Barcelona diumenge,   22 de juliol de 2018   Actualitzat a les   7:18 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

TeatrerusEntrevistes

Lali Álvarez
Autora i directora

Entrevistat per Àngels Castuera


No volem fer un manifest, sinó tenir un espai per a la memòria per a aquelles històries que són silenciades

30/11/2017

Què és Barcelona contra la paret?

Aquest espectacle sorgeix de la necessitat de la companyia de fer una festa. Buscàvem que el teatre fos un espai on trobar-nos, un poder parlar de les coses que ens han passat. El que passa els que les coses de les quals parlem són dures, no són històries fàcils, perquè són de persones que han patit. Per tant, aquesta trobada que intentàvem que fos una festa, acaba més sent un espai de confluència. Les històries que expliquem estan totes basades en casos reals. Va ser un any i mig d'investigació de diferents casos, i finalment les històries que tenen protagonisme estan inspirades en la història de Rodrigo Lanza, que és un dels encausats pel cas 4F, i parlem a travès d'ell del que és estar a la presó durant set anys de la teva joventut per una causa injusta, per una cosa que tu no has fet, què significa això, quines conseqüències té.
Un altre cas del qual parlem és el de la Raquel, que es va suïcidar a dins del mòdul d'aïllament de la presó de Brians i a travès d'ella parlem de com el funcionament del sistema penitenciari pot destruir a una persona. El tercer cas està inspirat en les persones que van viure l'operació Pandora de repressió de la dissidència anarquista. I parla de com la repressió ens afecta individualment en la nostra participació en les lluites. Per tant, també socialment, perquè afecten en com les lluites segueixen vives o mantenen els individus que en formen part.

Una determinada imatge de Barcelona podria fer-nos pensar que és una festa continua. No sé si això us va portar a voler explicar aquests casos en una festa.

Nosaltres teníem ganes de parlar de la nostra ciutat, que és on hem nascut, crescut i una ciutat que estimem. Barcelona és una ciutat que té moltes coses boniques, que en aparença i també en algunes realitats representa uns valors que nosaltres considerem molt positius. Però no podem mirar la ciutat només des d'aquest prisma. No som publicistes ni ambaixadors, som ciutadans que mirem críticament la nostra ciutat. I quan observem la nostra ciutat, veiem aquesta façana agradable, però també sabem el que hi ha a les entranyes, i volíem fer un retrat fidel en aquest sentit. Parlant de les coses que estimem de Barcelona, però també de les desigualtats. Parlar del racisme, de la repressió que es viu aquí. Que no és, evidentment, una repressió generalitzada com en altres llocs del món, però existeix, i fa que la societat barcelonina sigui d'una determinada manera.

Barcelona contra la paret es va estrenar fa un any i escaig. Us heu plantejat variar l'espectacle després de l'1-O?

Ens ho hem plantejat, perquè estem vivint aquí, vivim el que passa i ens afecta, i ens hem plantejat incorporar nous casos. Fa un mes i mig una persona va perdre un ull als nostres carrers per la violència de la policia. Hi ha un moviment social que se sent represaliat, és molt gran i no l'obviem. El que passa és que d'alguna manera, vam entendre que, comptant que tot el teatre és polític, nosaltres no volíem fer una obra política. Malgrat que se'ns etiqueti com a teatre polític, no fem teatre polític. Però adaptar el Barcelona contra la paret que estàvem fent i de sobte canviar les coses de què nosaltres parlàvem, hauria estat un manifest. I nosaltres no volem fer un manifest, sinó tenir un espai per a la memòria per a aquelles històries que són silenciades. Nosaltres parlem dels ningú, i aquests ningú dels que parlem segueixen sent ningú avui. Són aquelles persones que no tenen un suport social, que les seves lluites són seves i del seu entorn més petit. És veritat que hi ha un sector de la societat arreu de Catalunya que ha canviat, i segurament el públic no vindrà de la mateixa manera a veure Barcelona contra la paret ara que podien venir fa un any. Perquè hi ha hagut una violència que l'ha viscut molta més gent de la que l'estava rebent fins ara. Però entenem que nosaltres reclamem aquest espai d'homenatge a tots aquests ningú. Sí que hi ha algunes referències a coses que han passat socialment aquests últims temps i que no podem obviar: la gent dels barris que va estar defensant les escoles el dia 1 d'octubre, i que per a nosaltres són uns ningú a qui hem de posar veu. Però no ho estem posant al centre del discurs.

