La Mercè 2018
Fira Mediterrània 2018

Barcelona dilluns,   24 de setembre de 2018   Actualitzat a les   16:44 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Una troupe peculiar

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

20/12/2016

En aquest segon espectacle -després de 'Rhum'- encara hi ha l'empremta que en Monti va deixar.

S'adrecen a tots els públics, però és evident que l'etiqueta «pallasso» arrossega criatures. El dia de la meva funció ocupaven gairebé el 50% de l'aforament complet. Feliços com uns gínjols. Prova superada, doncs. Sessió de tarda. Cap de setmana. Ambient nadalenc. Els pallassos de Rhum & Cia. les deixen anar amb la sàvia intel•ligència que els petits no es mamen el dit. I per tant, els esquetxos més picarescos per als adults són observats amb seriositat pels preadolescents que fan veure que no els acaben de pescar. Quan es va en família, convé nedar i guardar la roba.

L'espectacle Rhümia n'és un tros, de picaresc. Però tot està tan integrat dins la dramatúrgia que acaba sent una sàtira de la mateixa picaresca. La companyia es va formar arran de la malaguanyada pèrdua del clown Joan Montanyès 'Monti'. El primer espectacle, Rhum, va ser un homenatge a la seva memòria. L'actual encara és, diuen, "un record molt especial". Però hi ha l'empremta que Monti va deixar. Expressions i números clàssics que els cinc pallassos de Rhümia fan i desfan a la seva manera, amb un guió nou, que no abandona la poètica d'entrada i de sortida, per entrar en una successió durant una hora i mitja central d'esquetxos esbojarrats. Els Zirkòlika els han reconegut la feina amb els seus premis.

La troupe la integren el senyor Matines (Jordi Martínez, actor a qui ja no li pot negar ningú el seu carisme de clown), el senyor Arquetti (Joan Arqué), Pepino el silenciós (Pep Pascual, que també dirigeix l'espectacle musicalment), Giuliani (Roger Julià) i, en el lloc que ocupava el pallasso Guillem Albà, s'hi ha incorporat Mauro Paganini, argentí establert a Catalunya, luthier, músic, ventríloc i, per extensió, pallasso com tots els altres.

Són una troupe peculiar, de rostre humà, que vénen de treballar a la pista en fila índia, carregats de maletes, i que és a casa on treuen el seu jo més personal, sobretot des que han de conviure amb el músic de carrer que vivia d'okupa, sense deixar mai del tot la seva vena clownesca.

En una pista domèstica hi ha l'estufa de llenya, el vàter amb una regadora de vella cisterna, un desembussador que fa de micròfon i alguns utensilis d'anar per casa. Amb tot això i els instruments musicals, els cinc pallassos juguen a bombers amb mànegues incloses, a llençar aigua sense ofegar ningú, a cantar flamenc amb el vestir de farbalans, a fer de grup de gòspel amb xil•laba morada, a jugar a estimar —amb la participació dels espectadors en una comunió col•lectiva que posa a prova els més atrevits— a fer el gallina, a enganyar l'un i l'altre amb el número del misto i el revòlver, amb l'escena de la declaració d'amor del Martines a una espectadora, o amb l'impasse d'orquestra amb l'ajut d'uns quants espectadors a l'estil Pascal Comelade, sempre tot amb els equívocs lingüístics, els jocs de paraules i la barreja trilingüe en català col•loquial, espanyol macarrònic i el que ells anomenen «montinià».

La incorporació de l'argentí Mauro Paganini ha fet que el número sorpresa del polissó que porta amagat a la caixa de fusta musical tingui vida pròpia, un titella que, per mitjà de la ventriloquia, descobreix alguns dels secrets del músic de carrer acollit a can Rhümia, sense que els altres en sàpiguen tant com acaben sabent els espectadors.

L'objectiu del pallasso és encomanar el riure. Tots cinc ho aconsegueixen seriosament des del primer moment sense defugir una línia teatral amb suport musical que la troupe de Rhum & Cia. i el director Martí Torras Mayneris han desplegat per demostrar que els pallassos encara tenen corda per temps i, si no hi ha carpes, sempre hi haurà alguna pista escènica que els aculli.

Busca la crítica d'un espectacle