Els baixos fons
Director d'escena:Carme Portaceli
Amb Manel Barceló,Lluïsa Castell,Daniela Feixas,Roger Casamajor ,Albert Pérez,Lina Lambert,David Bagés,Jordi Collet,Xavier Ripoll,Gabriela Flores,Nao Albet,Mohammed el Bouhali
Viatje a la indigència moral
César López Rosell (El Periódico)
28/01/0120
No sé si aquest és un espectacle necessari, com afirma Sergi Belbel, però tenint en compte els demolidors efectes de la crisi, l'adaptació que Carme Portaceli i Albert Tola han fet d' Els baixos fons de Gorki a la Sala Petita del TNC resulta d'allò més oportuna. El text, creat fa 110 anys pel conegut com a «escriptor dels oprimits», resultaria rabiosament actual sense ornaments, però, després d'un ajust que deixa els 17 personatges originals en els 12 de retocats per a la proposta i d'una posada en escena amb alts i baixos que situa l'acció en una andana del metro, l'acostament a la lacerant realitat d'avui dia encara es fa molt més evident.
Aquesta és una fórmula molt en la línia del teatre de militància social de Portaceli, que, en aquest cas, juga amb l'avantatge de l'immediat impacte visual i psicològic sobre l'espectador. L'escenografia de Paco Azorín ens situa en un reconeixible submón de marginalitat poblat d'éssers de diferents procedències, incloent-hi un exbanquer, que viuen condemnats a una supervivència al límit de la desesperació i sense cap esperança en l'horitzó.
A ningú se li escapa, en un moment en què com diu Tola la classe mitjana viu a un o dos sous del carrer, que el que està passant damunt de l'escenari ens pot passar a qualsevol de nosaltres. Gorki explica com va passar això a la Rússia tsarista i com es pot arribar a la indigència moral en situacions tan adverses. Portaceli ho reforça amb sobrepassades interpretacions del seu habitual equip d'actors.
DESHERETATS
En el repartiment hi sobresurten Lluïsa Castells (Vassilissa), Daniela Feixas (Nataixa), Lina Lambert (una tísica Anna), David Bagès (un encorbat exbanquer amb el seu catàleg de tics) i Manel Barceló (el mafiós lumpen). L'única veu de l'esperança va a càrrec d'una sòbria Gabriela Flores, que encarna la jove Sveta en un rol que substitueix el del vell pelegrí Luka, en l'obra original. Roger Casamajor, Albert Pérez, Jordi Collet, Xavier Ripoll, Nao Albet i Mohammed el Bouhali completen, encara que sense aconseguir l'equilibri entre ells, aquest retaule de desheretats. Un vestuari massa de disseny i molt nou trenca l'estètica d'un espectacle que ens posa de cara al davant de la realitat.
Un espectacle sense tensió
Juan Carlos Olivares (Time Out)
26/01/0120
Les estacions-fantasma del metro de Barcelona s'han multiplicat arran de la crisi. Carme Portaceli ha escollit l'estètica d'una de les antigues com a últim refugi dels pàries socials per apropar el drama social d'Els baixos fons de Gorki a una situació molt propera a l'experiència del públic. Un espai de Paco Azorín que esborra l'arquitectura de la Sala Petita del TNC amb un exercici escenogràfic d'immersió en una realitat que aparenta ser mimètica. Aquest primer impacte és el més memorable d'aquesta producció. Després entren les signatures literàries convidades, la forçada dramatúrgia d'Albert Tola i Portaceli, i unes interpretacions desajustades (per sobre o per sota del necessari), per desfer la il·lusió creada per Azorín. A més de descobrir d'on va treure Brecht el seu discurs sobre l'inassumible luxe de posseir consciència, el muntatge suma minuts sense causar cap impressió en l'espectador. No hi ha la mínima tensió en un entorn presumptament carregat de violència i nihilisme alcoholitzat. La companyia sembla confortablement abrigada en el vestuari dissenyat per a una desfilada d'alta costura grunge, aliena a la fortor moral del text. No ajuda la transformació del vell Luka en la jove Sveta, seràfica presència que només reprodueix la contraproduent bondat de Santa Joana dels Escorxadors, i molt menys el descontrol interpretatiu, especialment preocupant en la imparable tendència de David Bagés a caricaturitzar els personatges.
Un andén de Metro
Iolanda G. Madariaga (El Mundo)
24/01/0120
Portaceli siempre ha tenido especial cuidado en la elección de los textos, en los que predomina el compromiso social. Y Los bajos fondos (1902) de Gorki es un texto a revisitar: la plasmación de un mundo de marginal idad social, con las relaciones de poder que en éste se establecen; la rudeza de unos seres casi deshumanizados por sus condiciones de vida y la escasa esperanza de que cambien. La recreación de este submundo se sitúa en el andén de una es tación de metro.
Gran metáfora la de Azorín que consigue dotarlo de una perspectiva universal y actual.
El trabajo de dramaturgia se ha centrado en la actualización delos personajes y en la reconvers ión de los 17 or iginales en tan sólo 12. En la interpretación se l leva la palma la Vassilissa de Lluïsa Castell. En general, las interpretaciones femeninas son excelentes: Daniela Feixa en su papel de Nataixa y la Anna de Lina Lambert, en un papel breve pero contundente. Hay alguna estridencia o desmesura en el personaje de Cendra, interpretado por Roger Casamajor, que podría ajustarse. Pero en general, los actores defienden bien su duro papel. Quizás convendría unificar algo el tono de la interpretación en conjunto.