El públic com reacciona a una funció en què entra en una festa que, diguem-ne, no és tan divertida com esperaven?

Formalment, jo crec que el públic ho gaudeix molt. Entrar en un teatre i que al teatre no hi hagi les butaques on seus, sinó que hi ha una barra, una gent que et rep, et regalen una birra i hi ha bona música, i de sobte comencen a passar coses, i veus el públic mirant a una banda, mirant a l'altra, seguint el que va passant... Crec que es frueix com espectador perquè la relació és molt directa amb el que nosaltres expliquem. Els actors estan al teu costat, molt propers a tu, són com tu. Es troben amb una altra manera de relacionar-se amb el fet ficcionat. Però és clar, les històries que expliquem són dures. Hi ha persones que no les coneixien i a les quals els resulta molt dur sentir-ho. N'hi ha que s'estranyen que això no ho estiguem exagerant, però la majoria de la gent, tot i no conèixer els casos, quan surten el que pensen és que han vist coses que són veritat, i que s'han de dir. I això és una cosa que ens diuen molt en sortir de l'obra. Fins i tot hi ha persones que es pensen que els actors no són actors i que són les persones a qui ha passat aquests casos. Alguns espectadors han anat a dir-los: "sento molt que t'hagi passat tot això". Ens sobta perquè pensem que queda força clar que és una ficció, però sembla que de vegades no queda tan clar. I és agredolç, és clar. És difícil sentir aquestes històries, però sentim que la gent comparteix amb nosaltres la necessitat de compartir-les, donar-les espai i tenir-les en compte.

La proximitat pot fer pensar al públic que es troba davant un testimoni real.

Buscàvem versemblança amb les interpretacions. Les històries estan explicades en primera persona. He treballat amb entrevistes amb les persones que ho han viscut i és clar, la proximitat, la manera d'interpretar i d'explicar-ho pot fer creure això. Després els expliquem que són actors. Ara que tots hem vist a TV3 les hòsties que dóna la policia, ens podrem creure que la policia fot hòsties. Abans, si no es veia per TV3 semblava que no existia i no passava. I quan dic policia em refereixo a tots els cossos policials. Crec que la gent és prou crítica per entendre que els cossos de policia estan al servei del poder i fan el que els hi toca, tots. Quan els hi toca carregar carreguen, i quan no els hi toca carregar no ho fan. Tots. Jo no hi crec en les pomes podrides. És el pomer sencer que actua segons les ordres que reben. Una altra cosa és que el relat que queda oficialitzat sigui un altre, però jo penso que la gent això ho sap. No crec que li estiguem descobrint res, tampoc. No parlem de què fan els Mossos, de què fa la Guardia Civil, de què fa la Guàrdia Urbana, de què fa la Policia Nacional. Parlem de quina és la relació entre els ciutadans i el poder, i qui hi ha pel mig. Qui fa els ponts d'aquesta relació. I penso que qui posa el cos no és qui dóna les ordres. Això crec que el públic ho entén i no és cap sorpresa. Però sí que penso que hi ha persones que potser no ho havien tingut en focus, o que no se'ls ha explicat mai des dels canals als quals ells s'informen. I crec que avui en dia això ha canviat. Per això, crec que en aquestes funcions això ens ho trobarem, que no hi haurà tantes sorpreses ni tants dubtes sobre si allò que veuen ha estat veritat o no.

