Cyrano de Bergerac
Autor: Edmond Rostand
Direcció: Oriol Broggi
Cyrano de Bergerac

Ramon Oliver (Què Fem?)
08/06/2012

Arquillué fa lluir els aspectes més vistosos del seu personatge

Tot i que les seves sensibilitats musicals siguin notablement diferents, al teatre d'Oriol Broggi li passa com al teatre d'Àlex Rigola: una cançó, en els seus muntatges, no hi és mai perquè sí. Sempre ve a complir una funció molt concreta, a introduir un contrapunt irònic, a recolzar un determinat clímax emocional o a prolongar musicalment una resolució estètica.

Així doncs, no deu ser casualitat que Broggi finalitzi la primera part del seu fantàstic muntatge del Cyrano de Rostand fentnos escoltar el gran tema de Rodgers i Hammerstein II "You'll never walk alone", el tema de què s'han apropiat alguns clubs esportius però que en realitat pertany al musical Carousel.

I tampoc deu ser casualitat que el tema segueixi sonant reiteradament al llarg dels minuts de descans que separen la festiva i dinàmica primera part de l'espectacle, de la seva emotiva i intensament dramàtica resolució. I és que, i entre altres moltes coses, aquesta mostra exemplar de gran teatre popular dit en vers que és Cyrano és també la història d'un heroi que no ho sembla, que s'amaga darrere un nas que suposa alhora la seva condemna i el seu refugi, i que està acostumat a caminar sempre sol, encara que ho faci sempre també en companyia dels altres: Cyrano respon a l'arquetip d'aquella mena de personatges que han fet de la seva solitud un acte públic; sempre te'l pots trobar al pati de butaques d'un teatre, o en un carreró de París enfrontant-se a un rival amb l'espasa a la mà i el vers a la boca, o lluitant en primera línia al camp de batalla.

Però mai te'l trobaràs obrint del tot la porta dels seus sentiments: aquests només poden aflorar en la foscor de la nit quan es fa passar per un altre. Per això mateix (atenció, que això és una filtració!) Broggi el fa morir com ha viscut, a prop de les persones que se l'estimen, però lluny de tenir amb aquestes cap mena de contacte físic o proximitat excessiva. I el fa morir també mentre la vida segueix el seu curs. A l'ombra d'un llorer que s'ha convertit ja en element escenogràfic emblemàtic del teatre de Broggi. Sota una lluna que segueix la seva invariable ruta nocturna.

I ben a prop d'un pagès que, aliè a la tragèdia, segueix llaurant el seu camp. Uns minuts finals del tot esplèndids, i del tot impregnats de la suau melangia sense estridències que impregna sovint els moments més tràgics dels millors espectacles de Broggi, des d'Antígona fins al mateix Incendis. Tan èpic com intimista, tan ple d'alegre enginy com de desolació, el nas de Cyrano només pot respirar a gust quan es fica sota la pell d'un actor prodigiós. I el fenomenal Pere Arquillué pertany a aquesta mena d'actors: Arquillué fa lluir els aspectes més vistosos del seu personatge.

Però no s'oblida mai de transmetre també la seva solitud íntima i la seva indefensió emotiva. I troba en la Rosaura de Marta Betriu i el Cristian de Bernat Quintana dues excel·lents ànimes complementàries: al cap i a la fi, també ells, i malgrat posseir la bellesa que enyora el nostre nassut, estan condemnats a caminar en solitari pel preciós i infinit espai escènic dissenyat per Max Glaenzel.

Cyrano de Bergerac

Andreu Sotorra (Clip de Teatre)
04/06/2012

El renovat 'Cyrano de Bergerac' d'Oriol Broggi i Pere Arquilluè ha estat una una de les millors estrenes de la temporada.

Cyrano és un personatge tan fascinant de la ficció literària universal —òpera, cinema, teatre— que fins i tot costa de creure que va existir de debò. Gràcies, esclar, a Edmond Rostand (Marsella, 1868 - París, 1918) que el va convertir en una llegenda a través de l'obra clàssica francesa, segurament que la més acceptada per altres cultures pel seu contingut cavalleresc, aventurer, romàntic, picaresc, espadatxí i poètic.

