FiraTarrega 2017

Barcelona dijous,   17 d'agost de 2017   Actualitzat a les   10:48 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

Juan Carlos Olivares

Juan Carlos Olivares (Crític)

Crític diari Ara i Time Out.



Crítiques

  • Soberbia lección de teoría teatral

    Un cuadrilátero anaranjado. El brillante cromatismo de una tela oriental expuesta a la violencia de la luz. Sobre ella almohadones y telas de vivos colores subrayan el aire de tapiz exótico. Una escenografía tan completa en su extrema simplicidad como la construcción de un sari sobre el cuerpo de un...
  • Fa por 'Poe'?

    Boira, una boira espessa ennuvola l'enteniment. Veus sense rostre que intenten cridar el seu missatge inintel·ligible entre volutes de fum. Idees que apareixen i s'esvaeixen com esperits perduts. El terror de donar cos a una idea i que aquesta es converteixi en una desconeguda. En aquests llimbs de ...
  • Sexe, sang i badalls!

    Humor i vísceres, rialles i hemoglobina. La comèdia de sang i fetge és un gènere consolidat al cinema, cultivat amb talent per enfants terribles com Tarantino, Álex de la Iglesia o Peter Jackson, pare de Braindead, l'slapstick més repugnant de la història del cine. Benet i Jornet podria aspirar amb ...
  • Mals de conceptes

    {A 7 dust, non lavoreremo mai show}, l'última gestació escènica de Conservas, li fa mal el concepte. Com en boca d'aquell personatge obsessiu d'Airbag, el concepte distorsiona i entumeix l'energia i els estímuls directes i immediats que es produeixen durant l'espectacle. S'ha de desconfiar de les ob...
  • Faules amorals

    Encara no existeixen paràmetres científics creïbles per mesurar la capacitat d'excitació d'una obra d'art. Però alguna substància positiva deu fluir per una peça com {El paradís oblidat} de David Plana perquè l'espectador percebi que alguna cosa poderosa i inquietant (una idea, una emoció) es mou en...
  • Una paradoxa per rebentar-se de riure

    Alexander Herold, director un altre cop a Barcelona de {Pel davant i pel darrera}, sentencia que aquesta hilarant màquina teatral és un clàssic de la comèdia contemporània. Malgrat que sona a boutade compta amb el prestigiós aval del Royal National Theatre de Londres, que el 2000 va estrenar una ver...
  • Rigola vincitur

    Entre el murmuri de satisfacció, algú va deixar anar un lament: "Ai, que me l'han tocat, que això no és Shakespeare, que aquest no és el meu Juli Cèsar!". Entre aquesta comunitat feliç i còmplice al vestíbul del Teatre Lliure de Gràcia, algú demanava respecte pel geni. D'arguments no n'hi faltaven, ...
  • El mal s'explica millor en pretèrit

    La distància en temps i espai sol asserenar les mirades i enriquir l'anàlisi. Dels tres fragments que componen {El somriure del guanyador}, de Gerard Vázquez, el més pròxim a l'autor i al públic (el corredor de la mort d'una presó nord-americana del segle XXI) és el menys interessant, el més condici...
  • De mares només n'hi ha dues

    L'autoria d'un espectacle no es respon sempre a la primera. Amb dos professionals de l'autarquia teatral com Paco Morán i Joan Pera, la resposta és aparentment fàcil: la funció és només i exclusivament d'ells dos. Així va ser, però no, amb {La extraña pareja}, així va passar sense complexos artístic...
  • Una insospitada tragèdia burgesa

    Un "joc insolent on el riure és un esclat de llibertat". Així rubrica Carme Portaceli el plec d'intencions per a la seva posada en escena d'El retorn al desert. Una anàlisi encertada. El text de Koltès és una corrosiva comèdia. Humor políticament incorrecte. La burla d'unes rates tancades en una vit...
  • A la vida no li calen adornaments

    Tornar serveix per conciliar un error o rememorar un moment feliç. El director Borís Rotenstein torna després de dotze anys a La vida perdurable, l'obra de Narcís Comadira. Deu ser que conserva un bon record de l'estrena al Teatre Malic i de les petites llicències dramàtiques que s'hi va permetre ...
  • Prêt-à-porter, llest per oblidar

    L'aparador és un espai tan artificial que costa de creure que hi pugui existir res de viu al seu interior. Sobre aquest cubicle estanc ha fixat la seva atenció Victoria Szpunberg, quarta a estrenar el seu encàrrec del Projecte T6 d'autors residents del TNC. Són molts els possibles punts de vista sob...
  • Prêt-à-porter, llest per oblidar

    L'aparador és un espai tan artificial que costa de creure que hi pugui existir res de viu al seu interior. Sobre aquest cubicle estanc ha fixat la seva atenció Victoria Szpunberg, quarta a estrenar el seu encàrrec del Projecte T6 d'autors residents del TNC. Són molts els possibles punts de vista sob...
  • Rebaixes Zorba

    L'espectador a vegades es mostra en la cansada situació de fer un gran esforç d'abstracció i imaginar-se que allò que té al davant podria ser fins i tot allò que anuncia el cartell. És fàcil imaginar que Zorba és bon teatre musical, dins dels paràmetres del millor Broadway. Porta la signatura de Joh...
  • Fórmula V

    Amb l'humor que gasta 'CincoMujeres.com' es poden plantejar moltes preguntes sobre com i quant ha canviat la nostra societat en qüestions de riure. Una resposta entre un milió: l'humor és el mateix de fa 40 anys, quan Gila o Capri desgranaven la seva genial misogínia, però amb un gir revolucionari. ...
  • Pedres o idees?

    El 1997 un autor teatral anglès viatja a Israel. Tres setmanes de preguntes a diferents territoris i bàndols, testimonis ancorats en les pedres de Tel Aviv, Gaza, Ram Al·lah, un assentament de colons i Jerusalem. Quan torna a la seva reconfortable llar en els frondosos suburbis residencials de Londr...
  • L'Empordà en la dimensió desconeguda

    Quan un autor decideix endinsar-se en la dimensió desconeguda, el públic es prepara per a un viatge teatral que justifiqui totes les paradoxes que es plantegin en su salt cap a l'impossible. A punt per partir cap a la boira que el durà a un cafè d'un poble de l'Empordà de 1965. Acompanyarà una dona ...
  • Ut(r)opisme

    Tossut, sense demanar disculpes, a contracorrent, així segueixen Roger Bernat i la seva gent. Una obstinació rebuda amb menyspreu per més d'un sector teatral que arruga el morro i disfruta enumerant greuges contra el noble art del teatre: còpia, tècnica descuidada, falta de criteri. Una colla de dil...
  • Absorbits pel món interior

    Enric Nolla és el cinquè autor del projecte T6. ¿Millor que els seus quatre antecessors? Massa aviat per a un dictamen categòric. Diferent? En una cultura homogènia és difícil sostreure's al gran corrent. Diferent? Sí, sempre que la distinció sigui tenir o no una marcada personalitat dramàtica. Noll...
  • Arrels en el forat

    Beckett, l'enigma; Beckett el palíndrom de les infinites interpretacions. L'anàlisi que busca la veritat oculta d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Dies feliços es disputa amb Tot esperant Godot el primer lloc en les disquisicions sobre el seu significat. Alguna cosa devia voler dir Becket...
  • Arrels en el forat

    Beckett, l'enigma; Beckett el palíndrom de les infinites interpretacions. L'anàlisi que busca la veritat oculta d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Dies feliços es disputa amb Tot esperant Godot el primer lloc en les disquisicions sobre el seu significat. Alguna cosa devia voler dir Becket...
  • Vine al Paral·lel, Orfeu

    Orfeu és un executiu pijo de pacotilla i un conquistador de pa sucat amb oli. Eurídice és una pàmfila hormonalment inestable. Júpiter és un vell verd, senyor de l'Olimp aficionat al fregolisme donjoanesc. Juno és una matrona concupiscent, la més digna entre les drag, de mata al pit i ploma en mà. Pl...
  • Eixut com un Mamet

    'La senyoreta Júlia' dirigida per Carol López es pot recomanar per la intel·ligent posada al dia del text. Net de retòrica decimonònica, el clàssic de Strindberg sona proper, sense cacofonies del passat que exposen les oïdes als trets més histriònics de la peça. Un bon treball en la primera fase que...
  • Sensacionalisme

    A una obra que esbudella les interioritats de l'ofici de fer notícies, escrita per un professional, se li suposa un punt de morbosa traïció, un estimulant grau d'autocrítica i una reflexió de primera mà. Jaume Boix, en el seu debut com a autor dramàtic, aporta, a més, humor a Segona plana. Si el tít...
  • Titolaires

    Agafeu un parell de testicles, un escrot generós i un penis no circumcidat. Aclimateu tot aquest material a un ambient adequat de temperatura, humitat i exhibicionisme. Treballeu l'elasticitat a consciència -la qualitat de la pell és fonamental- i deixeu volar la imaginació fins que el dolor us torn...
  • Esgrima teatral

    L'última col·laboració entre Hanif Kureishi i Gabriela Izcovich és un altre afortunat intent de construcció d'una imatge (la de l'autor) davant del públic. El talent de Kureishi consisteix a articular, en un esforç gairebé banal per la seva obstinació, un discurs dramàtic perquè l'espectador s'inter...
  • El crit de Winnie

    Fa només tres mesos que va passar Dies feliços per la ciutat. Unes quantes setmanes i novament davant la infinita obra de Samuel Beckett. Aquest cop el tàndem director-actriu està format per Arthur Nauzyciel i Marilú Marini. Els primers minuts són d'una estricta fidelitat a les acotacions de Beckett...
  • La ràbia domesticada de Rodrigo García

    Matthias Langhoff i Marcial di Fonzo Bo. Gran el Ricard III que van deixar fa dos anys al Mercat. Shakespeare aleshores, Rodrigo García ara. L'argentí establert a Madrid amb el seu laboratori teatral La Carnicería ens és tan familiar que sorprèn que a França se'l consideri l'enfant terrible de moda,...
  • Volar amb el diable de Bulgakov

    El mestre i Margarida va acompanyar durant tota la seva vida Bulgakov. Un manuscrit mai acabat, una novel·la secreta que creixia en l'espès ostracisme en què Stalin va confinar l'escriptor. Una novel·la premonitòria, sobretot en el zel d'una dona per preservar el llegat del seu marit, fins i tot en ...
  • Barroquisme italià

    Querelle de Brest és -per esmentar Antonio Latella- la novel·la-testament de Jean Genet i la pel·lícula-testament de Rainer Maria Fassbinder. Dos grans artistes que van segellar la seva herència amb una agònica exhalació de les seves obsessions. Un udol histriònic que gairebé aconsegueix pertorbar l...
  • Tots som Ulisses

    El tacte i el contacte són primordials per endinsar-se en la dramatúrgia sensorial del Teatro de los Sentidos i del seu El hilo de Ariadna. Una mà reté la del visitant mentre li mostra una escala que puja cap a la foscor. El condueix amb delicadesa fins al primer graó, on el deixarà sol i amb una so...
  • Histrió Guerra

    Les entrades exhaurides al Convent de Sant Agustí. Expectació a la porta. Focus de televisió a la recerca d'un rostre notícia i un degoteig de desesperats d'última hora: "Li sobra una entrada?". Tot per assistir al Solo d'Alfonso Guerra, exvicepresident del govern de Felipe González, coprotagonista ...
  • Cinc minuts i res més

    Hi ha una bonica imatge final en la posada en escena del Lear d'Edward Bond que firma Carme Portaceli: un per un, els personatges empenyen i fan girar el monumental mig anell que com una gàbia de feres de circ limita l'espai dramàtic. Amb la suma de força i impuls, l'estructura augmenta de velocitat...
  • Orfes del somni americà

    Un matrimoni s'acomiada dels seus tres fills, agafa el cotxe i fuig al País de Mai Més de l'Inserso nord-americà. Sortida Florida de la gran autopista. El públic s'incorpora quan l'abandó ha esdevingut difícil rutina. Aquest segon tall umbilical és la metxa inventada per Jessica Goldberg per fer exp...
  • Un Hamlet bipolar

    Elsinor és el Palace, un club elegant, un local fi amb butaques de cuiro negre i de metall, ventiladors i un piano de cua blanc. Un espai privat per als que no són socis i públic per als que sí que ho són. Tancats en el seu món exclusiu, en la seva fortalesa social, se senten lliures per practica...
  • El 'Grand Guignol' d'Irlanda

    Endevinalla: què comença com una comèdia rural irlandesa i acaba com l'apoteosi d'un espectacle del Grand Guignol? De l'agrosomriure al sang i fetge. Aquest és el camí que recorre Martín McDonagh a El tinent d'Inishmore per explicar la seva visió del terror a Irlanda. No hi ha causes justes, ni hero...
  • Berlín, la (des)esperança generacional

    Els escrits dels directors als programes de mà són un cementiri de bones intencions. Thomas Ostermeier no cau en aquesta trampa. Sense embuts i sense cometes, confessa que en un primer moment no li venia de gust dirigir Shopping and Fucking, l'opera prima de Mark Ravenhill. El seu primer veredicte: ...
  • Els miserables de Nova York

    El 12 de setembre del 2001 Nova York va perdre el seu sky line i va guanyar una llegenda urbana. Havia nascut el mite del ["desaparegut"], el que aprofita la catàstrofe per esvair-se entre el dolor i renéixer amb una altra identitat. Neil LaBute dóna nom i cognom a aquest incipient mite: Ben Harcour...
  • Assaig sobre un actor

    Lluís Homar considera que 25 anys de professió és temps suficient per detenir-se i recapitular. Recolzat per Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé, ha decidit compartir aquesta fita vital amb el públic, l'aliat natural durant tots aquests anys de teatre. Però Et diré sempre la veritat no és un repàs mé...
  • T'estimo, no t'estimo. T'estimo?

