Fitxa de l'espectacle
Repartiment: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubèn de Eguia, Santi Ricart
nom teatre
dates funcions
El Principi d'Arquimedes
Quan sura la sospita

Andreu Sotorra (Clip de Teatre)
12/04/2013

Muntatge amb només quatre intèrprets, tots quatre en un exercici de credibilitat insuperable

Deia Arquimedes de Siracusa, físic grec: "Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid en repòs, líquid o gas, rep una força de baix cap a dalt, igual al pes del volum del fluid que desallotja." D'aquesta afirmació, la gent del gremi de les ciències en diu: Principi d'Arquimedes, una teoria que explica, dit en llenguatge més planer, que tot allò que sura, si sura, és perquè desallotja un pes de líquid superior al seu propi pes.

Josep Maria Miró i Coromina (Vic, Osona, 1977) aplica la teoria física a la construcció dramatúrgica del muntatge que ja va estrenar en ocasió de l'últim Festival Grec, a la sala Beckett, i que ara reposa en una Villarroel que aprofita la disposició que aplicava a l'última representació d''Adreça desconeguda'. És a dir, espectadors a banda i banda, molta il·luminació, cares al descobert i volguda implicació indirecta de l'auditori.

L'autor, com el físic grec, fa surar la sospita, els prejudicis, la por, la traïdoria i el dubte dels més pròxims davant una presumpta acusació de pederàstia d'un monitor de natació que ha estat assenyalat per una nena de la colla del curset que afirma que ha vist com feia un petó als llavis d'un petit nedador que estava espantat de llençar-se a l'aigua.
Una ingènua acusació infantil, afegida a un cas descobert recentment en un esplai pròxim a les piscines on l'entrenador treballa, alarma els pares que, en un grup tancat de Facebook, alimenten la sospita i reclamen a la directora de la piscina que prengui mesures contra el monitor. A partir d'aleshores, tot sura.

Fins aquí, l'anècdota. De fet, l'única anécdota sobre la qual gira tota la trama de l'obra en setanta minuts i que passa de la bona relació entre el monitor i un company també monitor i la directora, a una situació agrejada entre els tres quan, a recer de la denúncia, es posa entre l'espasa i la paret la presumpta homosexualitat del nedador i els seus propis dubtes sobre si li agraden poc o molt els infants més enllà de la relació d'afecte que hi pugui mantenir, influït per un trauma personal de petit quan als estius encara no sabia nedar i es veia forçat pel monitor del poble a llençar-se a l'aigua.

Com que el tema de la pederàstia sura, parlant de surar, en l'ambient preventiu de la societat actual, el seu tractament en teatre amb un registre realista cobra un interès especial en un moment que monitors d'esplai, monitors de complexos esportius, professors d'escola primària, professionals de la medicina, religiosos de catequesi i altres sectors relacionats amb les criatures es troben qüestionats pel sol fet d'exercir aquestes feines.

El muntatge de Josep Maria Miró i Coromina, que dirigeix ell mateix, està estructurat en escenes breus, separades per foscos, una mica de plof màgic —amb ajuda de la tècnica— quan es capgira d'un costat a l'altre la posició del vestuari de les piscines, i una repetició d'escenes bis que fan que els espectadors d'una banda i l'altra vegin, com la mateixa tesi de l'obra pretén, la cara i la creu de la denúncia i la sospita.

Muntatge amb només quatre intèrprets, tots quatre en un exercici de credibilitat insuperable, d'entre els quals, l'actriu Roser Batalla, en el paper de la directora de les piscines, passa de l'actitud inicial rígida a un punt de feblesa personal que la desmunta. L'actor Santi Ricart, en un fugaç paper de pare de la criatura pretesament vexada pel monitor, apareix com la veu de la societat que veu fantasmes on potser no n'hi ha. L'actor Albert Ausellé, company del monitor i també monitor d'un grup de preadolescents, fa el salt de l'amic de confiança al que malinterpreta tot el que havien parlat. I l'actor Albert Ausellé, protagonista i víctima de l'acusació, és el monitor que viu en pròpia pell la ferida de la mirada de la societat com si li retragués la seva condició sexual fora de la convencionalment acceptada.