Cyrano de Bergerac, nom "artístic" d'Hercule Savinien de Cyrano de Bergerac (París, 1619 - Sannois, Île-de-France, 1655) era un escriptor coetani de Molière considerat més aviat llibertí per la seva manera de tractar les institucions religioses i ancestrals. El sobrenom de Bergerac el va heretar del topònim d'unes terres que el seu avi va comprar després de fer fortuna amb el comerç del peix. Introduïda la família en el cercle de la noblesa, Cyrano es va fer militar i va agafar fama per la seva valentia i la seva provocació en duels. Però una ferida a la gola el va retirar de primera línia i va ser aleshores que es va dedicar a l'estudi de la filosofia. Cyrano va morir jove, als 36 anys, i no pas per un cop d'espasa traïdora sinó per les ferides provocades per la fatalitat de la caiguda d'una biga al cap. "M'ha sortit malament, fins i tot el final", li fa dir amb ironia i amargor el dramaturg Edmond Rostand en una escena final de l'obra. Malgrat la seva joventut, Cyrano —a la vida real— havia deixat una intensa obra literària en novel·la, teatre, sàtira, poesia i fins i tot ciència-ficció.

Malgrat que sembli una banalitat, l'obra té dos grans protagonistes: el mateix Cyrano i, com a teloner, el seu nas. Sense el nas, no s'entendria la seva relació d'amor frustrat i, a la vegada, la seva tendència a buscar-se problemes i ventilar-los a parts iguals amb la força de la paraula i la destressa de l'espasa.

"Teniu el nas gran!", li diu el cavaller burleta. I una pausa glacial es resol no amb un contrainsult sinó amb una correcció d'estil serena per part de Cyrano: "Es diu gros." I és aleshores quan l'heroi enfila un dels fragments més emblemàtics —l'obra en té alguns altres— que descriu, com si fos una rècula d'exemples d'una entrada del diccionari etimològic d'en Coromines, les diferents maneres de matisar la vexació sobre la seva senyora nàpia: agressiu, amical, descriptiu, tafaner, divertit, truculent, previsor, tendre, pedant, emfàtic, dramàtic, sorprès, líric, càndid, respectuós, pagès, militar, pragmàtic... reptant el seu cavaller contrincant i tractant-lo d'ignorant, faltat de lletra i gens instruït.
El nas de Cyrano se l'ha calçat, per segona vegada en la història del teatre català recent, l'actoràs Pere Arquillué. Tant ell com el director del muntatge, Oriol Broggi, van veure el Cyrano català que Xavier Bru de Sala i Josep Maria Flotats van adaptar al català el 1985 sota la direcció de Maurizio Scaparro, quan encara no s'afaitaven. Una visió conservada durant més d'un quart de segle sota l'aura de la idealització que el solatge del temps ha convertit en la proposta actual, naturalista, amb tocs de comèdia, amb escenes de mosqueters, i amb un text de llengua clara i oïda agraïda.

Si l'obra 'Cyrano de Bergerac' no s'hagués escrit, probablement s'hauria hagut d'inventar per poder-la representar un dia en el marc de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Si els diversos espectacles que aquí hi ha presentat la tropa de La Perla 29 s'han fusionat sovint amb l'ambientació arquitectònica, escenogràficament intocable, en aquesta ocasió, les voltes de la nau, els finestrals i els vidres que juguen amb la matisació de la llum de les diferents hores del dia i la nit en les escenes de l'obra, l'esplanada de sorra fins al fons de la projecció amb el símbol de la lluna plena, el balcó i l'escala de fusta, que recorden el balcó de pedra de Verona, on es representa l'escena clau de l'obra amb Cyrano a la penombra fent d'apuntador del cadet Cristian que té el cor robat de Rosaura, i els elements ambientals i d'utillatge —uns bancs de fusta vella, un taulell d'obrador, uns cortinatges, uns feixos de canyes de barranc i alguns pals, a més de les espases— que representen la tarima de la primera obra de teatre que es fa al pati, la pallisa del camp de batalla, el rebost del pastisser o el convent on passa els seus dies Rosaura, acaben portant l'espectador al moll de l'os de la trama, que ja ha estat cridat i inserit com a públic de la ficció des de bon començament, amb una llicència broggiana que no passa per alt ni Sagarra's, ni Benachs, ni Ordóñez's, ni Millet's i que em temo que fins i tot pot anar variant, segons els aires que corrin en cadascuna de les funcions.

