Barcelona dimecres,   20 de juny de 2018   Actualitzat a les   13:58 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

El vol de l’home ocell - Maragall i Sangtraït

El vol de l’home ocell


Autor text: Joan Gallart
Direcció: Joan Gallart
Direcció musical: Rubén Espinosa
Producció: CCR PINEDA LAGUARDIA


Maragall i Sangtraït

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

01/06/2018

El muntatge musical de la llegenda, que signen Joan Gallart i companyia amb el llegat de Sangtraït, és una nova oportunitat per apropar-se al mite del Comte Arnau

El Comte Arnau, com se sap, va ser un noble de la mitologia catalana. A causa de diverses malifetes com una relació passional amb una abadessa o no complir amb els pagaments promesos, va ser condemnat a vagar eternament i a cavalcar com a ànima en pena sobre un cavall negre que escup flames per la boca i els ulls, acompanyat d'una canilla de gossos diabòlics.

Una de les moltes hipotètiques explicacions del mite diu que el comte, potser en realitat el noble Arnau de Mataplana, va ser obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, que li doblava l'edat i no tenia gaires atractius per a la criatura, motiu pel qual li va fer el salt, enamorat d'Adalaisa, la que després va haver d'ingressar al monestir de Sant Joan de les Abadesses on va morir.

Com que les llegendes i la veu popular no tenen aturador, diuen que el comte Arnau, una nit de tempesta, va robar el cadàver de l'abadessa Adalaisa del monestir i, cavalcant com un boig amb el seu cos en braços, la va estimbar en un cingle. D'aquí ve que, en nits de tempesta, alguns ripollencs amb la imaginació esmolada asseguren que encara veuen, en els flaixos dels llampecs, el cavall de foc corrent pels aires.

¿Què faria una cultura sense aquests mites, ni que sovint estiguin engreixats pel romanticisme i l'èpica? La cançó del comte Arnau és la narració de la conversa entre el comte, ja condemnat, i la seva muller Elvira, passant comptes de la seva vida. I els comptes són llargs de passar: el sacrilegi de la mare abadessa i, qui sap si d'algunes altres monges; la seducció d'una donzella; el dret de cuixa de les dones casades a les terres del seu castell; els jornals que no volia pagar als seus pagesos... Pobre Arnau si caigués en mans d'un jutge com l'actualment famós Pablo Llarena!

El comte Arnau és una de les obres més emblemàtiques del poeta Joan Maragall, publicada el 1900 dins del recull Visions i cants. I també d'aquelles que abans es recitaven a la cuina de la vora del foc de les llars populars. La forma maragalliana que en va fer Felip Pedrell és similar a la una balada romàntica alemanya. Els seus fragments més destacats són la cançó popular, els duos d'Adelaida i del comte i la dansa dels espectres.

De tot plegat, la versió de Joan Gallart i la seva companyia formada a Pineda de Mar en fa una mirada nova, jove, contemporània i que s'emmiralla en la fusió del gènere fantàstic tan explotat per la literatura en què es barregen dos espais temporals: l'actual (la bibliotecària, la recomanació d'un llibre i el misteri d'una pedra, la noia lectora —Blanca— apassionada per les aventures del comte Arnau...) i l'època medieval de la llegenda, una fusió que la trama fa d'una manera molt subtil i que acaba arrodonint amb una altra fusió, la d'un repertori de peces conegudes del grup Sangtraït, un dels mites de l'època de l'anomenat rock català que des de la població de La Jonquera es va expandir per tot el país, des dels anys vuitanta a finals dels noranta del segle passat. Van penjar els hàbits amb tots els honors el 2001.

Precisament el muntatge manlleva el títol d'una de les cançons més conegudes de Sangtraït, El vol de l'home ocell, un qualificatiu que s'afegeix ara als molts que ha recol·lectat el comte Arnau al llarg dels anys i que li dóna una aura, com deia, d'autèntic personatge del fantàstic.

La companyia actua en un espai sense gaires complicacions escenogràfiques: una mena de gàbia oberta metàl·lica que permet als intèrprets moure-s'hi sense gaires dificultats, fent-la servir de plataforma de cambra comtal o de cambra contemporània de Blanca i la seva germana, o de la biblioteca, o també d'estructura que facilita el moviment coreogràfic que protagnitzen les ombres de la nit en algunes escenes.

La interpretació de les peces de Sangtraït lliguen molt bé amb alguns dels fragments textuals originals del Comte Arnau maragallià que ressonen amb aquella musicalitat que esmentava abans de la vora del foc i afegeixen una picada d'ullet juvenil musical i literària al voltant del mite. El cor de les Ombres (Marc Andurell, Anna Camps, Anna Estol i Meritxell Alarcón), amb un vestuari i caracterització molt suggerents, protagonitzen algunes de les intervencions musicals més agraïdes i també les escenes que reforcen la faula eròtica del comte Arnau que segons quines versions conservadores han esquivat massa sovint. També les peces solistes de Blanca (Jordina Camps) i Neus o Queralt (Martina Peraferrer) tinten els moments de calidesa musical, i les escenes amb el comte Arnau, d'imatge selvàtica (Carles Camps), Adalaisa (Helena Romaguera) i Elvira (Lara Macip) deixen una bona empremta de recitatiu que detecten un consistent treball de dicció no sempre present als escenaris actuals.

Al monestir de Sant Joan de les Abadesses, una escultura del mític personatge es troba darrere de l'església de Sant Pol, i té fins i tot un Centre d'Interpretació del Comte Arnau, a causa de la relació il·lícita que se suposa que va mantenir el comte amb Adelaisa, l'abadessa. És curiós que precisament qui se suposa que va profanar el monestir amb la seducció de la mare abadessa sigui avui ham de turisme cultural. El muntatge musical de la llegenda, que signen Joan Gallart i companyia amb el llegat de Sangtraït, és una nova oportunitat per apropar-se al mite del Comte Arnau i no deixar que, per la pressió globalitzadora i uniformadora dels mites universals, quedi ofegat en l'oblit.

Busca la crítica d'un espectacle