Una estructura minimalista, de diàlegs tallants, repetitius, que roden com una baldufa sobre l'únic eix que mou la trama: el pas de la presumpta innocència a la presumpta culpabilitat. Des de fora, al final, en un preludi de la tàctica de l'escarni que s'està popularitzant entre les classes socials maltractades: cauen pedres sobre els vidres de les piscines. A dins, es queda enclaustrada la por. El pes desallotjat que ha surat, com la teoria d'Arquimedes afirma, és superior al seu propi pes.

Mirall amb baf de piscina

Jordi Bordes (El Punt Avui)
12/04/2013

Josep Maria Miró l’encerta de ple

Josep Maria Miró l'encerta de ple. Presenta una peça de matisos, de contínues dobles mirades. Obliga a prendre'n part l'espectador, que el manté actiu contínuament. La seva estructura, que cus i recús del dret i del revés la situació, obliga a canviar les opinions de cada personatge. Tot i que el debat es genera arran de la intencionalitat d'un petó d'un monitor de piscina a un nen de cinc anys, en realitat l'obra parla de com la desconfiança sembra d'ombres l'actuació dels altres. La mirada ja no és franca mai més.

Com als miralls de les piscines municipals, l'escalfor de l'aigua no permet veure amb nitidesa, hi ha un baf que relativitza, que insinua, intrigant, una possible maldat o una injusta perversió de la presumpció d'innocència. A partir de quan es pot atacar la intimitat d'una persona? Quin pes té l'opinió de l'entorn per allargar o escurçar la tolerància amb l'actuació d'un tercer?

Miró construeix un treball molt mesurat. Perquè la rèplica que sembla gratuïta es revela imprescindible en la següent escena, que, generalment, és una part de la veritat que coneixen dos personatges diferents. És un treball sense fissures gràcies a un joc dramatúrgic que demostra com canvia la manera de veure les coses depenent si es té un punt de vista o un altre.

Les quatre intervencions són intenses. La tensió creix a bon ritme i només petites contradiccions semblen marcar alguna esquerda: un pare que pateix pel fill se'n despreocupa quan el deixa a la piscina? Però la resposta es matisa amb el secret de la directora de la piscina. La despreocupació tampoc és una actitud responsable.

La Sala Beckett va presentar aquest treball el Grec passat. Va fer un ple quasi absolut. Ara traslladen la peça a una sala amb més capacitat. És una operació que repeteix la de Coses que dèiem avui de Neil LaBute, dirigit per Julio Manrique. Es va estrenar amb èxit al Grec del 2010 i va anar a la Villarroel el maig següent. Quina necessitat hi ha de tirar-se a la piscina si hi ha obres de clarobscurs en què el públic es pot emmirallar que tenen més recorregut com la de LaBute o la de Miró?

Besos en la piscina

Begoña Barrena (El Pais)
10/04/2013

Los prejuicios y las emociones a los que apela quedan bien argumentados

Escenario central que nos sitúa en el vestuario de una piscina con lavabo a un lado y duchas al otro para adaptar el principio de Arquímedes al comportamiento humano. La física aplicada a la psicología. El descubrimiento del matemático griego explica, a base de fuerzas de empuje, por qué al sumergir un objeto grande se desplaza más agua que al sumergir uno pequeño. Y Josep Maria Miró i Coromina desarrolla en El Principi d'Arquímedes la fórmula en el contexto de un cursillo de natación para niños. Un monitor besa y abraza a un niño que tiene miedo de ahogarse. ¿Cuál es el empuje vertical y hacia arriba de un simple beso en la mejilla? ¿Y si el beso es en los labios? Si la escena es vista por una niña chivata que cuenta lo sucedido a sus padres y estos, alertados por un suceso reciente y escabroso como la desaparición de un menor a manos de un pervertido, añaden dudas al empuje del beso, ¿cuál será el peso del miedo desalojado?