El director Oriol Broggi ha humanitzat encara més —si no ho és prou— el personatge de Cyrano. Entre la vida i la mort, l'amor de Rosaura pel cadet Cristian i l'amor ocult de Cyrano per Rosaura no defugen el seu elixir romàntic, allunyat de les tendències del segle XXI, però no per això menys creïble i intens.

Estructurada en dues parts —dues hores i mitja més l'entreacte— l'obra balanceja entre el cap i el cor, les bravades de Cyrano i la tristesa que s'amaga en el seu interior quan descobreix que la cosina Rosaura estimaria la lletjor rendida a les paraules d'amor de les cartes que rep però no vol perdre el cadet Cristian.

El renovat 'Cyrano de Bergerac' d'Oriol Broggi i Pere Arquilluè ha estat una gratificant cloenda, abans d'entrar en les propostes estiuenques, que ha aportat, si no la millor, una de les millors estrenes de la temporada.

L'actor Pere Arquillué —que en aquesta ocasió té la satisfacció personal de treballar per primera vegada amb una de les seves dues filles bessones, Emma Arquillué— s'ha involucrat en el personatge amb la capacitat de treball rigorós que ha anat modelant en la seva ja extensa i consolidada trajectòria. El seu Cyrano no imita cap altre Cyrano i per això es pot posar al costat del triangle actoral més conegut per la generació contemporània espectadors: Josep Maria Flotats (Poliorama, teatre, 1985) - Gérard Depardieu (Cannes, cinema, 1990) - Pere Arquillué (Biblioteca de Catalunya, teatre, 2012).

El seu discurs adopta el to d'humor corrosiu quan cal, puja i baixa d'intensitat, reposa del vers en allò que Oriol Broggi i ell mateix han anomenat els "replans", i completa amb diverses expressions l'estat d'ànim del personatge, que en els moments de clímax més tristos sembla que manllevi la mirada de l'individu que s'ensorra a poc a poc, una mirada molt Rivel, sense caure en el paper de clown.

Al marge de l'indiscutible protagonisme de Cyrano, la companyia destaca també per les interpretacions de l'actriu Marta Betriu en el paper de la cosina Rosaura, i l'actor Bernat Quintana en el paper del tímid cadet Cristian. Però també per les interpretacions de Pau Vinyals, el pastisser; Ramon Vila, assistent de Cyrano; o Jordi Figueras, el comte envejós. Cal advertir que hi ha alternança de personatges i que alguns dels intèrprets es reparteixen en certs moments papers secundaris.

Escenes més fugaces donen joc a altres intèrprets com Babou Cham, Isaac Morera, Andrea Portella i la jove Emma Arquillué que, entre altres papers, protagonitza una breu escena molt personal com a violinista, en un muntatge que reserva els efectes de so i l'ambientació musical com a ingredients complementaris d'un delicat acompanyament per no destorbar la força extraordinària del text d'Edmond Rostand i que només es permet al final una interpretació coral amb l'himne gascó d'Occitània que broda el conjunt. Poques vegades, per aquests verals escènics, un auditori en ple es posa dempeus unàniment per aplaudir tota la companyia.

Fill de lluna

Francesc Massip (El Punt Avui)
25/05/2012

Sensacional!

L'altre dia, en una representació privada de la Lucrècia de Joan Ramis dirigida per Sergí Marí a La Seca Espai Brossa, comprovàvem la porosa fluència dels versos alexandrins de la nostra millor tragèdia neoclàssica. Una sensació similar s'experimenta amb la prosòdia del Cyrano que ressona sota les voltes de la Biblioteca en la fulgent direcció d'Oriol Broggi. Ningú no pot quedar-se sense escoltar-la.

L'esponjosa música dels alexandrins és alhora ritme i memòria. En el plaer d'escoltar una tan lluminosa torrentada de poesia, hi ha el goig d'assaborir aquesta peça emblemàtica del neoromanticisme francès que construeix un dels personatges més rodons de la literatura. I hi ha la festa visual d'un espectacle que treu profit a la sobrietat de l'espai gòtic tan apropiat per a l'època de l'acció, per on el conjunt es mou amb folgança muntant i desmuntant sumaris decorats i posant o descorrent cortines de fons quan cal donar profunditat al paisatge escènic.

