Temporada Alta 2017

Barcelona dilluns,   20 de novembre de 2017   Actualitzat a les   11:10 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

Opinio Teatralnet ElS POTS PETITS de la bona confitura

Dos espectacles on els actors també es vesteixen d'escenari


Actualitzat el 16/02/2012

En una antiga perruqueria de Gràcia, l'Arnau Vilardebó ha trobat un espai, el més alternatiu de la ciutat (segons ell mateix), on presentar un seriós espectacle d'humor sobre les constel•lacions del cel, i que explica per mitjà de la mitologia grega, d'on prenen el nom. Recordem que les constel•lacions, 88 en total, són grups d'estrelles sense cap relació, però que formen un dibuix tan escaient com imaginari, que els grecs van estudiar i dibuixar fa milers d'anys, encara que el seu nom actual ha passat pel sedàs del llatí.

Com la sala és molt petita, només hi caven l'Arnau, dret, i una dotzena i mitja d'espectadors, justets i per suposat asseguts. Comença ell: "Benvinguts a aquesta ruqueria on veureu i sentireu rucades a dojo…", i de seguida: "L'espectacle el dirigiu els espectadors, que podeu preguntar sobre qualsevol cosa que vulgueu saber; si ho recordo, ho explicaré; si no, diré que avui no toca". Però sempre toca, o improvisa qualsevol cosa que pugui clonar el fet demanat.

I així, parla de Ganimedes, que Zeus, enamorat, va convertir en cambrer de l'Olimp, per gaudir-lo sense sortir de l'armari, i d'Afrodita, la més estimada, que tots els pobles fan seva, es digui Venus, Astartè, Inanna, Ishtar... etc. Deessa de l'amor, però no de l'amor castrat que volen imposar-nos algunes religions, obsessionades en convertir-nos en esclaus, sinó de l'amor com a plaer suprem inventat per la naturalesa; també parla d'Orió, d'Artemis, de Demeter, de Mirra, d'Esmirna, d'Adonis…, és un no parar. A la mitologia grega, tot és saviesa i erotisme, o millor: erotisme i saviesa. I amb aquestes dues claus, l'Arnau obre la porta a la curiositat i l'humor: "Sabeu què significa el vostre signe del zodíac? En qualsevol cas, el vostre signe no és el que us han dit", explica, i deixa tothom confós.

Mitologia que mira al cel, també està molt preocupada per la terra, i plena de trucs per lligar i conquistar, per xarrupar de l'ànima dels homes els vicis més casolans. També es casolà el sistema que l'Arnau ha creat per involucrar el públic: esferes com cassoles amb ninots enganxats, formes fetes de fusta o de plàstic amb les formes i dibuixos que es poden veure al cel…

A la fi, després de 40 anys de pujar als escenaris, ha trobat una fórmula curiosa, un estil molt personal de narració, utilitzant totes i cadascuna de les tècniques de l'actor: el moviment del cos, l'expressió, la veu, el silenci i la proximitat, quan no la distància. Els mites de Taure, Ous Còsmics, Neixen déus, Trompa bèl•lica o l'actual 88 infinits són títols que ja ha passejat per mig món, sense més bagatge que la seva persona i una maleta tan petita que l'accepten en qualsevol companyia de baix cost. També cal recordar que fa els espectacles en català, castellà, francès i anglès, i que l'any passat va estrenar Ese sísifo en el festival Un cerro de cuentos, celebrat a Guayaquil (Ecuador). Busqueu-lo al web www.arnauvilardebo.com

'ANTÍGONA/GARZÓN' A LA RIERETA

I al teatre de la Riereta la companyia Perestroica-a-tak, dirigida per Boris Rotenstein, ha presentat Antígona/Garzón, una actualització de l'Antigona que Jean Anouilh va escriure i estrenar a la Franca ocupada pels nazis. Llavors, l'any 1944, Antígona representava la Resistència, el poble lluitant contra l'invasor per damunt del desig de viure, de la por a la mort; Creó, el seu oncle i rei de Tebes, era el retrat dels col•laboracionistes, que es creuen o es volen creure uns herois que s'han sacrificat i han escollit el pitjor paper, el més mal vist, per salvar la nació. En la versió de la compañía Perestroica-a-tak, ni un sol mot parla de l'actualitat, però és evident que Antígona, aquí, representa la figura de Garzón, i els jutges són Creó, que utilitza tots els formalismes de la llei per fer la feina bruta a les oligarquies de polítics, banquers i màfies diverses, que li xuclen la sang al poble.

A grans trets, Antígona/Garzón segueix el text d'Anouilh situat en l'època contemporània, i els actors diuen "prendre un cafè", "conduir cotxes" i altres frases d'aquest tipus. He llegit que a París el vestuari era de carrer, amb algun toc sorprenent, com l'uniforme dels soldats, semblant al que portaven els polis de la Gestapo, detall molt atrevit en un país ocupat; sembla que tampoc hi havia gaire escenografia.

Aquí, gens; ni vestuari: els actors porten la típica i tòpica roba de progre no subvencionat. A més, a la Riereta l'escenari no existia, doncs no es pot dir escenari a un espai més o menys quadrat, amb el cos tapat de Polínices (el germà mort que Creó ha prohibit enterrar), en primer terme i al llarg de tota l'obra, unes cortines i una dotzena de cadires posades al voltant de l'espai il•luminat, on els actors seuen quan no intervenen, donen la falsa sensació de que era un assaig i no una representació.
Diguem que la diferencia més acusada sobre l'obra d'Anouilh és la presència del narrador, el propi director Boris Rotenstein, que parla al públic i explica els fets portant a la ma els papers que llegeix, sense subterfugis.

L'absència d'elements superflus, és a dir: de pràcticament tot, ressalta el treball actoral, amb un Pepe Zapata magistral en el paper de Creó, molt més important que a l'obra de Sófocles, on Antígona és protagonista total. I penso que la revalorització de l'antagonista ha estat fonamental perquè als espectadors d'avui entenguin de seguida la verdadera intenció del text, que ha dividit els personatges en bons I dolents, sense matisos, una Antígona molt bona i un Creó molt dolent, que la vol convèncer de que la seva mort es inútil, doncs ell representa el poder i el poder no pot afluixar, seria la ruïna de la nació. Però, on ell diu poder, ella entén tirania, i no pot acceptar. Mireia Grau, per cert: debutant, fa una excel•lent protagonista, però també es obligat dir que els onze actors formen un conjunt harmònic i en cap moment deixen caure el ritme de la narració.

Julià Peiró
juliapeiro@teatral.net
Julià Peiro

Julià Peiro

Col·laborador a Teatralnet.


Articles anteriors