Temporada Alta 2017
Festival TNT 2017

Barcelona dilluns,   25 de setembre de 2017   Actualitzat a les   18:16 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Si no fos per Lluís Homar...

Sergi Doria(ABC)

12/05/2017

l Ricard III que encarna Homar conjuga la perversitat amb el cinisme més abjecte. Aplica el principi maquiavèl·lic que per exercir el poder és millor ser temut que estimat

Micròfon en mà, Lluís Homar entona a ritme de rap l'última arenga de Ricard III, derrotat a la batalla de Bosworth. La frase inoblidable - «un cavall, un cavall ... El meu regne per un cavall ... »- queda suspesa en l'aire i gran part del públic aplaudeix posat en peu. Homar metabolitza al rei contrafet
que administra el mal amb falsa modèstia, caminar metàl·lic, hipocresia parapetada entre pròtesis... Homar, cabells esfilagarsats, xiuxiuejant els plans malèfics amb els que farà pagar als seus la maledicció del seu naixement: tramant entre rialles nasals l'assassinat de el seu germà Clarence; ordint el matrimoni amb la vídua del príncep de Gal·les; fingint ser el «protector» del príncep per tancar amb el seu germà a la torre de Londres; vanant dels seus abusos a coronar-se rei; provocant per la seva falta de paraula la venjança del seu aliat, el Duc de Buckingham...

El Ricard III que encarna Homar conjuga la perversitat amb el cinisme més abjecte. Aplica el principi
maquiavèl·lic que per exercir el poder és millor ser temut que estimat: «Només vull tractes amb imbècils i joves sense escrúpols». Durant tres hores i deu minuts Homar porta el pes d'una obra que podria haver-se abreujat si Lluïsa Cunillé no hagués preferit la reiteració del «leit motiv». Perquè, a Ricard III el coneixem des del minut un: sabem de seguida de quin peu coixeja. Hem enxampat l'assumpte de la seva farsa. ¿Són necessàries tantes anades i vingudes pels meandres de la seva infàmia? L'escenografia de tanatori futurista, el soroll de les esperons en caminar, el sinistre rostre en pantalla gegant, la foscor escènica amb la tornada de l'Opus 100 errant amb moto de Schubert, les confidències del protagonista a la manera de Kevin Spacey a «House of cards», els constants epítets sobre la seva deformitat física i moral... ¿Era necessari reiterar-los durant més de tres hores? Resulta molt difícil mantenir la tensió narrativa durant tot l'espai de temps. Escenes que acaben
difuminant a la llauna. Personatges sobreactuats com el de la duquessa de York (Julieta Serrano).
Al «Ricard III» de Xavier Albertí li perd la seva grandiloqüència i una narració massa prolixa. Si
no fos per Lluís Homar...

Busca la crítica d'un espectacle