Hedda Gabler
Director d'escena:David Selvas
Amb Pablo Derqui,Àngela Jové,Cristina Genebat,Laia Marull,Francesc Orella,Ernest Villegas
Hedda Gabler
Ramon Oliver (Què fem?)
04/02/0120
Crec que va ser el mateix Thomas Ostermeier qui, quan va presentar el seu memorable muntatge de l'obra, va deixar dit que resulta molt més fàcil entendre Hedda avui en dia que aun aquest personatge fascinant va ser imaginat pel gran Ibsen. I fins i tot hi podríem afegir que resulta més fàcil identificar-se amb ella. I ara no em malinterpretéssiu pas: no vull dir amb això que les accions de Hedda siguin justificables; ja sabem que, des d'un punt de vista ètic, ens poden provocar un gran rebuig.
Però el que és cert és que Hedda se'ns presenta avui en dia gairebé com una filòsofa nihilista sense filosofia; com una mena de cioran queen lloc de dedicar-se a parlar tota l'estona sobre l'absurd de la vida i sobre la tragèdia ridícula i sense sentit que suposa això de néixer, portés fins al límit el pensament del cèlebre escriptor i el transformés en pur acte.
Ficada en el món contemporani, i passada pel filtre d'una versió de l'obra signada per Marc Rosich, que l'encerta de ple a l'hora de presentar-nos-la com una coetània nostra, Hedda sembla el lúcid però inconscient reflex perfecte d'una època marcada per la caiguda de totes les il•lusions, de tots les ideologies, de totes les fantasies, de tots els romanticismes.
Cada cop que Hedda fa o deixa de fer alguna cosa, cadascun dels seus moviments sinuosos, de les seves seduccions sense esma o de les seves coreografies convulsives semblen destinats a posar en evidència com en són de ridículs els objectius, les ambicions amoroses o els desitjos de redempció de totes les persones que l'envolten.
Hedda, en certs moments, sembla haver nascut només per dissipar els miratges dels altres. No és estrany que la necessitat de tenir miratges que tots arrosseguem l'acabi devorant. I tampoc que ella mateixa tingui el seu propi miratge íntim i s'imagini la bellesa que pot oferir un acte d'autodestrucció perfecte. L'excel •lent Laia Marull, que fa una dècada es va transformar de la mà de Mario Gas i Lulú en imatge perfecta de la dona fatal que juga desaprensivament amb l'eros dels altres, es transforma aquí en una nerviosa imatge perfecta de la dona fatal que sap treure bon profit del tànatos latent dels altres.
I ho fa dins un muntatge potentíssim de David Selvas; un muntatge notablement interpretat i creat una mica a la manera d'Ostermeier en què Selvas potencia la imatge de Hedda com a heroïna de la postmodernitat sempre conscient de com n'és de fals el seu propi decorat.
Una falsedat que Gabler posa del tot en evidència a l'últim acte, quan arrenca de cop la fotografia que visualitza l'aparença de benestar. I que el brillant espai escènic de Max Glaenzel ens fa visualitzar perfectament, mostrant-nos alhora el luxe minimalista de la residència de Hedda i el seu caràcter d'espai provisional ple d'objectes guardats en capses d'embalatges, i potser destinats a no sortir mai d'aquestes. Teatre Lliure. Gràcia
Una desinhibida Hedda Gabler
César López Rosell (El Periódico)
03/02/0120
L'autodestrucció de Hedda Gabler té moltes cares. I David Selvas, recolzant-se en l'àgil adaptació de Marc Rosich, aposta per la més actual al Lliure de Gràcia. Fins al punt que el personatge de l'obra d'Ibsen fa un gir radical. De la freda, maliciosa, excèntrica i cruel protagonista sacsejada pel tedi vital, es passa a una histriònica, accelerada, provocativa, seductora però sempre insegura heroïna tràgica. El seu comportament, estimulat pel consum de drogues, és el propi d'una consentida adolescent que no s'atura davant de res a l'hora de desenvolupar els seus poderosos mecanismes de seducció.
