Els Pots Petits de la bona confitura

 
L’ESPECTADOR COM A PARELLA SEMPRE SERÀ UNA RELACIÓ COMPLEXA
Per Julià Peiro

  


Ara que a la Sala Muntaner ja han estrenat "Els Dolents", una dissecció dels malvats que Shakespeare va recrear a les seves obres, vistes per un actor tan polièdric com Manel Barceló, i amb direcció de Ramon Simó, faig un flashback per parlar dels dos darrers espectacles que he vist en aquest escenari barceloní: La Rendición i Cosmètica de l'enemic.
Tothom té més o menys clara la dificultat de convertir una novel·la en una peça representable. El teatre, fins i tot el més íntim, necessita la complicitat i la comunicació de tot l'equip amb els actors, dels actors amb el públic, i fins i tot entre els espectadors que estan veien l'espectacle. La lectura de l'obra literària, en canvi, reclama silenci,concentració, meditació, i tot això fa possible que cada lector imagini l'espai on transcorre l'acció i el tarannà dels personatges, i aquesta visió pot estar allunyada i arribà als antípodes de la que en té un altre lector.
Dic, perquè La Rendición que interpreta, o potser viu a cada representació, l'Isabelle Stoffel busca aquesta connexió amb la mateixa obsessió que la protagonista sent pel sexe anal. Ella mateixa va confessar a un col·lega periodista: "Al llarg de la representació, cada espectador es converteix en la meva parella, i la relació és molt intensa".
He de dir que jo, no sé els altres, en cap moment em va passar pel cap que li estava practicant el grec en aquella senyora que no parava de bellugar-se per l'escenari; a més, si no s'estava quieta, com podia jo imaginar-me que la tenia agafada per les natges i mirant cap a Lleida? Segons l'actriu, la protagonista de l'obra, una ballarina atea, vol fugir de la vulgaritat de la vida quotidiana i ho aconsegueix amb l'amor, un amor, però, amb dos condicionants: no es manifesta més que dins del llit, i només admet la introducció anal, així descobreix ella la gran transcendència d'aquesta pràctica, que la transforma i la fa trobar Déu.
No ho acabo d'entendre, aquesta és la veritat. Entre considerar el grec una manera bruta i fastigosa de fer sexe, i considerar-ho el camí que porta a Déu, hi ha un ventall de possibilitats molt gran, i jo aquí em quedo.
No recordo gairebé gens la novel·la original, de Bentley Toni, un gonzo que va publicar, i vaig llegir, fa cosa de 15 anys, La Sonrisa Vertical. Sé que em va agradar, encara que no va fer forat a la meva biblioteca mental. L'adaptació teatral m'ha semblat excessivament fidel a la literatura escrita (el mateix em va passar amb Cinco horas con Mario, la versió actual, amb un encertat aire de comèdia, doncs el dramatisme de la primera versió avui no s'aguantaria, els raonaments de la protagonista ens queden massa allunyats en el temps).
Penso que la Stoffel és una bona actriu, però limitada per un idioma que parla prou bé, però sense la naturalitat dels que l'han après a la infantesa. En qualsevol cas, és una obra prou agosarada perquè no deixi indiferent a ningú, i això és d'agrair.

Al començament de l'article he escrit flashback, que en català és analèpsia, paraula que mai he sentit utilitzar, encara que pertany al català modern, doncs segons el Pompeu analèpsia és "el recobrament de forces després d'una malaltia". Però tornem al teatre, que jo m'enrotllo molt. Cosmètica de l'enemic l'utilitza molt, el flashback, l'analèpsia (perdoneu, la paraula em flipa). També està basada en una novel·la, aquesta escrita per Amèlie Nothomb, un èxit rutilant de fa una dotzena d'anys, però l'escenari és molt viu: un espai rectangular amb dos bancs, però que recorda els rings de la boxa, i d'això es tracta veritablement: d'un combat de boxa, encara que dialèctic, entre la realitat i ¿la realitat?, entre el ser i el potser. Una obra que t'obliga, com a la boxa, a estar atent en tot moment, no val a distreure's, doncs en qualsevol moment un dels contendents pot engaltar-te el cop de puny definitiu.
De tota manera, us diré que, com a espectador poc pacient que sóc, a vegades em carreguen una mica aquests espectacles, avui a la moda, de tan rara perfecció que no permeten cap error en el diagnòstic, i totes les pujades i baixades de tensió estan estudiades perquè encaixin com en un puzle. I és que, acompanyats d'un treball actoral impecable, magnífic afegiria, com el de Lluís Soler i Xavier Ripoll, i una bona direcció (en aquest cas, la Magda Puyo), t'enlluernen de manera que mai acabes de veure que t'estan venen una moto. El títol, però, és prou explicatiu, i ja avisa de què l'enemic utilitza cosmètics, afortunadament de molt bona qualitat.

Julià Peiró
juliapeiro@teatral.net