    Cada època té els seus personatges i el seu autor per convertir-los en ficció. A Acosta't, de Patrick Marber, aquesta identificació passa per Alice, una dona jove amb el nom manllevat, una biografia tapada i una història breu i intensa d'urbanita nòmada. Un ésser sense arrels, dur i fràgil com un tr...
  • Fallida humana

    El teatre de Javier Daulte -almenys l'estrenat aquí- es caracteritza pel protagonisme d'una situació espai en què es veuen forçades a conviure diferents veus. Comèdies corals que juguen amb la subversió dels gèneres cinematogràfics populars. Un experiment formal que arriba a l'espectador sense barre...
  • Bon 'Art' seriat

    La fitxa tècnica d'aquesta producció no esmenta el director. Un muntatge autogestionat per actors? Oblit, descuit? Ostracisme, defenestració premeditada? Sembla que en un llunyà començament hi va haver un director, Mick Gordon, que va aterrar a Buenos Aires amb l'encàrrec de reproduir amb absoluta f...
  • Una altra guerra innecessària

    De la Guerra Civil se n'ha dit tot i res. Quan molta veritat roman oculta i silenciada, tornar sobre els quatre tòpics de bona voluntat cansa. A aquestes altures, amb notícies i documentals valuosos que comencen a desenterrar la fosca herència de les trinxeres, 'Juliol del 36', Barcelona sobra per e...
  • Amor de mare, cerimònia del dolor

    Dir que el teatre és experiència sembla una bajanada. Menys obvi és que existeixi el teatre de l'experiència. Què és aquesta raresa? Un individu, una resposta: una obra que connecta l'emoció i el pensament, un tens cable d'acer pel qual flueix un estremidor corrent de consciència. Això és 'Carta de ...
  • Tot esperant el proper cigarro

    Quatre amigues compleixen el mateix dia els trenta anys. Fugint de la crisi i de si mateixes acaben totes tancades -excepte una- en el pis de la primera que ha pres la decisió de voler canviar la seva vida. Aquest és el plantejament inicial de 'L'últim cigarro', una comèdia de la debutant Daniela Fe...
  • Ruyra i la bellesa del buit

    El TNC ha complert amb el seu deure amb professional diligència. Involucrat en el centenari de la publicació de Marines i boscatges de Joaquim Ruyra, ha posat a disposició de l'homenatjat fons i talent per traslladar a l'escenari el ["goig de llengua i de pintura que destil·la la seva prosa"]. Una r...
  • Gran actriu, petit teatre

    En una casa de repòs al costat del mar descansa una gran estrella del teatre. Una diva, un mite vivent que competeix amb el sol en el seu ocàs especulant sobre la immortalitat. L'actriu aprofita el seu retir per dictar unes sucoses memòries al seu fidel criat. Una vida evocada a cop d'amable psicodr...
  • Traç gruixut

    Fa nou anys, Roger Pera va disfrutar de l'èxit personal amb l'estrena de la versió catalana de {Germans de sang}, de Willy Russell. Una raresa de qualitat en el dèbil currículum escènic del director Ricard Reguant. Amb la col·laboració de Luis Ramírez, ha volgut reviscolar els seus llorers. Una deci...
  • Perduts entre pedres

    La nova obra de Carles Batlle, {Les veus de Iambu}, és un interessant exercici d'estil sobre l'estructura dramàtica i la fragmentació del temps. I això és el que ha muntat Thomas Sauerteig a la Sala Beckett. La distància, tan útil i ben resolta en altres textos de Batlle, aquí es converteix en freda...
  • Un mite polsegós

    Eva Duarte de Perón mor el 1952. Copi estrena el 1969, a París, la seva farsa sobre el personatge. Mentre, s'ha iniciat un procés de reconstrucció i apropiació física del mite en la figura de la segona esposa del dictador: Isabel Perón. En aquest context concret, el text adquireix la seva màxima cap...
  • El plaer de la no-comèdia

    En urbanisme es recull el concepte de no-espai, un lloc desposseït dels referents necessaris per identificar-se com a part d'un tot genèric reconeixible, com pot ser la ciutat. Una contradicció amb una personalitat pròpia. L'obra d`Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri {Como en las mejores familias} (que ...
  • Dues senyores prenen el te a l'illa de Wight

    En el breu recompte d'obres de David Hare estrenades a Barcelona, La brisa de la vida no estaria entre les tres primeres. Si se n'estrenés una de quarta, tampoc estaria entre les quatre primeres. Un text còmode, ajustat a la mida de dues grans senyores de l'escena britànica: Judi Dench i Maggie Smit...
  • Un purgatori humà enmig de l'Eixample

    Lluïsa Cunillé va acceptar l'oferta de la Sala Beckett de participar en el projecte L'acció té lloc a Barcelona. Adéu a la boira espacio-temporal que acostuma a envoltar les seves obres. Una renúncia significativa. Amb Barcelona, mapa d'ombres els sis personatges de Cunillé assumeixen una relació am...
  • Més dramatúrgia que teatre

    Un conte rus, un conte de Dostoievski. {Nits blanques}, un conte de joventut, il·luminat per la penombra del sol de mitjanit. Carlota Subirós ha deconstruït una perfecta miniatura literària -com gairebé tots els contes russos del XIX- per elaborar un interessant exercici d'estil. Directora i dram...
  • La darrera llosa del mausoleu Guimerà

    Amb {Maria Rosa} el TNC culmina l'obligada trilogia de Guimerà. Missió acomplerta. Van treure l'autor de la seva tomba de voluntariosos muntatges privats per construir-li un grandiloqüent mausoleu oficial. Arquitectura teatral sòlida, però sense glòria artística. Convencionals lloses de granit il·lu...
  • Mater amatissima on Broadway

    Als anys seixanta, William Goldman (important guionista de Hollywood) va publicar la novel·la titulada {No Way to Treat a Lady}. A finals de la dècada, el llibre es va convertir en pel·lícula, amb els actors Rod Steiger, Georg Segal i Lee Remick. Trenta anys més tard, l'escriptor i músic Douglas J. ...
  • Jane Austen es confessa

    No està de moda ser original, tenir una idea i explotar-la amb risc i temeritat. La gosadia costa diners, i els diners són un bé escàs en el teatre. El dia que es va trobar la fórmula dels monòlegs (monòlegs d'un, dos, tres, quatre o més monologuistes; monòlegs encadenats, fragmentats, dialogats, im...
  • Sexe fingit, teatre fingit

    Potser Dani Salgado sap -o sabia- què pretenia amb Porno. Per intuir alguna cosa entre l'empatx d'imatges i metàfores tremendes i el seu càlcul-efecte, es podria endevinar una sana intenció de mostrar l'innocent artifici de la indústria pornogràfica; es podria deduir un intent d'actualitzar el lleng...
  • L'emoció de les vides invisibles

    N'hi ha que es perden en la immensitat de l'univers per explicar els misteris de la vida; n'hi ha que descobreixen en el microcosmos d'un bassal la metàfora perfecta per entendre l'existència. Conor McPherson pertany a la segona categoria. Tant {La presa} com {Sota el til·ler} s'aixequen sobre les v...
  • Una lliçó de risc i llibertat

    ["No hi ha relat"]. Al descans de la presentació d'Homenatge a Catalunya va sorgir aquesta crítica. Impossible de rebatre un comentari que assenyala una realitat premeditada. L'adaptació dramàtica de la crònica de George Orwell sobre un breu període de la Guerra Civil Espanyola (la Barcelona de la u...
  • Al principi va ser Eva i el cabaret

    El {Cabaret diabòlic} de Beth Escudé posa de nou en evidència la falta d'un espai estable a Barcelona per a un gènere que reivindica una estètica teatral de la frivolitat per explicar un món real i contemporani. Encara que Escudé recorri al cabaret com un exercici d'estil que busca la paradoxa radic...
  • Orella i el pes de la mort

    La mort va visitar Ionesco i ell va deixar constància d'aquest encontre a {El rey se muere}. La llibertat d'espai i temps que s'ha permès José Luis Gómez en la seva posada en escena és un aspecte absolutament intranscendent. La reflexió que proposa Ionesco sobre morir -sobre el fet mateix de la mort...
  • El Senyor Esteve baixa al Raval

    Als anys vuitanta els urbanistes municipals van traçar una línia al Raval. Una columna vertebral d'aire, llum i cultura. Pau Miró ha situat la seva obra {Plou a Barcelona} en aquest espai compartit, en la doble realitat del vell Raval i la seva població històrica, i els nous visitants, atrets pels r...
  • Miniatures japoneses

    La sinceritat artística de Meret Becker no té límits. En la seva segona visita a Barcelona es presenta com a acompanyant d'Issey Ogata, un còmic japonès. Un personatge tan admirat com discutit al seu propi país, i un perfecte desconegut a Occident. El primer que va fer Meret Becker va ser agrair al ...
  • Nostàlgia, un punt de trobada al Raval

    L'escenografia és un locutori del carrer Sant Pau, reproducció fidel de Glaenzel i Cristià, també memòria dels primers espectacles de la General Eléctrica i punt de trobada escollit per Roger Bernat per als que van i els que vénen. Un espai on es desferma la nostàlgia de la llunyania i s'ofereix con...
  • Tres a la carretera

    Tres personatges i quatre monòlegs per construir la petita història d'un guaridor de cossos i ànimes (Francis Hardy), la seva amant (Grace) i el seu representant artístic (Teddy). Les geografies i els topònims celtes d'Escòcia, Gal·les i Irlanda serviran de guia perquè el primer personatge expliqui ...
  • Perduts en l'inconscient

    Què és Hysteria? Sobre el paper, una comèdia d'èxit de Terry Johnson, mereixedora d'un Laurence Olivier el 1994; una funció traduïda a més de vuit idiomes; un muntatge dirigit a Chicago, París i Barcelona per John Malkovich, artista internacional amb aurèola d'exquisit i culte; un text que fantasiej...
  • Peter Pan té una crisi

    Si hi hagués màquines expenedores de comèdies, com aquestes sofisticades andròmines que permeten barreges a gust del consumidor, {Ja en tinc 30!}, de Jordi Silva, podria ser una combinació de Woody Allen i Kràmpack: una mica de dubtes existencials amb filtre autocrític i molt de costumisme modern am...
  • L'evangeli sincrètic de La Candelaria

    Nayra significa memòria en la llengua aimara. La memòria, un pòsit individual i col·lectiu. L'espectacle que porta el colombià Teatre La Candelaria es basa en la rica amalgama que ha condicionat les més profundes expressions culturals de Centreamèrica i Sud-amèrica. La violenta energia alliberada pe...
  • Un musical per a tots i per a ningú

    Al Teatre Novedades s'hi ha estrenat en improcedent horari nocturn un musical per a tots els públics. Un espectacle pregravat amb ràfegues musicals de Bonanza, Los siete magníficos, Misión Imposible i La pantera rosa; amb moments estel·lars de Matrix i Psicosis, efectes de so de sèrie B dels anys ci...
  • Parada de principiants

    Acotació: sona la música de The Twilight Zone. Hi ha molts mons, cadascun amb les seves lleis. Entrar en un sense ser conscients dels seus perills pot ser el primer pas d'una experiència sense final feliç. Tot i que amb Freaks Tod Browning ha deixat per a la història del cinema una de les pel·lícule...
  • Ofegat pel pes de la literatura

    És possible que a Terenci Moix li fes molta gràcia veure's tan aviat transmutat en caràcter dramàtic. Potser seria un somni fet realitat, promogut per amics i seguidors entregats a la sentimental missió de la conquesta immediata de la fantasia. Però la pressa és mala consellera. L'adaptació teatr...
  • El príncep dels burletes

    En una altra època, aquesta figura grotesca que remena i salta a l'escenari de la Sala Petita del Nacional seria immortal per la curiositat d'un pintor de cort o la convertirien en mite els recol·lectors de faules i contes. Gàrgola humana, bufó barroc, Albert Vidal torna amb el físic adaptat a la se...
  • Material d'enderroc

    El prestigi, sobretot en un país procliu a menysprear la memòria, és un actiu molt fràgil. El nom de Concha Velasco és dels que infonen respecte per la seva capacitat de treball i la seva participació en alguns títols importants al cine i la tele. En teatre, els seus èxits són conseqüència, més que ...
  • Rialles apòcrifes

    En un món d'imitadors, personatges originals com Carles Flavià parlen de la supervivència de l'ésser humà com a ésser intel·ligent. En una ciutat com aquesta que obre un Starbuck i tanca el Velòdrom, que Flavià sobrevisqui com a monologuista, ajudat en la seva ascensió per un públic incondicional, é...
  • El caos com a solució i problema

    Una actriu relata les seves històries memoritzades com una artesana que ordena els fils de l'ordit d'un tapís. Entre l'aparent caos, es perfilen amb més nitidesa tres històries, relats amb un dibuix reconeixedor: el conte de La reina de les neus d'Andersen, l'autobiografia de la cowgirl Calamity Jan...
  • La feblesa de la claredat

    El temps passa en una ciutat de províncies russa. Tres germanes sumen anys entre les obligacions d'un present desencantat, la irònica revisió de la nostàlgia del passat i la fràgil esperança d'un futur cada vegada més allunyat dels seus somnis. Les tres germanes de Txékhov és el text suprem de la so...
  • Súplica de mort

    Libera me és un text de l'israelià Yehoshua Sobol. El diàleg terminal entre un pare i un fill. L'última trobada en una relació basada en el desencontre, en la separació, de la qual la mort -o el seu desig- és només el seu capítol final. Però abans de tot Libera me és, a la Sala Muntaner, un nou exem...
  • Fugir al camp

    Com més parles, menys dius. Declaració de principis d'un dels personatge d'El camp, obra de Martin Crimp, un dels escriptors britànics amb més projecció. Frase que situa els personatges en l'òrbita pinteriana. Situacions, protagonistes i diàlegs connecten amb aquest inevitable referent de la dramatú...
  • La Fura sense calories

    El 21 d'octubre del 2004, La Fura dels Baus va protagonitzar una performance singular a Temporada Alta: la rebel·lió del públic. Espontània reacció (involuntàriament propagada per les càmeres de La Nit al Dia del Canal 33) per l'honor d'estrenar Òbit, l'últim espectacle de la factoria de La Fura. El...
  • Una qüestió d'equilibri

