El cabaret sempre ha tingut mil cares
Per Julià Peiro
A Facebook, que ara mateix, i sense voler-ho, s'ha convertit en la nostra gran cartellera de proximitat, descobreixo que a Barcelona el cabaret torna a revifar.
"Com en els temps dels nostres besavis, que en va ser l'època daurada?", em pregunten. Això ni somiar-ho, i no parlo de qualitat sinó de la forma, de la manera d'entendre'l. Parlo del cabaret amb bones orquestres, florista, tabaquera i el més important: elegants senyoretes de companyia que bevien xampany; tota una institució reservada als grans prohoms, i obligada per a qualsevol burgés adinerat que presumís de ser-ho, i que després de sacrificar-se portant la dona al Liceu, volgués oblidar l'avorriment operístic refugiant-se en algun entrecuix comprensiu. L'Eden Concert n'és un bon exemple.
Amb els anys, i segons d'on li venia el vent, això que ara en diem cabaret ha tingut tantíssims noms que em perdo: niu d'art, cafè cantant, cafè concert, burlesque, music hall, kabaret (amb k), varietés... Encara que l'origen de tot plegat cal buscar-lo en les actuacions de carrer, els espectacles de patacada, improvisats per distreure la gent senzilla: patxanga, ball, màgia, pantomima, algun animal exòtic i qualsevol cosa que fes riure. I amb aquesta barreja, tan potent com la de l'anís amb moscatell, més les troballes que ha incorporat pel camí, s'ha instal•lat en alguns espais escènics no convencionals del desert noctàmbul barceloní: El Rei de la Màgia, amb Màgic cabaret; l'Antic Teatre, amb El desplume; l'Ateneu de Nou Barris, amb El Cabaret, I la galeria Ada, amb La Cabaret-Ada de Monsieur Cactus.
Anem a pams:
El teatre-museu La Capsa Màgica inaugurat fa un parell d'anys per El Rei de la Màgia en el carrer Jonqueres (abans era al carrer de l'Oli) té com a gran especialitat els espectacles infantils, sense oblidar la màgia de prop per animar el bar. Però ara s'ha volgut obrir als adults amb aquest Màgic Cabaret on les levitacions i la serrada d'algun espectador per convertir-lo en dos, s'apaivaga amb el ball, l'estripis (moderat) i les cançons. Pere Miró i David Stromboli hi posen els trucs i Judith García i Marielen Boncompte, el toc femení obligat en un gènere que ja fa més d'un segle va descobrir al món que les dones també tenen melic. Darrera els focus hi ha el Josep María Martínez, el director, i la Maria Cinta, que va començar a cantar sent nena/nena en plena efervescència de la nova cançó, i en aquest espectacle ha col•laborat en tot, a més de escollir les músiques i composar tres temes nous. L'estrena ha estat un èxit, i es repetirà gairebé tots el caps de setmana de maig i juny.
Amb la màgia de les plomes, els lluentons i un vestuari embadalidor, el mestre Victor Guerrero ha presentat a l'Antic Teatre El desplume, paraula alliçonadora que ens vol retrobar amb els shows canalles dels anys 60 i 70, quan l'acudit més beneit et podia portar directe a la presó. "Un señor muy feo, pero muy feo, entra en una pescadería, y le dice a la dependienta: ¿Me pone bonito? La dependienta le mira y contesta: Pero, ¿usted cree que eso es Fátima o qué?". Doncs en els anys seixanta, aquesta idiotesa li va costar al llavors famós humorista Chicho Gordillo ser detingut per la policia acusat d'insult a la religió catòlica. El dia de l'estrena de El desplume, el Víctor es va fer acompanyar d'un artista històric, el/la Linda Love, que recordo actuant a la Bodega Apolo en aquells anys que anomenem "de la transició" (encara que no sabem on ens van transicionar). Sortia més guarnida que la virgen de la Macarena (ep!, a veure si per aquesta broma em foten a la presó ara a mi, que sembla que ja hi tornem!), i dient: "Soy Agustina de Aragón, siempre con el cañón a punto". Aquest crit de guerra, en boca d'una dona que no ho era, doncs mai es va operar i a sobra presumia d' apèndix, ja li assegurava l'èxit. Per les properes sessions, el 22 de maig i el 18 de juny, el Victor ens promet la presencia de més històrics, com el David Vilches i el Jimmy, que parodia a la Caballé, a la Sara, a la Divine... Van estrenar a vessar de públic i segur que repetiran. Recordem-ho: el 22 de maig i el 18 de juny, en el teatret del carrer Verdaguer i Callís.
En un altre línea, però també cabaret/cabaret, tenim el show que condueixen Alex Marteen y Alverd GualCibeira, es a dir: Monsieur Cactus, a la Galeria Ada, un espai de creació per a un petit cercle d'amics com nosaltres/vosaltres, del carrer Salvador Nº 8. Dos nois molt joves, amb una facilitat tan brutal per improvisar que renoven el show a cada representació (el darrer dissabte de cada mes).
Per Nadal poden convertir-se en San Josep, la Verge o els Reis Macs, i per Setmana Santa, reinventar la Passió, creu inclosa, com si allò fos Olesa o Esparraguera, i així qualsevol temàtica, dels monstres del cine als fantasmes de la política. Canten (tots dos), ballen (sobre tot l'Alverd), toquen el piano (l'Alex), l' ukelele i el kazoo (l'Alverd)... i així parodien i versionen els temes més enganxosos del pop, i li treuen punta a qualsevol noticia. Amb ells, omplen el show la guapíssima vedet Lulú Kaféine, la família musical López Conde i l'extravagant vedet sènior Paca Ressuscitada.
Però be, crec que he escrit prou, no vull cansar-vos. Seguirem amb el cabaret barceloní un altre dia.
Julià Peiró
juliapeiro@teatral.net