A Vore/Escenes/ L

Barcelona divendres,   19 de gener de 2018   Actualitzat a les   19:34 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Els Pastorets, a l’atur

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

26/12/2014

Inclou la missa del gall, el xampany, la nadala del rabadà... i el crit de "vull esmorzar" en el moment i el lloc menys esperat, però perfectament encaixat.

No és cap secret dir que molts dels professionals del teatre català actual van fer els seus primers passos en uns Pastorets. No és estrany, doncs, que, a la llarga, el pòsit de la tradició esclati per un lloc o altre, ni que sigui d'una manera subconscient i deixant que el substrat esdevingui un referent nou.

En aquesta comèdia agredolça de Cristina Genebat —el seu debut com a autora després d'una ja considerable feina com a actriu i traductora— hi ha, camuflats, la majoria d'elements que trobaríem en uns Pastorets tradicionals: en Lluquet i Rovelló, Josep i Maria, la cova del naixement, el bou i la mula, un cometa que no es deixa veure gaire per la boira nocturna... Però tot passat per l'alambí dramatúrgic de fer-los contemporanis.

En Lluc i el seu amic (Ivan Benet i Marc Rodríguez), la cara i la creu, dos joves a l'atur, un amb aspiracions científiques i l'altre amb aspiracions de veure només com passa la vida. Isabel (Mireia Aixalà), la nòvia del Lluc, que viu amb un pare separat, amb cara d'amargat, i que amaga a la butxaca fins a l'últim moment la professió més imprescindible a l'hora del naixement (Albert Ribalta). Maria (Cristina Genebat), la mare soltera embarassada per fecundació in vitro a punt de tenir la criatura la mateixa nit de Nadal, i el seu amic o nòvio, Josep (Ernest Villegas), sense branca florida, però diplomat en ioga. El palestí immigrat que toca el saxo al metro, que aprèn català, que sap algunes nadales i que filosofa sobre la religió i la política i la violència (Norbert Martínez), i una sèrie de personatges secundaris que entren i surten fent doblet amb cadascun dels intèrprets, a un ritme vertiginós de canvi de vestuari i caracterització, d'aquells que a molts espectadors els agradaria veure per un espiell com funciona darrere l'escenari.

He dit que era una comèdia i que era agredolça perquè cadascun dels personatges té el seu costat amable i el seu costat fosc i, el rerefons de la història deixa la sensació d'una societat en crisi que, com diu un dels directors del muntatge, Julio Manrique, malgrat tot, confia en el naixement com una esperança de vida millor.

En una hora i mitja, doncs, transcorre tot una auca de personatges molt diversos, de maneres de fer, de maneres de pensar, de projectes i de desencisos: la prostituta de nit; la senyora gran de la casa on viu en Lluc; el veí despistat que arriba mig pitof i té cita amb la prostituta; el metge i la infermera de guàrdia que malgrat que Maria desitja un part natural frisen per fer-li una cesària; el palestí músic del metro; l'amic italià amb negocis tèrbols; la festa de l'infern de la discoteca; el capo dels diners; les banyes del dimoni... i els senglars (a falta d'un bon bou i una bona mula) invisibles darrere l'herbassar dels voltants del baixador dels ferrocarrils catalans que, segons el vigilant de seguretat, fugen espantats si et veuen.

A partir de superats els primers trenta minuts —em sembla que si s'esporgués lleugerament aquesta introducció dels dos amics al terrat, la cosa arrencaria molt millor—, tots plegats protagonitzen una sèrie d'escenes breus, amb molt de ritme, que van perfilant els diferents personatges i que endolceixen l'agror amb situacions d'humor, picades d'ullet, engrunes de tradició i una atmosfera metafòrica sobre allò que tothom sap de la nit de Nadal: la missa del gall, el xampany, la nadala del rabadà... i el crit de "vull esmorzar" en el moment i el lloc menys esperat, però perfectament encaixat.

Santa Nit és, com assegura el subtítol de l'obra, 'Una història de Nadal'. N'hi podrien haver moltes més com aquesta. Cadascú té la seva. La de l'autora Cristina Genebat respira aire fresc per tots costats. Contràriament del que podria semblar, prescindeix de ser simplista i irreverent per estar al dia. I en canvi és molt generacional. Pels personatges. Pel que hi passa. Pel que viuen... Per la banda sonora d'una desena de peces com Forever Young dels Youth Group; Maria, de Blondie; Eye in the Sky, de Noa; Time after Time, d'Eva Cassidy; El cant dels ocells, de Pau Casals...

Hi ha complicitat en la companyia i per això no hi grinyola res perquè gairebé tots ells porten moltes hores de feina plegats trepitjant escenaris i junts n'han vistes de tots colors. Advertim que no hi ha caldera de Pere Botero, ni cua de Llucifer, ni samarres de pastor... però cap dels espectadors s'estalviarà d'imaginar que cadascun dels personatges de l'obra podria posar-se en la pell d'algun d'aquests altres tan ancestrals que no es desenganxaran mai dels quadres dels Pastorets de debò.

Busca la crítica d'un espectacle