    El teatre de Lluïsa Cunillé es fonamenta en trobades, en el contacte fortuït. A partir d'aquesta situació accidental, es desenvolupen relacions particularment intenses basades en el misteri del desconeixement mutu. Un entorn dramàtic que actua com un refugi obligat per a uns personatges envoltats pe...
  • 'One-Galiardo-Show'

    Al teatre, el cine i la literatura espanyols hi ha un subgènere innominat amb els còmics de la llengua com a protagonistes. Històries de companyies errants per les carreteres de la República i la Dictadura. Exemples grans d'aquesta categoria: El viaje de ninguna parte, de Fernando Fernán Gómez, la v...
  • Lluís Homar, un home de teatre

    En aquesta comèdia -tant punyent com una nafra-, un hostaler escolta i compleix ordres. El mateix fa la seva esposa, tots dos propietaris d'un hostal llardós d'un poblet perdut de l'Àustria més profunda. La seva filla calla i maleeix amb la mirada malalta de glaucoma. A qui maleeeix és al gran actor...
  • Santificat pel riure

    Text més o menys, segle amunt o avall, Rafael Álvarez el Brujo s'ha passat mitja vida dins de calçons i gipons. Se sent còmode en un passat que ell ha convertit en prometedora sala d'espera de personatges de servei, personal que espera des de fa anys la seva oportunitat per ser protagonista. Amb San...
  • Un ciclorama perfecte

    Els inques van crear un complex sistema de cordons i nusos (el quipu) per arxivar les seves cròniques. Aquesta idea inspira Raccord, l'obra de Rodold Sirera presentada al T6 del Teatre Nacional de Catalunya. Les existències humanes capturades en tres períodes de la història (1929-1969-2009) s'entrec...
  • Escenes d'una festa

    La festa és un escenari pluridisciplinari, un espai dramàtic obert, atractiu per a companyies tan dispars com Comediants o Teatro de los Sentidos. Ara arriben Juan Navarro, Ignasi Duarte, Gonzalo Cunill i Vias Aboal per dir-hi la seva. Festes populars és una interessant aplicació del llenguatge dram...
  • Una cel·la sense sortida

    Els somnis sense imatges només alimenten la insatisfacció. L'involuntari cansament que produeix la versió escènica d'El beso de la mujer araña neix, potser, de la dificultat de representar al teatre la literatura cinematogràfica de Manuel Puig. Només el musical, pel seu traç innat de trencar el fil ...
  • Un penis que fa riure

    El programa de mà de Perfect recorda que Albena Teatre també és la companyia darrere de Mandíbula afilada, Besos i 23 centímetres. Tres títols que parlen bé d'un estil de comèdia urbana, de la coherència de la companyia valenciana i del talent de Carles Alberola, potser el seu màxim actiu artístic. ...
  • La festa del monstre

    El 1995, Lars von Trier i Thomas Vinterberg van rubricar el decàleg conegut com a Dogma 95. El primer producte d'aquest manifest de retorn a l'essencialitat cinematogràfica va ser Festen (Celebració), de Vinterberg. Un moviment l'impuls del qual va ser restituir al cinema la seva autenticitat. "El c...
  • Teatre d'ara, preguntes d'ahir

    Diferències entre Extinció i Els germans Karamàzov, els dos memorables muntatges que Krystian Lupa i la companyia del Teatre Stary de Cracòvia han presentat al Grec: entre la primera i la segona publicació ha guanyat en hores d'espectacle (ara set i mitja d'estricta representació) i potser ha perdut...
  • Una sonata per a Montalbán

    Un pianista i un piano; un narrador i una butaca com una illa en un escenari gran i nu. Una butaca que evoca una altra butaca, dedicada per Xavier Albertí a un altre escriptor. Si aquella servia Josep Maria de Segarra, aquesta és ocupada per Manuel Vázquez Montalbán a través de dos personatges del s...
  • Un vals amb lletra de Mamet

    Dues solteres de Boston de gustos burgesos, idees de manual progressista i sexualitat sàfica. I una criada escocesa de llengua àgil. Tres personalitats amb defectes corrents, com li agraden a l'autor. David Mamet visita els salons d'Edith Warton i l'esgrima verbal de Wilde i Coward per construir un ...
  • Uns morts molt vius

    Un dimecres de setembre, submergit en la síndrome postvacacional i amb el públic reunit al Teatre Borràs, que disfruta amb una de les comèdies inclassificables de Javier Daulte. Ets aquí? és un èxit. Daulte és un dramaturg estrany. Un autor fascinat pel cine que expressa la seva fília a través del t...
  • Càstig sense venjança ni sang

    El fantasma d'Eleonora Duse transita per una tragèdia de Lope de Vega. Una aparició visualment atraient, com tota la producció d'El castigo sin venganza dirigida per Eduardo Vasco. Un muntatge de factura impecable gràcies a l'elegància del vestuari de Rosa García Andújar, l'austeritat strehleriana d...
  • Roger Bernat s'ha fet gran

    Roger Bernat s'ha fet adult. Tot i que sembli un contrasentit, Tot és perfecte, protagonitzada per un quintet d'adolescents, és una obra marcada per la sensació de distància que acompanya la maduresa. Potser només una variant de la desmemòria d'aquest estat de revelació que és l'adolescència, com gl...
  • La memòria perduda

    El millor de Salamandra és la seva coherència i fidelitat a un dels discursos del seu autor, el que recorre el dolor i el patiment que produeixen les innombrables variants de la idea de la pèrdua, d'espais, records, arrels, referents, sentiments... Una obra amb la substància que destil·la Benet i Jo...
  • Fórmula Llàcer: capítol dos

    En Quim porta dotze anys casat amb l'Àlex(andra). L'Àlex està embolicada amb el Marc. En Marc comparteix pis amb l'Albert. L'Albert està enamorat del Marc i és veí de l'Emma. L'Emma està embolicada amb el Quim... Aquesta és la roda creada pel gal·lès Frank Vickery a Erogenous Zones, traduïda com a T...
  • La foscor de La Cubana

    La Cubana ha mostrat sempre la seva vocació pels gèneres populars, amb especial dedicació als que es trobaven en perill d'extinció o els que despertaven certa enyorança per uns temps que -per passats- semblaven més amables. Espectacles dedicats a la revista itinerant, els salons de ball, les company...
  • Vençudes pel melodrama

    El 1999 va ser l'any de Solas, el primer llargmetratge de Benito Zambrano. Un d'aquests casos rars d'unanimitat entre minories i majories. Aquest referent de cine espanyol ressuscita ara com a peça teatral, en una adaptació d'Antoni Onetti. En principi, l'esperit de Solas es respecta en la seva vers...
  • Ibáñez i Albiol

    Primera sorpresa: Anthony Neilson, dramaturg escocès de 38 anys apadrinat pel Royal Court, company de generació de Sarah Kane i Mark Ravenhyill i habitual d'Edimburg, té una comèdia, Mentiders (The Lying Kind), que interessa a un teatre comercial de Barcelona. Segona sorpresa: Abel Folk debuta com a...
  • Retrat trencat de Pasolini

    Xavier Albertí podria ser considerat el creador d'un subgènere dramàtic: la biografia escenificada. Un producte gens convencional, en l'altre extrem de l'edulcorat o acadèmic biopic de Hollywood. Personal és la selecció dels personatges que li semblen interessants i dignes d'una reelaboració dramàti...
  • Un paradís a la butxaca

    {Civilitzats tanmateix} és una peça breu de Carles Soldevila, un entremès de vint minuts a costa de la burgesia catalana cosmopolita d'entreguerres. Tres dels seus espècimens (dos homes i una dona) naufraguen en una illa paradisíaca i intenten reconstruir les seves vides i les seves relacions a l'an...
  • Els misteris de la Roca

    Primer misteri: Per què? Quina insondable raó ha induït Elisenda Roca a posar en qüestió la seva impecable trajectòria com a comunicadora i escriptora. Amb un premi Ondas es pot dir que s'ha triomfat com a periodista. Amb títols com {Serem pares!} o {Què puc menjar si estic embarassada?} es pot pres...
  • Copito o la immolació de la icona

    Una obra com 'Últimas palabras de Copito de Nieve' invita a moltes reflexions. La primera: que no tot està perdut en la dramatúrgia ibèrica. Només amb talent es construeix una comèdia filosòfica sobre la mort i es cedeix la veu protagonista a un goril·la albí. Juan Mayorga converteix aquest impossib...
  • Un Miller convencional

    Correcció, com a resultat i com a premissa de treball. Potser no hi ha cap altra manera de fer un Arthur Miller. Dels últims muntatges del clàssic nord-americà estrenats a Barcelona, només la versió de 'Tots eren fills meus' dirigida per Ferran Madico al Teatre Romea mostrava una certa voluntat de t...
  • Guanys i pèrdues

    La dècada dels vuitanta va ser l'edat d'or de Dagoll Dagom. Entre 1981 ('Nit de Sant Joan') i 1988 ('Mar i cel') van aconseguir convèncer tant el públic com la crítica que era possible alguna cosa així com el musical català. Enllaçant èxits (quatre) es van convertir en un referent del gènere. Però v...
  • Una pèrdua de temps

    Amb 'Jo sóc un altre!' és evident el mal ús que a vegades es fa del temps. El temps dedicat a elegir, produir i estrenar el text del debutant Esteve Ferrer. Hores per passar el sedàs del comitè que selecciona les obres dignes del projecte T6 del Teatre Nacional: hores per superar tots els filtres i ...
  • L'encert d''El malentès'

    En la França ocupada, Albert Camus descriu i estrena El malentès. Europa asfixiada per l'imperi de l'odi i la misèria física i ètica de la guerra. Temps per qüestionar-se l'esperança i la bondat. Una mare i la seva filla regenten una pulcra pensió en un poble sense horitzó. Assassinen els seus hoste...
  • I la lluita continua

    Carlota Subirós tanca {Els estiuejants} de Maksim Gorki amb una cançó de Patty Smith: {One more revolution... One more turn of the wheel}. Una presa de posició ineludible davant un text i un autor que se sosté sobretot pel seu compromís ideològic. Però com comentava al sortir del Lliure un espectado...
  • Per oblidar amb absenta

    Amb la tumultuosa biografia compartida dels poetes Paul Verlaine i Arthur Rimbaud, el dramaturg Manuel Molins va elaborar el seu segon capítol de la {Trilogia d'exilis}. Un al·lucinat flasch-back d'un Verlaine en els últims dies de la seva decadència. {Els viatgers de l'absenta} és una obra del 1983...
  • Stoppard no cap en una pastera

    La realitat ens crida i ens assenyala amb el dit. Oriol Broggi i Rafa Cruz, director i dramaturg, també han sentit la crida i pensen que {Rosencrantz i Guildenstern són morts} és un material excel·lent per oferir respostes a la realitat que els commina. En el primer tenen raó: l'obra de Stoppard és ...
  • Perpetuar Becket

    Un Beckett abreviat: {Sam}. Una hora del seu teatre ordida amb cinc peces breus. Respir, la que tanca l'espectacle, la més breu: 35 segons. Llum-foscor, inspiració-expiració i un cúmul d'escombraries urbanes. I fi de la funció. El final d'una suma de càpsules beckettianes combinada i dosificada per ...
  • Trinxeres de la vida burgesa

    Henrik Ibsen es va basar en un fet real, ocorregut 50 anys abans, per a la trama de {John Gabriel Borkman}, estrenada simultàniament en dos teatres de Hèlsinki el 1987. El seu primer gran èxit després de {Casa de nines}. Gens estrany en una obra que flirteja amb el melodrama burgès. Jordi Coca ha re...
  • Que l'expliqui un altre!

    A {Interpretar a Shakespeare}, John Gielgud només dedica quatre pàgines al {Hamlet} que va dirigir el 1964 a Nova York amb Richard Burton de protagonista. No guardava bon record de l'experiència. Un repartiment imposat i Burton per lliure. Gielgud li va donar un consell a Burton sobre Hamlet: [L'imp...
  • Un gran alè romàntic

    Noruega, terra de contes d'estranyes criatures dels boscos, muntanyes, rius i llacs, va incorporar fa una mica més de cent anys Peer Gynt a la seva saga de personatges mítics. La creació d'un escriptor acaba incorporada a la tradició popular del seu país. Es va fer realitat el que {Peer Gynt} tant a...
  • Jo: el conte sense ombra

    Havia d'arribar el jo perquè l'ombra es fes visible. Amb els romàntics i la seva aguda consciència de l'individu l'ombra va adquirir personalitat literària. Entre els primers, Adelbert von Chamiso i el seu Peter Schlemihl, un home que perd la seva ombra temptat pel diable a canvi d'inesgotables riqu...
  • Valle Inclán: brutal i tel·lúric

    [Tragicomedia de aldea]. Amb aquestes paraules va definir Valle-Inclán la personalitat de {Divinas palabras}. Valle és un fabulador de la misèria brutal. Un teatre germà de la modernitat europea de la seva època, però alhora únic per l'aclaparadora sonoritat i plasticitat del llenguatge. Totes aques...
  • No tot és dolor

    Ningú, ni els millors, són immunes a l'error. Per al seu últim espectacle presentat a Barcelona, la companyia Cheek by Jowl ha recorregut als autors a l'ombra de Shakespeare. Thomas Middleton i William Rowley van escriure una obra, {The Changeling}, que entrellaça dos arguments en els quals la supla...
  • L'Odissea interior

    Quan Ulisses surt de l'illa dels feacis està a punt d'acabar la seva odissea. S'havien acabat els obstacles que li posaven els déus per impedir-li arribar a Ítaca. Joan Maragall escriu {Nausica} en els últims anys de la seva vida. El pròleg és explícit sobre la font d'inspiració: un projecte nonat d...
  • Un ple al 15

    Cinc trucades de telèfon i deu fragments de quatre espectacles pretèrits. Quinze peces com el compte enrere d'un hipnotitzador. Una regressió teatral per tornar a 1991, per recordar La perfeccionista de {Petits contes misògins}. Tornar al punt d'inici de la exitosa carrera de T de Teatre, quan va co...
  • Un Tennessee en penombres