Començaves a parlar de tot això amb Ragazzo
Sí, però -i em fa mal dir-ho així-, el personatge i els fets que inspiren Ragazzo (Carlo Giuliani, manifestant assassinat per la policia a Gènova l'any 2001), és una anècdota. Perquè Ragazzo parla d'això, sí, però sobretot de què significa ser jove. I de com el fet de ser jove et pot portar a un moment així. I sobretot parla de les relacions entre els estats i del poder i la ciutadania. Hi ha hagut un mort determinat que es diu Carlo Giuliani, que mor d'una determinada manera en un determinat moment per l'acció d'una determinada persona que forma part d'un cos policial, però podria haver estat una altra persona, i un altre cos policial, i un altre moment. Qui té el monopoli de la violència? Qui té el poder de decidir com s'exerceix aquesta violència? Les dues obres parlen molt d'això en una lectura profunda. A Barcelona contra la paret parlem del factor humà. De com individualment ens afecta aquesta relació que hi ha entre els estats i els ciutadans. A tots els nivells: des dels centres penitenciaris i com s'utilitza el règim d'aïllament, que hauria de ser un procediment d'urgència per preservar la integritat d'uns i altres i s'acaba utilitzant com a càstig. Les Nacions Unides donen un termini màxim de 15 dies perquè si no causa efectes irreversibles i hi ha persones que hi han estat vuit mesos, i evidentment que això et destrossa. Les presons en teoria, reinsereixen. El càstig és la pena, la sentència. Però la presó hauria de ser un lloc de reinserció en una societat que es pretén democràtica. Per això jo vull parlar d'això. Jo visc en una societat on hi ha un sistema penitenciari així. I jo sento la responsabilitat de plantejar-m'ho i de posar el meu gra de sorra perquè la societat sigui democràtica no només en la definició teòrica, sinó també en la pràctica. I mentre hi hagi aquestes situacions, no viurem en una societat democràtica, per molt que la definim així.
Penso en els CIES, on persones que tenen una falta administrativa estan complint una pena de presó. Si a tu o a mi ens demanen el carnet d'identitat i no el portem a sobre no ens tanquen en un CIE. Per tant, això parla d'un sistema racista i xenòfob. I a Barcelona, ciutat d'acollida, tenim un CIES . I no és només el fet que existeixi, sino les pràctiques que es porten dins. Tenim el cas d'Idrisse Giallo, que va morir sortint del CIE. I es coneixen casos de maltractaments. I quan surten a la llum aquests casos s'acaba discutint sobre si els llits del CIE han de tenir els llençols nets cada dia, i no sobre per què existeixi un espai així.

Si el teatre serveix per a alguna cosa, és per posar llum en aquests fets?

Pot servir per això, com per a moltes coses. En tot cas és el teatre que jo estic fent. Per a mi sí, que serveix. D'alguna manera, tu t'has de posicionar. Com a persona. No podem passar per la vida sense posicionar-nos. Si jo estic veient una injustícia no puc mirar cap a una altra banda. Buscar aquests tipus d'històries per posar-les en escena és un posicionament perquè el teatre, que és un lloc de trobada, sigui una àgora, també, de pensament col·lectiu per reformular la nostra cultura.

'Barcelona contra la paret' es va fer a Tàrrega. Com va ser l'experiència?

