Grec 2018 apaissat

Barcelona divendres,   22 de juny de 2018   Actualitzat a les   17:57 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Existeixen els fantasmes?

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

01/03/2018

La presència de l'actor Joan Pera en el paper protagonista del fantasma en qüestió fa que l'espectacle estigui permanentment dominat per les escenes del seu Sir Simon de Canterville

Si entre les golfes de les cases rehabilitades que tenen més de 150 anys a l'Eixample de Barcelona i a les dels habitatges que inflen la nova bombolla immobiliària postcrisi que torna a créixer als voltants del Mercat de Sant Antoni, els seus inquilins —amenaçats per la llei de lloguers que els fa fora— tinguessin un fantasma com el del castell de Canterville, als inversors i especuladors que ronden per Barcelona els foragitaria la por i, allò que no resol ni la justícia ni la política, potser ho resoldria el fantasma.

A Canterville, tot i que molts anys abans, a la dècada dels cinquanta del segle passat, a tocar de la bombolla de postguerra mundial de posada en marxa del Pla Marshall acordat el 1947, l'industrial nord-americà d'olis lubrificants, Hiram S. Otis, arriba amb la seva dona i la seva filla —l'adaptació ha retallat la presència altres membres petits del matrimoni— a Canterville després de tancar un tracte de compra del vell castell a l'últim hereu de la possessió, Lord Canterville, quatre-cents anys abans, propietat de Sir Simon de Canterville, l'ànima en pena que arrossega el pes d'haver matat la seva dona i que s'encarrega de vetllar, des de l'altre món —o potser des d'aquest—, pels interessos de la família descendent de lords.

El dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987) ha convertit el relat breu d'Oscar Wilde —que l'autor va publicar primer el 1887 a la revista literària The Court and Society Review i quatre anys després el va incloure en el recull «Lord Arthur Savile's Crime and Other Stories»—, en una obra teatral que, si bé perd segurament pel costat més literari del perfil i la psicologia dels personatges, guanya en canvi per la banda de l'acció i la comèdia de fantasmes apta per a tots els públics i això vol dir també per a aquells adolescents de primera volada que són fans del gènere gòtic.

La presència de l'actor Joan Pera en el paper protagonista del fantasma en qüestió fa que l'espectacle estigui permanentment dominat per les escenes del seu Sir Simon de Canterville, que tant té el poder de viure estàticament dins d'un quadre antic com de traspassar la frontera de la tela i fondre's en temps real i en carn i os amb els nourics propietaris del castell.

Aquest do omnipresent, sumat a una sèrie d'efectes de màgia —que tenen el segell assessor del Mag Lari— contribueix a diluir la sensació de por que hauria de provocar Sir Simon entre els que el veuen i reforça el caràcter de conte d'humor que Joan Yago ha procurat que no se surti més del compte del guió establert en clau d'època per Oscar Wilde.

El treball de direcció de Josep Maria Mestres recupera l'anterior èxit amb Joan Pera de l'obra L'avar de Molière, al Teatre Goya, i fa que novament el savoir faire d'un dels actors més veterans i populars de l'escena catalana es retrobi amb el seu públic i, durant una hora i mitja, enllaci la broma amb la sàtira, o més aviat la crítica, que Oscar Wilde fa des de la seva òptica angloirlandesa de la societat americana del seu temps, una crítica que en l'adaptació de Joan Yago fa un salt contemporani fins a la situació mundial de fa gairebé setanta anys i alguna picada d'ullet més actual, que ignoro si, amb les funcions encarrilades, ja forma part de la collita Pera.

No és la primera vegada que s'adapta el relat d'Oscar Wilde a altres registres. El cinema, l'animació, el musical i la televisió ho han fet en diverses ocasions des de la primera versió cinematogràfica del 1944. Però sí que aquí és inèdit en el registre teatral, cosa que li confereix un interès afegit, tant pel paper ja esmentat del fantasma com dels personatges que l'envolten.

En aquest sentit, cal remarcar el doblet que fa l'actor Pep Sais, que tant és Lord Canterville com la governanta —prohibit parlar de minyona davant d'ella!— Marigold Ummey, en un travestisme que el personatge de la còfia guanya el lord per K.O.

També l'actriu Elisabet Casanovas (la filla hereva del negoci industrial, Virginia Otis) enlaira les seves escenes, unes amb David Olivares (el seu pare, l'industrial acabalat Hiram S. Otis), actor que fuig tant com pot del tic Polònia tret de l'entonació d'alguna frase final que sembla que la pronunciï el seu clon «Tomàs Molina». Elisabet Casanovas té també altres escenes amb el re-re-re-re-re-re-nebot del fantasma Sir Simon de Canterville, l'actor Òscar Castellví, taca negra de la família de lords, que aspira a ser vaquer de ficció de Hollywood. Tanca el cercle, l'actriu Betsy Túrnez, en el paper de la dona de l'industrial nord-americà i, en un doblet, juntament amb tots els altres que fan l'escena d'un salt al segle XVI, en el de la dona de Sir Simon, Lady Eleonore, i causa de la seva llarga agonia de fantasma durant quatre-cents anys.

El fantasma de Canterville transcorre sempre davant d'un únic marc escenogràfic centrat per la gran escalinata de fusta noble i el quadre cobert amb un cortinatge del retrat de Sir Simon. Només un breu pròleg a peu de teló (quan es fa el tracte de la venda del castell) serveix per situar l'acció entre els dos mons que Oscar Wilde pretén confrontar en el seu relat. I només un breu epíleg a peu de tomba (quan Sir Simon de Canterville ja és estàtua en repòs) serveix perquè Joan Pera / Sir Simon reciti una mena de complet epitafi sobre la mort, l'amor i la felicitat i acabi el «conte» amb la «moralitat» de rigor que el gènere demana.

Busca la crítica d'un espectacle