    Xavier Albertí no desisteix de traslladar a escena els quasi infinits universos literaris de la seva biblioteca privada. L'última mudança és {Tennessee}, una aproximació personal a les obres menys conegudes de l'autor d'{Un tramvia anomenat desig}. Textos que van néixer en [els anys de l'atordiment]...
  • Una profecia a mig complir

    El temps és un argument infinit. Jardiel Poncela va fer comèdia amb una immortalitat de moviola a {Cuatro corazones con freno y marcha atrás}. Una cosa semblant -amb molt menys humor i molta més música- és {Merrily We Roll Along}, un musical de culte de Stephen Sondheim. Es tracta d'un musical am...
  • Psicocomèdia de psicoanalistes

    Què distingeix una comèdia americana urbana d'altres comèdies? El psicoanalista. En aquest sentit, Woody Allen va crear escola. Beyond Therapy ({Teràpies}) no té un psicoanalista, en té dos. També hi ha un cambrer sexual, un bisexual, un homosexual i la seva mare, i una dona que ha de triar entre ma...
  • Estoig d'alta joieria per a una fina bijuteria

    No hi ha motius per dubtar de la sinceritat de Toni Casares quan defensa la {Valentina} de Carles Soldevila. Però s'han de llegir repetidament els arguments per convèncer-se que aquesta defensa s'ha mantingut sense vacil·lacions fins a l'estrena. El text ha necessitat una bona transfusió de la novel...
  • Torna l'espectacle

    {Grease} -versió Reguant /Guix- és un gran espectacle: Sí. {Grease} -versió Reguant / Guix- no és un gran espectacle: altre cop, sí. Arguments per al primer sí: una fantàstica banda en directe liderada per Manu Guix; una escenografia neta i funcional de Paco Azorín que dosifica amb elegància els efe...
  • Elles fan Shakespeare

    És possible que {El mercader} no sigui la millor adaptació d'{El mercader de Venècia} de Shakespeare, però és segurament una de les funcions més gratificants de la cartellera pel treball del seu quartet d'actrius: Mercè Anglès, Anna Güell, Mercè Martínez i Àngels Sánchez. Només dones -el teatre isab...
  • Absència que també és memòria

    [Que el meu nom no s'esborri en la història]. Aquestes van ser, segons l'informe del projecte {Trece Rosas}, les últimes paraules que va deixar escrites Julia Conesa, una de les 13 noies afusellades la matinada del 5 d'agost del 1939. En realitat eren 14 dones, més de la meitat menors d'edat. Sobre ...
  • Un experiment estètic

    Tres pisos, set estances i un racó verd. {European House} és el pròleg imaginat per Àlex Rigola per a {Hamlet}, encara que aquest propòsit no sigui la lectura més sòlida i interessant de l'espectacle. La seva dramatúrgia no ens descobreix res de nou sobre els personatges creats per Shakespeare. Tots...
  • Mala peça al teler

    Potser la malaltia no arriba a ser greu, però comença a ser preocupant la mirada acrítica amb què es ressusciten els oblidats clàssics catalans. Un espectacle com l'estrenat dimecres al TNC hauria de dur a una reflexió seriosa sobre els recursos públics destinats a un teatre vuitcentista, l'únic val...
  • L'actor, només l'actor

    Han tornat al Teatre de Salt els homes de Propeller. Fa un any ja van deixar constància amb {Conte d'hivern} de la inesgotable capacitat del teatre britànic de mantenir l'alè contemporani dels seus clàssics. Han tornat amb {L'amansiment de la fúria} per demostrar que el talent de l'actor és l'única ...
  • S'ha votat un crim a l'escenari

    A {Pels pèls}, cada nit el públic dirigeix i decideix la resolució d'un joc de {Cluedo} escenificat.. L'espectador assenyala l'assassí i els actors s'emmotllen al veredicte, traient de la cartera-memòria les frases corresponents perquè la democràtica voluntat del poble -dictada a mà alçada- es faci ...
  • Sinceres fabulacions

    Com tot en l'amor i la ciència, res no és dolent o bo. Tot depèn de com s'utilitza. Ángel Pavlovsky és un enorme mentider, però menteix com qui ens vol bé. A {Alas furtivas} fabula una fantasia perquè nosaltres (el públic) ens sentim com un grup d'escollits als quals per una nit se'ls regala un mome...
  • Finezza cañí

    Si en aquesta ciutat es dediqués una plaça al cabaret contemporani, Xavier Albertí seria una de les seves principals figures. El perfil perfecte per triturar el tòpic del cabaret com a gènere divertit. La seva finezza queda demostrada en la seva última obra, {Crónica sentimental de España}, basada e...
  • Una declaració d'amor... al teatre

    Un pròleg, deu quadres i un breu epíleg. Aquesta seria l'estructura bàsica d'{El gran secret}, un espectacle que diu que parla sobre la relació entre amor i teatre però, en el fons, és una declaració d'amor al teatre. Joan Font, en col·laboració amb el dramaturg Albert Espinosa, ha forjat un excel·l...
  • Onironàutes

    [No t'acostis a la llum!, sobretot no miris la llum!]. Desesperat avís de pel·lícula de terror de sèrie B per no caure a la trampa d'una brillant resplendor que atraparà l'ànima del qui la mira. L'obra de Spregelburd té alguna cosa d'aquest captivador atractiu. Un teatre brillant, amb un sofisticat ...
  • Existencialisme

    La vida és la consciència de l'experiència i aquesta consciència només s'adquireix amb el patiment. Això seria viure -desenvolupat amb més finesa intel·lectual- segons l'existencialisme. Amb cada nova estrena, Roger Bernat s'entossudeix a fer partícip el públic del seu procés de maduresa. Encara que...
  • Nostàlgia de Sinera

    Un tango és el primer que se sent en el muntatge de {Primera història d'Esther} d'Oriol Broggi. Paraules en castellà -poc disfressades d'argot- per fixar el moment en què Salvador Espriu entra a l'arxiu històric del Teatre Nacional de Catalunya. Llunyà arravatament cantat que potser era un fragment ...
  • Escena amb dues actrius

    Una dona a l'escenari. Madura, però amb l'aspecte d'haver cuidat l'efecte que causa en els altres. Amb traça, penetra dins d'un vestit que reforça les seves armes i contempla amb satisfacció el resultat final. Posa música i seu a esperar. Per la dreta entra una altra dona. Més jove. Les seves armes ...
  • La tragèdia dels nans blancs

    En el material de premsa d'{Unes veus} hi ha dues confirmacions. Primera: del text de Joe Penhall es va filmar una pel·lícula amb guió de l'autor. Segona: Marta Angelat, la directora, contempla l'obra com a peça d'actors. Unes veus es pot visualitzar perfectament -sense conèixer l'opció del cineasta...
  • Retaule barroc

    Les comèdies del Segle d'Or espanyol posseeixen la virtut -tot i la seva habitual resolució en harmonia amb els bons costums- de mostrar entre els seus versos una realitat paral·lela a la marcada pels censors. De vegades són apunts realistes, d'altres, manifestacions d'un desig latent en la societat...
  • 'Mi tradì quell'alma ingrata'

    Lorenzo Da Ponte ha passat a la posteritat per la seva il·luminada col·laboració amb Wolfgang Amadeus Mozart. Plegats van llegar a la història de la música europea tres obres majors de l'òpera, l'anomenada Trilogia Da Ponte: {Le nozze di Figaro, Così fan tutte} i {Don Giovanni}. Una relació gairebé ...
  • Cataclisme emocional

    La nova obra de Ricard Gázquez comença amb un llarg silenci. El buit que s'imposa per uns instants eterns quan l'ordre de la vida es veu convulsionat per la presència violenta de la tragèdia. El silenci de dues dones davant el cadàver d'una tercera (germana/cunyada). Un nom més en la luctuosa compta...
  • La veu de la crueltat

    Entre les biografies de l'equip artístic d'{Artaud erinnert sich an Hitler} und das Romanische Café hi ha una dada clau per entendre l'opció escènica del muntatge: l'historial del director Paul Plamper com a creador de ficció radiofònica. La caixa de vidre recorda una peixera d'una emissora de ràdio...
  • Què difícil és ser dona

    Marta, el personatge axial d'En defensa dels mosquits albins, podria ser la successora generacional de Bridget Jones. Amb deu anys més, una filla adolescent, separada, una carrera professional sòlida i la diversificació de les seves neurosis com a noves credencials. Però aleshores tindríem una criat...
  • La fi del mascle alfa

    El mascle alfa és el líder del grup. La seva rutina es reparteix entre el control genealògic amb el seu accés privilegiat a les femelles, que solen oferir-se sempre al mascle amb millor càrrega genètica. La missió dels mascles més joves és posar a prova aquesta posició. Arribarà el dia en què un exe...
  • La frivolitat del terror

    El 6 de març el Lliure obria un parèntesi internacional amb Artaud com a figura central d'una proposta del Berliner Ensemble, que diumenge es va tancar amb un muntatge de {Macbeth} dirigit per l'alemany Jürgen Gosch. Artaud i Brecht es tornen a reunir, ara per apadrinar un nova reversió d'aquest thr...
  • On és el poble?

    La correcció formal és una mesura insuficient si s'inicia l'ambiciosa empresa de versionar una obra major de la dramatúrgia europea com Un enemigo del pueblo. En especial si és el sempre interessant Juan Mayorga qui firma la revisió del text d'Ibsen dirigit per Gerardo Vera per al Centro Dramático N...
  • Wilde, només al tercer acte

    Josep Maria Mestres no fracassa en el seu primer Wilde però tampoc controla la mise en scène com per considerar un èxit el seu debut. La dificultat d'El ventall de Lady Windermere rau en les particularitats del precís microcosmos que recrea l'autor. El concepte British és insuficient per entendre le...
  • Una autora, sobretot

    Un debut hauria de ser el començament d'alguna cosa amb un llarg recorregut per endavant. Amb L'olor sota la pell Marta Buchaca estrena obra i segurament carrera a la Sala Beckett, confirmant el bon olfacte de Toni Casares en la selecció dels textos que formen el cicle Tot un any de teatre català co...
  • Quatre avis per a la sobretaula

    Tres raons, tres, escull Oriol Broggi per justificar el seu interès per Passat el riu de Joe DiPietro. Les tres són d'afinitat personal, aquells arguments de la intrahistòria de cada individu que no entren a debat. És absolutament cert que la descripció que fa DiPietro de quatre avis italoamericans ...
  • Fruita amargant

    Amb La Glòria del mercat es presenta Joan Pera com a autor. Un entremès per a una actriu i el cor de veus al voltant d’una parada de fruita i verdura d’un mercat entre el 1982 i el 2000. Costumisme clàssic, amb una mirada molt pròxima als personatges populars que es poden trobar en qualsevol plaça. ...
  • Trucada perduda

    En algun lloc Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha afirmat que no va voler llegir ni veure Mòbil de Sergi Belbel per no contaminar l'escriptura de Party line. Però és possible que sí que volgués -almenys això s'intueix- repassar La voix humaine. A Jean Cocteau li deu potser el fragment més sòlid de la s...
  • Els fantasmes de Sta. Teresa

    Àlex Rigola i Pablo Ley, després de ponderar amb molta cura la pentalogia de Roberto Bolaño, han convertit l'enigma en el gran protagonista de la seva adaptació teatral. El misteri que conté 2666 empara el millor i pitjor de l'ésser humà, tant el seu instint creador com el destructor. Una obra que r...
  • Aclaparats per l'actriu

    Les estadístiques assenyalen que l'hora preferida pels suïcides és les 04 hores i 48 minuts de la matinada. Encara que també podria ser l'hora del desvetllament. A aquesta dada freda, o a la seva experiència personal amb innombrables nits d'insomni, es va aferrar Sarah Kane per posar títol a la seva...
  • Vida de gossos

    Giambattista Vico, pensador italià del segle XVIII, va establir que els tres pecats capitals de la humanitat són l'ambició, l'avarícia i la ferocitat o crueltat. Aquests vicis ens poden dur en qualsevol moment a una "segona barbàrie", una societat dominada pels més forts. Per a John Berger, autor de...
  • Al futur no li escau Antígona

    Sòfocles va escriure una tragèdia sobre el conflicte entre els ritus personals i l'implacable dictat de l'Estat. A Antígona no li van deixar enterrar el seu germà. Per al rei Creont, la traïció a la pàtria era un valor superior a la condemna de la seva ànima a vagar per sempre per no haver rebut sep...
  • Un trist 'Conte d'hivern'

    El temps és saviesa. Shakespeare, poc amic de convertir conceptes abstractes en personatges, va decidir que a Conte d'hivern el temps havia de prendre la paraula i situar l'espectador en el moment adequat per comprendre la resolució de la seva obra. El pas dels anys permet a una acabada de néixer cr...
  • L'habitació de l'oblit

    Les precises acotacions de Beckett per a Krapp: última gravació no deixen gaire espai per a la imaginació. Tot està fixat fins a l'últim detall. Apropiar-se de l'obra, tot i l'estreta vigilància de l'autor, no és poc mèrit, i Jordi Coca ha trobat les subtils variacions sobre el guió prefixat per ada...
  • Bombolles violetes

    Als contes se'ls anomena fairy tales en anglès. Carme Portaceli s'ha quedat amb el Fairy (fantàstica criatura, miraculós rentavaixelles) per titular el seu últim muntatge, protagonitzat per una família disfuncional formada per personatges de conte. Pare absent, mare-madrastra (Lluïsa Castells) obses...
  • Copiland

    Durant una setmana, un campió de l'excés s'ha instal·lat al Teatre Lliure. Copi, àcrata moral, llibertari de l'híbrid, encaixa en aquesta succinta descripció, però Marcial Di Fonzo Bo li disputa directament el lloc com a últim responsable del díptic que ha dedicat a l'obra del polièdric artista arge...
  • Tot sobre 'La gavina'

