Nit del circ Zirkolika 2017
Grec Nadal

Barcelona divendres,   15 de desembre de 2017   Actualitzat a les   7:44 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


L’horror explicat en poesia

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

02/12/2017

Juan Mayorga s'inspira en un episodi real de la Creu Roja als camps d'extermini nazi l'any 1944

Quatre anys després d'haver estat un dels espectacles més ben rebuts de la Companyia de la Sala Atrium, els seus promotors l'han recuperat perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir.

Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats. La falsa imatge va funcionar i la delegació —atenció perquè parlem del 1944 quan l'extermini ja era un fet que corria com la pólvora— va emetre un informe favorable.

En aquest episodi real s'inspira la dramatúrgia de Juan Mayorga (Madrid, 1965), situant com a protagonista una delegada de la Creu Roja, el comandant del camp i un dels jueus «de confiança» que col·laborava amb ell per instint de supervivència. Tres personatges que els espectadors reconstrueixen ara fàcilment —malgrat les limitacions ambientals del teatre per reflectir una situació com aquesta— gràcies a la paraula i, cal dir-ho, gràcies també al flaixbac que tothom té de l'Holocaust després de la difusió a través del cinema i els documentals que han proliferat en l'últim quart de segle.

Malgrat la tragèdia de fons, Himmelweg, que vol dir camí del cel —el subtítol de l'espectacle, metàfora de la rampa que pujava al crematori— l'endolceix, si es pot dir així, amb un to poètic, no només pel que fa al paper dels intèrprets, sinó també amb la incorporació d'uns titelles de fusta que permeten eixamplar els personatges al voltant dels tres protagonistes: presoners jueus, criatures innocents, la família del jueu col·laborador, també tots ells titelles a mans dels fils dels nazis...
Introduït per la projecció en blanc i negre —marca de la casa— amb una entrevista a la delegada de ficció de la Creu Roja (l'actriu Patrícia Mendoza), el muntatge combina fragments d'aquesta entrevista amb escenes de la relació amb el comandant (l'actor i també director Raimon Molins) i el cap dels jueus col·laborador al camp (l'actor Guillem Gefaell).

En una primera part —l'obra té cinc actes curts i dura una hora i mitja aproximadament— és la delegada de la Creu Roja (Patrícia Mendoza) qui té més protagonisme en el relat, en una mena de plantejament a tall de justificació del que el seu personatge va veure en la visita maquillada i l'informe que en va fer. A la segona part, és el comandant nazi (Raimon Molins) qui guanya protagonisme amb una intervenció, que va pujant de to i que es converteix en un brillant monòleg irat, que passa per mostrar el seu pòsit cultural —té una biblioteca amb clàssics de totes les cultures, no només germàniques— i evidencia que la cultura tampoc no serveix per frenar la mentida, la manipulació i la barbàrie. Al tercer personatge, el cap dels jueus (Guillem Gefaell) li toca aportar la contradicció entre allò que sap que passa de debò al camp i allò que es veu obligat a fer per salvar-se no només ell sinó també la seva família, un tancament que no estalvia el record de l'horror nazi i on els titelles de fusta prenen, ara sí, un relleu especial.

Busca la crítica d'un espectacle