Una escenificació ajustada i sòbria que fa créixer l'exuberant paraula de Rostand, i que escandeix amb música per culminar amb el cor estremidor Se canto que cante, que ha esdevingut l'himne d'Occitània, la nació de l'immortal gascó.

Les interpretacions són sucoses fins i tot les més abarrocades com la de Pau Vinyals, viva expressió del còmic d'art apallassat i cridaner. A destacar una frescal i desimbolta Andrea Portella, un afinat Jordi Figueras, la delicada presència de Marta Betriu i la reposada autoritat de Ramon Vila. La categoria com a actor de Pere Arquillué es mostra en la seva plenitud en el rol d'aquest home elefant d'esmolats ullals verbals, que espireja humor, crepita enginy, respira pensament i amara d'emoció i tendresa. És un treball opulent i polièdric en el zenit de la seva impecable trajectòria.

Sensacional!

Versos de Cyrano

Xavier Bosch (Ara)
25/05/2012

La traducció de Xavier Bru de Sala és d'una enginyeria lingüística perfecta

Últimament les bones notes només les poso a gent del teatre. I és que els espectadors catalans -concretament els de Barcelona- estem molt ben servits amb una cartellera esplèndida, amb muntatges de primera qualitat i uns repartiments de categoria que, per unes hores, ens fan oblidar la crisi. Agost , el gran èxit de l'any passat, ha tornat al TNC amb la mateixa força.

Incendis , el fenomen d'aquesta temporada, tornarà al Romea l'any que ve. Celobert , un altre antic encert de Josep Maria Pou, ja es pot gaudir al renovat Teatre Goya.

I, posem-nos drets, el Cyrano de Bergerac es pot veure ara, una altra vegada, vint-i-set anys després de l'estrena de Flotats, a la Biblioteca de Catalunya. A molts que l'any 85 fregàvem l'edat de poder votar, el muntatge d'aquell Cyrano ens va sacsejar la joventut.

El record és persistent i inesborrable. Ara, per admirar la producció de La Perla 29 i d'un Oriol Broggi que fa brillar tot el que toca, recomano intentar no comparar. Es tracta de seure en un espai gòtic magnífic i deixar-se endur per una de les millors peces teatrals que s'han escrit mai.

L'obra d'Edmond Rostand -romàntica, dramàtica, irònica- continua sent un text perfecte. La traducció de Xavier Bru de Sala, que ja va emprar Flotats, és d'una enginyeria lingüística perfecta. Respecte a l'original, Broggi ha suprimit escenes, ha retallat versos i ha anat més al gra. L'elenc és bàsicament jove, amb poques cares de culebrons i un Pere Arquillué nassarrut que encomana la seva passió dels primers actes i la seva emoció de l'escena final.

L'escenografia de Max Glaenzel és de premi. El jardí de les monges del cinquè acte, amb les boires i les penombres, és un indret ideal per morir-hi. Jo de vosaltres entraria al Telentrada abans de morir-vos de ràbia de quedar-vos sense.

Un Cyrano més lúdic que dramàtic

Santiago Fondevila (Ara)
25/05/2012

Un 10 per al nas, l'altre gran protagonista

Obviem qualsevol comparació. El Cyrano que Josep Maria Flotats va protagonitzar fa gairebé 28 anys al Poliorama i el que interpreta ara Pere Arquillué no tenen res a veure. Com tampoc té res a veure la mirada d'Oriol Broggi amb la de Maurizio Scaparro de fa més d'un quart de segle. Si en alguna cosa coincideixen, a més de la traducció de Xavier Bru de Sala, és que si aquella posada en escena va resultar un èxit rotund, la que ara es fa a la Biblioteca de Catalunya seguirà el mateix camí.

Broggi ja havia dit que, per ell, el Cyrano d'Edmond Rostand tenia a veure amb les pel·lícules de capa i espasa dels dissabtes a la tarda. I certament, el seu muntatge s'edifica sobre una mirada lúdica del món dels mosqueters amb un protagonista immillorable i amb l'accent en els detalls de comèdia, que sobretot omplen el primer acte -i que segur que seran molt agraïts per l'espectador, encara que en alguns moments resultin excessius-. Un acte mogut, vibrant, amb bones baralles i amb un Cyrano sociable, fatxenda i atrevit per inconscient, més trist que amargat, mes humà que cavaller, mes terrenal que espiritual. Ben bé com Porthos o Aramis.