    Quan un muntatge s'autodefineix com a espectacle de pur metallenguatge, un calfred recorre el clatell de l'espectador. Quan el vehicle és La gavina de Txékhov, la mandíbula es tensa. Aleshores els set intèrprets autors surten al blanc quadrilàter, ocupen les seves cadires, esperen una mica i comence...
  • El dictador i la falsa modèstia

    Els monstres fan més por quan s'amaguen entre les ombres. Una omnipotent, omnipresent i sobrenatural invisibilitat que Bulgàkov va utilitzar en l'obra mestra El maestro i Margarita per descriure el gran terror estalinià sense esmentar ni un sol cop el dictador. La vida de Bulgàkov -destruït pel sist...
  • En contra de l'anquilosament

    La diferència entre Alemanya i Àustria és que la primera va passar una catarsi col·lectiva després de la derrota de la Segona Guerra Mundial i la segona, no. Una situació que explica l'acritud d'autors com Bernhard o Jelinek respecte de la seva cultura; també el compromís polític i social que va ass...
  • Pim, pam, pum

    Un dels moments més rodons de l'última peça il·luminada de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé és el diàleg entre les veus de Henrik Ibsen i Jordi Pujol. Una de les moltes psicofonies que sorgeixen del no-res a Assajant Pitarra. Són molt llestos aquests excel·lents exemplars de la "moderna dramatúrgia c...
  • Fórmula enriquida

    Javier Daulte té una fórmula i T de Teatre uns personatges cosits a cinc actrius. Amb aquests dos sòlids elements han creat un artefacte que manté la personalitat de les dues parts implicades sense que neixi una nova categoria. Una barreja tan homogènia com l'aigua i l'oli. Agitada amb energia adqui...
  • Fins que el destí els arribi

    L'espai transformat en una idea. Aquesta és la primera impressió que deixa Trànsits, de Carles Battle. Un espai peculiar, claustrofòbic, envoltat d'un paisatge incopsable. Un tren que recorre Europa sense especificar cap destí. Entre els nombrosos passatgers, cinc de visibles per a l'autor. Un grup ...
  • Un actor hiperactiu

    Hanif Kureishi no fantasiejava quan el 1998 va publicar Intimitat, un llibre sobre un escriptor d'èxit que abandona dona i fills per una jove amant. Experiència vital feta literatura amb la càrrega reflexiva necessària per explicar i explicar-se, per qüestionar-se i qüestionar el sistema bàsic de co...
  • Un silenci ofegat

    La veu interior de Natàlia (Colometa) és la seva veu natural. L'única possible d'un personatge que assumeix amb lúcida resignació el silenci que se li imposa com a dona en les primeres dècades del segle XX. La Colometa de Mercè Rodoreda fascina precisament perquè comparteix amb el lector un llarg si...
  • Calç corrosiva

    Thomas Bernhard va dedicar quinze anys a aixecar les ruïnes de la seva granja austríaca. Konrad, el personatge central de Kalkwerk, dedica tota la seva vida a apropiar-se d'un forn de calç ('Kalkwerk') i s'hi tanca amb la seva esposa paralítica per desenvolupar la seva obra magna sobre l'oïda. Bernh...
  • Deixar els morts en pau

    Cinc anys després de la mort de Mozart, Aleksandr Puixkin va voler escriure un breu diàleg sobre l'enveja i va optar per recollir un rumor de l'època: l'enverinament de Mozart pel seu contrincant Antonio Salieri, llegenda després amplificada per Amadeus, la pel·lícula de Milos Forman. El talent de P...
  • 'Croma-tantra'

    Octavio Paz va pensar que el seu poema Blanco podia ser representat. Va deixar escrites una sèrie d'indicacions (quatre veus, una sense cos, joc de colors, projeccions i música). Notes del 1971 que ha recuperat el polifacètic Frederic Amat. Un viatge a l'Índia el 1966 és l'origen i inspiració del po...
  • Un Kushner amb les ales trencades

    Tony Kushner fa teatre polític. Així es defineix com a autor, però també és un gran renovador de la tragèdia i del concepte del destí. Realisme solcat de fets extraordinaris. L'un sense l'altre pot ser molt i bo, però no és Kushner. Homebody / Kabul en la versió de Mario Gas és un benintencionat al·...
  • Hedda no és Bovary

    Una Hedda Gabler nua d'ornaments. Pau Carrió ha construït un fals work in progress amb els intèrprets en primer pla. Ibsen en un interessant exercici electoral. Una aposta de risc, sobretot si es flirteja amb la incoherència. Exemple: la tia Julia i Lovborg senzillament desapareixen per una porta se...
  • Sense cap novetat al Caucas

    Al TNC s'estrena El cercle de guix caucasià de Brecht i no hi ha novetat al front -o trinxera- del teatre català. Quina altra cosa es podria esperar sinó que Anna Lizaran brodi la seva interpretació de l'àcrata jutge Azdak. És fàcil imaginar Oriol Broggi embadalit mentre la Lizaran desplegava art i ...
  • Una lliçó de teatre

    Han de venir companyies com Iguana Teatre per recordar a l'espectador català què significa realment això de fer teatre. Una professió, sens dubte, però també una vocació. Només amb aquest estímul ben present es pot oferir un muntatge tan de veritat com la versió de l'Ubu rei, d'Alfred Jarry, que aqu...
  • A Txékhov no li calen afegitons

    Segons Madame Chanel, l'elegància és aturar-se davant del mirall abans de sortir i treure's tot el que sobra. Potser seria més seriós esmentar l'arquitecte alemany del "menys és més" o recordar l'austríac que va escriure que l'ornamentació és delicte. Però l'estudiada lleugeresa -en el millor sentit...
  • Un text i un actor

    Moisès Maicas ha tingut el bon olfacte -guiat pel rastre deixat per Patrice Chéreau i Peter Brook- de rescatar El gran inquisidor, un poema que apareix en el cinquè llibre d'Els germans Karamàzov del gran novel·lista rus Fiódor Dostoievski, i convertir-lo en un monòleg per a Josep Minguell. Segon...
  • L'atracció de les tenebres

    És gairebé inevitable que l'autor acabi projectant fragments de si mateix en els seus personatges. Establir aquesta relació entre Benet i Jornet i els dos protagonistes de la seva última obra pot ser molt arriscat: a l'escenari hi ha dos éssers en perillosa complicitat amb l'horror. Però vet aquí el...
  • Menys pell i més idees

    La sentència de Henrik Ibsen és inapel·lable: una societat esclavitzada per la doble moral, per la hipocresia, no té salvació. Ibsen va convertir la seva obra en una croada contra aquesta malaltissa llosa de mentides i silencis interessats, però va ser Espectres el text que mostrava aquest virus col...
  • Ho compro

    Venedors és un text d'Edoardo Erba, un escriptor dramàtic pluriocupat en tot el que requereixi una línia ben escrita. Venedors és el resultat de la seva experiència en un d'aquests mons paral·lels: el congrés d'una multinacional de productes de neteja. Una oportunitat per descobrir l'aniquiladora ma...
  • Nora va trobar l'actriu

    La porta es tanca al darrere de Nora Helmer. Enrere han quedat fills i marit. Al davant, l'especulació d'una nova vida en solitari. Thomas Ostermeier va decidir que la Nora d'Ibsen acabaria com a protagonista de Concert a la carta de Kroetz (ferma candidata al suïcidi), però seria la brutalista Elfr...
  • Retorn a la paraula

    Buscar coincidències en els Radicals Lliure es gairebé impossible. La cultura mosaic ha enterrat la percepció de corrent artístic o generacional. Si existís alguna complicitat llunyana, caldria anar-la a buscar, tal vegada, en l'acceptació de la precarietat, la seva inclusió conscient en el procés c...
  • Al Lliure, tampoc

    El Barça "és més que un club". El Barça és un aglutinador identitari, una marca internacional, un gran negoci planetari, una llotja d'influències polítiques i econòmiques, una inesgotable font mediàtica; i ara també el MacGuffin d'una obra de teatre. David Plana recorre al poder que emana aquest sím...
  • La tràgica vellesa

    Gairebé tots els personatges tenen un passat. Del de Lear ni se'n fa esment, però la petjada dels seus actes és un toll de rancúnia i odi que embruta tots els que han estat conxorxats per participar en la tragèdia. Només un despòtic mur d'autoritat ha impedit que la immundícia humana, amb uns insosp...
  • Combat entre pares i fills

    Antoni Simón ja no és un director habitual de la cartellera de Barcelona. I ho hauria de ser. Cada temporada el públic hauria de tenir l'oportunitat de trobar-se amb una feina que, sense efectes especials, dignifica l'essència de l'ofici teatral: text i intèrpret. Amb Aquesta criatura -obra sobre la...
  • Un rei de conte

    Shakespeare és un oracle universal. Entre la seva panòplia de personatges gairebé s'ha dit tot respecte als vicis i virtuts de la humanitat. Fa uns dies Gerardo Vera va posar el dit de l'atzar sobre el Rei Lear i va veure entre les línies d'aquesta tragèdia les xacres de la senectut, centrant tota l...
  • Sé on ets

    Abans d'entrar en el bucle de les realitats paral·leles de Rimuski, la perspectiva que té l'espectador és repetir una experiència semblant a la proposta per Stefan Kaegi a Cargo Sofia Barcelona. Recorda aquella ventura pel no-land barceloní i li sembla una bona idea deixar-se portar per noves rutes,...
  • Una entre un milió

    Quan la producció argentina de Nunca estuviste tan adorable es va presentar al Teatre Municipal de Girona dins el Temporada Alta, noms com Demy o Potter semblaven oportuns per connectar aquesta gran peça de Javier Daulte amb referents cinematogràfics útils. A La Villarroel, amb actors autòctons, no ...
  • El màxim amb el mínim

    Paraules i actors. És el mínim que demana el teatre per adquirir carta de naturalesa. És el màxim -dit amb tota justícia del terme- que ofereix The brothers Size, obra de Tarell Alvin McCraney. Text de presentació d'un jove autor nord-americà (27 anys) que no ha parat d'incrementar la seva biografia...
  • Desconstrucció

    Des que Homer va escriure la primera línia sobre la guerra de Troia, les pàgines sobre la contesa entre troians i grecs no han deixat de multiplicar-se. També William Shakespeare va contribuir a la propagació amb Troilus and Cressida. Des d'una posició irònicament equidistant, desmunta l'aura dels h...
  • Res nou a dir

    Set contes sobre les relacions humanes sempre iguals, sempre diferents. L'escenari de Todos hablan és una gran ciutat, Buenos Aires, que irromp amb els seus carrers virtuals en els relats de Gabriela Izcovich. Converses que flueixen de la proximitat de l'encontre personal a la distància del telèfon ...
  • Bibelot Buñuel

    S'accepta l'error, però la majoria va al teatre per estimular els sentits, l'intel·lecte o les emocions. No importa si la proposta passa pel cap o per les entranyes mentre l'espectacle compleixi la seva missió. Fins i tot el teatre dolent genera reaccions, encara que siguin de rebuig. Tota la resta ...
  • El fet diferencial

    El públic dempeus, els aplaudiments sòlids, amb una contundència sonora molt lluny del gest de compromís. Una ovació que exigeix -més que demana- la presència dels artistes a l'escenari per rebre el seu premi. L'espectador, induït per l'entusiasme col·lectiu, s'integra en un ens amb múltiples braços...
  • L'actriu i la tortuga

    Què seria La tortuga de Darwin sense el talent de Juan Mayorga (l'autor) i Carmen Machi (la tortuga)? Seria un altre text i un altre muntatge, i una altra crítica, gens entusiasta davant la poca substància artística que envolta aquestes dues grans figures. És millor liquidar aviat l'esmussat treball...
  • Dignitat sense emoció

    Quan acabi l'Any Rodoreda potser desapareixerà la imperiosa exigència de reivindicar la gran novel·lista com la gran dramaturga que va poder ser. A aquesta romàntica croada s'hi ha sumat ara Ricard Salvat amb la revisió escènica de Mirall trencat, text major de la literatura catalana nascut d'Un dia...
  • Una música per a diverses revolucions

    Praga, 1992. Tres anys després de la caiguda del Mur seguia coberta de significat la tàpia de Malá Strana, dedicada a la memòria de John Lennon. El 1998 va arribar el moment de tallar l'amenaça de ruïna i van desaparèixer els missatges i dibuixos que havien sobreviscut a la repressió cultural de Gus...
  • El gos i Guantánamo

    Una altra d'animals de Juan Mayorga. Una més després de les excel·lents Últimas palabras de Copito de Nieve i La tortuga de Darwin. Però La paz perpetua és una altra cosa. A diferència de les dues primeres, aquesta és una faula amb la seva moralitat. La tortuga i el goril·la miraven amb fascinada re...
  • La modernor de Calderón

    Teatre Romea. Juan Carlos Pérez de la Fuente dirigeix La vida es sueño de Calderón de la Barca. Què és aquest espectacle? Un excel·lent exemple de radiodrama: impecable dicció, bona projecció de les veus, el vers dit de manera natural. Un Calderón net de presumpcions ràncies. Què més és aquest munta...
  • El dolor a l'Upper East Side

    Un apartament a l'Upper East Side. Professions liberals. Pares d'una feliç filla adoptada. Un cercle d'amics, coneguts i col·legues repartit entre Hollywood i Nova York. Joan Didion i el seu marit John Gregory Dunne, escriptors, periodistes, assagistes, podrien ser dos coneguts personatges d'una pel...
  • El peix s'ho menja tot

    L'indret és un espectacle de l'abandó. Un decrèpit club de pesca instal·lat al subsòl de Buenos Aires. Un punt d'accés per llançar la canya en una bassa que comunica amb un riu entubat. Diuen que aquí hi viu un peix gegant carnívor: la tararira tità. Tres personatges baixen fins a aquesta claveguera...
  • L'oracle de Brook

    Artaud, Craig, Dullin, Meyerhold, Motokiyo i Shakespeare. Un a un acudeixen a la crida de Peter Brook per seguir amb la seva eterna recerca de l'essència del teatre. Pensadors per plantejar preguntes sobre l'excepcionalitat del que passa damunt un escenari, tan natural com sorprenent. Un interregne ...
  • 'L'amour fou' i l'oblit