Ganador del premio Born de Teatro 2011, el texto de Miró i Coromina plantea con sumo equilibrio todos los puntos de vista: el del monitor acusado (Rubén de Eguia), el de la directora de las instalaciones (Roser Batalla), el del padre temeroso (Santi Ricart) y el de otro monitor (Albert Ausellé), compañero del primero, que no sabe muy bien qué ni a quién creer.

Todos tienen sus razones en un mundo desquiciado como el nuestro de ahora; hubo otro mundo que fue posible no hace tanto, como recuerda la directora, en el que los monitores de campamentos se desnudaban para bañarse en el río con los niños y dormían incluso con ellos si hacía frío. Pero todo eso acabó y el beso más inocente puede llevarnos a la policía. La gracia de la obra, sin embargo, es que no se queda en esta única lectura sino que apunta con el mismo empuje la posibilidad de una intención morbosa en el beso en cuestión; los miedos, los prejuicios y las emociones a los que apela quedan bien argumentados.

El montaje, que él mismo dirige, busca y encuentra el equilibrio entre los dos posicionamientos al ofrecernos las escenas desde dos perspectivas posibles. El aparato escenográfico, capaz en un pis pas de cambiar el lavabo y las duchas de lado, resulta de lo más eficaz, oportuno y atractivo. A ello se añade una estructura narrativa que avanza volviendo hacia atrás en el tiempo, un poco al estilo de la película Memento. Y los intérpretes defienden las posturas de sus personajes con credibilidad. Destaca la fuerza de Roser Batalla y la ambigüedad que Rubén de Eguía imprime al monitor.

El Principi d'Arquimedes

Ramon Oliver (Què Fem?)
28/07/2012

Un text admirable amb una no menys admirable posada en escena

Ai! Que senzill que seria el món, si sempre tinguéssim a mà un bon principi físic com aquell que va enunciar Arquimedes, i a partir del qual vam poder calcular amb exactitud el volum d'un cos irregular tot observant la quantitat de líquid que desallotja quan el submergim a l'aigua! Llavors, ens podríem passar la vida cridant Eureka!, com va fer el savi grec davant la seva troballa.

Però, lamentablement –o afortunadament–, quan es tracta de les emocions, les conviccions, els odis, els desitjos i les ambigüitats de l'ésser humà, no hi ha principi d'Arquimedes que valgui.

I ens ho recorda Josep Maria Miró i Coromina en el que –a falta de poder valorar les darreres propostes del Festival– té tots els punts de convertir-se en el millor espectacle autòcton del Grec 2012: un text admirable, presentat per l'autor mitjançat una no menys admirable posada en escena, capaç de visualitzar totes les complexitats del que ha escrit. Que no són poques, per cert, malgrat la senzillesa aparent de l'anècdota argumental de què parteix.

Miró i Coromina té clar que les veritats absolutes i inqüestionables poden no semblar-ho tant, quan movem només una mica l'angle de visió i n'adoptem un de nou. I això ho transmet de forma física, fent servir l'esplèndid espai escènic de la representació com a vehicle d'aquest canvi del punt de vista. I ho remarca textualment, introduint petites repeticions d'escenes vistes amb anterioritat.

N'hi ha prou amb aquest petit canvi en l'angle de visió i d'audició, i en la presentació cronològica dels fets, perquè les paraules que ja havíem sentit i que podien semblar-nos insignificants adquireixin, també, una nova significació, força més torbadora.

Tot plegat, mentre l'autor i director es qüestiona i ens qüestiona, des del vestuari d'una piscina, sobre les múltiples interpretacions que pot tenir un gest fugaç – un petó a un nen, posem per cas– segons quina sigui la manera com ens el mirem, el lloc des d'on ho fem i el que vulguem veure del que hem vist.

Per posar un simple exemple de com poden canviar les coses com si res i els conceptes políticament correctes, només ens cal escoltar la directora de la piscina quan explica com allò que fa vint anys podia semblar una actitud saludablement alliberadora avui pot semblar una actuació malaltissament perversa.

