El Festival Grec viatja ara cap a L’Auditori, on la companyia ATRESBANDES i el Quartet Brossa han reunit tots els seus registres en un collage escènic que pren com a punt de partida Dmitri Xostakóvitx, per traçar una reflexió sobre la censura en el món musical i en l’art en general. És un espectacle bàsicament musical, però també escènic, amb moviment i força humor, que parla de la vida i obra del compositor i també de la seva relació amb el poder. Es diu Coda, nom que fa referència al fragment final d’una composició. Però cal saber que la notació musical de la coda s’utilitza també com a símbol per marcar una repetició. Per això a l’espectacle esdevé una metàfora de la repetició dels comportaments: tant dels que aporten felicitat  com dels més foscos, com ara els comportaments autoritaris de determinats governs, i concretament en temps de Stalin. Només ho representaran dos dies (els 13 i 14 de juliol) i les entrades porten camí d’exhaurir-se!

Ens han convidat a assistir a un assaig i, tot seguit, hem tingut una conversa amb ells. Hem anat, sincerament, de sorpresa en sorpresa! Per donar-vos una idea del llenguatge escènic, absolutament inusual i inèdit, direm que el Quartet Brossa ha anat entrant a la sala i s’han instal·lat, amb l’acompanyament d’un piano de cua, interpretant  Xostakóvitx, present també a la sala en forma de bust escultòric, amb unes ulleres gruixudes i un barret de paperina. A l’escena que hem vist, el Quartet clàssic es va dissolent i acaben interpretant una mena de musica popular russa davant la imatge, que condueix a un moment en què un dels músics apareix afectat visiblement per l’alcohol… fins vomitar: “Un vòmit que vol simbolitzar l’expulsió de la pressió a la que Xostakóvitx està sotmès”, explica Mònica Almirall, de ATRESBANDES.

Paral·lelament, a l’escenari apareix escrit un diàleg entre un home i una dona, dos personatges al marge del concert, probablement representants del públic, que van comentant i reflexionant sobre el mon actual. “Així el públic va llegint i va escoltant. Són diàlegs propis nostres, inspirats en diferents moments, actuals o també sobre Xostakóvitx.”


UNA FASCINACIÓ PEL MÚSIC
L’Albert Pérez, de ATREBANDES, ens ha explicat que el projecte arranca del llibre El ruido eterno, de Alex Ross, un best seller que fins i tot va estar nominat als Pulitzer, que fa un recorregut per la història del segle XX a través de la música. “Hi ha un capítol que parla de l’època en què Stalin era al poder i que Xostakóvitx era el seu compositor estrella. El músic va viure els anys del gran terror soviètic i va haver d’adaptar el seu art per sobreviure, movent-se amb una mena de codi secret per anar sortejant sospites. Malgrat tot, la seva obra amaga un doble fons de ironia. I ens vam interessar per la seva figura, per la seva resistència amagada a la barbàrie estalinista.  El nostre punt de partida va ser la fascinació que vam sentir pel music, ens va enamorar.”

Per fer tot això necessitaven uns músics de clàssica però oberts, amb capacitat escènica… vaja, uns tot terreny.  “L’espectacle té un punt Fellini, és una mica caòtic… Vam pensar amb el Quartet Brossa, perquè ja els havíem vist i sabíem que s’engrescarien. I vam demanar a l’Auditori que ens afegissin un piano i un pianista. I tenim un piano de cua que interpreta en Gregori Ferrer. La música és tota en directe excepte la simfonia final”, puntualitza la Mònica.  També han comptat amb la col·laboració del musicòleg Jordi Alomar.


L’obra reflexiona sobre la censura. La que vivia Rússia en aquells moments i l’actual. “Vam començar a crear l’obra just en el moment en què va passar lo de Valtònyc i Pablo Hasel. En aquells dies, el capítol del llibre sobre les presons ens va sacsejar perquè a l’època, les presons eren la mort. Afortunadament ja no és tant així, però la nostra voluntat tampoc era portar-lo a l’actualitat. Crec que hem trobat una manera de presentar-ho, que et rebrota a ells”, continua la Mònica, al que l’Albert afegeix: “Per a mi, en molts moments, l’obra planteja si realment es pot viure sense censura. La portem a l’ADN? I si no, per què al 2019 encara parlem de censura?  

Han explicat que Xostakóvitx era un gran aficionat al futbol i que també ho utilitzen com a metàfora de “com va mantenir el joc fins al final, sense deixar caure la pilota. Ell era un forofo del futbol, va ser arbit i va intentar compondre l’himne de la Unió Soviètica. Però li van passar al davant! Sempre deia que El futbol és el ballet de les masses. Ell no va poder jugar perquè tenia la vista molt malament.”


A la imatge promocional de Coda apareix la Mònica Almirall amb unes ulleres molt gruixudes, semblants a les que porta el bust del músic. Una altra metàfora!

 


COM SALVAR LA MÚSICA?
Abans d’acabar, el Quartet Brossa, han explicat que no és el primer cop que actuen amb una companyia de teatre: “Hem actuat a l’Espai Brossa i també vam participar a una obra que va dirigir l’Albert Mestres, fill de Mestres Quadrenys. Amb els nostres projectes tenim ganes de transgredir una mica, treballem amb diferents disciplines, amb actors, cantants lírics… cadascú al seu terreny.  La idea és sacsejar la música clàssica, que avui en dia s’està perdent per a les noves generacions. És normal, les peces tenen 200, 300 o 400 anys i potser cal trobar noves fórmules. No es dolent connectar amb la realitat i s’estan movent coses. L’Orquestra Simfònica del Vallès també es mou en aquest sentit”, conclouen.

L’espectacle pertany a la disciplina Escena Hibrida, del Grec i al cicle Escenes de l’Auditori, És una coproducció de L’Auditori i Grec Festival de Barcelona.

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here