La revisada visió del personatge i del drama, situant-lo en un àmbit actual diferent del d'Ibsen, sembla feta a mida d'una desinhibida Laia Marull, que s'entrega sense reserves al seu rol. Des de la seva aparició en escena fins al final -es dispara un tret poc d'acord amb el nou traç psicològic del personatge-, aquesta Hedda vampiritza els que l'envolten. Tots ballen al seu ritme en aquest muntatge que es presta a tots els debats que vulguin sobre la seva concepció, però que funciona a la perfecció.
L'escenografia de Max Glaenzel contribueix a crear un àmbit idoni per al desenvolupament del drama. Allà s'ubica el matrimoni que acaba de tornar de la seva lluna de mel, format per l'insegur acadèmic Jörgen Tesman (un bon Ernest Villegas) i Hedda Gabler, desesperada per l'error que ha comès al casar-se.
RETAULE DE PERSONATGES
Les aparicions de la tia que els ajuda a muntar el niu (Àngela Jové) i de Thea (sòlida Cristina Genebat), companya d'institut de Hedda que ha abandonat el seu marit per unir-se a l'escriptor i exalcohòlic Ejlert Lovborg, comencen a donar cos a la trama. El jutge Brack, obsessionat per Hedda (encarnat per Selvas, que substitueix amb solvència el lesionat Francesc Orella), i el citat Lovborg (magnífic Pablo Derquí) completen aquest retaule de personatges d'una producció que incideix en molts temes però sobretot en la dificultat d'aconseguir la llibertat per portar una existència d'acord amb les pròpies idees.
Hedda Gabler
Santiago Fondevila (Time Out)
03/02/0120
David Selvas s'apropa al drama clàssic de Henrik Ibsen des de la modernitat, entesa en el seu més ampli sentit. Vull dir des de l'escenografia a la versió passant per l'espai sonor, que resulta determinant en el desenllaç del drama envaint les últimes rèpliques i esmicolant per tant el clímax, o determinades solucions dramatúrgiques, com la destrucció del manuscrit, aquí emmagatzemat en un ordinador portàtil. Selvas assumeix explicar els fets però defuig en bona mesura els trets psicològics, les tensions, els conflictes interns.
L'acció i la versió ens traslladen a l'actualitat i això influeix directament en el comportament dels personatges, deslliurats de la repressió, de la fredor pròpia de la burgesia del segle XIX i abocats, doncs, a un contacte de pell molt natural en els nostres dies. I és així com el degà Brack, lasciu amic de Hedda i del seu marit Jörgen Tesman, pot apropar-se a la presa trencant qualsevol barrera física. I és així com Jörgen Tesman acarona, abraça i petoneja la seva muller, que es deixa fer. Selvas ha buscat una Hedda contemporània a la que Laia Marull s'encarrega de farcir convertint-la en una dona/adolescent, irreflexiva, capritxosa, primària i egoista que defuig la seva infelicitat permanent amb una alegria superficial i una actitud d'evasió absoluta del seu entorn. La versió té a favor el bon lliscar del text i la naturalitat de les reaccions de la resta de personatges, contraposades a la de la protagonista, i en contra la manca d'evolució dramàtica de Hedda Gabler/Laia Marull, així com l'escena final subsidiària d'una modernitat que treu força, contundència, i fins i tot qüestiona el perquè de l'últim acte de la filla del general Gabler. Això no vol dir que el perfil creat per Marull no resulti atractiu per la seva sensualitat, la seva inconsciència, la seva irracionalitat. Més aviat al contrari. L'actriu ha dit que Hedda té quelcom de sonada i és ben cert que tal com se'ns presenta és carn de consulta psiquiàtrica o psicològica sense restar-li, però, credibilitat. La calidesa de la posada en escena, el to col·loquial de les relacions entre els personatges amagant els petits drames de cadascun. Per dir-ho molt plàsticament, en aquest Hedda Gabler les mirades no parlen, son gairebé innòcues.
Ernest Villegas, Pablo Derqui, Cristina Genebat, Àngela Jové i el mateix Selvas, donen cos i vida al drama però, com dèiem al principi, la deriva moderna de l'espectacle porta a una solució final decebedora, i el tret que tanca la funció no te ressò en les emocions de l'espectador.
