Tàrrega 2018
butlleti_banner

Barcelona divendres,   17 d'agost de 2018   Actualitzat a les   7:44 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


L’excel·lència de Pou

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

21/02/2018

Aquest {Moby Dick} teatral de l'actor Josep Maria Pou serveix per posar cos, figura i ànima al personatge del capità Ahab

Ignoro quantes hores, dies o qui sap si anys, s'ha passat l'actor Josep Maria Pou llegint i rellegint Herman Melville i el seu clàssic Moby Dick. Però m'imagino que uns quants. De la mateixa manera que també m'imagino que, immers com està aquesta temporada en el personatge del capità Ahab, en més d'una ocasió es deu despertar entresuat d'algun malson obsessiu, veient-se caminar amb l'espectacular cama ortopèdica —una peça imponent d'artesania dels creadors d'efectes cinematogràfics catalans Montse Ribé i David Martí— i tinguent-se-les amb l'arpó i la balena blanca. Vull dir amb això que és molt difícil aquesta vegada que l'actor es desentengui del seu personatge mentre visqui nit i dia a la seva pell i el representi a l'escenari, ara al Teatre Goya i, posteriorment, en la gira que el muntatge tingui prevista.

La versió en espanyol de Juan Cavestany, dirigida per Andrés Lima, basada en les més de 700 pàgines de Moby Dick, novel·la del 1851 de l'autor nord-americà Herman Melville (1819-1891), queda sintetitzada i centrada aquí en la fúria, l'obsessió malaltissa i tot el que pugui acumular de personatge èpic Ahab, en un gairebé —o sense gairebé— monòleg d'hora i vint minuts a càrrec del protagonista.

El que hi ha, doncs, a l'escenari, del Pequod és només la representació escenogràfica de la proa del balener. Ahab hi està acompanyat de dos actors més que alternen alguns papers, els més destacables, per exemple, el de Pip, a càrrec de l'actor Oscar Kapoya, amb un trescar primitiu que no s'acaba de veure si vol deixar clar que l'home ve del mico o si vol ser el reflex d'alguna deficiència física tenint en compte el seu origen esclavista, i els personatges d'Starbuck o el d'Ismael, que representa fent doblet l'actor Jacob Torres.

Al costat de l'enorme "partitura" textual del capità Ahab, en la figura fantasmagòrica i imponent de Josep Maria Pou que es cobreix en algun moment amb un llarg abric negre, hi ha també la partitura vocal enregistrada de les dues formacions corals de veus greus i de joves madrilenyes, i un suggerent vídeo mapping de Miquel Àngel Raió que transporta els espectadors a les braçades de les onades d'alta mar, a més d'una partitura musical original de Jaume Manresa i uns efectes sonors també seus que, amb l'arrodoniment del gran velam del balener —llàstima que en l'escena poètica final s'hi fan tan evidents els dos ventiladors dominats pels dos intèrprets secundaris per provocar el voleteig—, les cordes i el pal major, una escenografia també èpica de Beatriz San Juan, que creen en conjunt una atmosfera imprescindible perquè la imaginació dels espectadors que reclama el mateix Ahab en el seu monòleg s'activi i supleixi tot allò més descriptiu i literari que la versió, esclar, ha hagut de deixar per a aquells que vulguin repescar la lectura de Melville. Recordem, en tot cas, que hi ha una traducció catalana del 1984 de l'escriptora Maria Antònia Oliver disponible encara avui en el catàleg del Grup 62.

Aquest Moby Dick teatral de l'actor Josep Maria Pou serveix per posar cos, figura i ànima al personatge del capità Ahab —ha passat mig segle des del mític Ahab de l'actor Gregory Peck en el film dirigit per John Houston el 1956—, torturat per la pèrdua de la cama queixalada per la balena blanca, i el llast del clau, i torturat també per la dèria persecutòria contra el mamífer marí que l'ha convertit en un personatge farcit d'odi i pres per la venjança.

Un retrat del capità Ahab en el qual Josep Maria Pou excel·leix i que té molta més força que en cinema perquè reviu a cada funció en directe i perquè engoleix tot el teatre com si els espectadors formessin part de la tripulació del Pequod i fessin la ruta que fa el balener des de Cap Cod per l'Oceà Atlàntic, al Cap de Bona Esperança, Java i el Japó, per l'Oceà Pacífic, fins a topar amb Moby Dick, la balena blanca, a tocar de la Polinèsia, una topada sanguinària que aporta en el tram final de la representació els deu o quinze minuts més imponents, trencats només, com si fos un epíleg, per la recomanació del personatge narrador: «Digueu-me Ismael», la frase que, en l'original literari inicia precisament el relat de Melville. ¿Una subtil invitació, potser, a recuperar com a lectors —si és que han deixat de ser-ne— els espectadors de Moby Dick?

Busca la crítica d'un espectacle