t-ERROR
Director d'escena:Jordi Oriol
Amb Òscar Castellví,Oriol Genís,Anna Moliner,Àngels Poch,David Vert,Carles Pedragosa,Jordi Santanach
t-ERROR
Ramon Oliver (Què Fem?)
27/01/0120
Una cosa cal reconèixer-li al T-error que Jordi Oriol ha comès dins el T-6: l'autor és honest amb ell mateix i amb tots nosaltres. I, tot jugant al joc de la metateatralitat, es passa l'estona dient de manera latent però en veu alta allò que els personatges de la seva obra ens diuen també de forma patent des de l'escenari.
Oriol fa girar la seva història al voltant d'un jove escriptor que té els dies comptats per presentar el text que li ha encarregat el T-6 i que es troba amb la creativitat sota mínims, del tot paralitzada. I l'obra s'acaba transformant en una clara metàfora del seu propi origen, de la seva pròpia impotència. Veient T-error, em va venir al cap aquell Hamlet 3, que Nao Albert i Marcel Borràs van presentar a l'última edició del Radicals Lliure (una edició en què, per cert, Oriol també feia acte de presència amb Home-natja) i que començava pel final amb els dos autors-actors acomiadant-se del públic i demanat com qui diu disculpes pels pobres resultats del que acabaven de veure. Oriol parteix de la crisi creativa que tants cops ha servit perquè altres creadors acabessin produint invents enginyosos. Però, lamentablement, ell no se'n sap sortir. I es queda enganxat en un bucle de repeticions, de bromes autoreferencials (els familiars fantasmes hamletians que fan pensar en La caiguda d'amlet, els jocs de paraules protagonitzats per l'home- natja…) i d'acudits escènics construïts al voltant dels actors reals del T-6 i dels personatges de ficció que els toca interpretar.
Muntat en el seu particular tren de la bruixa i envoltat de mòmies de fira, vampirs que fan riure i germanes gòtiques amb unes recalcitrants tendències suïcides, l'autor sembla estar buscant en la complicitat un lloc on amagar-se. I sí, és cert: en moments puntuals aquesta complicitat, la demostrada eficàcia d'uns intèrprets sempre disposats a salvar els papers i els bons recursos que l'autor ha demostrat en altres ocasions produeixen idees aprofitables i fragments de diversió. Però de tot plegat en resulta això: moments sense prou entitat per mantenir tota l'estructura d'un espectacle que, globalment, no passa de ser un error. I, atesos els temps que corren, aquesta mena d'errors sota el paraigua d'institucions com el TNC i de projectes com el T-6, cal intentar evitar-los: no ens podem permetre malbaratar recursos. Teatre Nacional de Catalunya (Sala Tallers).
Por i catarsi a escena
Toni Mata i Riu (Regió 7)
26/01/0120
El projecte T-6 del Teatre Nacional per promocionar autors emergents arrenca amb una sorprenent proposta de Jordi Oriol (Barcelona,1979), que confessa a l'escenari l'angoixaque li va suposar haverd'escriure un text d'encàrrec.
El jove dramaturg ha donat mostres de la seva creativitat en obres com Home-Natja i Un tal ímpetu vital, però la màquina de les idees es va avariar. I la solució és una peça on el protagonista és l'autor davant el pànic del full en blanc.
De la improvisació de totplegat en dóna feun detall com el cartell quepromociona el curs del TNC als jardins de la plaça de les Arts: programada a la sala Tallers hi ha una obra titulada Eufemistes. Peròelfullet que es lliura a l'espectador convida a veure l'espectacle T-error. Indicatiu dels avenços i els retrocessos que va experimentar el projecte en la seva gestació.
David Vert és a escena l'alter ego de Jordi Oriol, en una peça farcida d'autoreferències, que parla de teatre però tambéde la sort i el seu revers, de l'assumpció dels propis límits i de la por a no respondre a les expectatives.
Cal ser honest per admetre-ho en públic i l'autor i director de T-error sublima els seus dubtes en una obra que fa de l'humor i el bon treball actoral les sevesprincipals virtuts. Segurament, al mateix nivell que l'aroma de compassiva tendresa que, com una música que acarona la consciència, desperten els perdedors.
t-ERROR
Santiago Fondevila (Time Out)
18/01/0120
Per a un autor jove bregat a les sales alternatives , l'oferta d'estrenar al TNC, dintre del projecte T6, és alhora una oportunitat i un repte que pot paralitzar la seva màquina creativa deixant-lo literalment en blanc. Què fer? Què escriure? Personatges? I què fer amb els personatges? Doncs aquest pànic davant de la pàgina en blanc no es un recurs de ficció sinó la situació que va viure Jordi Oriol, que firma l'obra i direcció de t-ERROR. La impotència , el bloqueig de l'escriptor el porta a un bucle que només es va desenredant mica en mica jugant amb el teatre mateix, amb les aspiracions de l'autor (ser original, potent) dels actors (fer Hamlet, l'autèntic, el pare) i fins i tot amb la pressió dels encarregats de la producció. En conseqüència, Oriol ha traslladat a l'escenari el seu procés i la seva angoixa agafant-se com pot a un nucli familiar, i barrejant la suposada ficció amb retalls de realitat. Explicar com no saps explicar alguna cosa és caure en una espiral de repetició i per això aquest t-Error no té gairebé cap més argument que els perfils de la família esmentada, això sí, molt teatral, des de la germana gòtica, al pare vampir o la mare frustrada i el propi autor que defensa amb ungles, dents i un descontrolat singlot un molt sòlid David Vert. Finalment, el que salva l'espectacle són els llampecs de talent teatral que apareixen en una trama erma. Un talent que és manifesta també en la posada en escena i la direcció d'actors, tots ells entregats i amb un sempre sorprenent Oriol Genis
Brometa domèstica
Joan-Anton Benach (La Vanguardia)
17/01/0120
El títol original, el que consta al programa, diu així: T-ERROR, i la tipografia estrafolària es refereix a l'última broma de l'autor i director Jordi Oriol (Barcelona, 1979). Una broma estrictament domèstica per tal com, perpetrada als Tallers on es desenvolupa el Projecte T6 del Nacional, tracta justament dels conflictes d'un dramaturg jove, incapaç d'escriure l'obra que li va encarregar el primer teatre públic de Catalunya.