I només falta que algú t'assenyali amb el dit ben ferm perquè el desconcert paralitzador s'instal·li dins teu. Això és, precisament, el que ens transmeten els quatre magnífics intèrprets de l'espectacle: el desconcert, la perplexitat, la inseguretat que desperten fins i tot les pròpies actuacions, a partir del moment en què es produeix l'acusació.

I el pànic que s'amaga, també (aquí, tots els personatges tenen el seu subtext latent), darrere del dit ferm que vol estar convençut de tenir la veritat absoluta, i que reclama, ràpid, el dret d'actuar com a justicier.

Estado de sospecha

Marcos Ordóñez (El Pais)
21/07/2012

Sorpresa indiscutible en el Grec

Estos días se han estrenado en el marco del Grec barcelonés dos funciones de altura: Dubte (Doubt, 2004), de John Patrick Shanley, en el Poliorama, y El principi d'Arquímedes, de Josep Maria Miró, en la Beckett.

La primera es la obra de un autor consagrado, ganadora del Pulitzer y el Tony, y luego llevada al cine con idéntico éxito; la segunda, la confirmación de un joven dramaturgo con mucho futuro (felizmente más "alrededor" que "por delante", como diría Fernán-Gómez) y que también tuvo galardón: el Premio Born del pasado año.

El detonante argumental de ambas es la pederastia, pero diría que su verdadero asunto es el crecimiento de la sospecha como un virus imparable, en la estela que de algún modo inauguró La calumnia (The Children's Hour, 1934), de Lillian Hellman. En el drama de Shanley, situado en 1964 y del que hablaré la semana próxima, la sospecha toma cuerpo y prolifera a lo largo de varios meses; en el de Josep Maria Miró, que transcurre en un par de horas y en nuestros días, el virus se expande celéricamente por la Red, pero los mecanismos de incubación son muy similares en una y otra.

El principi d'Arquímedes podía haberse quedado en una denuncia didáctica de los excesos de una sociedad en la que todos somos sospechosos potenciales, pero la sabiduría de su composición, la sutileza a la hora de mostrar las tensiones y debilidades de los personajes y la lucidez del diagnóstico la emparentan con el memorable Hamelin de Juan Mayorga. La acción transcurre en los vestuarios de un club de natación.

Una niña afirma haber visto a su monitor, Jordi (Rubén de Eguía), besando a uno de los críos. Según ella, en los labios. Según Jordi, fue un simple beso en la mejilla para tranquilizar al niño, que estaba asustado y no quería saltar al agua. En una guardería cercana ha habido un caso de pederastia y los ánimos están encrespados. David (Santi Ricart), un padre furioso, exige responsabilidades a Anna, la directora (Roser Batalla). El cuarto personaje se llama Hèctor (Albert Ausellé) y es otro monitor de natación, compañero de David, al que Anna hace partícipe de sus sospechas. Entre tanto, la afirmación de la niña ha encontrado eco en la página de Facebook de los padres: "Es normal", dice David, "que nos preocupemos por nuestros hijos".

La obra transcurre en tiempo real, fulminante como una tragedia de Racine (o de Mamet, quizá su influencia más clara), pero con una estructura singular: el tiempo corre lineal en las escenas impares y retrocede algunos minutos en las pares para mostrar lo que sucedió antes. Tardé un rato en darme cuenta de que esa disposición, similar a la de algunas teleseries (Damages, The good guys, etcétera) no era tan solo un mecanismo narrativo para incrementar el interés, sino que tenía también una intención moral, como si en las escenas pares el autor (que también dirige la función) nos estuviera diciendo: "Esperen un momento: han juzgado apresuradamente, han entrado a mitad de una conversación. Se han formado una opinión por unas cuantas frases, por unos tonos, unas alusiones. Veamos ahora el cuadro entero, como en una moviola".

