La Mercè 2018
Fira Mediterrània 2018

Barcelona dissabte,   22 de setembre de 2018   Actualitzat a les   16:44 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

Blasted (Rebentats) - Tal faràs, tal trobaràs

Blasted (Rebentats)


Autor: Sarah Kane
Direcció: Alícia Gorina
Producció: Teatre Nacional de Catalunya / Temporada Alta 2018-Festival de tardor de Catalunya


Tal faràs, tal trobaràs

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

13/01/2018

Malgrat el tòpic, és evident que en l'obra de Sarah Kane hi ha el rastre de la seva pròpia circumstància personal.

Els espectadors àvids de descobertes d'obres en reserva recordaran l'espectacle de cambra Psicosi de les 4:48, un monòleg que l'actriu Anna Alarcón, sota la direcció del malaguanyat Moisès Maicas, i en traducció d'Anna Soler Horta, va representar a Temporada Alta i a la Sala Beckett. Va ser la primera incursió en el teatre català de l'obra de la dramaturga anglesa Sarah Kane (Essex, 1971 - Londres, 1999), una jove autora turmentada que va acabar amb la seva vida, a punt dels 28 anys, després de diferents crisis de malaltia mental, primer intentant una ingestió de més de 150 fàrmacs i, uns dies després, mentre estava ingressada en un hospital, optant pel suïcidi, penjada.

La societat cultural té una debilitat pels autors joves que en un moment determinat han acabat amb la seva vida. A Sarah Kane li passa una cosa semblant. Després d'haver rebut el rebuig de la crítica i la incomprensió dels espectadors quan el 1995 va estrenar Blasted, la seva mort prematura la va convertir en un mite que en els últims vint anys no ha fet res més sinó augmentar. I allà on s'hi veia gratuïtat violenta, s'hi detecta ara una obra de les més representatives del segle XX.

Blasted (Rebentats), com Psicosi de les 4:48, és també una obra de cambra. M'imagino encara més el seu impacte en un espai més reduït que la Sala Petita del TNC. I sembla que això ho ha tingut present la directora Alícia Gorina i el seu equip perquè l'han situada en un espai central, defugint l'escenari convencional, primer envoltant l'acció d'un cortinatge de tul, amb espectadors a dues bandes, per acabar, a la segona part, amb el despullament físic i escenogràfic que reclama la història de Sarah Kane. Diria que Alícia Gorina ha partit de la construcció de Blasted per arribar a les entranyes de la deconstrucció de l'obra.

El risc que comporta enfrontar-se a Blasted és doble. Per una part, perquè pot topar amb la comoditat estable de la comunitat d'espectadors. I en segon lloc perquè exigeix dels tres intèrprets donar-ho tot sense amagar res. Malgrat el tòpic, és evident que en l'obra de Sarah Kane hi ha el rastre de la seva pròpia circumstància personal. El personatge del periodista de Blasted pot remetre a l'ofici de periodistes dels seus pares. El personatge del soldat que acaba penjat podria ser una premonició del final tràgic de l'autora. La violència de parella, un home madur, malalt de pulmó, i una noia jove amb signes d'epilèpsia, porta també a recordar les crisis mentals de Sarah Kane. I probablement aquest reflex de la pròpia experiència és el que fa que sigui tan extremament epidèrmica una de les seves obres més representatives i també la més reconeguda, ni que sigui pòstumament, en escenaris internacionals.

Però vint-i-tants anys no passen en va i des de la dècada dels noranta del segle passat, quan la societat occidental europea va despertar del llarg son del benestar. després de l'Holocaust, remoguda pel genocidi modern dels Balcans, el teatre, el cinema, la literatura i les arts en general han explorat la reflexió sobre la violència humana des de diferents vessants. Deu ser això, el que fa que l'impacte de Blasted serveixi per retrobar i conèixer l'obra de Sarah Kane, però no tant per remoure ja les consciències com pretenia segurament la seva autora en el moment de l'estrena.

Malgrat tot, és inevitable que l'impacte encara funcioni. ¿És un exemple dir que el dia de la meva funció, al cap d'una mitja hora —i quan encara no havia passat bo i res a l'escenari— un espectador es va aixecar amb posat violentat i se'n va anar de la sala...? ¿És també un exemple dir que, a la sortida, parant orella xafardera, unes senyores de teatre diguessin en veu baixa que no hi posarien mai més els peus...? Alguna cosa queda, doncs, de la capacitat reactiva de Blasted ni que el primer quart de segle XXI vagi farcit de violència real retransmesa en directe per la televisió, sobretot des de fonts mòbils domèstiques.

La directora Alícia Gorina ha dominat la situació de Blasted perquè la lectura que ha fet de Sarah Kane no se n'anés de mare. Probablement potser s'ha deixat anar una mica massa en els temps morts, cosa que allargassa el muntage cap a l'hora i tres quarts quan, de cambra com és, estaria prou bé amb vint minuts menys. I ha estat molt prudent a l'hora de reflectir els efectes més sagnants, expressats només per mitjà de la insinuació, fugint del pretès realisme de l'obra i entrant en el simbolisme: el suïcidi del penjat, la violació masculina, l'àpat dels ulls —que transporta a Shakespeare perquè tot està inventat—, el joc de la ruleta russa amb el revòlver, la masturbació, la criatura de bolquers, l'enterrament, el final inacabable i angoixant amb la desfeta física del protagonista...

Blasted (Rebentats) torna a ser una fita en la consolidada carrera escènica de l'actor Pere Arquillué. Que s'oblidi tothom del seu paper escènic d'altres obres prou destacables i sobretot del seu paper televisiu. Aquest és un Pere Arquillué per a molts desconegut, dramàtic, inabastable, de gran alçada, capaç de transmetre el foc que crema per dins del seu personatge sense que se li vegi cap mena de trampa. A l'actriu Marta Ossó li toca un paper més reduït, que sembla discret, malgrat que la seva presència és imprescindible i modula molt bé els canvis anímics sobtats, de la por a la rialla, de la inconsciència a la lucidesa. Però al costat de la claredat de dicció de Pere Arquillué, les seves intervencions queden sovint més confoses, en part perquè la Sala Petita quan es desmunta perd acústica, però també perquè seria d'agrair una mica més de vocalització, essencial per a la paraula, quan parlem de teatre. A Blai Juanet, el soldat, no li cal aquest complement vocalitzador perquè entra a «rebentar» tot el que se li posa al davant i, enmig de l'aparent calma violenta i dialèctica de la parella protagonista, la seva és una interpretació que respira odi i ferotgia pels porus.

Tal faràs, tal trobaràs. Aquesta és la tesi simple de Blasted (Rebentats). Allò que Ian (el periodista malalt) fa a la Kate (la noia) en la primera part de l'obra, en una habitació d'hotel, es capgira com un bumerang a la segona part amb l'aparició del soldat a la mateixa habitació contra el mateix Ian. Del realisme o potser del naturalisme al simbolisme. I aquí és quan l'espectador, si es desconcerta, ha de fer un esforç suplementari per aportar-hi la seva mirada.

Busca la crítica d'un espectacle