No només és ficció, diu Oriol: "A T-ERROR hi ha un autor a qui passen exactament les mateixes coses que m'han passat a mi". Però hi ha alguna cosa més, esclar, que allunya la peça del que seria la crònica d'un fracàs personal i potser un drama, en comptes d'una comèdia desenquadernada. Hi ha una família que prova d'animar el noi amb càlides mostres d'afecte i comprensió, esforços que el destinatari no sempre veu de bon grat. I és que, efectivament, els seus –pare, mare i germana– apareixen cada dos per tres com vampirs terrorífics, mentre un amic del restret autor, un barrut que fingeix una lesió per continuar gandulejant, es transforma de tant en tant en mòmia errant. Dos funcionaris del Nacional, que l'assetgen perquè compleixi el contracte, es mostren com a personatges sinistres que recorden el més fosc perseguidor de morosos.
Ficció i realitat es barregen contínuament al llarg de la representació. L'obra és plena de picades d'ull còmplices destinades a amics i coneguts, però crec que l'interès i la curiositat de l'espectador comú adquireixen una condició summament relliscosa davant el que passa en escena. Com ha assenyalat el coordinador actual del Projecte T6, Toni Casares, s'adverteix a T-ERROR el "sentit musical" del teatre de Jordi Oriol, així com la "visió lúdica" de la feina de l'actor, sense que convingui buscar en aquesta, dic jo, una significació més gran. És per això que al·ludir a uns trets pirandellians de l'obra pel fet que els familiars del protagonista estiguin anhelant el triomf de l'autor impotent –com fan els papers del Nacional–, em sembla una exageració molt benèvola, francament desmesurada.
La direcció del mateix Jordi Oriol m'ha semblat discreta, insegura. El millor de la comèdia, la interpretació de David Vert, al paper principal i, sobretot, la d'àngels Poch i Oriol Genís, com els pares del dramaturg frustrat. Sense les intervencions brillants de tots dos, possiblement estaríem parlant d'una brometa irrisòria, d'un malbaratament prescindible.
Joc sense xarxa de Jordi Oriol
José Carlos Sorribes (El Periódico)
17/01/0120
Un joc metateatral, però també un joc de paraules, amb el llenguatge, i a més autoreferencial i autoparòdic. En definitiva, una pirueta teatral d'humor subtil i amb certa càrrega de profunditat al qual l'autor s'aplica de forma agosarada, sense xarxa protectora. Així és t-ERROR, la peça de Jordi Oriol (Barcelona, 1979) que ha obert a la Sala Tallers una nova edició del T-6, el projecte del Teatre Nacional de Catalunya per a nous dramaturgs.
Oriol porta a l'escenari la pròpia idea que mou el T-6: com viu (com es bloqueja en aquest cas) un jove autor d'un encàrrec que significarà el seu debut al TNC. I es col•lapsa de debò. Un magnífic David Vert és Oriol Jordà (nom juganer, no cal dir-ho), l'àlter ego de Jordi Oriol, incapaç de posar res negre sobre blanc en una vella màquina d'escriure. I que somatitza el seu bloqueig en un atac de singlot més pertinaç que l'esfondrament dels mercats. No sense esforç, la seva pròpia família li servirà d'inspiració en una combinació de ficció i realitat que Jordi Oriol finalitza millor que comença. t-ERROR arrossega el llast d'unes buscades repeticions d'escenes que l'alenteixen de sortida. Potser per això l'espectador pot trigar massa a entrar en el joc que se li proposa.
FINAL MÉS RODÓ
t-ERROR, per tant, va de menys a més. Si al principi titubeja, la conclusió resulta més encertada, amb una pirueta rodona. Com ho són els monòlegs sobre el teatre d'intèrprets veterans, sempre excellents, com Oriol Genís i Àngels Poch.
Tots dos segueixen sent la columna de la companyia del T-6, a la qual Jordi Oriol incorpora per a la seva obra dos còmplices de la seva trajectòria com Jordi Santanach i Carles Pedragosa, sòlids en el seu doble paper de músics i actors.
Oriol no defrauda en el seu ingrés al TNC, malgrat que t-ERROR no és ni pretén ser una peça rodona. Sí que respon a la trajectòria d'un jove dramaturg, actor i director, que juga, arrisca i no té por de cagar-la (cita textual). El que es pot esperar, en definitiva, d'un participant en el projecte T-6.