Barcelona dissabte,   21 de juliol de 2018   Actualitzat a les   7:18 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

TeatrerusEntrevistes

Oriol Genís
Actor

Entrevistat per Laura Pau


«No tenir feina fixa m'ha esperonat a fer els meus propis projectes»

Sovint et veiem en espectacles tipus cabaret o amb molta interpel·lació al públic. Et sents més còmode quan no hi ha quarta paret?
Curiosament m'has fet pensar en una cosa. Vaig fer un curs amb l'Ariane Mnouchkine del Théâtre du Soleil, i un dia li van preguntar: "Això de la quarta paret...?" i ella va contestar: "Què és la quarta paret? Existeix?" Em va semblar interessant perquè jo també em vaig fer aquesta pregunta. La quarta paret que ens separa del públic és una fal·làcia. Sempre hi ha el públic de referència.

Sempre hi ha un ull o una orella pendent del públic
Sí, tot i que quan fas un treball de pista o de cabaret, és clar, t'adreces més directament als espectadors. La meva escola va ser el teatre de carrer i allà sí que es dóna una relació molt directa amb el públic. Quan anàvem a l'Institut, amb el Manel Dueso i altres companys, ens vam interessar per aquest tipus de teatre i vam començar a sortir al carrer, a fer cercaviles i fins i tot teatre de text. Volíem ser com Comediants. Fèiem obres com ara Don Juan Tenorio, en els quals havies d'incorporar tot el que passava al carrer, t'havies de fer molt fort i connectar amb el públic. Vaig començar a tirar cap aquí, i el cabaret em va començar a cridar molt. Perquè hi havia la possibilitat de cantar. A més jo era un assidu de la cúpula Venus al començament de la democràcia. Per mi el cabaret era una assignatura que tenia pendent i que volia aprovar. Vaig estar molt de temps que no feia res perquè era tímid i finalment vaig tirar per aquí. Vaig començar a muntar espectacles de cabaret jo sol. El Xavier Albertí em va conèixer amb aquesta trajectòria i com que ell fa uns espectacles pluridisciplinaris també, vam connectar molt. Això m'ha fet un actor força versàtil que pot fer tant espectacles de cabaret o de pista com altres de quarta paret, que es basen més en la relació entre actors, etc.

En molts espectacles també cantes, ho enfoques com una part més del text?
Abans ho treballava com una cosa especial que havia de fer, però cada vegada més m'ho miro com un text més. En Frauca, que és molt amic meu, em va dir que ell aprèn el text rítmicament abans de la música. Penso que això ho enriqueix molt perquè les inflexions de la veu i les intencions de la interpretació es traslladen a la cançó. Busco que la cançó sigui més parlada que cantada, com ara fan al cabaret alemany.

Amb en Xavier Albertí que hi has treballat tant, és el director amb qui congenies més a l'hora de treballar?
Sí, hi ha una entente cordiale mútua. A vegades la gent em diu que sembla mentida com l'entenc a la primera. Recordo que la primera vegada que vaig treballar amb ell, fentTròilus i Cressida, em va dir que havia de fer dues coses contradictòries, riure i plorar alhora o alguna cosa així. No sabia com fer-ho. Vaig haver d'aprendre a fer-ho o almenys ho vaig intentar. Ara hi ha una complicitat i ja sabem el que ens podem demanar l'un a l'altre. Quan treballes així, és com si treballessis en companyia: hi ha una manera de fer, un pòsit que és molt important per crear.

Fas també molts espectacles de creació pròpia, què és el que vols dir, comunicar?
Hi ha un punt d'egoisme; quan no tinc feina penso que em rovellaré i que he de fer alguna cosa. Ara fa uns anys que he anat enganxant una feina amb una altra però he estat molt de temps sense tenir feina fixa. Vaig passar molts anys amb problemes de subsistència i això em va esperonar a muntar companyies i projectes. No he estat un actor que s'ha esperat al costat del telèfon. Això és una cosa bona que no vull perdre perquè aquí sí que tinc llibertat. Quan et truquen per fer una feina és fantàstic, treballes amb molts més mitjans... Però també vull fer les meves coses. Em costa estar-me a casa sense feina i fer vacances.

D'aquí uns mesos tornarem a veure l'Andrés Villarrosa, un dels teus personatges, al Maldà
Esperem que sí! Aquest és un personatge una mica maleït. Volia crear una biografia, una vida paral·lela i aquí és on no me'n vaig sortir. Vaig esbossar coses, però és un personatge una mica relliscós perquè sembla franquista però jo volia que fos una víctima de la dictadura. No vaig saber donar-li consistència dramatúrgica i es va quedar en un senyor que cantava. Ara amb en Marc Rosich vam decidir recuperar-lo. Ell farà la dramatúrgia i això em tranquil·litza molt.

Així doncs, li dónes una part d'aquest personatge tan teu a en Marc Rossich
Sí, volem també reivindicar la Bodega Bohemia i tots aquests llocs canalles que van desaparèixer amb aquesta fal·lera 'modernona' dels socialistes. A vegades amb la meva dona ens preguntem per exemple perquè no es va recuperar el Paral·lel amb la democràcia. Potser és només una cosa nostàlgica però per a mi tot allò tenia un valor que s'ha perdut.

Cercar per nom d'entrevistat:


©Teatralnet Digital Media S.L. 1997-2018

comodo secure

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a millorar els nostres serveis i mostrar-li publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l’anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que n’accepta el seu ús. Pot canviar la configuració o obtenir més informació a la nostra "política de Cookies". X Tancar