Arquillué broda la primera escena dels nassos, quan l'heroi es despatxa amb els cavallers sobre els qualificatius que se li poden donar a la seva prominència facial. Malgrat el drama interior del personatge, la primera part està farcida de joia. La segona, amb la guerra i la mort, és més fosca, i és on brollen amb més intensitat les emocions.

L'EXITÓS OLFACTE D'ORIOL BROGGI

En tot l'espectacle hi ha una gran feina de Broggi en la disposició dels espais i l'evocació dels indrets on transcorre l'acció, amb un minimalisme d'arrels brookianes (no hi falten pals i canyes).

Broggi opta per un final poc romàntic: Cyrano prefereix morir sol amb el seu orgull que acaronat per l'estimada. La jove Marta Betriu compon una Rosaura precisa però sense gaire ànima, Bernat Quintana fa bona la timidesa de Cristian i, de la resta, destaca la sòlida presencia de Ramon Vila i la versatilitat de Jordi Figueres. És realment engrescador com la Biblioteca acull entre les seves parets aquesta història donant-li encara més credibilitat, més màgia. I per acabar, un 10 per al nas, l'altre gran protagonista.

Redondo como la Luna

Begoña Barrena (El Pais)
25/05/2012

Un Cyrano redondo, como la luna llena que emerge al fondo

Poderoso, ingenioso, irónico, honesto, modesto, caballeroso, inseguro, tierno y romántico. Cyrano es feo pero adorable. Todos estos atributos en un poeta, músico y filósofo que además es un gran espadachín y un esteta tan imprudente como fiel a sus principios hacen del protagonista de la pieza de Rostand un personaje muy atractivo que cae bien a todo el mundo, Conde de Guiche incluido al final de la obra.

Y Pere Arquillué, el nuevo Cyrano catalán, nos sedujo a todos la noche del estreno del nuevo montaje de Oriol Broggi mostrando, tras su enorme y bulbosa nariz, todos los registros de este conmovedor y exquisito ser sublunar, que es como le definen los suyos. Le secundan una maravillosa y luminosa Rosaura (Marta Betriu), un Christian estupendo en su pobreza de espíritu (Bernat Quintana) y un Conde de Guiche muy eficaz en su ridícula afectación (Jordi Figueras).

El entusiasmo del resto, los recursos para pasar de una localización a otra, el matiz de la luz, el ritmo agitado en las luchas y pausado en las escenas de amor, y desde luego, el entorno único que ofrece la Biblioteca de Cataluña, con su suelo de arena y sus bóvedas góticas y esa profundidad de campo con la que todo va más allá, harán, me atrevo a aventurar, que este Cyrano sea tan recordado como lo fue el que protagonizó Flotats hace casi 30 años.

Lo grotesco y lo sublime, las dos bazas de todo héroe romántico que se dan en el protagonista, se dan también en las dos partes del montaje.

En la primera se concentra lo más lúdico: las machadas de Cyrano, los equívocos, el contraste entre Cyrano y el bello Christian, el engaño de Cyrano a De Guiche, las escenas corales de fiesta y de espada. Arquillué aprovecha para hacer un poco el payaso y soltar algún guiño a Flotats; y Broggi para ofrecernos algún que otro guiño cinematográfico que ya ha sido comentado (Scaramouche, Alatristre o El jovencito Frankenstein).

Es la mente de Cyrano, ágil y precisa, lo que sobresale y sobrevuela la acción que la compone. En la segunda, en cambio, es su corazón. Tras la pausa, el conjunto deviene poco a poco melancólico y las rimas bravuconas del Cyrano de antes están ahora llenas de dolor.

Desde la muerte de Christian hasta la suya propia, cada acción queda cubierta con un nuevo velo de tristeza que reconocemos en la tenue iluminación, especialmente débil hacia el final. Arquillué y Betriu conmueven en la escena del convento tanto como nos divierten, junto al resto, al inicio de la función. Todo queda muy compensado. Un Cyrano redondo, como la luna llena que emerge al fondo. (Lo de las rimas, se pega).