Rebelde sin causa
Begoña Barrena (El País)
30/01/0120
Cada montaje de esta pieza de Ibsen tiene su propia protagonista, afirmación que vale para la revisión de cada clásico, pero que en Hedda Gabler se hace muy evidente. Compleja por autodestructiva, Hedda da para muy diversas aproximaciones. Isabelle Huppert, en el montaje del Odéon -Théâtre, por ejemplo- componía una Hedda refinada, voluble, egoísta, poderosa, impulsiva, contradictoria, inteligente e intimidante. La de Thomas Ostermeier era contemporánea, y como tal, pija, caprichosa, indolente e insegura. La de Àurea Márquez, en el montaje de Pau Carrió, no ofrecía duplicidades y se situaba permanentemente en la insatisfacción y el hastío. Laia Marull ha dicho que Hedda está como una cabra. Desde luego, la suya lo está. Contemporánea también y cercana a la de Ostermeier, la Hedda de Marull se mueve entre la pataleta infantil y las drogas estimulantes; caprichosa también e insegura, es un poco como si fuera colocada desde que se levanta tarde por la mañana a la vuelta de su luna de miel hasta que se dispara la pistola de su padre en la sien. Sorprende un poco, tras verla desmadrarse como una adolescente, que hable de belleza y la busque en el final de Lovborg (un magnífico Pablo Derqui); le pegaría más la búsqueda de algo diver, más afín a su naturaleza aniñada e inconsciente.
David Selvas parece abordar su puesta en escena a partir de la de Ostermeier. Un espacio escénico equivalente -diáfano, funcional y con ventanales que dan a un paisaje muy casa en el bosque de Mies van de Rohe-, aunque menos acabado porque aquí los Tesman (Hedda y su marido) todavía se están instalando, acoge este drama intenso con naturalidad y buen ritmo. La versión de Marc Rosich es cercana, y la interpretación de todos los que secundan a la protagonista resulta muy creíble. No hay artificio, o no se nota. Seguro que Francesc Orella habría estado sensacional en el papel de Brack, pero se lesionó y no ha podido ser, y David Selvas lo asume estupendamente. Me gusta mucho también la Thea de Genebat, una actriz que siempre encuentra su sitio. La escena inicial entre Jorgen Tesman (Ernest Villegas) y su tía (Àngela Jové), tremendamente veraz y fluida, marca la pauta de un montaje que empieza muy bien y que gana, además, con la incorporación de personajes y la acumulación de sucesos. La tía Juliane es aquí lesbiana, lo que no aporta ni resta nada; lo que nos interesa es su relación con su sobrino Jorgen y con Hedda, y Jové dibuja a una tía tan cariñosa como una madre.
Hedda Gabler
Andreu Sotorra (Clip de Teatre)
28/01/0120
¿Com aconseguir en ple segle XXI que el caràcter escandalós amb què es veien les obres realistes del dramaturg noruec Henrik Ibsen, escrites a finals segle XIX, continuïn tenint encara avui una mica d'aquell mateix caràcter, si més no, provocador? Suposo que Marc Rosich, que ha traduït i ha adaptat l'obra, s'ho devia plantejar. I el director i actor David Selvas, també, esclar. I del planteig, ha sorgit aquesta electritzant Hedda Gabler, que ha trobat en la interpretació de l'actriu Laia Marull una manera de no reproduir els clixés femenins d'altres versions, tant en cinema com en teatre: Ingrid Bergman, Glenda Jackson, Isabelle Huppert...
Rosich i Selvas, mantenint la fidelitat a l'original, hi han fet alguns retocs imprescindibles per convertir Henrik Ibsen gairebé en un autor de noves tendències (només cal esperar que algú, confús, no demani una entrevista amb l'autor o un autògraf, convençut que Henrik és un jove dramaturg!). La posada en escena se situa no en una mansió clàssica i tenebrosa nòrdica, com les que han creat a vegades altres escenògrafs, sinó en una construcció d'arquitectura contemporània blanca, enmig d'un bosc —fa la impressió que sigui un d'aquests projectes que després opten al FAD de sostenibilitat—, la imatge de la qual es reprodueix al fons de l'escenari esquerra, separat per una gran mampara de tres fulles, blanca, de PVC, amb portes vidrieres i cortines corredores de làmines, amb gran claredat pel quatre costats, per deixar l'interior de la casa a la vista dels espectadors, ple encara dels carrets de viatge, capses de mudances, una simple taula i quatre cadires i fins i tot un matalàs repenjat a la paret, en un clima de provisionalitat que és el que després reflecteix Hedda Gabler en la decisió potser precipitada que ha pres, als 29 anys, de casar-se amb el futur doctor universitari, Jorgen Tesman.