En las escenas impares nos sentimos como Rosencrantz y Guildenstern en la comedia de Stoppard, atisbando tras una cortina las intrigas de Elsinor, incomprensibles para alguien que acaba de llegar a la corte, mientras que en las pares reevaluamos, al completarlas, nuestras impresiones iniciales. Así, para citar un solo ejemplo, la directora nos parece áspera y autoritaria a las pocas réplicas y nos ponemos en su contra, pero al rato vemos la escena precedente, donde ha defendido a Jordi frente a la ira del padre visitante, y nuestra valoración se modifica.

El escenógrafo Enric Planas ha ideado una espléndida manera de plasmar ese constante cambio de enfoque. Tras cada oscuro, el decorado parece haber girado sobre sí mismo: lo que antes veíamos a la derecha (las duchas) pasa a estar a la izquierda, donde estaban las taquillas, y viceversa. ¿Cómo lo hacen? Se diría un acto de magia y de algún modo lo es: ambos laterales están duplicados, y se ocultan o se muestran por un sistema de paneles que se deslizan, silenciosamente, sobre rieles.

Josep Maria Miró ha dibujado, muy sabiamente, a un héroe que no se gana nuestra adhesión instantánea. Jordi es un niño malcriado, caprichoso, lenguaraz, pagado de sí mismo, y cuya profunda ingenuidad a ratos roza la bobería. El dramaturgo nos hace advertir también cómo los frutos de esos defectos menores se agigantan ante la ausencia de hechos verificables: una mentira trivial, unas chanzas machistas, un bañador infantil recogido y olvidado en la taquilla, irrelevantes en otro contexto, resultan, vistos "en moviola", capitales a la hora de decantar el juicio.

Todo acaba sumando: los miedos de quienes miran, los rencores acumulados (Jordi es el preferido de los niños) pero, por encima de todo, la presunta diferencia del acusado. En una escena tan breve como contundente, Miró nos muestra que en "estado de sospecha" la primera víctima es el derecho a la privacidad, y así Jordi es requerido para que "confiese" su orientación sexual y si tiene o no "pareja estable", y su hundimiento comienza cuando comprende, a) que los inquisidores no son los padres, sino la gente con la que lleva trabajando cinco años y b) que negarse a contestar supone una inmediata incriminación. "Estoy asustado", dirá Jordi cuando sobrevenga el terrible final. "Todos. Todos lo estamos", susurrará Anna al constatar que no ha sido capaz de detener la rueda.

Escrita y dirigida con nervio y con eco, sin una gota de grasa retórica, e interpretada con admirable precisión por sus cuatro protagonistas, El principi d'Arquímedes es la sorpresa indiscutible de este Grec y una de las mejores funciones que he visto últimamente. Pide a gritos una reposición en temporada y una gira por España: puede y debe tener un gran éxito. Y vean también Dubte, con otro estupendo cuarteto (Rosa Maria Sardà, Ramon Madaula, Mar Ulldemolins y Nora Navas) en una sobria y poderosa puesta en escena de Sílvia Munt: la próxima semana se lo cuento.

Una discreta perfecció

Joan-Anton Benach (La Vanguardia)
16/07/2012

Imaginativa i d'un cuidat realisme

Por suerte, la calidad de una ficción escénica no tiene nada que ver con el formato del espectáculo ni con los muchos o pocos intérpretes que reúna. El dramaturgo Josep Maria Miró (Vic, 1977) lo puede verificar, satisfecho de la calurosa aceptación que recibe El principi d'Arquimedes, una pieza suya de cuatro personajes que se representa hasta el 29 de este mes en la Beckett. Es una modesta obra maestra, en las antípodas de Gang-Bang, aquella historia supuestamente escandalosa en torno a un bar burdel de homosexuales que Miró situaba en la vigilia de la visita del Papa a Barcelona.