    L'oblit és cruel, sobretot per als que es resisteixen a claudicar per fer més fàcil el seu record. Ambrosi Carrion no ha deixat mai d'escriure. La seva determinació de no tornar de l'exili francès fins que no morís el dictador era igual de ferma que la voluntat de continuar la seva obra dramàtica ll...
  • La felicitat segons Büchner

    Georg Büchner era un nihilista radical i el seu Woyzeck un udol infrahumà -un Munch fet lletra- des d'un pou fosc. El sistema sap com proveir-se de les víctimes necessàries perquè l'engranatge d'explotació funcioni. Canvia el discurs, les formes d'opressió, però la relació de poder segueix una pauta...
  • Es busquen detectius

    Què té La dama de Reus que no tinguin els altres? La qualitat de la diferència, la llibertat de l'artista honest, el prestigi de l'obra ben escrita sense escoltar modes i els gustos volàtils del públic. Anem pel bon camí quan la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya s'omple per aplaudir un au...
  • La grandesa del dolor d'una dona

    Els quaderns que componen La douleur es van publicar el 1985. Havien passat quaranta anys des que Marguerite Duras va fixar en paper la memòria de la seva vida entre 1944 i 1945. Anys difícils, de tensa esperança, en el seu cas dominats per l'espera (un marit engolit per l'horror d'un camp de concen...
  • Anarquisme sarsueler

    Cada cop que Xavier Albertí presenta un dels seus capricis (obra que surt de la norma pel seu enginy i gràcia) músico-teatrals, salta a la vista la monotonia d'un paisatge teatral que ha drenat del seu ecosistema la reflexió sobre la frivolitat. Ara ha tornat a mostrar-nos la realitat del nostre avo...
  • Medea, la forastera

    Tom Lanoye no és el primer autor atret per Medea, la dona que captivada per la seva fascinació pel foraster (Jasó) decideix ser una estranya lluny de casa. En la primera part de Mama Medea (A casa / A l'estranger), l'espectador es pregunta què aporta de nou Lanoye al mite, fixat per Eurípides, recup...
  • Esperits nadalencs

    Aquest és el segon cop que Manuel Dueso se submergeix en el drama anònim dels veïns de Conor McPherson, l'autor de Dublin carol. Com La presa -l'anterior contacte de Dueso amb el dramaturg irlandès- el paisatge humà està format per éssers sense credencials per ser herois. El cens habitual de milions...
  • El cas Hamlet

    Amb tants cadàvers és normal que faci pudor de podrit a Dinamarca. La matriu psicòpata de Hamlet ha començat a mostrar-se en tot el seu macabre abast els últims anys. L'abstracció intel·lectual del príncep semblava justificar el pertorbador impuls del personatge, capaç de generar al seu entorn una a...
  • Teatre Otaku

    El 2004, el pavelló del Japó a la biennal d'arquitectra de Venècia va dedicar el seu programa a la cultura otaku, terme per definir els fanàtics del manga i l'anime. Una exposició que parlava de la ciutat (el basar tecnològic d'Akihabara de Tòquio) i de l'espai privat d'aquesta difosa tribu urbana d...
  • Deliri proletari

    La catàstrofe social que descriu Días mejores podria recordar d'entrada la consciència pop de Sam Shepard. Una situació límit, preapocalíptica, a un pas d'ingressar en l'univers paranoic de Philip K. Dick o el paisatge anihilat de J.G. Ballard. Un poble arrasat per la catàstrofe d'un sistema en fall...
  • Per no dormir

    Un conte que comença com un thriller auster. Un polar europeu en la línia de Citizen X. Dos policies i un detingut. Aviat queda clar que són agents d'un sistema totalitari. Una puntualització de l'autor per justificar la dràstica resolució de l'obra. La situació ja està plantejada però la història n...
  • Ensaladilla russa

    Que lluny queda -i només han passat 7 anys- aquell memorable Dissabte, diumenge i dilluns d'aquest oblidable L'inspector. Tots dos muntatges comparteixen escenari, director i l'objectiu d'acollir el públic en el caliu de la millor cultura popular. Per desgràcia, fins aquí arriben les semblances. Men...
  • Revolució i riure

    La revolució, l'última -o deu ser ja la penúltima?- obra de Jordi Casanovas val la pena per moltes coses, entre d'altres, per la breu, simple, però important pregunta que tanca aquesta excel·lent comèdia. No seran més de quatre paraules. Suficients per exercir de ressort essencial per situar tota la...
  • Un personatge històric

    Una mala direcció pot perjudicar un bon text. Una bona direcció pot mostrar el fang que llasta el mite. La mà mestra que Mario Gas ha posat sobre Mort d'un viatjant d'Arthur Miller és un bon exemple d'aquest perill revelador. Han passat seixanta anys des de la seva triomfadora estrena a Nova York i ...
  • Pinter no és Coward

    No és obligat sepultar Harold Pinter sota severs silencis per estar a l'altura del premi Nobel de literatura del 2005, però tampoc se'l pot considerar exactament com un tapat de l'alta comèdia britànica. Carlos Alfaro sí que ho creu, o ho creu a estones. Intueix Noël Coward en l'obra de Pinter, però...
  • Juguem a les pel·lícules

    Nova entrada a l'agenda: "Seguir amb atenció la trajectòria de Julio Manrique com a director de teatre". En cada nou muntatge exhibeix una sincera entrega a l'art-ofici d'explicar històries al públic. El seu treball es distingeix per la sensibilitat amb què resol les escenes, afegint-hi sempre un pl...
  • Un aeròlit fugaç

    Un meteorit va acabar -segons fonts ben informades- amb els dinosaures. Una altra pedrota incandescent acaba amb Un tal ímpetu vital, la comèdia científico-dramàtica escrita i dirigida per Jordi Oriol. El primer aeròlit va deixar expedit el camí als mamífers perquè dominessin la Terra fins al dia d'...
  • Amb ell o sense ell

    L'obra 4 bailes és de teatre. Té autor, director, companyia (Los Pelones), escenògraf, figurinista, il·luminador, un responsable de l'espai sonor i, fins i tot, una veu en off. 4 bailes és Albert Espinosa, autor, director i actor principal. Un protagonisme a tres bandes que possiblement no juga del ...
  • La vella 'madame'

    Es pot ser curiós i alhora eludir el risc. Estrenar una adaptació teatral de Romain Gary i tenir les espatlles cobertes amb un títol amb premi Goncourt, un Oscar, diversos Cèsar i uns quants Molière. El teatre francès, encara que sigui a través d'una adaptació de Xavier Jaillard, no sovinteja els no...
  • Història d'una dona

    Per a un director alemany com Hasko Weber, la relació amb una obra com Terra baixa és d'una llunyana proximitat. Disposar de referències locals (una traducció, una òpera, una pel·lícula) no vol dir necessàriament mantenir una connexió històrica i cultural amb el text. Tiefland -Terra baixa per als a...
  • Dante a Prússia

    Un espectacle com ara Nord genera moltes preguntes sobre el paper del públic. La proposta de Frank Castorf anul·la l'aspiració de l'espectador a ser recompensat amb un producte empàtic. La felicitat adrenalínica que es dibuixa en els rostres de la companyia després de tres hores de descàrrega física...
  • Sense personatges

    Una obra de teatre necessita, en la majoria dels casos, tenir personatges. Plastilina brega amb l'inconvenient que no els té. La branca de la sociologia que analitza els adolescents no s'ha adonat d'un efecte col·lateral de la inanitat existencial d'aquesta generació: el seu nul atractiu dramàtic. I...
  • L'home d'aire

    Un dia minuts abans de declinar. Una habitació buida, immersa en un llarg abandó. La imatge del temps detingut. Una presència inesperada mou l'aire. Les partícules inertes es fan visibles, suspeses en el no-res, tretes de la seva quietud per una respiració aliena. Un moment i un espai es transformen...
  • Hamlet, 'enfant terrible'

    Unamuno va deixar un dia com a sentència que als "catalans els perd l'estètica". Amb la versió d'Oriol Broggi de Hamlet és inevitable recordar la cita. Set intèrprets es deixen la pell en un muntatge que -sincerament- no aporta res de nou sobre la tragèdia del príncep de Dinamarca, llevat de la seva...
  • Simbiosi a 'Don Karlos'

    A Calixto Bieito no l'espanten els reptes. Va presentar Peer Gynt d'Ibsen a Bergen en català i ara s'ha apropat per primera vegada a Schiller en castellà amb la seva personal lectura de Don Karlos davant d'un públic -el de Mannheim- que se sap de memòria passatges sencers de les obres del romàntic a...
  • Sinisterra fa fulletó

    Riallades per provocar una catarsi crítica. Aquest és l'objectiu que s'ha marcat José Sanchis Sinisterra a Vagas noticias de Klamm, la farsa que el porta de nou a la Beckett. Torna a casa amb un text que sobretot és un involuntari manifest sobre el cansament de l'autor. Després d'El mètode Grönholm,...
  • El silenci trencat

    Dante descriu el purgatori com una muntanya-illa que s'eleva sobre el mar, feta amb la terra extreta per cavar l'infern. Però la principal característica del purgatori és el temps: una sala d'espera per dissoldre's en l'eternitat i finalment oblidar. En aquesta presó preventiva de sòlids silencis -l...
  • El fil de la vida

    Enrique Vargas, la figura que harmonitza l'energia creadora del Teatro de los Sentidos, és un creador de mites creacionistes. Els seus espectacles són variacions sobre el cicle de la vida i la mort, sobre el misteri del naixement, els rituals que conformen l'existència i les cerimònies que celebren ...
  • Ifigènia sense rostre

    Ifigènia és un personatge de la mitologia grega nascut per perpetuar i liquidar una maledicció, la de la seva nissaga, la de Tàntal que va gosar desafiar els déus amb el sacrifici del seu fill. També és un personatge que a través de la història ha estat un símbol al servei de l'humanisme des que el ...
  • Nixon i el cinquè poder

    Pregunta: què va veure Àlex Rigola en Nixon-Frost per dedicar-li l'experiment d'un doble muntatge? Tot i que adornat en aquesta primera proposta amb un gran desplegament escenogràfic i un temps prestat al cinema -en la seva segona versió s'optarà pel minimalisme-, el text de Peter Morgan és pura con...
  • Una comèdia discreta

    En el teatre de Yasmina Reza hi ha quelcom d'impostat que el desaprofita i el redueix a una experiència de curt recorregut. Sòlid mentre desplega tots els seus hàbils mecanismes, als pocs minuts d'apagar-se el merescut aplaudiment es dilueix en un preocupant no-res. Res a dir d'Una comèdia espanyola...
  • L'Argentina, la consagració de la naturalitat

    L'aliança de la triple B: Barcelona-Berlín-Buenos Aires. Temporada Alta va afermar fa una setmana aquest triangle imaginari -tan imaginari com el llegendari París-Londres-Reus- amb la presentació de tres espectacles importats de la capital argentina. Claudio Tolcachir arribava amb el seu nou text i ...
  • De Ñaque a l'eternitat

    Qui porta vora quatre segles atrapat en una comèdia metateatral no s'hauria d'amoïnar pel fet d'afegir 30 anys més al seu laberint beckettià. Fa tres dècades que José Sanchis Sinisterra va acabar l'escriptura de Ñaque o de piojos y actores. En fa dos que els còmics veïns Ríos y Solano van aturar la ...
  • Un conte feroç

    El ball serà un èxit. Hi contribueix l'escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià, que funciona com una subtil acotació d'autor: un paisatge que desapareix en el mateix moment que els somnis dels personatges; el brillant terra per al triomf social transformat en una desfeta, i una minvant illa de ...
  • Quan la part ho és tot

    El concepte d'espai vital és elàstic, com l'espai personal que cada individu reclama com a propi i necessari. Una variable que en un escenari pot canviar significativament entre el principi i el final d'un espectacle. Platz mangel, l'última i intensa experiència coral de Christoph Marthaler, proposa...
  • Alícia a Wuppertal

    Caure pel pou cap al desconegut. Acompanyar Alícia al país de les meravelles. La invitació és seductora. És un viatge amb el pilot de l'expectació encès. Un botó amb una única inscripció: com ho haurà resolt...? Lepage, Théâtre de la Complicité i molts altres ens han ensenyat que qualsevol cabriola ...
  • Bruixes i verges

    Barroeres, vulgars, brutals, llengudes, insultants, cruels, violentes, beates i embriagades, somiadores, llumeneres, beneïdes urbi et orbi, innocents i culpables d'acció i paraula. Tres dones tancades en una habitació que fa pudor de defecació, misèria, ressentiment i mort. Tres perdedores comunes, ...
  • La mort torna a Sinera

    Entusiasme a la Sala Gran del TNC. Tot un xoc sonor després del silenci reverencial -només interromput per alguna rialla, educada i còmplice- que acompanya El jardí dels cinc arbres, la proustiana dramatització que Joan Ollé fa de l'arcàdia íntima de Salvador Espriu. Arenys-Sinera, un lloc tan aferr...
  • Un problema amb l'Espinosa

    L'espai és massa valuós per fer confessions, però aquesta n'és una: hi ha persones que no connecten amb el món d'Albert Espinosa. Capfiquen un espectador en aquesta acovardida minoria. Hi ha d'haver un defecte genètic que impedeix que la seva cosmogonia es reveli en tot el seu esplendor. Per aquest ...
  • Un tros d'història viva

    Seria més fàcil reproduir la biografia de Rick Cluchey que desenvolupar una crítica de teatre sobre una obra de Samuel Beckett. Pres a San Quentin per un atracament a mà armada, condemnat a cadena perpètua, el destí vol que el 1957 assisteixi a la presó a una representació de Tot esperant Godot. Com...
  • 'Hot Titipu'

    Músics que ballen, cantants que actuen, ballarins actors, cantants músics. Ara tocaria col·locar una onomatopeia d'admiració i incredulitat davant el cúmul de talent reunit en l'exigu escenari d'un vell molí als afores de Londres. Tot i tothom al servei d'El Mikado. De l'opereta original de Gilbert ...
  • El tràgic èxit del fracàs