Llama la atención, por otra parte, un vestuario tan nuevo, pero, sobre todo, unos abrigos de porte casi aristocrático que aportan la nota discordante a un espectáculo recomendable. Un espectáculo que nos recuerda de forma clara y contundente la fragilidad de la butaca que ocupamos en el teatro.
Gorki, amarg
Joaquim Armengol (El Punt Avui)
21/01/0120
Acostar els clàssics al públic, fer-los propers, contemporanis, portar-los a l'actualitat, vet aquí el lema gastat que cal escoltar una vegada i altra, com si això justifiqués res i fos un valor afegit per se. I la veritat és que podria ser-ho. De manera que lamento un desenllaç escènic tan decebedor. L'estructura de l'obra original de Gorki és gairebé perfecta, la descripció dels conflictes i personatges que s'hi genera d'una esplèndida poètica i forta potència dramàtica, com la seva vigència, pel fons despietat i la brutalitat sense concessions que empra. Potser, com avui, a Els baixos fons gorkià s'hi respira un pessimisme tan funest que acaba donant lloc a l'esperança. I, no obstant, aquest material de primera i els enormes mitjans a l'abast, la posada en escena de Carme Portaceli no va. Per què?
Veient la funció es té la impressió que hi manca una idea clara d'espectacle, de cap on es vol anar. Sobrepassats per una dramatúrgia fallida esdevé un barboteig entre passat i present, sense acabar d'atrapar l'essència del rus ni l'estat agònic i testimonial que es pretén. Així, un dels problemes de fons és la manca de personatges. Només hi ha retalls, espectres que parlen, però que no responen a cap lògica interna, com si l'espectador posseís els antecedents vitals d'aquests éssers desdibuixats. D'aquí l'esforçada –alguns descordada, altres testimonial– interpretació d'uns actors que no saben realment on dimonis agafar-se.
Situar l'acció en una andana del metro de Barcelona com si s'estiguessin en una pensió barata, situant l'espectador a banda i banda, amb mafiosos cobrant, em sembla una bestiesa, pur traç d'inversemblança, una mena de capritx estètic, com el recurs musical, el trencament de la quarta paret, la càmera lenta, l'ús de la llum... i tot amb un cert to pamfletari i abstracte que no aporta altra cosa que confusió, manca d'emocions i fredor. En rus, en català, Gorki deu voler dir amarg.
Tremoleu, tremoleu banquers
Joan-Anton Benach (La Vanguardia)
20/01/0120
El proper 23 de març farà exactament 44 anys de l'estrena d'els baixos fons a l'aliança del Poble pel Grup de Teatre Independent (GTI) que dirigia Francesc Nel•lo. Va voler ser un homenatge a Màxim Gorki (1868-1936) en el centenari del seu naixement i l'èxit el recordo com un dels més brillants de l'anomenada operació Off Barcelona. De fet, Els baixos fons era una obra que captivava els "independents" d'aquell tardofranquisme que, amb la implacable censura encara vigent però emparada en la llunyania de la Rússia tsarista del 1902, permetia una crítica furibunda al capitalisme, és a dir, "al sistema".
N'hi ha prou amb aquesta referència per assenyalar que una adaptació de l'obra de Gorki com la realitzada per Carme Portaceli per al Nacional no era estrictament necessària per copsar l'actualitat dels conflictes que es dirimien entre el subproletariat rus, al "soterrani d'aspecte cavernós" que demanava l'autor.
La directora, tanmateix, va tenir la idea de traslladar aquell món subterrani a una llarga andana del metro, un espai longitudinal de forta plasticitat que ens remet al que Portaceli va utilitzar a La misión de Müller (Mercat de les Flors, 1990), una de les seves millors creacions. I en aquest formidable recinte (Paco Azorín), refugi d'indigents, la directora i Albert Tola, responsables de la dramatúrgia, s'han concedit generoses llicències manipuladores.
Han modificat el text original traduït per Helena Vidal i Jordi Bordas (Escorpí Teatre, Edicions 62, 1968), han suprimit personatges –poc rellevants, sens dubte– i Lukà, aquell ancià peregrí que va imaginar Gorki, i que el 1968 interpretava Ovidi Montllor, aquí és Sveta, una dona jove (Gabriela Flores). La substitució no és banal: el personatge, l'única veu positiva del drama, ha de situar-se per sobre de la mêlée miserable i jeremíaca, i aportar raons per a una esperança en el dia de demà. I aquesta paraula, esclar, l'ha de subministrar la saviesa que dóna l'experiència i no pas una jove extraviada i grisa, sense cap autoritat moral. Un element curiós de l'adaptació és la presència d'un banquer entre els desheretats de la societat, substituint, si no m'equivoco, Bubnov, el ric pelleter de l'original. O sigui, Portaceli veu la crisi actual tan letal que fins i tot els banquers s'uniran aviat a la tropa famèlica. David Bagés, un subjecte amb el cap enfonsat al pit, de tan comptar bitllets, diria jo, representa la primera d'aquestes impensables víctimes que, ara com ara, després de la ruïna o la presó, surten sempre folrades de diners.
Totes les crítiques textuals o de càsting que puguin fer-se del muntatge han de ser, no obstant això, més lleus de les que mereix, segons el meu parer, una interpretació molt cridada i crispada, que arruïna la credibilitat de la situació. I és llàstima, perquè els actuants –una gran companyia– fan molt bé el que els han manat.