¿Continua passant a Oslo? Doncs, posem que sí. Però tot sembla ambientat en un cercle molt tancat de quatre amistats. Les llicències més notables són les de canviar el personatge del jutge Brack de l'original en un degà universitari; fer desaparèixer del repartiment la criada Berte, que hauria desentonat amb el clima contemporani; fer morir una parenta de la tia i no la mateixa tia de Tesman i socarrimar un ordinador —el muntatge de Thomas Ostermeier vist al Lliure de Montjuïc el 2007 també utilitzava un portàtil— que conté el llibre inèdit d'Ejlert Lovborg en comptes, esclar, de cremar un original de paper a la llar de foc.
Continuen havent-hi les dues pistoles, herència de Hedda del seu pare, el general Gabler. I el tedi, la gelosia, la inestabilitat i l'esquizofrènia de Hedda Gabler són més accentuats, d'acord amb els paràmetres de la psicologia moderna que ha convertit l'ésser humà en víctima de l'opulència i el desig no aconseguit. "Que el suïcidi sigui bell", diu Hedda Gabler. I allò que a finals del segle XIX era considerat realisme modern i simbolisme, avui sona com una crida a la conformitat davant de la incertesa del futur.
Laia Marull deixa el personatge de Hedda Gabler en un llistó molt atrevit, que ja es veurà, una altra vegada, qui el torna a agafar amb la mateixa força que hi posa ella. Hi ha en aquesta actriu, que Lluís Pasqual va fer debutar, joveníssima, el 1993, amb un 'Roberto Zucco' a l'encara mig enderrocat Palau de l'Agricultura de Montjuïc, una energia que crea magnetisme envers els espectadors, una energia no sempre palpable en altres actrius que, malgrat les seves aparicions en teatre, es reforça ara a partir dels seus papers cinematogràfics, amb tres estatuetes dels Goya a la butxaca, després de passar, entre altres, per 'Te doy mis ojos', d'Icíar Bollaín, 'Pa negre', d'Agustí Villaronga o 'Ermessenda', minisèrie de TVC, dirigida per Lluís
Maria Güell.
David Selvas —director i substitut d'urgència de Francesc Orella en el paper de Brack per un accident amb desllorigament de turmell— és un degà que, malgrat la barba de dies sense afaitar, resulta una mica jove pel càrrec, però potser més creïble en l'intent frustrat de convertir-se en l'amant de Hedda. Pablo Derqui fa el paper del torturat Ejlert, contrincant de Tesman per una plaça de doctorat i autor del llibre que Tesman enveja, obsessionat per la pèrdua frustrant de l'amor de Hedda i empès al suïcidi per ella. Àngela Jové és la tia de Tesman, convençuda que un embaràs de Hedda que no arriba la farà imprescindible dins del món de la parella. Ernest Villegas, Jorgen Tesman, marit de Hedda, es mou obsessionat per la feina acadèmica, sense adonar-se de l'avorriment que envaeix Hedda i fins a tancar-se amb una antiga amiga d'institut, Thea, interpretat per Cristina Genebat, per acabar refent el llibre revelació que Hedda ha fet desaparèixer amb la destrossa de l'ordinador d'Ejlert, una llicència molt al dia —en la qual ja queia també Ostermeier—, però que acaba resultant una mica agafada pels pèls si tenim en compte les possibilitats de còpia automàtica en llapis de memòria o fins i tot en qualsevol núvol digital. Esclar que al pobre Eljert no se'l veu gaire asserenat per prendre precacucions informàtiques com aquestes.
El conjunt actoral crea una 'Hedda Gabler' compacta, en un espectacle de gairebé dues hores, però impossible de desconnectar per part dels espectadors, que es posa al dia amb els mòbils, els SMS's en una pantalla, la banda sonora, la projecció dels crèdits per no deixar de banda la influència cinematogràfica i fins i tot amb ressonàncies del boom de novel·la negra que ha arribat recentmet dels països nòrdics —qui li ho havia de dir al mateix autor—, però sempre resseguint el fil d'una arquitectura teatral que Henrik Ibsen va deixar ja tan rodona al segle XIX que ni el tret final de Hedda Gabler del segle XXI i el grafit de sang als vidres aconsegueixen desmuntar. Malgrat la crisi, l'anul·lació de tres espectacles, l'escurçament de calendari de la temporada i la retallada de més de 600.000 euros de pressupost per al Lliure, el probable exhauriment de localitats d'aquesta 'Hedda Gabler' recomanaria començar a pensar en una reposició més endavant, a Gràcia o fins i tot pujant a Montjuïc.
