Cock
Director d'escena:Marta Angelat
Amb Pau Roca,Albert Triola,Mar Ulledemolins,Carles Velat Angelat
Molt poc agoserada
Joan-Anton Benach (La Vanguardia)
19/02/0120
Inesperadament, i després de set anys de conviure amb un home, que l'autor anomena H, John inicia una relació amb D, una dona particularment atractiva, amb la qual, enmig de cauteles i temors, té una primera relació sexual suficientment satisfactòria. En assabentar-se del fet pel propi John, H esdevé una fúria indignada i intolerant i pressiona a crits el company "infidel" per tal que es decideixi per la nova opció sentimental o seguir amb ell per sempre, com tantes vegades s'han promès. Amb una exigència molt més reposada i molt menys imperativa, D expressa aviat una demanda similar a l'amant tot just tastat. I al final, quan és un embolic de dubtes i vacil·lacions, John ha d'aguantar el sermó del pare de H, que argumenta amb vehemència la necessitat de refer amb pau i harmonia, és a dir, sense D, la relació homosexual amb el seu fill estimat, sotmès a un tràngol ben dolorós.
Resumeixo l'argument de Cock perquè es vegi que la comèdia de Mike Bartlett (Oxford, 1980), tan desvergonyida, tan civilitzada, amb un crit titular tan alegrement obscè, barra el pas a la possibilitat que el seu protagonista pugui viure confortablement i momentània la bisexualitat que acaba de descobrir. Quines coses, Mare de Déu! Vet aquí que una obra que vol fer bandera del seu progressisme i d'un llenguatge desinhibit, reivindica la relació amorosa de parella, exclusiva i excloent, sense avergonyir-se que els defensors del vincle puguin mostrar l'argument possessiu amb uns ullals perfectament esmolats.
És clar: l'autor va preferir córrer el risc de ser titllat de reaccionari abans que explorar les possibilitats d'una peripècia bisexual clandestina, que fàcilment podia degenerar en una mediocritat vodevilesca, o caure en una paròdia costumista a la italiana, si l'aventura fos acceptada per totes les parts implicades. Ideologies a banda, una comèdia àgil i punyent necessitava del conflicte i a Cock el conflicte és simple i unidireccional: tots contra la indecisió del protagonista, el qual, de sobte, té motius per revisar la seva identitat sexual. I és, doncs, el personatge de John, immers en una circumstància oscil·lant entre la perplexitat i el dubte, el motor d'una peça que ben aviat es fa redundant, que no té cap progressió dialèctica i que, per això mateix, arriba a cansar. A més a més, l'espectador es veu obligat a empassar-se el poc coratge de Mike Barlett que no sap resoldre el conflicte més que amb uns punts suspensius.
El text de Cock, certament, conté cops d'humor, giragonses enginyoses de qualitat, però que són només unes lluminàries efímeres i un camuflatge del seu poc interès. El millor de l'espectacle cal buscar-lo en la direcció i la interpretació. Marta Angelat ha fet un bon treball movent els intèrprets i solucionant amb eficàcia i bon gust, sense pantomimes inútils, l'absència d'objectes i estris domèstics en una escena absolutament despullada. D'altra banda, cap d'entre els quatre actuants fa sonar una nota falsa. Excel·lent el treball d'Albert Triola (H), exuberant en recursos gestuals magnífics i molt ben acompanyat per Pau Roca (John). Segur i convincent l'experimentat Blai Llopis. Mar Ulldemolins, sempre eficaç, amb algunes actuacions memorables ("Jocs de paciència"), deixa enrere els seus aires adolescents per mostrar en D una jove i enlluernadora maduresa.
Niciesa
Dani Chicano (El Punt Avui)
13/12/0111
Passar vergonya aliena en un teatre és una experiència que no recomano gens. Es crea una situació molt violenta. Durant la funció de Cock va passar exactament això. Es tracta d'una obra extremadament vulgar del dramaturg anglès Mike Bartlett. Sota una pàtina de pretesa comèdia s'hi amaga un text simplista i trampós fins a la medul·la, carregat de prejudicis sobre l'homosexualitat, d'idees estúpides o manipulades sobre la identitat sexual per provocar, de la manera més grollera possible, la rialla que brolla de l'astracanada. El plantejament del despropòsit és el següent: un home ha de triar entre la seva parella actual, un altre home, i una dona de la qual se n'ha enamorat; però és incapaç de prendre una decisió.
La prèvia prometia diàlegs àgils, enginyosos, una comèdia de gran volada amb situacions còmiques servides a un ritme trepidant, que no donen temps a respirar a l'espectador i, en el súmmum de la pretensió, que parla sobre la identitat. S'havia dit que la peça transcendeix el seu títol provocatiu, Cock (‘Polla'), per esdevenir un entreteniment eficaç i intel·ligent. No s'havia estrenat mai al nostre país. Potser no s'hi hauria d'haver estrenat mai. Potser Mike Bartllett hauria d'haver viatjat fins a Girona i assistir al combat de dramatúrgia protagonitzat per Guillem Clua i Jordi Galceran i hagués après quelcom sobre com es construeix una comèdia, sobre com fer que un text sigui àgil, amb diàlegs picats, amb ritme, carregats d'humor intel·ligent, que retrata en clau d'humor una relació homosexual, que no difereix gaire d'una heterosexual pel que fa a l'essencial. Si ho hagués fet, no hauria tret del calaix, mai de la vida, una peça tan summament intranscendent i maldestra com Cock, en què tot està mal construït.