    Entre els fragments d'entrevistes a David Mamet (entre 1976 i 1994) que completen el programa de mà d'American Buffalo, l'autor etiqueta la seva obra com a "tragèdia". La direcció de Julio Manrique podria contradir aquesta definició per la vidriòlica comicitat que marca aquest adrenalínic muntatge p...
  • El tràgic èxit del fracàs

    Entre els fragments d'entrevistes a David Mamet (entre 1976 i 1994) que completen el programa de mà d'American Buffalo, l'autor etiqueta la seva obra com a "tragèdia". La direcció de Julio Manrique podria contradir aquesta definició per la vidriòlica comicitat que marca aquest adrenalínic muntatge p...
  • La nit amb el monstre

    Der aufhaltsame Aufstieg des Arturo Ui, Herr Puntila und sein Knecht Matti i Der gute Mensch von Sezuan solien ocupar el capítol Bertolt Brecht al batxillerat alemany. Tres títols per explicar el "distanciament" brechtià i per fixar en els alumnes conceptes sociopolítics i històrics per entendre el ...
  • Calor i fred

    Ingmar Bergman té un avantatge: és un autor que creu en la paraula; i un desavantatge: la seva obra fílmica es fonamenta en el rostre. Quan el primer pla apareix misteriosament en un escenari sense la solució fàcil de la càmera i la pantalla, alguna cosa extraordinària es produeix entre l'espectador...
  • Sense aroma ni sabor

    Una tassa de cafè és un petit univers d'aroma i sabor. Per als italians, un beuratge imprescindible per entendre la vida. Elixir negre que fàcilment es torna suc de xicoira si no es respecta el delicat equilibri de mesures, temps i processos que condueixen a una bona tassa de cafè (exprés). Bon gra,...
  • De babaus i taurons

    Si Yasmina Reza fos una mica millor, faria comèdies a l'alçada d'Alan Ayckbourn. Si fos una mica pitjor, seria una anònima firma en l'equip de guionistes d'¡Aquí no hay quien viva! Ella ha trobat un confortable terme mitjà de la dramatúrgia que es conforma amb agradar, amb una lleu capa d'intel·lect...
  • Sol

    Un actor sol davant la penombra que mira. Una soledat amb moltes cares. Un repte en el qual posa a prova la seva maduresa com a actor. Una recapitulació de l'ego per a l'artista experimentat. El monòleg multiplica els elements intangibles que fan única la litúrgia teatral. Un infinit de monòlegs dim...
  • La Villarroel s'especialitza en la millor comèdia contemporània

    Per què s'ha de mirar La Villarroel amb uns altres ulls? ¿Per la nova llibertat que respira l'opció d'un escenari central? ¿Perquè s'ensuma una línia clara en la programació? Sigui el que sigui el que percebin els sentits de l'espectador, La Villarroel ha entrat en els darrers mesos en el privilegia...
  • Al servei dels actors

    Violinista en una primera fase de l'esclerosi múltiple visita un psiquiatra. Aquesta és la situació que planteja Tom Kempinski a Duet per a una sola veu (Duet for one). Podria ser un episodi inspirat en la vida de la cellista Jacqueline du Pré, diagnosticada d'esclerosi múltiple. Quan Kempinski estr...
  • Al circ la màquina de Hamlet no rutlla

    Carrer Hospital, entrant per la Rambla. A l'esquerra, el Romea i Hamlet's Circus. A la dreta, uns metres més enllà -alguna cosa comença a fer pudor al Raval-, la Biblioteca de Catalunya i Hamlet sense circ però amb arena. Una calçada, un vestíbul i un patí separen les dues reencarnacions d'un prínce...
  • Vides pròpies, alienes

    Jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres, ells. Això és el que realment importa a determinat segment de la dramatúrgia contemporània. Construir i desconstruir la biografia d'individus i col·lectius. Al voltant de la intrahistòria hi ha un indici de veritat. Pujar a les golfes i baixar al soterrani per obri...
  • Ha volgut la pena, Prometeu?

    El gran delicte de Prometeu va ser concedir als humans un miratge d'immortalitat: l'esperança. També els va regalar l'arsenal de la ciència i les arts: el nombre i l'alfabet. Heiner Müller es va apropiar del text d'Èsquil amb una traducció escrupolosament fidedigna, sense ometre les grans contradicc...
  • Ser infeliç

    M’agrada Julio Manrique quan es posa el davantal de director. M’agrada la seva sensibilitat generacional, la seva complicitat amb els actors, m’agrada l’elegància de les seves posades en escena, m’agraden les seves ganes d’agradar sense recórrer gaire al recurs fàcil. Coses que dèiem avui –tríptic a...
  • Entre línies

    Els problemes d’una societat són similars als d’una altra. Canvia la manera d’afrontar-los. L’espectacle de Toshiki Okada és un híbrid entre teatre i dansa. Un muntatge basat en la reiteració de la paraula i el moviment. Discurs buit, circular, banal; gest mecanitzat, descontextualitzat. Banalitz...
  • Entre línies

    Barcelona Els problemes d'una societat són similars als d'una altra. Canvia la manera d'afrontar-los. L'espectacle de Toshiki Okada és un híbrid entre teatre i dansa. Un muntatge basat en la reiteració de la paraula i el moviment. Discurs buit, circular, banal; gest mecanitzat, descontextualitzat. B...
  • Heroïnes anònimes

    ¿Es pot fer teatre amb personatges sense històries, amb dones que s'assemblen a la nostra àvia, mare, ties, veïnes sense ofici conegut? Reines sense corona de casa seva, de l'escala, del barri. Sí, es pot fer, i alhora, fer feliç el públic aconseguint que l'aroma de canyella d'un berenar d'hivern o ...
  • 'Meiji' en el record

    Fins i tot la calor asfixiant de la sala petita del Mercat de les Flors ha volgut participar en l’evocació nipona de Nô, l’aproximació de Joan Ollé a la recreació de Yukio Mishima d’aquest ancestral gènere teatral. Dues grades abracen una tarima central que recorda vagament un escenari japonès. Nues...
  • Un gran Asperger

    Si en la història del teatre hi ha un personatge diagnosticable amb la síndrome d'Asperger és el protagonista de Primer amor de Beckett. Monòleg emètic que estableix càtedra com a text antiromàntic. Les rialles que provoquen els exabruptes escatològics d'un ésser obligat a conviure amb els vius –qua...
  • La senda catalana

    El 1981 Dagoll Dagom estrenava al Romea Nit de Sant Joan, i es llicenciava al musical català de creació. El doctorat va arribar uns anys més tard amb Mar i cel i l'honoris causa –no reconegut– amb Flor de nit. La carrera havia començat amb Antaviana, una fresca traducció escènica dels contes de Cald...
  • Amics eterns

    L'amistat ho és tot. Depèn. Depèn del moment, les circumstàncies, la intensitat, la conjunció astral. Maria Goos, l'autora de Baraka, reuneix quatre vells amics en el pitjor moment de les seves vides. Una prova de foc per a uns llaços esfilagarsats, incapaços d'aguantar un contratemps. Però aquí est...
  • Placebo Txèkhov

    Surt l'espectador del Teatre Romea sense saber què ha passat amb L'hort dels cirerers. Torna a rellegir les notes escrites pel director. Julio Manrique s'explica molt bé. L'obra, efectivament, es pot entendre com una elegia sobre la pèrdua. La vida com una cadena de petites morts. La infància com el...
  • Bashir Lazhar

    L’últim muntatge que ha dirigit Magda Puyo és una proposta sustentada per l’entusiasme. L’estat d’ànim que transmet Evelyne de la Chenelière, l’autora canadenca de Bashir Lazhar. Entusiasme compartit per la directora, Ramon Simó (escenografia) i Kiko Planas (il·luminació) i, per suposat, els dos int...
  • Pluja Constant

    Cada pel·lícula té la seva escena. La de Reservoir dogs és –s’admeten discrepàncies– l’escena de la tortura. Dos personatges, una casset, una cadira, una cullera i molta sang. Pluja constant (A steady rain) no té res a veure amb l’opera prima de Tarantino, excepte la implacable cadència del tall arg...
  • Agost

    Agafeu un recipient –una casa familiar de tres pisos– i aboqueu-hi els ingredients següents: uns grams d’Oneill, bastant de Thornton Wilder, la mateixa quantitat de Hellman; afegiu-hi una picada d’Inge (Picnic), Williams i Cassavetes, assaoneu-ho amb picant Harris (Enredo) i escalfeu-ho a foc molt ...
  • Alícia ja no viu aquí

    Les actrius d’Alícia ja no viu aquí van néixer als anys vuitanta, la generació que va començar a perdre la memòria. La que va viure els últims espeternecs del passat –l’intent colpista del 23 de febrer del 1981– en bolquers. Els pares, un sistema educatiu a curt termini i la fi de la història com un...
  • Geronimo Stilton

    Estimat Geronimo Stilton: els teus cosins Micky, Jerry i Pixie, i també l’oncle Pérez, et demanen si us plau que tornis aviat al regne de les dues dimensions, a les pàgines amb olors on has trobat l’èxit sense que ningú digui a la teva mare literària (Elisabetta Darni) que escriu amb la imaginació p...
  • Cadira

    En una societat que elimina qualsevol desviació de les normes que regulen i coarten conducta i pensament, una dona sent curiositat per qui no deuria: una presonera. Així posa en perill vint-i-dos anys de transgressió: comparteix pis amb un jove que va recollir acabat de néixer sense permís de les au...
  • In on it

    Primera història: un home descobreix en poc temps que pateix una malaltia mortal, que la seva dona l’enganya i l’abandona per un pastor evangelista, que a més a més no és res per al seu fill i no existeix per a un pare amb demència senil. Segona història: trobada casual, ràpid declivi i final amarg ...
  • Hair

    Estrena rere estrena, es confirma una tendència preocupant en els musicals autòctons: renunciar al públic adult. Hair –el títol que el 1968 va portar la contracultura hippie al Broadway novaiorquès– es presenta al Teatre Apolo amb l’entusiasme naïf d’una funció escolar amb pressupost generós. Una ho...
  • Burjassot: el Parnàs de l’home corrent

    Compromís i coherència ètica són constants artístiques que es poden trobar en totes les iniciatives que impulsa o a què dóna suport Pep Tosar. Poseu-me les ulleres, l’espectale biogràfic sobre el poeta valencià Vicent Andrés Estellés, encaixa perfectament en aquesta fotografia teatral. Amb la compan...
  • El Bosc

    El bosc, aquell lloc allunyat de la civilització. El paisatge de totes les pors. En una casa al mig del bosc –com en un conte dels germans Grimm– s’hi ha refugiat l’Adela (Daniela Feixas). Allà la troba al cap de molts anys la seva germana gran, Judith (Montse Esteve). Allà la va trobar també un mon...
  • L'arquitecte

    Eden Court és el projecte premiat de Leo Black, l’arquitecte protagonista del drama escrit per David Greig. Habitatges de protecció oficial inspirats en Stonehenge, i convertits en focus de misèria social. Per a Black ha arribat el moment d’enfrontar-se al fracàs, a la demolició dels seus somnis d’a...
  • In on it

    Primera història: un home descobreix en poc temps que pateix una malaltia mortal, que la seva dona l’enganya i l’abandona per un pastor evangelista, que a més a més no és res per al seu fill i no existeix per a un pare amb demència senil. Segona història: trobada casual, ràpid declivi i final amarg ...
  • Corrüptia

    En poc més d’un mes han arribat a Barcelona tres espectacles inspirats en el sainet polític que d’un temps ençà es representa a València i Múrcia. A la Beckett es va estrenar al desembre un doble programa (El alma se serena i Paco e Isabel) escrit per Lluïsa Cunillé, Paco Zarzoso i Begoña Tena; i ar...
  • Huis Clos

    Jean-Paul Sartre va aconseguir, en el París ocupat pels nazis, obtenir els permisos per estrenar Huis clos (A porta tancada). Un altre dels misteris del filòsof existencialista, un catàleg de paradoxes personals. El règim nazi va tornar a demostrar la seva instintiva desafecció al nihilisme i, de pa...
  • Truca un inspector

    J.B. Priestley és l’autor d’El temps i els Conway, el drama sobre les il·lusions perdudes que el 1992 va triomfar a Barcelona. Des d’aleshores no hem sabut res més d’un autor imprescindible per situar la dramatúrgia britànica de la primera meitat del segle XX. Aquest llarg silenci s’ha trencat amb u...
  • Petits Crims Conjugals

    Per a Eric-Emmanuel Schmitt la parella és un joc de mans literari. Gilles, el marit de Petits crims conjugals, és un escriptor de novel·la policíaca, i aquesta presumpta comèdia dramàtica sobre l’amor o desamor després de quinze anys de vida en comú, no és més que un altre dels seus relats de mister...
  • Desclassificats

    Desclassificats, la nova obra de Pere Riera, és una bona funció. Text àgil que juga amb l’espectador amb astuts girs argumentals –un sofisticat tres en ratlla– i unes semblances amb la realitat justificades; posada en escena sòbria i efectiva, i direcció d’actors que potencia la credibilitat –a trav...
  • Gang Bang

    A mitja funció de Gang bang (Obert fins a l’hora de l’Angelus) la foscor es menja l’escenari de la Sala Tallers. Parpelleja un semàfor per a vianants. Es fa la llum i allà, en una cantonada d’un bar d’intercanvi sexual gai, apareix un pinacle de la Sagrada Família. Per la serenitat de la clientela i...
  • La lluentor de les llàgrimes

    Benvinguts a l'última nit del Gardenia, local de transformistes i transsexuals. Benvinguts al cabaret de la tristesa. Brillantor de lluentons: llàgrimes que assetgen la muralla del maquillatge. Si això fos La cage aux folles ( Casa de boges ) seria una simple comèdia. Però al Gardenia el riure és un...
  • Animales