En el ancho y bien dotado escenario de la sala Tallers del Nacional, Gang-Bang movilizó una cantidad de recursos incomparablemente superior a El principi d'Arquimedes, empezando por el reparto, que reunía a una docena de buenos intérpretes, muchos de una trayectoria profesional francamente importante. Pero la satisfacción de los espectadores de aquella jarana pretendidamente provocadora creo que fue incomparablemente inferior a la que en estos días experimenta el público de la Beckett, que no se va de la sala hasta que ha obligado a los actuantes a corresponder cinco o seis veces a los aplausos entusiastas que les dedica.

Sin proponérselo su autor, El principi... coincide con una cuestión muy similar a la que trata El dubte, la obra que se representa en el Poliorama: una sospecha de pederastia. Anna (Roser Batalla), directora de una piscina que organiza cursos de natación para niños, recibe la queja de un padre (Santi Ricart) a causa de la supuesta acción libidinosa que un monitor habría cometido en un hijo suyo, según la información (incierta) extendida por una niña. Jordi, el acusado, (Rubén de Eguia), se defiende con mucha vehemencia durante la indagación que Anna tiene que hacer del incidente, y en la que también participa un compañero del sospechoso (Albert Ausellé). Algunas situaciones y diálogos se repiten desde una segunda perspectiva, fórmula que otorga un especial interés y atractivo al relato. Acabada la anécdota que expone el autor, el espectador tiene que imaginar lo que razonablemente habría de pasar más allá de la última escena, después de comprobar la actitud beligerante, abiertamente agresiva, de muchos padres, solidarios con el de la víctima.

Además de autor, Josep Maria Miró es el eficiente director de este espectáculo que, en el marco del Grec, es una joya valiosa aunque discreta, alejada de la mayor resonancia mediática de las grandes producciones del festival. Roser Batalla al frente del pequeño grupo ofrece una actuación brillante, inmejorable. La experiencia de Santi Ricart se pone de relieve en sus dos excelentes intervenciones. Y Miró, voluntarioso, ha sabido revelar todo el talento de que disponen Eguia y Ausellé, los más jóvenes. Imaginativa y de un cuidado realismo.

Un inquietant debat social

César López Rosell (El Periódico de Catalunya)
16/07/2012

Un dels millors espectacles de l'actual Grec

Un pas més en relació amb els efectes que provoca en l'ésser humà el dubte davant de fets sospitosos però que no s'han provat. A diferència de l'obra de John Patrick Shanley que es representa al Poliorama i que tracta un tema molt semblant, El principi d'Arquimedes de Josep Maria Miró i Coromina (Gang, Bang), estrenada a la Sala Beckett, està més lligada a la realitat d'avui i planteja qüestions morals que ens intranquil•litzen.

Miró, també director del muntatge, juga magistralment amb la construcció dramàtica per crear climes inquietants i pertorbadors. I ho fa amb una sensibilitat i un domini dels temps absolutament aclaparadors. L'exposició dels fets, fragmentats però tornats a enganxar perquè ningú en perdi el fil, està sempre plantejada amb agilitat i claredat. Es tracta que el públic tingui tots els elements de judici que li brinda l'actuació dels personatges perquè al final prengui partit en l'inquietant debat social que es planteja.

L'autor situa l'obra en l'àmbit d'una piscina municipal. Tot sembla que va bé fins que a una nena li sembla que ha vist l'entrenador del grup infantil de natació Cavallets de Mar (Rubén de Eguía) fer un petó a un nen. La directora del centre (Roser Batalla) rep la queixa d'un grup de pares que, alertats per un cas de pedofília en un casal pròxim, sospiten del comportament del monitor. Aquest defensa fermament la seva innocència però la sentència ja està dictada abans que ni tan sols tingui temps d'explicar-se públicament.

INTOLERÀNCIA

Els dubtes arriben fins a la seva cap i al seu amic i company de feina (Albert Ausellé). El pare del nen (Santi Ricart) lidera la intolerant actitud de les famílies que tenen els seus fills al club. El seu discurs es mantindrà sempre enfrontat amb el del centre, que defensa l'entrenador. El principi d'Arquimedes no és una obra sobre la pedofília, sinó que apunta més amunt i entra de ple en la malaltissa psicosi social que ens envolta. Entre altres coses, mostra com la por de perdre una determinada seguretat genera violència. El gran treball de tot el repartiment, especialment el d'un subtil i ambigu Rubén de Eguía, arrodoneix l'espectacle, un dels millors de l'actual Grec.

