Tàrrega 2018
butlleti_banner

Barcelona dijous,   16 d'agost de 2018   Actualitzat a les   7:44 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


25 anys després...

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

19/05/2018

És quan es tenen totes les “riqueses”, és a dir, quan es té tot, que s'acostuma a llençar-ho per la borda.

No és la primera vegada que l'actriu Núria Casas porta aquest projecte a escena. Fa tres anys, el va estrenar al Teatre Regina, després d'una operació financera a través de la plataforma Verkami. En aquest cas, l'actriu ha canviat d'equip artístic, fins i tot de traducció, i també de parella escènica, i comparteix el veterà matrimoni de ficció que retrata l'autor Lee Blessing (Minneanapolis, Minnesota, EUA, 1949) amb l'actor Mingo Ràfols, sota la direcció del també actor Jordi Coromina.

Les obres de Lee Blessing no són gaire conegudes aquí. Cal remuntar-se fins al 1991, quan l'actor Enric Majó va posar en escena Un passeig pel bosc (A Walk in the Woods), l'obra més celebrada de l'autor nord-americà, publicada a Pagès Editors, en versió d'Abel Folk, representada amb la Companyia de Josep Maria Flotats, al Teatre Poliorama. Des d'aleshores, no se n'havia sentit parlar més, de Lee Blessing, fins a la recuperació d'aquesta obra breu —80 minuts— que dissecciona la doble cara d'un quart de segle d'un matrimoni aparentment benestant i ben avingut, que commemora el 24è aniversari del seu casament al mateix hotel on havia estat 24 anys abans.

La versió actual de l'obra Ara que ho tenim tot, que l'autor va escriure el 1986, s'ha adaptat a la proximitat ambiental dels espectadors catalans: l'hotel és a la Vall de Núria —espònsor de l'espectacle, hàbit "comercial" que s'hauria d'estendre encara més en l'àmbit teatral—, i en un moment donat el marit, David, recorda a la seva dona, Carol, que va ser en aquell espai geogràfic on es va redactar l'Estatut del 1931, el de l'època de la República de Francesc Macià, l'"avi" i, en un efecte escènic i de so que fomenta la imaginació, s'hi celebra una fira ramadera i se sent arribar i sortir a la plaça el Cremallera dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. És a dir, per a segons quins malintencionats d'aquest moment social i polític: Perill! Adoctrinament escènic!

David i Carol han quedat amb uns amics per celebrar l'aniversari del casament, però aquests es retarden més d'una hora per arribar al sopar. Un temps mort, a l'habitació dels records del passat que resulta fatal per suportar sense que s'esquerdi la plàcida convivència del matrimoni. L'habitació de l'hotel manté alguns elements similars als de fa 24 anys: els llençols —el pare de David es dedicava a la venda de la tela noble—, i curiosament un telèfon fix de gòndola —peça de museu!— que alterna amb els moderns iPhone's dels dos protagonistes. I de banda sonora, una peça amb aires de western modern, però que té autoria catalana ja que parteix de la part musical de la cançó Passejant per Barcelona, de Quico Pi de la Serra i de l'àlbum Quicolabora.

El muntatge té dues parts diferenciades. La primera en què la parella tempteja l'estona d'avorriment i serveix per marcar el convenciment que no passa ni passarà res que alteri l'ordre establert d'en David i l'escepticisme o la fugida de l'habitació que frisa per fer Carol. Hi ha un fill absent de la parella, ja gran, estudiant, que serveix per aportar la informació als espectadors que el matrimoni ha superat l'etapa d'enamorament, maduresa i declivi.

L'autor Lee Blessing passa de la placidesa a la crueltat amb una rapidesa de fuet i domini del "colt" —d'aquí ve que la banda sonora de Pi de la Serra amb aires de western insinuï mal oratge— i la tempesta es desencadena en un espai tancat com és el de l'habitació d'un hotel de muntanya provocant un canvi radical en la psicologia i la personalitat dels dos personatges que es podria resumir en una de les definicions que ells dos fan servir: Carol veu David més petit del que era i David veu Carol més gran del que era. Però ni l'un ni l'altre se n'havien adonat ni n'eren conscients. Fins que David vol repetir inútilment l'inici del quart de segle amb un nou anell de prometença i Carol té com a resposta la demanda de separació sense saber-ne prou bé els motius.

Es diu que Ara que ho tenim tot conté un cert humor. En tot cas molt subtil, només en la reacció a algunes de les frases, però el cert és que la trama tendeix a la tragicomèdia, amb unes escenes finals que requereixen —lluita escènica de Valentina Calandriello— que els dos actors propinin i esquivin a la vegada els cops reals amb què cicatritzen la desunió.

A un ritme més aviat pausat d'arrencada, succeeix un altre ritme verbal i físic que introdueix la violència domèstica i el to pujat. En aquest salt, l'actriu Núria Casas manté la contenció del seu personatge similar des del seu escepticisme o per la imcomprensió de la seva pròpia decisió. En canvi, Mingo Ràfols fa perdre els estreps al seu personatge i, vistes les circumstàncies, cal suposar que fins i tot els del gerent de l'hotel on s'allotgen quan comprovi les destrosses que el matrimoni ha ocasionat a l'habitació.

Si alguna cosa es pot objectar de l'argument de l'obra és que acusa, segurament, que té gairebé trenta-cinc anys de vida i que, ni que el pas del temps no hagi canviat gaire els motius de fons dels conflictes de parella, sí que la manera com plantar-hi cara de manera civilitzada s'ha anat imposant en molts dels trencaments matrimonials. Esclar que això també contrasta incomprensiblement amb l'augment de la rebutjada violència de gènere en la vida real, cosa que és un punt a favor de la degradació de parella tradicional que ja va saber reflectir al segle passat l'autor Lee Blessing amb aquesta obra, Riches, perquè és quan es tenen totes les "riqueses", és a dir, quan es té tot, que s'acostuma a llençar-ho per la borda.

Busca la crítica d'un espectacle