Es va fer en una plaça. Aquest espectacle l'hem fet en una església ara ja tancada a Vic, l'hem fet als Lluïsos de Gràcia desmuntant tota la sala, l'hem fet a l'Antic Teatre desmuntant la sala... Perquè la vam parir pensant en Tàrrega. Allà érem a la plaça dels Comediants que és la que més s'assembla a un teatre perquè té grades i un escenari. Malgrat això vam alterar la relació del públic amb l'espai al qual arriba i no estaven convidats a seure a les grades. Hi havia la barra, l'espai de la presó, i utilitzàvem l'arquitectura pròpia de l'espai. Per projectar algunes coses que projectem, per construir algunes escenes en relació amb l'espai, una cosa que també fem aquí, en el moment en què trobem l'espai. Jo crearé sempre els muntatges perquè siguin fets al carrer. Però vivim en una societat cultural que desgraciadament té un circuit de carrer molt petit i estem acostumats al fet que el teatre es fa dins una sala, i tu pagues una entrada, entres, t'asseus, i estàs a les fosques i després te'n vas a fer la cervesa. Volem fugir d'això. Ell fet d'explicar aquestes històries al carrer, i que hi hagi la veïna que surt al balcó i escolti aquella història que potser no escoltaria mai d'una altra manera... per a mi és ideal. Per això estem a l'Antic Teatre, perquè la relació de taquillatge és favorable a la companyia i ens permet tenir entrades molt barates. I això també és una decisió de companyia i del tipus de teatre que fem. Volem ser accessibles. Evidentment que la nostra feina té un cost i que necessitem cobrir-lo. I no es poden cobrir costos amb les subvencions únicament. Tant de bo nosaltres poguéssim cobrir el nostre procés de treball i poguéssim després pagar-nos el sou just per poder treballar aquell dia i mostrar això en públic gratis. Aquest cap de setmana hem estat a la Nau Ivanow dins les festes de La Sagrera i el públic entrava gratuïtament. I això es nota molt, perquè vénen persones que no anirien al teatre. I no vol dir que nosaltres no hàgim de cobrar. Nosaltres hem de cobrar, evidentment, som treballadors, igual que li pagues al llauner ens has de pagar a nosaltres. Però facilitar que el teatre tingui accessibilitat pel que fa a l'espectador i que el teatre deixi de ser una cosa d'elit és molt important. Obres com aquesta s'haurien de fer en els grans teatres on va gent que potser no hauria sentit mai aquests casos i no les hauríem de fer pels nostres cercles. També m'interessa que la pugui veure la veïna d'aquí al davant que potser té una pensió molt baixa que no li permet pagar 23 euros per anar al teatre, però sí que pot pagar 8.

En què estàs treballant ara que Barcelona contra la paret ja roda?

Jo sóc resident a la Nau Ivanow des del gener de 2017 i tenim 2 anys de residència. Amb el Pau Matas i el David Teixidor, amb els que ja he treballat en altres espectacles, hem format Hui Basa, que és un espai d'investigació de la connexió entre l'art i la realitat. Fer teatre amb el que és real. Volem desenvolupar tres tipus de projectes: el primer serà un espectacle de caràcter documental. Ara estem fent un treball d'investigació que acabem ara, al desembre, amb una beca de l'OCIC. Tot plegat, per fer una producció que es dirà Privilegi, i que serà un documental escènic sobre el concepte de privilegi. Ara estem investigant casos com el de les càrnies d'Osona, que són treballadors que treballen en termes pràcticament d'esclavatge amb les anomenades falses cooperatives.
Després tenim una altra línia per fer un espectacle de carrer, d'espai públic, i que estrenarem el setembre de 2018. L'espectacle gira entorn de com gestionem la por individual i col·lectivament davant una amenaça violenta que ve de l'exterior. I com en aquesta espera d'allò que és inexorable que ens arribarà, apareixen també les coses més humanes i més belles i més tendres. Estarà fet amb les disciplines que li són pròpies a l'espectacle de carrer, i serà més ficcional.
Tenim una tercera branca, que és el treball en el territori i amb la comunitat. Tenim un projecte que es diu Squot Art que es fa in situ. El primer el farem a la primavera aquí, a La Sagrera, per a les festes de maig. És un treball de connexió amb el barri per descobrir els artistes que tenim amagats al barri. Nosaltres partim de la base que la pràctica artística és inherent a l'ésser humà, i tots en algun moment les desenvolupem. Volem descobrir els artistes desconeguts del territori.

Cercar per nom d'entrevistat:


©Teatralnet Digital Media S.L. 1997-2018

comodo secure

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a millorar els nostres serveis i mostrar-li publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l’anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que n’accepta el seu ús. Pot canviar la configuració o obtenir més informació a la nostra "política de Cookies". X Tancar