Els personatges que presenta Bartlett són caricatures, una colla d'immadurs infantiloides que és impossible agafar per enlloc. No és d'estranyar, doncs, que Pau Roca, que no tenia el text interioritzat, faci un protagonista que passa desapercebut, insuls, pusil·lànime, el contrari que Albert Triola, que opta per la sobreactuació i per fer un homosexual estereotipat, histèric, histriònic, insuportable, mentre que Mar Ulldemolins és la tercera en discòrdia. Especialment ridícula, en tots els sentits, és l'escena en què el protagonista descobreix –oh, sorpresa!– que les vagines tenen pèl (!?). En aquest punt exacte de la funció, el més sensat és aixecar-se i marxar. Marc Rodríguez i Ernest Villegas van necessitar només tres hores per construir dos homosexuals fantàsticament ben definits al torneig de dramatúrgia –text :-), de Guillem Clua–, mentre que Roca i Triola han necessitat tot un procés d'assajos i no se n'han sortit. De fet, el text tampoc donava cap oportunitat. Diran que la gent reia. Aquest és el drama, que l'estultícia, la niciesa, convida a la hilaritat. Ha estat el pitjor espectacle del festival, amb diferència.
El nom no fa la cosa
Eduar Jener (Diari de Sant Cugat)
05/12/0111
Mike Bartlett és un jove autor i director anglès (Oxford 1980) que treballa habitualment per la ràdio, televisió i el teatre. L'estrena de "Cock" és un estímul pel públic amant del teatre que necessita noves obres, noves veus, que ens expliquin el món d'avui o, com és el cas, ho provin. Estrenada l'any 2009 i guanyadora del premi Laurence Olivier del 2010, l'obra és de difícil qualificació. Algú podria dir que és existencialista a la manera de Sartre o Camus però amb el sarcasme i la mala llet de John Osborne. També podria qualificar-se de drama en clau de conya, però tampoc seria la veritat i un contrasentit considerable que es precisament del que tracta, de la permanent contradicció del comportament humà.
A John sempre li han agradat els homes i viu en parella amb un home però un dia, desprès de barallar-se, coneix a una dona i acaba anant al seu pis a (deixeu-me ara una convenció idiomàtica ajustat al títol) cardar i, sorpresa!, no s'ho passa malament. Però te mala consciència i, a més a més, segueix estimant a l'home. Els dos, l'home i la dona, exigeixen de John una decisió: cal ser una cosa o una altra. Cal...? Finalment es troben per sopar però insospitadament hi ha un altra convidat: el pare de l'home. Tothom diu la seva i, finalment, ha de decidir. Com tots en aquesta vida.
John és Pau Roca amb una presència constant i desvalguda a l'escenari. Extraordinari exercici de recerca personal que traspua veritat en tots els gestos i tons de veu. Albert Triola és l'home, un personatge que creix per moments, on víctima i botxí s'entrecreuen perillosament recolzada en una interpretació memorable. Mar Ulldemolins és ella, i la seva perfecta transformació física respon a una difícil formulació de la força interna i la persecució de l'objectiu a qualsevol preu. Carles Velat, en un exercici de contenció circumspecta exposa la imatge de l'individu oscil.lant entre dos móns, vençut i escèptic.
Obra escrita sense cap mena d'acotacions, decorat o escenari convencional, amb la única eina del text pelat, Marta Angelat ha optat per quatre cups blancs que s'il.luminen d'acord amb un ritme imposat per l'acció i que crea espais de penombra per respirar dels diàlegs esplèndids, reals, que els personatges exposen amb una potència verbal i gestual plens d'autenticitat i rigor interpretatiu. De fet Bartlett conserva el clàssic exposició, nus i desenllaç aristotèlic demostrant que no cal trencar amb esquemes coneguts per fer teatre autènticament modern i Marta Angelat treballa de la manera habitual en ella que és fer aparentment fàcil la representació de la veritat de les persones i fer-ho tan de prop que els espectadors experimenten directament amb els éssers que viuen la convenció de la veritat que fa sentir l'emoció i que pot fer riure amb una situació dramàtica i angoixant: la de la condició humana. Intel.ligència i sensibilitat teatral, així en diuen.
COCK (POLLA) de Mike Bartlett. Traducció de Violeta Roca i Joan Sellent. Direcció: Marta Angelat. Intèrprets: Pau Roca, Albert Triola, Mar Ulldemolins i Carles Velat. Disseny de llum: Jaume Ventura. Construcció espai: Taller de escenografia TA Sant Cugat. Lloc i dia: Teatre de Mira-sol. 03.12.11