Mantis religiosa
Francesc Massip (El Punt Avui)
27/01/0120
Hedda Gabler no ha sigut mai un text de la meva devoció. L'actualització de Marc Rosich no està gens malament i tendeix a aclarir i a fer via, i a destacar l'essencial. L'escenografia presenta una casa d'amplis finestrals racionalistes que fan lluminosa la presó que ha triat Hedda, una sensual Laia Marull que duu a terme una interpretació enfollida, als límits de la histèria, que no acaba de casar amb la psicologia d'un personatge viperí, burxeta i cruel. Una dona aparentment forta, que pardaleja amb tothom que l'envolta amb malaltissa frivolitat, que vol controlar-ho tot i mantenir sotmesos els homes que la desitgen i les dones que l'admiren, però que en el fons duu injectat el verí de l'avorriment i la covardia, tot i que en el present muntatge sembla que s'hagi xeringat altres substàncies més eufòriques.
Marull fa la seva primera aparició en bragues, cosa que marca de bell antuvi la seva pulsió provocativa, i tothora manté en actiu els mecanismes de seducció. Té sotmès el marit, Ernest Villegas, un investigador amb les inseguretats del principiant; té captivat el totpoderós degà, rol que ha hagut d'assumir cuita-corrents el director David Selvas, que el serveix sense especial vibració. Hipnotitza la tieta amb la insinuació d'un suposat embaràs i vampiritza l'amiga, una Cristina Genebat prou inspirada; fa bavejar el brillant però alcohòlic científic que incorpora Pablo Derqui amb desesperació.
Tots li ballen l'aigua als ulls, i ella, com una Mantis religiosa sense pietat ni escrúpols, es disposa a devorar-los i a sembrar desert i ermàs en les relacions. Fins que s'adona que els altres són independents i tenen projectes. I això l'aboca a l'autodestrucció. L'espectacle presenta discrepàncies de criteri en el to dels intèrprets i llisca amb grinyols.
Pobra nena rica
Juan Carlos Olivares (Ara)
27/01/0120
Hedda Gabler vista per David Selvas. ¿Pot una funció sobreviure a la doble personalitat? Fi de la funció. La resposta no arriba, però dues impressions acompanyen l'espectador.
Primera: suposem que Selvas transforma una persona física en un element abstracte que pertorba les necessitats emocionals dels altres personatges d'Ibsen. És una vibració malsana que interfereix en la necessitat de sentir-se útil i acompanyada de la tia Júlia, la de sentir-se socialment acceptat i segur de Jörgen Tesman, la de sentir-se sexualment satisfet del jutge Brack, la de sentir-se intel·lectualment reconeguda de Thea, la de sentir-se net i alliberat d'Eljert Lovborg. Quan Selvas situa el focus sobre aquests individus, la proposta creix i creix amb les interpretacions d'Àngela Jové, Ernest Villegas, el mateix Selvas, Cristina Genebat i Pablo Derqui. Éssers de veritat que ve de gust acompanyar i que omplen amb les seves pors la suggeridora arquitectura de Max Glaenzel.
Segona: suposem que Hedda és un personatge de carn i ossos. Llavors la lectura de Selvas és un misteri. Què hi guanya presentant la protagonista com una nina trencada atapeïda de substàncies que la fan imprevisible, desconnectada, però sobretot un subjecte passiu. Massa fàcil: la víctima que delega la responsabilitat del seu comportament en les addiccions. Que estigui col·locada serveix per sorprendre amb alguna imatge onírica i per exagerar fins al caprici interpretatiu un tipus de dona d'una novel·la pop com La vall de les nines . Alumnes de la cort de Paris Hilton. El problema és que Laia Marull es lliura sense xarxa a aquesta irritant imatge. Una generositat que aquest cop no és d'aplaudiment.