    La gràcia del monòleg humorístic es basa en el fet d’utilitzar el riure com Leatherface la serra mecànica a La matança de Texas: amb la mateixa indiscriminada i políticament incorrecta alegria. Els inventors del psicogag (Lenny Bruce, Andy Kaufman, entre d’altres) assumien els danys col·laterals del...
  • La casa en obres

    Un dels èxits invisibles de Pep Tosar és tenir un sòlid repertori propi. Un catàleg que –de vegades obligat per despietades circumstàncies– reapareix en la seva trajectòria professional per confirmar una veu única en el món teatral barceloní, encara que ara ressoni numantina al Círcol Maldà. Un exem...
  • Inofensiu vernissatge 'furero'

    Abans de començar l'àgape La Fura dels Baus llança per megafonia un missatge de solidaritat amb el moviment 15-M. Els assistents aplaudeixen. La Fura ens recorda que segueixen sent els mateixos que el 1986 van entrar per primera vegada al Mercat de les Flors amb Suz/O/Suz , autèntica pedra de toc de...
  • El misteri austrohongarès de Cunillé

    Només tres certeses i mitja: lloc i hora de l'espectacle, l'autoria i el títol provisional. Dos quarts de nou del vespre, Teatre Lliure de Gràcia, convoca Lluïsa Cunillé. Títol provisional: Carta Blanca a Lluïsa Cunillé . Tota la resta és misteri. El full del repartiment es lliurarà al públic quan f...
  • Inofensiu vernissatge 'furero'

    Abans de començar l'àgape La Fura dels Baus llança per megafonia un missatge de solidaritat amb el moviment 15-M. Els assistents aplaudeixen. La Fura ens recorda que segueixen sent els mateixos que el 1986 van entrar per primera vegada al Mercat de les Flors amb Suz/O/Suz , autèntica pedra de toc de...
  • Angelhada

    No hi ha un manual d’ús fiable per relacionar-se amb les fades. Potser les notes deixades per J.M. Barrie a Peter Pan. La més coneguda és la fórmula per fer reviure la Campaneta, un fada que agonitza perquè han deixat de creure en ella. En aquest tràngol, Peter demana als presents que aplaudeixin am...
  • El rèquiem laic i contemporani de Calixto Bieito

    En Bach, la música connecta amb la transcendència a través de l'intel·lecte. Sobrepassa el gaudi sensorial per formular -com un problema matemàtic abstracte- una idea de Déu. Calixto Bieito i Marc Rosich han buscat el mateix efecte en un oratori contemporani que han titulat Voices . Però si el barro...
  • Gertrude Stein i una senyoreta de companyia

    La majoria dels turistes de cadàvers pelegrinen al cementiri de Père-Lachaise de París per visitar la tomba de Jim Morrison. La d’Oscar Wilde continua solitària tot i les ganes de no passar desapercebuda de la seva mola funerària. Entre altres molts noms cèlebres també descansen –una al costat de l’...
  • El teatre de les ombres de Joël Pommerat

    En la penombra els nens fan créixer els seus fantasmes, aguaiten els ulls dels monstres, imaginen interminables túnels, alimenten la seva por i la seva imaginació. En la penombra aixeca Joël Pommerat el seu teatre. En la llum que sobreviu un segon abans de fer-se foscor. La twilight zone en què la C...
  • Un dia al Bar Manolo

    Català Roca va deixar constància fotogràfica de l'arribada a la Barcelona dels anys 50 dels mariners de la Sisena Flota dels Estats Units d'Amèrica. Imatges en blanc i negre del partit amistós entre els uniformats forasters i les dones que fumaven als portals del Barri Xino. Amb intercanvi de favors...
  • Luces de Bohemia

    Als habitants d’Ibèria els fa mal la memòria perquè recordar obliga –entre d’altres dolors de l’ànima– a reconèixer que som refractaris a tot allò que ens millora com a societat. Enfrontats a Valle-Inclán, no hi ha un altre remei que sucumbir a la revelació que hi ha pecats socials, col·lectius, ant...
  • Desaparecer

    Desaparèixer, i després què? Absència. On és Calixto Bieito, el director? Va marxar abans del que convé d’aquest interessant projecte de ressuscitar per al públic la poesia gòtica d’Edgar Allan Poe? D’entrada Desaparecer era una proposta valenta: un Poe despullat d’efectismes, només paraula i música...
  • Julieto & Romeo

    Marc Martínez es pren la seva professió molt seriosament. Només posa en marxa un projecte quan està convençut que pot aportar alguna cosa nova com a artista. Fins ara havia aplicat amb èxit aquesta disciplina. Amb Julieta & Romeo entra en contacte amb els clàssics i el seu sòlid discurs artístic tro...
  • Margarit i Hauert: afinitats electives

    Àngels Margarit i Thomas Hauert són dos artistes compromesos amb la dansa i la seva relació amb l'espai i el mestissatge amb altres llenguatges. From B to B és la seva trobada des d'itineraris coreogràfics no coincidents però confluents per l'interès mutu que tots dos mostren per la feina de l'altre...
  • El naixement frustrat de la 'Tragèdia'

    Amb la recent The End va provar l'escriptura dramàtica. Amb Tragèdia , Àlex Rigola, s'estrena com a coreògraf, acompanyat als crèdits per Ferran Carvajal. En el debut, l'acompanyen dinou intèrprets i les immenses ombres de Pina Bausch i Sasha Waltz. L'esperit de la primera es pot reconèixer mentre d...
  • 'La nostra classe' apel·la a la memòria dels vius i dels morts

    Tadeusz Slobodzianek, l'autor de La nostra classe , delega en els morts el relat de deu individus (cinc catòlics i cinc jueus) que el 1929 compartien classe de primària al poble polonès de Jedwbane. Una comunitat triada per la història negra d'Europa el 1941: en una orgia d'odi col·lectiu, els catòl...
  • Llum de Guàrdia

    Julio Manrique ha començat la seva etapa com a director artístic del Teatre Romea amb un conjur. Llum de guàrdia és un ritual pagà per invocar l’esperit de Margarida Xirgu i assegurar la seva protecció per a ell i la seva gent, aquest grup còmplice que es declara oficiosament com la companyia del Ro...
  • Forever young

    Erik Gedeon va voler ser músic i va acabar per ser l’inventor del song drama, gènere evolucionat i popularitzat del liederabend del romàntic alemany. Hi continua el piano, però Franz Schubert ha estat substituït per Kurt Cobain, i la introspecció sentimental per la nostàlgia rockera i l’humor geriàt...
  • Cop de rock

    Quan es tenen les idees clares i els recursos disponibles ben administrats, l’èxit d’un projecte està gairebé assegurat. Si a més es disposa d’un material sensible com el sòlid cançoner del rock català i s’utilitza amb sentit i respecte com a banda sonora d’una trama de fàcil assimilació, l’aplaudim...
  • El comte Arnau

    Si es commemora el centenari de la mort de Joan Maragall és lògic que el TNC inverteixi en una producció que respongui a l’empremta que en l’erari cultural ha deixat l’homenatjat. El TNC estrena un muntatge sobre el comte Arnau, un personatge entre la realitat i la ficció que va acompanyar Maragall ...
  • Reglas, usos y costumbres en la sociedad moderna

    A Windsor es desplega davant el visitant l’espectacle de la casa de nines de la reina Maria. Un autèntic tractat a escala d’un món ordenat fins al mínim detall. Al teatre Tantarantana el director Roberto Romei construeix un saló a escala perquè la baronessa Staff tingui un entorn pedagògic adequat p...
  • Constel·lació Albee: dues estrelles i petites llunes

    Primer va ser Qui té por de Virginia Woolf? (1962) i desprésUn fràgil equilibri (1967). Per a la segona, Edward Albee va rebre finalment el Pulitzer que li va ser concedit però vetat amb la primera. Censura per excés de desordre moral. Seria precipitat concloure queUn fràgil equilibriés una versió s...
  • Qui té por Virginia Woolf?

    Els crítics anglosaxons consideren que Qui té por de Virgínia Woolf? és un text que deixa al descobert la fragilitat del somni americà. Resumint: Edward Albee escriu sobre el terror al fracàs. Com gairebé tots els grans autors nord-americans. Martha i George –el matrimoni-monstre més famós del teatr...
  • Lupa descobreix el purgatori de la banalitat

    Quatre per tres: dotze. Més una: tretze. Quatre era el nombre màxim de personatges que es permetia Beckett. Si en algun moment de la carrera hagués traït el límit, i multiplicat i sumat fins a arribar a tretze, potser els hauria dipositat en una estació de tren abandonada. Un altre dels seus possibl...
  • Mein kapital

    La fusió entre Mein Kampf –la teràpia carcerària de Hitler– i Das Kapital –la soledat ideològica de Marx a la Biblioteca Britànica–, és Mein Kapital. No hi ha indicis sòlids que aclareixin si en la ment de vuit dramaturgs existia la confluència d’ambdós productes editorials. En el projecte que els h...
  • Dos punkis i un vespino

    Dos punkis okupen una gasolinera. El titular d’un diari gratuït o l’inici d’una comèdia dramàtica de Marilia Samper. La jove autora i directora ha col·locat una parella de germans nòmades vocacionals al centre d’una narració que té molt de faula nadalenca, fins i tot de paràfrasi del Naixement: dos ...
  • L’espera

    L’espera de Rem Binosi és la història de tres dones obligades a compartir un destí tràgic. També és un secret viatge per la literatura de la segona meitat segle XVIII, amb un inesperat salt final al fulletó melodramàtic del XIX. Ecos de Goldoni, Beaumarchais, Da Ponte i els relats llibertins. Un aut...
  • Sala d’espera futur

    Frithwin Wagner-Lippok i Christina Schmutz manegen amb soltesa conceptes com “teatre postdramàtic”, “sessions performatives” o “alienació dramatúrgica”, que relacionen amb seguretat acadèmica amb la “supressió subjectiva o exoneració” segons Heiner Müller, el “valor heurístic” o la “superació del te...
  • L'oracle del teatre argentí torna a parlar i sentenciar

    Els documents asseguren que El tiempo todo entero de Romina Paula està basat en Figuretes de vidre. Un consell al públic: no hi busquin Tennessee Williams. És possible que existeixi una mare obsedida a normalitzar el futur d'una filla asocial. És possible que recordin un germà asfixiat per una situa...
  • Els soldats de la companyia Propeller juguen a fer Shakespeare

    Gairebé en cada títol de Shakespeare hi ha una frase per a la posteritat. A Enric V hi ha tot un discurs: l'arenga de sant Crispí. Un Shakespeare que pel seu contingut (militar) no desperta gran interès fora del circuit teatral britànic. Amb l'èxit internacional de la pel·lícula de Kenneth Branagh e...
  • Un gran guinyol

    Pregunta: és El crim de Lord Arthur Savile d'Egos Teatre un bon espectacle de teatre musical? Encara que sembli enrevessada, la resposta és: sí però no, més aviat tot el contrari. Lliurement inspirada en un conte còmic-fantàstic d'Oscar Wilde, la jove companyia ha d'inserir "grans moments" de frases...
  • Tan real com la vida

    Mostrar un tranche de vie (un tros de vida) és el que Carol López persegueix en les seves comèdies. La vida, un tema que ofereix ben poques novetats quan l'objectiu se centra en què passa entre el moment de despertar-se i el d'adormir-se. La vida, gairebé sempre més previsible i pueril del que ens a...
  • Burundanga

    Burundanga és una bona comèdia. Un text de Jordi Galceran escrit per fer riure que exhaureix les entrades a la Sala Flyhard. Dirigeix ??Jordi Casanovas els seus intèrprets habituals. Un avís: no hi aneu tots els que busqueu un entreteniment políticament incorrecte. Que dos dels seus protagonistes si...
  • Pobra nena rica

    Hedda Gabler vista per David Selvas. ¿Pot una funció sobreviure a la doble personalitat? Fi de la funció. La resposta no arriba, però dues impressions acompanyen l'espectador. Primera: suposem que Selvas transforma una persona física en un element abstracte que pertorba les necessitats emocionals...
  • Simó i Berenice, una parella

    El teatre gairebé mai parla del present. No es pot confondre amb l'actualitat o el que és contemporani. Es tracta del que és immediat. Un teatre que s'estructura com els 24 fotogrames per minut que creen la il·lusió de la imatge en moviment. Sé de un lugar d'Iván Morales et sedueix perquè t'obliga a...
  • Un espectacle sense tensió

    Les estacions-fantasma del metro de Barcelona s’han multiplicat arran de la crisi. Carme Portaceli ha escollit l’estètica d’una de les antigues com a últim refugi dels pàries socials per apropar el drama social d’Els baixos fons de Gorki a una situació molt propera a l’experiència del públic. Un esp...
  • Les tres germanes

    Quan Daniel Veronese es va interessar per Les tres germanes de Txékhov el resultat es va titular Un hombre que se ahoga. Jose Sanchis Sinisterra ha optat per mantenir el títol original. Només ha afegit una lleu obvietat: “Deconstructing Txèkhov”. L’encàrrec de la Sala Atrium es plasma en un espai de...
  • El mercader de Venècia

    Quan el teatre germànic va decidir a mitjans del passat segle que el centre de la creació era el director, va obrir la porta a la revisió contemporània dels clàssics. L’important era crear un vincle, que el públic sentís que els personatges creats fa segles li parlaven a ell i no a un auditori mort....
  • Mites i realitats

    Desplegament de gran estrena. El Romea sensiblement transformat en la seva arquitectura. Incendis té l'alè de l'esdeveniment teatral. Declaració de principis d'una nova etapa artística. Dirigeix ??Oriol Broggi sobre la terra que gairebé sempre l'acompanya. El text és de Wajdi Mouawad, un autor prece...
  • Un drama noucentista

    Llàtzer Garcia, autor i director de La terra oblidada, invoca la inspiració de Paul Auster al saló-menjador d'un modest habitatge lluny de la duresa metropolitana. També podria haver esmentat John Steinbeck per la lliure reinterpretació d'un episodi bíblic. Però sobretot és un bon hereu de la Renaix...

Llistat de critics


Cercar critic per nom