Una vampira seductora torna al Raval
Per Julià Peiro
Quan, pocs mesos després de morir el gallec, el país va embogir amb el destape, parlo del 1977, temps en que jo mateix vaig escriure al diari: "Avui, sense pits ni cul no hi ha espectacle", una companyia madrilenya va portar a Barcelona una obra tan original que tots els actors sortien vestits. "I això farà que sigui un èxit?", vaig preguntar. "Al públic l'interessen les coses més insospitades", em van contestar. Com es pot veure, el món, o el país, no ha canviat pas gaire. Qui podia sospitar que un musical de baix pressupost, fet en un teatre desconegut per la crême (o l'orxata, no sé) del públic teatral, arrasaria des del primer dia i el cartell d'"exhaurides les localitats" es convertiria en habitual?
No vull esperar més a dir que l'èxit és merescut. I afegiré que tot aquest rebombori té un protagonisme molt visible en l'excel•lent treball dels actors; més actors que cantants, també s'ha dir, però que defensen amb molta dignitat la part cantada. I ja posats, dedicaré el primer dels elogis a Pep Cruz: l'entremaliada bonhomia que dóna al sargent Ribot (i al presentador) em va recordar al Garsaball, aquell actoràs que Juan German Schroeder recordava explicant: "Quan a Madrid diuen que Fernando Fernán Gómez és el millor actor d'Espanya, en realitat estan dient que no han vist mai al Garsaball"; doncs sí, Pep, estàs a l'alçada del Garsaball!
La Mercè Martínez està esplèndida, fent de captaire assassina i convertida en meuca seductora, embolcallada en robes íntimes que oloren a vicis burgesos. I què he de dir del Mingo Rafols? Descobrir-ho ara com a actor seria ridícul, però les dues sortides de travestit són de cum laude, i això ho puc jurar perquè en aquest país poca gent ha vist tants espectacles de travestisme com jo. Afalacs que no volen treure mèrit als treballs de Roger Pera i Jordi Coromina, que estan perfectes en els quatre o cinc diferents personatges que interpreten; senzillament, no tenen tanta ocasió de lluïment.
L'idea de substituir els nens per titelles, molt ven mogudes per la Valentina Raposo, és magnifica, en línea amb la direcció de Jaume Villanueva, que ha situat adequadament els personatges en el petit escenari. El text, de Josep Arias Velasco, té un aire tragicòmic molt més atractiu que les cròniques periodístiques, tenyides de groc brut, que un segle enrere van condemnar i convertir una captaire en vampira. La música és de l'Albert Guinovart, avui gairebé obligat quan parlem dels nostres musicals, i sospito que la cançó Carrerons de Barcelona es pot convertir fàcilment en un símbol del barri, encara que no hem d'oblidar altres temes prou inspirats, com Somnis de puresa, La xafardera, La fi del món o Els tres pilars de la societat. El Guinovart, sigui perquè no sap dir que no o perquè de natural diu que sí, tan aviat composa un concert per a piano, com un musical o un tango, però s'ha ficat tan endins del tarannà popular del país, ha entès tan bé el seu batec, que s'ha guanyat el qualificatiu de compositor de Catalunya.
Per acabar, permeteu-me que us parli de l'Enriqueta Martí. M'agrada que en el musical l'hagin convertit en una dona jove i morbosa, i que la llegenda s'hagi convertit en una excusa per ironitzar fins i tot sobre temes d'actualitat.
M'al•lucina la quantitat de literatura de sang i fetge que en el seu moment es va escriure d'una pobre captaire que al morir s'endugué la veritat del fets. Quan el Pierrot preparava el llibre Los diarios de Enriqueta Martí, ja li vaig dir que no fes cas dels diaris. Com a periodista que sóc, del que s'ha escrit de l'Enriqueta no me'n crec ni el 10%, i de vampira, res.
Va viure temps terribles i la Setmana Tràgica n'és el millor exemple. Per la ciutat corria la dita de que segrestaven els nens, i la gent tenia por (després de la guerra, ho recordo, també es deia que segrestaven nens i la gent també tenia por); l'autoritat necessitava un culpable i el més fàcil era acusar de tot una dona miserable; miserable vol dir "viure en la misèria", però la paraula ha degenerat fins a ser un insult, perquè els que viuen en la misèria no els vol ningú, no els ajuda ningú.
Però hi ha un fet inqüestionable: quan la van ficar a la presó tenia 44 anys i l'esperança de vida dels pobres no arribava als 40. Per tant, era molt vella, l'equivalent a una dona d'ara que s'acosta als 90. Us podeu imaginar una captaire d'aquesta edat, segrestadora de nens pel carrer, que a l'arribar la nit s'arregla per anar al Liceu i al Casino? Ni l'Antoni Tapia, el famós cirurgià plàstic, seria capaç de fer un miracle així. Mai s'ha demostrat cap dels seus suposats crims, i en canvi, s'han dit mentides a dojo. Es va dedicar a la prostitució? De jove, segur. I de gran, a vendre remeis miraculosos a la gent rica; a qui, sinó? Però el seu pecat més gros va ser viure en la pobresa. Com em va dir un dia l'Encarna Sánchez, aquella famosa locutora de radio: "La pobresa porta la gent per camins que mai no haurien escollit".
Julià Peiró
juliapeiro@teatral.net