Barcelona dijous,   18 de gener de 2018   Actualitzat a les   12:59 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

TeatrerusEntrevistes

E. Bautista, M. Sabaté i G. Pellicer
Actrius i directora

Entrevistat per Albert Martí


Qui ve a l’aventura surt amb un bombardeig al damunt, un cop de puny a l’estómac.

14/10/2016

Les criades és considerat un dels textos més importants del segle XX. Va ser un repte fer-ne una adaptació?

Elisenda Bautista: Per a mi és un dels textos més importants de la història del teatre, un clàssic. Després de Shakespeare hi ha hagut autors que han retrat l'ànima humana com ningú, i un d'ells és Les criades, sens dubte.

Meritxell Sabaté: Malgrat estigui escrit l'any 47 és plenament vigent. Les relacions humanes, les relacions de dependència o de submissió actualment es poden trobar en molts àmbits: laboral, de parella… Hi ha paral·lelismes que estan molt a l'ordre del dia.

EB: Parla de coses eternes de l'ésser humà, no morirà mai. Què passa quan admires i estimes una persona que t'està matxacant, i al mateix temps no te'n pots desfer?

Com mostreu aquesta relació d'admiració i odi?

EB: És tan fort l'impacte que fa que sobre les dues criades, que les anul·la. L'únic contacte que tenen amb el món exterior és la senyora, no surten de casa. Així han creat un univers de fantasia entorn això i entre elles han desenvolupat una cosa que en psicologia es descriu com a folie a deux, es van muntant un entorn i es retroalimenten fins al punt de barrejar ficció i realitat d'una forma brutal.

Com es crea aquest còctel de sensacions, a estones cerimònia, a estones ritual fetitxista...?

MS: Dins la dramatúrgia de Genet, és la manera que té de mostrar la relació entre elles dues i d'elles envers la senyora. Imagina't una persona que va de la feina a casa i de casa a la feina. Només té aquest un món, un cap que l'està matxacant i segurament pensa que només hi ha allò. És com un túnel sense sortida, un cercle viciós i és molt complicat sortir-ne. Un altre exemple, les dones maltractades. Com és que no el deixen? Des de fora es veu molt fàcil, però quan són a dins la visió és totalment diferent. Una mica és aquesta relació de dependència, admiració, odi… Genet, a més, ho explica molt bé amb una cerimònia, amb una teatralització de tot això, fent teatre dins el teatre.

EB: Elles estan posseïdes físicament per la senyora, juguen cada dia a ser la senyora; però al final són elles les que fan la cerimònia. Suposem que ho porten fent molt de temps, cada dia, i arriba un moment que la barrera de qui és ella i qui és la senyora es trenca. La senyora acaba vivint dins seu. Per això en el nostre muntatge no apareix, és un maniquí. És anecdòtica. El nucli d'aquesta proposta és que la senyora és dins seu.

En quins aspectes us heu centrat?

Genoveva Pellicer: La senyora és un personatge totalment estereotipat. En canvi, les criades estan plenes de matissos. Per això la posem com un maniquí.

Els elements simbòlics són molt importants, doncs. A banda del maniquí, també hi ha dos miralls contraposats.

MS: Els pocs objectes que hi ha són molt simbòlics. Els miralls són un reflex l'una de l'altra. Una no pot viure sense l'altra, l'altra necessita de la primera, es retroalimenten i precisament els miralls estan posats en diagonal perquè entre elles dues ja són com un mirall.

EB: "Estic farta d'aquests miralls que em tornen la meva imatge com una mala olor", parafrasejant Genet. Són com els límits del món d'ella.

Què és el que més us ha impactat, com a actrius?

MS: Descobrir un submón de l'ànima humana, on pot arribar la humanitat d'una persona tan sotmesa i al llindar de la bogeria. On són els límits? D'alguna manera és baixar cap a les profunditats d'un mateix.

EB: Cap a la part fosca de l'ésser humà, i és que tampoc estem tan lluny. Si apretes molt una persona, no saps per on pot sortir. Puc arribar-les a entendre.

La dramatúrgia us ha anat a favor?

EB: Mira, aquest text no s'acaba mai. Cada dia aprenem noves coses, nous matisos. He descobert que admiro Jean Genet més del que em pensava.

MS: Que un autor sigui capaç de posar en un text tantes coses, és que és un geni.

GP: Quan treballes un text, acabes enamorant-te dels personatges, i és l'única manera de defensar-los. A mi Les criades m'han acabat seduint i volia que l'espectador, després de totes les barbaritats i lluites que ha vist, sortís pensant: "pobres dones". Que tinguessin empatia per elles. Que veiessin que també són unes víctimes. Pobres dones que han entrat en un cercle del que no han sabut sobreviure.

Com encareu aquesta nova temporada, després d'un any i mig?

MS: Amb molta il·lusió, perquè ens ho passem molt bé fent l'obra. Gaudeixes molt, i tornar-la a fer és un plaer. És una sort. Pots aprofundir sempre, pots descobrir coses, provar-ne d'altres...

EB: Són dos dels papers més increïbles que una actriu pot fer, estem molt contentes.

El públic com us rep amb aquesta proposta?

GP: És una proposta per a amants de bons textos i d'emocions fortes. Qui coneix l'obra surt encantat, ningú no ens ha girat l'esquena i hem tingut valoracions generalment molt positives, saben el que van a veure. No es Walt Disney. Qui ve a l'aventura surt amb un bombardeig al damunt, un cop de puny a l'estómac.

Cercar per nom d'entrevistat:


©Teatralnet Digital Media S.L. 1997-2018

comodo secure

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a millorar els nostres serveis i mostrar-li publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l’anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que n’accepta el seu ús. Pot canviar la configuració o obtenir més informació a la nostra "política de Cookies". X Tancar