'El principi d’Arquimedes'

Santiago Fondevila (Time Out)
12/07/2012

Magnífic. No se la perdin.

Una mateix autor, Josep Maria Miró i Coromina, i dues obres tan diferents. Que lluny està la funció de la que parlem del excés de 'Gang bang', estrenada la passada temporada al T6 del TNC.

'El principi d'Arquimedes' és el revers d'aquella per la precisió en el llenguatge, en el desenvolupament dels fets i en l'exactitud de les idees que brollen en l'obra. No falta ni sobra res.

Miró sembla que vulgui parlar d'un possible cas de pederàstia, de si el petó d'un monitor de natació a un nano, denunciat per una nena, és el detonant de la funció, el conflicte que obliga la directora de la piscina i el company de l'entrenador a definir-se.

Però el més important de l'obra, allò que la fa actual, que li dóna un caire sociopolític i ens fa reflexionar, és la manera com un dubte, una acció aparentment innocent, i que no sabem tan sols si ha existit, es converteix amb pretext d'una paranoia col·lectiva que qui sap com pot acabar, i que ens recorda com de fàcil pot resultar la manipulació de les persones, sobretot en els temps que vivim a on la seguretat és el valor màxim dels estats.

I si el text és directe, punyent, la direcció i la interpretació (Albert Ausellè, Roser Batalla, Rubén de Eguía i Santi Ricart) resulten admirables en el seu realisme. Tot depèn del punt de vista sobre la qüestió i això es trasllada a la mateixa escenografia (Enric Planas) en un relat no lineal en el qual l'alteració formal no és un pur caprici, un joc estilístic, sinó part essencial de la narració. Magnífic. No se la perdin.

Cossos flotants

Joaquim Armengol (El Punt Avui)
09/07/2012

Sens dubte, un dels grans espectacles del Grec.

Més enllà de qualsevol especialització teatral, potser estaríem d'acord en l'existència d'una llei ben simple que dividís la totalitat dels espectacles en dos grups essencials: els que cal veure i els que són prescindibles. I el que cal veure, sí o sí, en aquest Grec 2012, és El principi d'Arquimedes de Josep Maria Miró i Coromina.

Per què? Doncs perquè la sensibilitat i la perícia dramàtica d'aquest text formidable obre la mirada i amplia la ciència del coneixement d'un mateix. Miró planteja situacions ètiques i morals que desafien a provar-se i reflexionar sense concessions; més enllà de qualsevol pedagogia simple i moralista, s'hi percep el compromís social de reflectir el vaivé egoista de l'enorme complexitat humana. En aquest tractat metafòric i social sobre els cossos flotants, l'espectador queda atrapat pel dilema d'haver de posar-se en la pell de quatre personatges que, en realitat, davant de la sospita constant, la pròpia desconfiança i la por, no saben realment què fer. Comproveu-ho i respireu el silenci tallant i angoixós que crea en el públic l'efecte d'aquest encontre dramàtic inquietant.

De la posada en escena m'agrada tot, la seva intel·ligència senzilla i resolutiva, el seu temps no lineal i fragmentat de les escenes que van omplint els buits i la tensió de l'espectador, que es veu obligat a anar col·locant les peces d'aquest malson aterrador ple d'insinuacions atroces i paranoiques. Un joc dramàtic excel·lent, com la il·luminació suggeridora i l'escenografia, i com el meravellós quadre actoral, que omple de veracitat i vida aquesta malaltissa psicosi social. Admirable Albert Ausellé, que desplega subtilesa i bel d'un personatge extraordinari. Només una pega: per què mai deixem de sentir una total empatia pel personatge (Jordi) que es posa en qüestió? No li falta, potser, un punt més de foscor i ambigüitat? Sens dubte, un dels grans espectacles del Grec. Excepcional.