Hamlet de segle XXI viu en un circ de feres que es mengen persones i que Horaci, el tiet del Hamlet, vol convertir en un espectacle ple de sang. Això és el pa nostre de cada dia només d’encendre el televisor, en quina situació deixa el públic?

He fet servir el públic shakesperià, mostrant la passivitat del públic que va al teatre sense pensar, és una visió bastant catastrofista. Un dels personatges diu que van al teatre esperant que passin ràpid les hores per tornar a la feina. Això converteix el públic en un element passiu dintre de l’engranatge de la societat. El que veuen no els importa, els importa més la forma que el contingut. Va haver-hi un temps en què el teatre servia per remoure conciències, com l’art polític que crec que és. I ara tot el món, ja no només el teatre és passiu. Si anem pel carrer i veiem que algú està apallissant algú, canviem de vorera per si ens esquitxa. D’alguna manera el públic és un reflex del món, és un mirall de la societat en què vivim. Un món acomodat i buit, que des del meu punt de vist hauríem de canviar.

L’obra és una crítica ferotge a una societat basada en la imatge que ha oblidat el poder i la saviesa de les paraules. En un món en què vivim massa pendents de la resta, tothom es converteix en actor d’un escenari global i els actors professionals deixen d’interessar al públic, (com diu Irina en una de les seves rèpliques) Criticar és fàcil, ¿però l’obra aporta algun tipus de solució al problema?

L’obra no jutja. Tu ets qui decideixes si vols participar d’aquest públic. O aprens a viure amb això o està a les teves mans canviar-ho. El text no dóna respostes, qüestiona preguntes.

Una altra de les crítiques que fa l’obra és el paper de la mare, ¿has volgut involuntàriament culpabilitzar les mares del que passa al món?

No. La mare de Hamlet de The Hamlet’s Circus es posiciona més clarament que la de l’obra de Shakespeare, que en aquest cas no deixa clar si ho fa per amor a Claudi, de qui tampoc sabem si ja estava enamorada abans que morís el seu marit. Jo volia fer una mare que se sacrifiqués pel seu fill i tot el que ha lluitat se’n pot anar en orris si no aconsegueix públic. I creu que Claudi portarà públic al seu circ. Però això Hamlet ho veu com una traïció. I al igual que el Hamlet de Shakespeare, aquest també és un egocentric que pensa que tot el món gira al voltant d’ell. L’odi i la incomprensió cap a Gertrudis fan que la culpabilitzi de tot quan ella no és la culpable., només lluita buscant el benefici pel seu fill.

La figura que protagonitza el cartell de l’espectacle no té cap, això vol dir que només és un circ de cossos?

Sí. A diferència del cinema, el teatre requereix que el públic pensi. Si vas al cinema i veus una pel·lícula dolenta, te’n vas a casa i l’oblides. Si vas al teatre i veus una obra dolenta, trigues a oblidar-la o no l’oblides mai. Al teatre busques la inversemblança amb el teu món. Fer un cartell d’un home sense cap és una mica això, el que li passa també a Hamlet a escena i el que li està passant al món.

L’escenografia és una habitació tancada, amb el sostre parcialment enfonsat on els personatges no poden sortir en cap moment d’escena, ¿realment vivim tancats en un món del qual no podem sortir (o que no ens deixa sortir)?

És un espai que simbolitza un món del qual no pots sortir si no mors. L’obra parla de la passitivitat del món amb uns actors que no poden deixar de mirar la tragèdia. Aquest tipus d’escenografia buida demana un esforç més gran a l’espectador per concentrar-se en els actors i en el text.

Un altre dels elements escenogràfics que fas servir és l’aigua. Normalment és concebuda com una metàfora de la vida, però aquí és a l’inrevès, representa la mort, a què es deu aquest canvi de significat?

Tots els morts marxen per l’aigua. En la tragèdia és el vehicle per explicar la mort. Els jueus posaven les barques per anar cap a la mort. És un vehicle que dóna joc en l’espai entre la vida i la mort. Quan Hamlet mor el veiem com un peix fora de l’aigua. És una mort en directe, una agonia.

Deia fa unes setmanes, el director nord-americà Sam Mendes, que va presentar a Madrid la seva adaptació de La Tempestat de Shakespeare que “el teatre no ha de ser comercial perquè per això ja està el cinema”, ¿si el teatre no ha de buscar la comercialitat què ha de buscar o com s’ha de vendre?

El teatre el que ha de buscar és remoure consciències. No hi ha cosa que gaudeixi més que anar a veure una obra de teatre i al sortir no poder parar de questionar-me coses. El teatre és l’espai de la paraula i ha de buscar arribar al més profund de l’ànima humana.

Tria entrevista